Can Vies, Qui prodest?

Qui prodest? –que es veu que la forma “quid prodest” és incorrecte-. Qui traurà benefici dels aldarulls nocturns derivats del conflicte de Can Vies? Cremar cotxes i contenidors, mostrar una imatge de Barcelona exercint la “gimnàstica revolucionaria” que tant li agradava a la FAI als anys 30, i que sorgeixi com un bolet el conflicte Okupa quan la notícia 24 hores abans eren els magnífics resultats dels partits d’obediència catalana a les europees ens perjudica a tots. Aleshores qui en treu profit?

Abans d’entrar a esmicolar quins partits i personatges queden retratats –i no surten pas bé a la foto- a resultes d’aquest esclat de ràbia tant espontània com teledirigida, us diré que el meu liberalisme fa dècades que decau quan parlem d’accés al habitatge. No suporto els Okupes, que quedi dit. No puc amb el seu sectarisme, amb la seva radicalitat de manual, amb el seu egoisme amb tot allò que no els entri en la seva ideologia de pamflet. No conec cap artista d’abast significatiu que n’hagi sortit dels seus festòmetros i fumaderos de porros, ni un llibre interessant, ni cap aportació ideològica cabdal –per minoritària que fos- que proposi solucions socials noves. Conec però gent que ha passat aquesta època biogràfica dins d’aquest món alternatiu, i en soc amic. També conec joves que van voler atansar-se al moviment plens d’il·lusió i idees, i els manaires del casal en qüestió se’ls van treure de sobre “que les urnes ja eren plenes i tot el peix venut”.

Dit això, també us dic que la raó els empara, el jovent català només pot emancipar-se amb dignitat si la família te duros o ells tenen feina estable i entren a la roda hipotecària de Bankias, Caixes i companyia, regalant un sou sencer al sistema, de per vida, a fi i efecte de tenir un sostre on poder tenir la intimitat necessària per omplir Catalunya de catalanets. Des de la Llei Boyer que tenim un problema d’accés al habitatge. I cap, repeteixo, cap partit polític català ha tingut pebrots per afrontar aquest tema. L’electorat, nosaltres, tampoc es que haguem fet res per a solucionar-ho. Veig molt votant d’esquerres que brama en contra dels mossos, però que als noranta va anar encadenant la venda del piset que li va deixar en herència l’oncle conco amb hipoteques baratetes dels maleits i insolidaris banquers especulant amb el totxo mentre construïa un sector immobiliari inaccessible pels seus fills. Reblo el clau contra el paio d’esquerres, perquè el paio de dretes que ho feia era igual d’imbècil, però al menys ara no em dona lliçons de solidaritat amb les classes populars.

Queda clar que el moviment Okupa, ens caurà pitjor o millor, però fot trenta anys que te raó de ser. Queda clar això, i queda clar que la cosa no es soluciona només essent permissius amb el moviment, perquè a la llarga, això de fer veure que un problema no existeix, acostuma a acabar com el rosari de l’aurora. L’Ajuntament de Barcelona en el cas de can Vies portava disset anys fent l’orni. Disset anys! En tot aquest temps no hi ha hagut manera de cedir les instal·lacions al col·lectiu que les feia funcionar? I si no es volia donar la titularitat als okupes, no s’hagués pogut trobar una alternativa? No es podien trobar complicitats al barri per tal de normalitzar can Vies si tants beneficis socials aporta al veïnat, o per tal de tancar-lo si tant molestava al barri?

Perquè aquesta és un altre. Si a mi em pregunteu per la casa okupada que teníem a dos carrers de casa, si era bona o no pel barri, etc. Què hauríeu volgut que us contestés? Hi ha dues respostes, d’aquelles del tipus “futbol és futbol” o “jo no parlo dels àrbitres –quan guanyo-“. Dos tipus de tòpic. La versió bon rollet és del tipus “des que hi ha els joves tot està més net, pensi que això abans era un niu de rates”; i la versió de l’emprenyat amb els peluts seria “aquí no s’hi pot viure del soroll i del pixum i vòmit que hi ha pel carrer dia si dia també”. Una mica aquelles declaracions de la veïna del pàjaru que acaba de pelar-se tota la parentela “mai no ho hauria dit, era molt educat i semblava un bon home”, o bé “ja feia temps que sentíem escridassades però el cert es que no es feien gens amb la gent del barri”. Digueu-me il·lús, però en comptes de pontificar per les ràdios, els veïns el que haurien d’exigir és una consulta veïnal sobre el futur de can Vies, encara que em temo que pels okupes, la democràcia només és la solució quan els qui maneguen les seves assemblees endogàmiques ja ho tenen lligat el resultat de les votacions.

En definitiva, catalans, tenim un problema que ens en revela un bon grapat de problemes addicionals, que conformen el grup dels que han quedat retratats:

Xavier Trias, que en un moment d’absoluta transcendència nacional carda un misto innecessari al polvorí dels anti-sistema trepitjant l’ull de poll als okupes. No content amb embolicar la troca, acte seguit es baixa els pantalons davant la violència emetent el missatge de “si ets una velleta i portes el caniche de setze anys a passeig pel Turo Park sense lligar, m’atreveixo a posar-te una multa de 300 euros, i no te’m posis flamenca. Si cremes contenidors et regalo una propietat municipal”. Molt bé, nano! Ni un pas enrere, o ves-te’n a casa si et sap greu “caure malament” a un any de les municipals.

David Fernàndez, diputat al Parlament, incapaç de fer que els okupes seguin a la taula de negociacions. Jo non dic que hagi de condemnar la violència, al tanto! Estic amb ell en que la violència fa temps que s’exerceix sobre el jovent de les classes més populars –que curiosament okupen poc en comparació als fills dels piojo-progres-. Però resulta evident que algú dins dels seus vol posar-lo en contradicció. Que les CUP funcionen com funcionen, que son heterogènies, i que hi ha molta mala llet i ressentiment en contra dels qui van optar per anar a les eleccions al Parlament. David, posa ordre o prendrem mal, pensa que les CUP sou una benedicció en termes nacionals, el cordó sanitari que allunya el Lerrouxisme del moviment d’esquerra radical, m’agradaria que posessis ordre a can Vies en comptes de fer cara de borinot i barallar-te amb la Rahola.

Oriol Junqueras, que encara no ha dit ni ase ni bèstia. O es que es tracta d’una qüestió municipal de Barcelona i a tu només t’interessa la famosa Cofradía del Santísimo Cristo de la Salud y de Nuestra Señora de la Soledad de Sant Vicenç dels Horts? Macià estaria arengant els mossos cada vespre abans d’entrra en combat, i Companys estaria buscant compromisos amb els més radicals dels anarquistes, quan no fent d’advocat dels detinguts. Estàs amb l’un o amb l’altre? Acabes de guanyar unes punyeteres eleccions, vols fer el fotut favor de dir la teva?!

No segueixo, perquè son irrellevants i moralment indefensables les opinions dels partits que han governat Barcelona quasi quaranta anys i que han tolerat i conviscut amb els okupes i els especuladors alhora. Sense posar-hi solució. Es clar, parlo d’Iniciativa i dels quatre arreplegats que encara fan costat al Pere Navarro.

Qui prodest? Si ja ho sabeu! M’ho fareu dir? Doncs beneficia als qui volen demostrar que els catalans no ens sabem governar sols i que no ens en sortiríem si fóssim independents. Si repartim estopa serem una colla de fatxes, i l’espanyolisme d’esquerres en farà festa grossa de demagògia dient que Mas és com Rajoy. Si l’autoritat contemporitza amb els violents? Pitjor! Ens diran que això ja ho va fer la Generalitat el 20 de juliol del 36, dividint-nos i guerraciviletjant-nos el discurs. Qui prodest? Espanya, perquè el que és dolent per Catalunya és bo per Espanya, i viceversa, com sempre passa amb els enemics que ho son de debò. I tenint un enemic tant poderós potser que no calia revifar-ne un altre que tenim a casa, i que hem ajudat a crear entre tots.