L'abraçada de Bergara (qui ens entengui que ens compri)

Després del Pla de Govern del President Mas d’ahir, de la seva afirmació segons la qual vol esgotar la legislatura, fer una consulta amb perfil d’enquesta ves a saber quan, i que d’això de tirar pel dret amb una declaració unilateral d’independència nasti de plasti, els separatistes d’infanteria –no patiu, ja ho dic jo- ens hem quedat de pasta de moniato. Avui, l’endemà de la roda de premsa del timoner del vaixell cap a Ítaca, ja ens tenim a tots de cul intentant treure’n conclusions i com sempre, hi ha divisió d’opinions –no anéssim a estar d’acord entre catalans en alguna cosa, no?-.

Els uns diuen que és el més llest de la classe i que manipula per fer-se el simpàtic amb la Unió Europea, la ONU, la Troika, el Vaticà, la CIA, els Ángeles del Infierno i el Sindicat gascó de classificadors de coleòpters per tal que el món se’n adoni que aquí anàvem de bona fe, que som gent pacífica i no ens agrada cridar i que si no arribem a port es per culpa de Madrit.

Altres diuen que si és un traïdor i que el botifler d’en Duran ha guanyat la partida que es juga al despatx dels Fainé, els Lara, els Godó, en Miquel Roca i els borbons. Que ja ens ho havíem d’haver ensumat això, que els convergents tal i qual i la puta i la Ramoneta i que patatim patatam que a la vera vera vera de San Juan.

Després que tots ens haguem plantejat aquest dubte essencial i atàvic de si Mas ha sucumbit a la punyetera mania pàtria de “fer-se el simpàtic” per tal que ens donin la raó –cosa que hores d’ara hauríem d’haver entès que no val per a res, que de raons ens en sobren fot segles- o bé que “s’ha tret la careta i que els convergents no ho són d’indepes”, hem anat a mirar la reacció de l’únic polític del qui encara ens en refiem: l’Oriol Junqueras.

I com a reaccionat en Junqui? Doncs dient que si fixem data pel referèndum fins i tot estaria disposat a entrar al govern. Bé... en resum, i més o menys pel broc gros, és el que ha dit ERC. Ostres tu! Se’ns ha quedat a tots cara d’estar més descol·locats que un demòcrata en una recepció de la Llanos de Luna. No em digueu que algú de vosaltres ho ha entès tot això, si és així que ens ho expliqui amb dades –no més conclusions esotèriques ni sopars de duro, si us plau-.

Perquè.. jo no, no-no-no! A mi no em mireu amb aquesta cara! Que jo tampoc no en tinc la resposta a tot l’entrellat. Només puc dir-vos tres cosetes que hem de plantejar-nos i sobre les quals haurem de reflexionar quan tornem a provar de treure conclusions de tot plegat.

El primer eix a considerar es que no n’aprenen, ni els polítics, ni nosaltres. La cosa aquesta de es-que-resulta-que-hi-ha-coses-que-no-sabem, les teories de la conspiració que ens fan imaginar sopars d’amagatotis on es prenen decisions ocultes que no ens són revelades perquè els ciutadans no hem de fotre’n res... en comptes de provoca’ns aquesta sobtada afició per fer de sacerdot romà i esbudellar gallines per tal d’inspeccionar-hi els auguris, el que ens hauria d’obrir es la gana de manifestar al carrer el nostre rebuig a la política dels secrets de palau. Jo ja no vull haver de interpretar els gestos dels uns i dels altres, els polítics tenen a les seves mans el nostre futur i el dels nostres fills, exigeixo claredat meridiana i transparència. No em val quedar-me només amb les explicacions que ens donen els tertulians, els periodistes i els polítics que fins el deu de setembre del 2012 havien menyspreat la feina del poble anònim –te collons- en favor de la independència.

En definitiva, com va dir en Joan Capri: “volen fer el favor de passar la pel·lícula? Que ja en tenim prou de tràiler!!"?

La segona consideració es que anem a la font. Si, si... ja sé que soc un pesat amb aquesta frase i que semblo un cap escolta portant criatures axirucades d’excursió. Vull dir que consulteu les hemeroteques, o aquest blog mateix. Fixeu-vos com era el món polític català el juliol del 2010 quan allò de l’estatut, i com cap partit ni polític de la centralitat del país –ho sento per Carreteros, Tenas i Laportas, que ja es va veure el pes electoral que tenien- no va moure un ditet en favor de l’alliberament nacional.

Tot ha estat des d’aleshores pur tacticisme, jugant a fer Versalles i declaracions de només amb la punteta li ho ben juro senyoreta! I ara resulta que teniu alguna raó especial per pensar que mitjançant un procés de mutació digne d’un còmic de la Marvel, des de l’Herrera fins la Joana Ortega –la meva psicòloga favorita- passant pels sindicaleros d’UGT i els campions de la subvenció pública i la menjadora com l’Arcadi Oliveres, s’han transmutat en els campions de les llibertats del país? Us els creieu a tots aquests? Atrinxerats en la consigna repetitiva que els correspon segons les sigles del seu partit o del seu modus vivendi? Obcecats en la lluita de vol gallinaci d’esgarrapar quatre vots al partit del costat o per obtenir cinc minuts de gloria pel seu tweet?

En resum, que no ho veieu que son la mateixa tropa que s’han gastat els nostres estalvis en el carril VAO cap a Cerdanyola, o regalant-los a la Caixa o al Sabadell, que tant me fot? Aquesta colla preteneu que tiri endavant el país enfrontant-se a Espanya –que per si no ho recordeu, és un mal bitxo i de mal perdre-?

I aquí es on jo volia arribar. A valorar l’organització que havia d’empentar a tot aquests sapàstres de bebesinsed de polítics, que diuen que ens mereixem, cap a la independència del país. Us parlo de l’ANC, la gran promesa blanca, allò assembleari i transversal farcit de la moral que els donava haver omplert Barcelona de gent estelada la passada diada. Sabeu que se’n ha fet d’aquella empenta? Doncs ara us ho dic... preparar concerts, encendre espelmes –a ves a saber quina Verge o Sant- mentre la seva cúpula es dedicava a protagonitzar una baralla interna de colló de mico per tal de veure qui surt a la foto. Una guerra sanguinolenta que ha deixat l’organització en mans de persones que fa dècades que s’arrastren de partit en partit a la recerca d’un càrrec, totalment teledirigits per il·lustres desconeguts que han viscut a sou de les subvencions de CDC o del PSC durant toooooooot el període autonòmic. Es a dir, que de “controlar els polítics per tal que no es desviïn de la voluntat popular”... res, de res, de res.

Així és..., el dia que varem sortir al carrer, i enganxarem en pilotes Espanya, la diada aquella que varem obrir informatius a tot el món malgrat la diplomàcia espanyola, en Cuní i la mare que els va parir... acabàvem la festa veient com la Presidenta de l’ANC, la Carme Forcadell, s’abraçava a la fada del Parlament, la super-indepe-de-tota-la-vida Núria de Gispert –si, si, aquella catalanistíssima que no sap ni parlar un català decent-. Hauríem d’haver-nos-ho ensumat...

El poble que estava emprenyat com una mona i que havia sortit al carrer pel damunt de partits, televisions i de la feina de distorsió dels serveis d’intel·ligència espanyols via grup Godó, va contemplar aquella rediviva abraçada de Bergara que apunyalava tot l’esforç fet amb les consultes –per posar un exemple- i regalava el procés als polítics autonòmics de tota la vida. I ara ens admirem de que passin de tot?

Això es el que tenim, nois i noies... el nostre futur en mans dels convergents, els sociates i els comunistes, mentre que de fons veiem ERC fent un paper que no acabem d’entendre!. Mare de Déu Senyor... qui ens entengui... que ens compri.