Grândola, Vila Morena

A mi m’agafa la fase ploranera amb els musicals d’escenes dramàtiques com Els Miserables, les pel·lícules d’animació per a criatures de totes les edats com Ratatouille i amb les demostracions d’afirmació popular vinculades a la història. Vull dir que perdo l’oremus i la dignitat de bon patrici quan la Hathaway plora i canta la mort de Fantine, Proust reviu en una ratatiouille cuinada per en Remy, o els veterans de la selecció de rugby gal·lesa canten a ple pulmó “The land of our fathers” al Stadiwm y Mileniwm de Cardiff. No puc fer-hi més, és més fort que jo. De fet, durant el pròleg de Up, la meva dona i els meus fills varen haver de fer allò del “jo aquest dels singlots descontrolats no el conec de res”.

Explico totes aquestes interioritats per tal de fer-vos cinc cèntims de l’emoció que em va produir la cantada del Grandola Vila Morena per part de la gent que hi havia a la tribuna del Parlament portuguès aquest divendres. Sinó heu vist les imatges les podeu tribar al youtube. Desconec els antecedents concrets del que va passar, si estava orquestrat amb finalitats específiques, fins i tot si es tractava d’alguna manipulació emocional per part d’algun grup polític en concret. Com a espectador, observador, del que els passa als nostres cosins portuguesos em vaig quedar amb la dosi justa del que per a mi significaven aquells càntics.

Jo hi tinc molt bons amics portuguesos, de fet hi treballo cada dia i som socis a la companyia. Els admiro. Asseguts en un país allunyat de les bondats de l’Europa de la mantega, la cervesa, i els bons usos democràtics, han sobreviscut enganxats a la xacra ibèrica que representa Espanya fent la seva pròpia història d’esquenes a la península i mirant al mar. “De Espanha nem bon vento nem bon casamento”. Gent amb una capacitat de suportar el mal govern molt més prima que la nostra, no imagino als portuguesos aguantant un dèficit fiscal com el català sense sortir al carrer cada dia.

Diu la cançó que Grandola és terra de fraternitat, que és el poble qui hi mana; que a cada cantonada hi ha un amic i a cada rostre igualtat, i jurem defensar la seva voluntat. Amb aquesta cançó, els capitans d’un exèrcit portuguès de lleva (quedi dit), que portava anys i panys de guerres colonials de les que millor no entrar en detalls donaren el tret de sortida per l’enderrocament de la dictadura. Una dictadura que es va escolar a la vida portuguesa des del propi parlament democràtic quan la gran depressió del 29, demanant Salazar que salvés el país del desastre econòmic, cosa que va fer i, ja posats, s’hi va quedar unes quantes dècades.

A Portugal, l’abril del 73, l’exèrcit i el poble varen fotre fora el successor de Salazar, Marcelo Caetano, i varen conquerir la democràcia. A Espanya, el novembre del 75, Franco mor al llit i l’exèrcit pacta la concessió de la democràcia al poble. Democràcia concedida o democràcia conquerida, heus aquí la diferència. Heus aquí el perquè l’Ada Colau crida a la tribuna del Congrés i Jesús Posada, el President de la cambra, fa que la desallotgin amb un “desalójenlos, coño”, casernari i impresentable; heus aquí que un cop han marxat de la tribuna els qui cantaven Grandola al Parlament portuguès, el primer ministre no pot dir més que: “De totes les formes possibles d’interrompre una intervenció parlamentària, haig de reconèixer que segurament aquesta es la de millor bon gust possible”.

Dic això, perquè el mitjà fàctic per antonomàsia a Catalunya, La Vanguardia, comenta avui els casos de les Corts Espanyoles i del Parlament portuguès de la següent manera:

“Contrastos ibèrics: A dalt, dimarts 12, els promotors de l’ILP  contra els desnonaments, protesten amb fúria al Congrés, després d’haver obtingut una victòria política. A baix, divendres 15, ciutadans portuguesos canten serenament Grandola Vila Morena en el Parlament, davant el primer ministre Passos Coelho”.

Ai... quanta mala llet hi ha per sota, oi Enric Juliana? D’on ve la fúria de l’Ada Colau i companyia? Aquesta foto de la seva indignació que tu compares amb la “serenor” dels ciutadans portuguesos? Els ciutadans portuguesos saben que es varen guanyar la democràcia, els espanyols ara desperten del somni de la transició i descobreixen que els han pres el pel durant trenta anys. Es el que passa quan deixes que la política te la facin els altres en comptes fer-la tu mateix, i escriure així la teva pròpia història i el teu destí com a poble, com sí que han fet portuguesos.