S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 31 de maig de 2010

Super-cívico a la Braun Citromàtic

Feia dies que pensava que últimament només utilitzava el blog per queixar-me de les misèries polítiques que ens envolten. Volia trobar algun tema una mica més agradable, o bé més optimista, si més no. La cosa està fotuda, i per negar-se a parlar del Pretoria o del cas Palau, de les mesures d’en zetapé i la vergonya de CiU cal tenir una capacitat de dribling digne d’anar al Mundial de Futbol. I l’atzar m’ha donat un regal que no penso desaprofitar.

Som al mes de juny, si fa o no fa. Això vol dir moltes coses però sobretot en vol dir una: es el mes de l’IRPF. Aquests dies, la ciutadania es mou per tal de saber quanta pastarrufa li tornarà l’estat o bé quans calerons haurà de pagar per tal que no li caigui una inspecció i una multa d’aquí a quatre dies.

Fa temps que espero el famós esborrany de declaració, que tan amablement em preparen els d’hisenda per tal de passar el tràmit. He provat de descarregar-me’l d’Internet, i no me’n he sortit. Abans de que se’m passi l’arròs, m’he dit, aniré aquí al carrer d’Enric Granats a veure quin pa s’hi dona, i aprofitaré per fer un treball de camp sociològic veient amb qui faré cua.

L’edifici de la delegació d’hisenda sempre he pensat que es molt impersonal. Vull dir que, al meu parer, quan tornin les vaques grosses l’estat hauria de fer un edifici singular, al bell mig de la plaça Catalunya, de color blanc, de quatre o cinc plantes, amb una cúpula central hemicitroforme que ens recordés una Braun Citromàtic. Aquesta imatge fa molt de temps que em persegueix en somnis i aprofito per compartir-la amb tots vosaltres a veure si us atabala tant com a mi.

Bé... M’han donat el número D-373 i encara estaven al D-225. Amb dues hores pel davant he tingut doncs temps de fixar-me en la gent. He posat a donar voltes en cercle al voltant de les cinquanta cadires, vint-i-cinc per banda, que a mena de llonganissa dividia la sala en dues parts simètriques. Ningú semblava de bon humor, i el que es diu riure, només reien dues senyores xineses que no parlaven ni català ni castellà, al menys entre elles. En què parlava la resta del personal? Mig mig. Què llegia la gent? Un paio llegia Un mundo sin fin d’en Follet, dues vanguardies, tres o quatre 20 minutos i un còmic dels X-men. I com anaven vestits? La calor ha fet treure de les caixes les xancletes, una cosa que a mi a ciutat em treu de polleguera, i per tant la meva vista ha estat obsequiada amb tot un reguitzell de dits dels peus o massa curts o massa llargs, ungles ben pintades i cuidades o ungles format visera de base-ball, en un afany de reafirmació de la pròpia herència genètica digne de una peli d’en Tarantino. Senyors amb americana? Mitja dotzena. Frikis? Uns quants. Magrebins? Cinc o sis, cap dona. Xinesos? Mínim una dotzena, tants com llatinoamericans. Els autòctons? Uns quants tios amb pinta de autònom, vídues soles o en parella –xerra que xerraràs-, i tres o quatre parelles d’avis, dels de tota la vida, de bracet i amb cara de que no els hi prenguessin la documentació.

He pensat que ja tenia post pel Savalls, “bé, ja ho tens, parlaràs de com aquestes persones venen aquí, resignats, a seguir alimentant a la bèstia, aliens a la corrupció, perquè no els hi queda més pebrots que contribuir”. Les societats, en definitiva, s’organitzen en un estat, via contracte social, i els ciutadans paguen a canvi de rebre serveis. Alguns immigrants se’ls veia -com ho diria?- orgullosos; vull dir que a la cua estant demostraven que eren legals i amb papers, que pagaven els seus impostos i que es mereixen ser tractats com a ciutadans de primera. Els autòctons tenien cara de pomes agres. Alguna senyora gran no deixava de comprovar el seu número i de mirar el panell per tal de no perdre tanda, i jo em sentia en el meu paper de supercívico al rescate controlant com podia que no els hi passes.

Vaig començar a pensar: “Ostres tu, tant de temps treballant aquesta gent i venen sols? I tot allò de la llei de la dependència? On son els voluntaris i les ONG –millor callo-? Si no paguen o defrauden quatre duros... els inspectors d’hisenda se’ls tiraran al damunt a tots aquests iaios? Tanta poca vergonya queda? I parlant dels inspectors d’Hisenda... que no investiguen als polítics? Vull dir que no era del domini públic que molt pretorià feia “cosetes” amb la pasta de tots? Feia temps que s’ensumava això, no? No en veig cap de polític per aquí... com fan la declaració? Els hi porten els papers a un gestor? Un advocat? Tots van al mateix? En Roca es especialista en això? Recordo que a la facultat de periodisme em varen dir –històric- que a Espanya es podia parlar de tot i tothom amb l’excepció del Rei i d’en Samaranch... els Inspectors d’Hisenda reben un tipus de adoctrinament similar?...” Amb aquests elements anava prenent cos aquest post fins que l’atzar ha centrat i jo només he hagut de rematar de cap.

Allà, dret, amb vestit gris. Un senyor gran, de cap blanc i aspecte provecte. Intentava controlar el panell, però prop seu no hi havia seients lliures i el personal no estava per la feina d’aixecar-se i cedir-li la cadira –devien de tenir la sensació de haver omplert el seu got de la solidaritat a aquestes alçades del dia-. El super-cívico que tots portem dins nostre –sobretot quan un porta dues hores mirant-li els peus a la gent- m’ha dit: “ajuda’l!”. I, oh! quan es gira, sorpresa! El senyor gran es un polític de primera magnitut, malgrat ningú el reconegui o el deixi seure. Un home, història viva de Catalunya, que no tant sols paga els seus impostos, si no que malgrat els anys i les dificultats hi va personalment, com qualsevol ciutadà. Aquest es de pedra picada.

Noranta-dos anys de patriota l’un sobre l’altre. Doctorat en físiques, enginyer químic, matemàtic, catedràtic a Montpeller, la Sorbonne i a l’UAB. Ex-President del Parlament de Catalunya, de ERC i de l’Ateneu. El Molt Honorable Heribert Barrera paga els seus impostos, com els altres ciutadans de infanteria, personalment i s’encarrega del tràmit. Hi va sol. I com tota la gent de certa edat amablement ha agraït l’ajut de un super-cívico amb ínfules de blogger, que sap que mai no li arribarà a la sola de la sabata. Gràcies per seguir existint senyor Barrera, i gràcies per seguir exercint de ciutadà i de font de inspiració, tant pel blog com per la vida.

dijous, 27 de maig de 2010

Visc a Burkina Fashion

L’ou de la serp

Tot va començar amb la Ley de Arrendamientos Urbanos. Als anys 80 ens varen dir que els lloguers que pagaven els nostres pares era història, que s’havia acabat això dels contractes indefinits. Jo que pagava 35.000 pessetes de lloguer em vaig trobar al cap de quatre anys pagant-ne 130.000 pel mateix pis. Resulta que comprar un pis, a la meva generació, ens sortiria pel mateix preu que estar-nos de lloguer. El govern, a més a més, va decidir aplicar desgravacions fiscals per la compra de l’habitatge, convertint-nos en propietaris del lloc on vivíem.

En aquest punt de la història les coses varen començar a anar malament. Recordo especialment una entrevista al banquer Lluís Valls i Taberner on deia que era curiós, si més no, que la gent considerés patrimoni el pis on vivia, quan en realitat era un bé de primera necessitat del qual no pots disposar lliurement. Tant se val si el pis on dorms val 1, 2 o 20 si no pots fer-ho enlloc més. El que semblava una obvietat va ser ignorat per la banca, les immobiliàries, els polítics, la premsa y la població.

Els pisos varen començar a pujar de preu, els lloguers també, i els bancs, fins fa quatre dies, donaven hipoteques per sobre el valor del pis perquè la gent pogués posar-hi mobles i de pas comprar un quatre per quatre. Al final del camí ens trobem amb una situació apocalíptica: els joves no poden marxar de casa, els adults mai podríem tornar a comprar el pis on vivim amb el preu que té al mercat i la gent gran és assetjada pel mobing dels propietaris, si són llogaters, o no poden fer front a les reformes necessàries si són els titulars de la vivenda. No contents amb això, varem fer venir un munt de treballadors per construir més pisos que ara ningú no pot comprar, i no sabem com gestionar ni els uns ni els altres.

Esclaus al segle XXI

Tenir el cul llogat de per vida amb una hipoteca sobre un bé de primera necessitat com l’habitatge ha fet que el sistema hagi de preveure que el flux de diners no s’aturi, per això el subsidi d’atur que garanteix que entre tots seguim pagant la quota als bancs quan algú cau de la cadena; per això un sistema de legislació laboral que a simple vista garanteix l’absurditat d’uns llocs de treball “en propietat” que també serveixen per garantir el retorn dels quartos cap als bancs a càrrec, aquest cop, dels empresaris; per això el sistema empeny la gent a ser dòcil i poruga, igual que els esclaus de l’imperi romà amb el preu del blat intervingut, igual que els pagesos de la gleva lligats a la terra sense futur. On hem anat a parar després de tants anys de història, de revolucions polítiques, socials i tecnològiques? A acabar bescanviant el nostre temps de vida per un sostre?

Jo no sóc conegut precisament per ser un esquerranós eixelebrat pel marxisme, però tanta cosa que socialitzem no podríem fer-ho amb l’habitatge? Soc un heretge? No sé... El que sí que us dic és que l’empresa on treballo ha generat en deu anys uns ingressos per a l’Estat, entre impostos directes i indirectes, de més de deu milions d’euros. Segur que amb aquesta pasta els deu treballadors no ens hem guanyat al dret a un piset, uns mínims de sanitat, ensenyament per als fills, un pla de pensions i la garantia de l’imperi de la llei? Un milió d’euros per barba! No n’hi ha prou?

Ara fins hi ha un saló del còmic pagat amb diner públic a qualsevol vila de l’estat on trobin un friki que cregui que sap dibuixar; al Liceu hi segueixen anant els mateixos però ara ho paguem entre tots, té collons; Institutos Cervantes amunt, subvencions a editorials avall; publicitat institucional garantida a la premsa escrita –vaja quina paradeta s’han muntat entre quatre amiguets-; molla per un Espai Memorial democràtic que obvia els fets de Palau convertint-se en Espai Memorial Selectiu democràtic al cap de dos mesos de esdevenir menjadora oficial dels comunistes; peles per al Woody Allen, en Garci, o qui sigui... Perdoneu-me però em preocupa més la pensió de la meva mare. I sobretot molta estrella Michelin i tot molt fashion, sobretot molt fashion i multyculty. Mare de Déu! no hi ha peles per als mestres i per arreglar les escoles i hi ha peles per fer el Referèndum de l’Hereu?

El sheriff de Nottingham diu que ara ho arregla

No vull caure en la demagògia barata. I al paràgraf anterior n’he fet una mica. Però és que no sé com explicar-vos que el Fons Monetari Internacional ens està dient, en bones paraules, que o bé posem solucions urgents al dèficit públic i al sistema de Caixes d’Estalvi (ja s’ensumen que estan assegudes sobre uns valors immobles irreals) o per molta Unió Europea que siguem, molt Euro i molta mandanga, ens passarem la vida treballant per pagar els interessos del deute com si fóssim Burkina Faso, Laos o el Paraguai –dit amb tots els respectes per aquests països-. La diferència amb aquestes nacions és que som sota el mantell protector de França i Alemanya, que sinó tot serien corredisses per robar jalar al Caprabo com a tot arreu quan passa un desastre com aquest! Que no ho veieu?

El poder aquí, els polítics, haurien d’agafar el toro per les banyes i fer una política social amb l’habitatge demà, no demà passat: demà. Que peten les immobiliàries i les caixes? Escolteu... fins fa quatre dies la gent que portava els seus diners a un banc ho feia per la solvència de l’entitat. Si un banc petava adéu estalvis... Les entitats financeres actuaven com a dipositaris i havien de triar les inversions en funció de la solidesa dels projectes i la capacitat de fer front als mateixos per part dels seus clients. En definitiva, treballaven segons paràmetres de mercat i no vivien aposentades sobre la seguretat de tenir tota la població d’un país treballant per a elles tota la vida per un sostre, i amb la garantía del Estado, com deien per la tele els anuncis de deute públic. On s’és vista tanta conxorxa i bon rollo entre polítics, bancs i constructores? Està clar que la Mafia italiana no vol negocis a Espanya, hauria de competir directament amb els partits polítics! Tots en són còmplices, del primer a l’últim, que ho han permès quan no ho han potenciat: ICV defensant uns sindicats i una legislació laboral anacrònics; el PSC i CiU caient en el joc de la subvenció als seus i no als dels altres i empastifats amb ciment de de dalt a baix; el PP representant els pitjors interessos de constructores, industrials del ciment i dels bancs; i ERC presoner de la carrera per fer més carrils bici i anar a més festetes del Ramadà que ningú, repartint pasta pública pel camí entre els nous –els seus- forjadors de continguts per la pàtria, enlloc de treballar per la independència de Catalunya.

Donem a la gent un pis de titularitat pública a un preu assumible. Fem un escalat de mèrits en l’adjudicació derivat de la cultura de l’esforç, els resultats escolars dels fills, l’assistència a classe, el voluntariat... el que vulgueu! Les persones tenen dret a un habitatge i no a un lloc de treball si no el mereixen. Acabem amb la conya de pagar per no treballar i donem aquests quartos a la recerca o a les pensions. Fomentant la cultura del subsidi fem a les persones esclaves. Garantim els mínims per viure que la gent no és imbècil!

I no us penseu que el subsidi d’atur és l’única cosa que ens té catatònics... La Generalitat, i això que no té un duro, reparteix mil cinc-cents milions d’euros a l’any en subvencions a empreses. Sota quin punyetero criteri un polític o un funcionari tria de manera discrecional beneir a un empresari o un altre, un sector o un altre? Que no ho veieu que és una mamella per als col•legues? Ens hem begut l’enteniment? No seria millor no massacrar a totes les petites i mitjanes empreses a impostos? La cultura feudal i esclavista de la dependència de l’administració també afecta a l’empresariat, com a la cultura, com a les classes treballadores.

Ens diuen que sobretot no ens desafeccionem, que “ells” –polítics i banquers- treballen per trobar solucions, i que si ens defensem políticament serà un apocalipsi financer. Jo em pregunto... per qui? Es com si demanessin a Robin Hood y “sus muchachos” que no fotin mullader, que el sheriff de Nottingham es pot quedar sense feina i també té una família que mantenir, que ara ens ho arregla.

Si les persones normals no ho diem i no hi posem fre, el carrer quedarà en mans dels radicals de dreta o esquerra, de qualsevol líder carismàtic salva-pàtries d’última hora... perquè ens n’estem anant a la merda, això sí... amb estil i molt de disseny... no serem mai com Laos o Paraguai, com a molt serem com Burkina Fashion.

dilluns, 17 de maig de 2010

"Això no toca!" Segur President?

La setmana passada va acabar amb noticies fortes. Per una banda la borsa espanyola s’enfonsava un 6’5% i per un altre en Garzón perdia davant del Tribunal Suprem i la extrema dreta s’apuntava un tanto. En definitiva, la setmana posava de manifest fins on arriba la pèrdua de sobirania dels estats a la Unió Europea i que el deute públic espanyol s’enfonsava als mercats.

El dissabte doncs, agafo el Potus –el meu gos que ja coneixeu- i me’n vaig a passeig. M’aturo a comprar la premsa i patapam... veig la l’ABC i La Razón. Ostres! “El Senado gastará 6.500 euros en plena crisis para traducir a Montilla”. Tindria gràcia aquest “editorial conjunt” –ells si que en saben- si no fos per la mala llet que intrínsicament tenien les seves portades. La dreta espanyola ja ha triat el boc expiatori de la crisi: l’estat de les autonomies amb els catalans al davant.

Vaig mirar-me en Potus i vaig decidir comprar l’ABC per llegir com s’ho fan per justificar aquesta mena de propaganda anticatalana mentre feia el cafè. El meu Jack Russell i els efectes del pinso i de la passejadeta ja produirien el material necessari per fer que el diari servis per alguna cosa positiva, com per exemple no emmerdar-li més la ciutat a l'embustero de l’Hereu.

Em direu que llegir la premsa de Madrid ja ho té això. Que es com mirar l’Intereconomía, escoltar la COPE o llegir el Marca. Però es que jo ja vaig viure enganyat molts anys, veient TV3, llegint l’Avui o La Vanguardia i sentint Catalunya Radio. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure-hi. Em creia que vivia en un país, amb dificultats per trobar el seu lloc sota el sol, però més o menys normal. Catalunya anava combatent les reticències de Madrit, poc a poc i peix al cove, i anava assolint més nivell d’autogovern. Semblava que cada cop aconseguíem recuperar una miqueta més de poder polític. El gran mestre de cerimònia d’aquesta gran mentida va ser el President Pujol, español del año al 1986 segons aquest diari madrileny que al Potus tant li agrada i que ens vol arrabassar tot allò que hem trigat 30 anys a assolir.

No pretenc atacar la figura de Pujol per que si. El respecto molt. Sense ell no ens haguéssim cregut mai tot això de la Generalitat. La seva combinatòria magnífica de senyor Esteve, Joan Capri, banquer patriota i ex-presoner polític va fer que governés l’autonomia com si de debò tingués pes polític de alguna mena. Fals. Alguna cosa no es va acabar de fer bé perquè ara ens tornem a trobar amb que se’ns pugui negar el pa i la sal.

Parlo d’en Pujol, perquè l’endemà de l’ABC em trobo amb una entrevista a l’Avui on l’ex-president ens diu, en resum, que això de la independència és molt maco però que ara no toca. Entenc que el pare de Convergència tingui interès en aprofundir aquest aspecte dual del seu partit davant les properes eleccions, aquesta mena de posicionament farisaic del “soc independentista però hi ha coses més importants”. De fet, miro al meu voltant i només veig antics càrrecs i entxufats de CiU esmolant les Visas. També entenc que algú que ha estat President de Catalunya vint-i-tres anys, defensant l’autonomisme i la viabilitat de una relació directa amb l’estat, no pot desdir-se’n del que va fer tot aquell temps. Però en Pujol hauria de ser conscient que si encapçalés una candidatura unitària per la independència per Nadal tindríem un estat propi. Enlloc de donar-nos missatges ambigus, obligant-nos a esbudellar gallines per endevinar què vol dir amb aquest “si però no”, potser hauria de dir que es va equivocar confiant en Espanya i que l’autonomisme es mort. Però no toca.

L’any 1986 potser ens hauria de haver despertat les sospites que aquest ABC que dissabte seguia escandalitzan-se per l'ús del català a les institucions públiques tries el nostre President com a “español del año”. Jo ho recordo, i feia patxoca fins i tot. Pensavem: “que fotuda ha de estar Espanya per que hagin de triar en Pujol com exemple de espanyolitat, quan en realitat es un patriota català”. Doncs no. Tenien més raó que un Sant escollint-lo. I no perquè l’ex-president no sigui un patriota, que ho és. Si no que, com deia Josep Plà “Catalunya es un país d’encarregats”, i Jordi Pujol va triar ser el més català dels catalans adoptant aquest paper, el de encarregat, l’home que de bona fe treballa pel benestar i la prosperitat del negoci, malgrat aquest sigui dels altres i tingui amo. Potser seria hora que es jubilés definitivament i deixés que la generació que varem créixer tenint-lo a ell com a respectat -o criticat, tant se val- referent polític fem el que ens toca, perquè ens hem fet grans senyor President, i ara la independència Sí que toca.

divendres, 14 de maig de 2010

Carlins a la muntanya!

Un bon amic em va preguntar, fa poc, si això de tenir al general Savalls com a pseudònim responia a un pla ocult segons el qual hauríem de buscar solucions als nostres problemes dins la doctrina carlina. Esta clar que no, li vaig contestar, el carlisme és mort i enterrat i la meva adscripció moral a en Savalls es fruit del meu esperit rebel barrejat pel meu gust per l’estètica del romanticisme, i prou.

De totes formes, últimament sovinteja a la premsa, entre els bloggeros i als mitjans de comunicació digitals, una acusació de caire genèrica i carregada de mala llet en contra dels membres de Reagrupament segons la qual els seguidors del doctor Carretero son uns carlins. Dit així, amb un to de condescendència multicultural i barcelonina rollo Hereu i esquerra txupi-way. Amb això volen dir que en Carretero i “els seus” son una colla de propietaris pagesos, feréstecs, primaris, de missa, i molt de dretes. Una línia de pensament, com veieu, molt sofisticada i sibil•lina que pretén desactivar una candidatura transversal per la independència dient-nos que els reagrupats son una colla de reaccionaris, entorpint així que si hom es considera independentista i d’esquerres pugui acostar-se a aquesta opció política.

La superficialitat dels missatges polítics cuinats pels sacerdots del pensament únic són efectius, no cal dir-ho. Ho són perquè, malauradament, no coneixem la nostra pròpia història i posem etiquetes de bons i dolents als morts que ja no es poden defensar.

Dit això, porto uns quants mesos endinsant-me en la lectura sobre les carlinades, intentant entendre quines raons portaren a fer el trabuc a tants catalans durant tot el segle XIX, al crit de Carlins a la muntanya!. He trobat coses molt interessants tant en premsa i llibres coetanis als conflictes com a d’altres editats darrerament. Estaven molt pillats i ultramuntà es poc precís i massa suau per definir el seu pensament (?) polític, però és difícil trobar uns combatents civils amb més dignitat que els carlins. No us espanteu que no entraré en detalls, però el que sí que si no us explico rebento es que llegint sobre els carlins cauen dos mites: el basc com a ostentadors de les virtuts del gudari enfrontat a Espanya i el del catalanisme polític pactista com a forjador del retorn del poder polític a Catalunya.

Hi ha molt catalanista que baveja i sent vergonya quan els abertzales diuen allò de “huevos a la vasca y gallina a la catalana", fins i tot he vist més de un dels nostres riure la gracieta. Els carlins catalans varen fer la guerra fins a quatre cops en defensa de la terra, les tradicions, els furs i la seva forma de veure el món. El 1827 a la guerra dels malcontents –els bascs a caseta-; a la primera Guerra Carlina 1833-1839 on els generals bascs varen capitular a canvi de passar a formar part de l’exèrcit espanyol mentre que els catalans continuaren la guerra sols durant tot un any; a la Guerra dels Matiners del 1846 al 1849 pròpia només de Catalunya –als bascs en Tristany encara els espera-; i a la darrera carlinada, la d’en Savalls i en Marià Vayreda, del 1872 al 1876 on els Patxis i els Iñakis donaren mostra fefaent que no els quedava ja massa ganes de pujar a la muntanya. Amb això us dic que va haver-hi molts catalanets al XIX que això de la cessió del monopoli de la coacció física a l’estat no s’ho acabaren de empassar del tot. I sobretot, que els catalans de gallines res, en tot cas al caldo per Nadal. Un altre dia ja repassarem als bascos i el seus furs, el seu autonomisme i les seves cases a Madrid.

Pel que fa a les virtuts del catalanisme polític moderat i el seu pactisme ens hem cregut el que ens ha estat convingut per tal de entomar millor la transició, suposo. Però oblidem-nos un momentet del lligam místic i els paral•lelismes entre La Lliga i CiU. Els senyors de la Lliga el que volien era influir a Espanya no tant per poder anar al Liceu, escriure en català i organitzar els Jocs Florals, si no per modernitzar-la i treure’n profit econòmic per la indústria catalana. Es per això, i aquí rau la llavor de la incomprensió dels espanyols amb Catalunya, que els més espanyols de tots, els que varen construir la unitat de mercat, la pesseta i tota la legislació proteccionista envers la indústria varem ser els catalans, per tal de defensar els nostres interessos com a súbdits de la corona dels borbons. En aquest context els únics que defensaven la identitat política de la nació catalana eren, en certa manera, els republicans federalistes i sobretot els bàrbars, feréstecs i ensuma-capellans carlins.

M’acusen de carlí? Jo no se vosaltres... però després de veure com respecten els pactes els espanyols, enfotent-se de l’Estatut i dels acords del 1978, i de com ens defensen els hereus de la Lliga i dels federalistes, ja fa mesos que em vaig comprar una boina i la porto ben cofoi pels carrers de Barcelona.

diumenge, 9 de maig de 2010

Fart de la correcció política

Fa uns dies sentia l’Hereu promocionant el seu referèndum de la Diagonal declarant: “Als barcelonins i a les barcelonines que vagin a votar l’opció C –aquella que diu que no es toqui la Diagonal- els demanaria que es posessin a la pell dels minusvàlids, d’aquelles persones que tenen dificultats de mobilitat”. Res més. No donava arguments que validessin el fet que la reforma millorarà la vida dels discapacitats, però el missatge emotivament sonava bé, oi?

Aquesta tarda he sentit l’Herrera d’Iniciativa, dient que “cal establir un cordó sanitari que faci fora de la política qualsevol intent d’electoralitzar la immigració, fent el buit a tots aquells que des de la dreta pretenen legislar en termes discriminatoris”. Hom sent això i ràpidament s’identifica amb la víctima i blasma els poderosos que pretenen vulnerar els drets dels desfavorits.

Aquestes dues declaracions reafirmen i em serveixen per il•lustrar-vos la tesi defensada per Anthony Browne al seu espectacular llibre Ridículament Correcte –El perill totalitari de la correcció política-. Llegint-lo m’he adonat que potser no és bo callar quan es pensa diferent, que la por al què diran, a trepitjar ulls de poll, no justifica un silenci davant d’un argument fals, per molt políticament correcte que sigui l’argument i sorollós el meu silenci.

Definim les coses. Què és la correcció política? Segons l’autor, "és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se’ls protegeixi de la crítica, i que fa que els seus partidaris –de la correcció política, s’entén- tinguin la sensació que no s’ha de tolerar cap mena de dissensió". Va néixer als anys 20 a Alemanya, com una branca del marxisme cultural, i va ser adoptada als anys 60 per la contracultura en el seu afany –virtuós- de fomentar la tolerància i de trobar alternatives als valors conservadors de l’època.

El que va començar com una reacció a la ideologia dominant ha esdevingut la ideologia dominant. Tot el que no és políticament correcte esdevé polèmic. En gran part, ha substituït la raó per l’emoció, subordinant la veritat objectiva a una virtut subjectiva (com en l’exemple de l’Hereu). Al principi va ser molt beneficiosa, però amb el temps s’ha anat fent intolerant i dogmàtica fins a trair el propi liberalisme que l’havia impulsat. Diu l’autor que “el seu objectiu és redistribuir el poder i donar suport acrític, automàticament, a les víctimes, sense tenir en compte si se’l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense parar a pensar si són benignes o malignes”. La culpa és d’Occident, dels Estats Units, de les multinacionals, d’Israel i dels homes blancs europeus o nord-americans. “La correcció política tanca la porta al debat i restringeix la capacitat de la societat de combatre els problemes que es presenten,” segons Browne.

Com diu Voltaire, “desaprovo el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. I quan he vist l’arenga del candidat d’Iniciativa a la presidència de la Generalitat, senyor Herrera, sobre prohibir el debatre sobre immigració en campanya electoral, he notat un calfred que Deu n’hi do.

Jo desconec la filiació política del tal Anthony Browne, i no conec prou la política britànica com per saber si tot el que diu és com ho explica, però us recomano que llegiu el llibre perquè convida a la reflexió. Crec que resulta imprescindible que els demòcrates, la gent normal, encetem un debat i ens mirem la realitat amb criteri. Destriant el que és empíricament demostrable del que no és més que l’opinió tova que tothom acceptarà si la diem; que determinem nosaltres mateixos el que és realment objectiu i el que és una virtut subjectiva.

Perquè permetem el sacrifici animal de la Hala’l i volem prohibir els toros o el correbous? La versió oficial sobre el 23-F que s’explica a les escoles diu tota la veritat? quin va ser el paper del PSC després del Tejerazo? No hi ha alguna cosa de sorprenent en el fet que el fracàs escolar afecti infinitament més els nens que les nenes? Els plans d’estudi i els valors a qualificar hi tenen molt a veure? I l’ensenyament mixt? I el servei militar –ara suspès però encara vigent-, hauria de tornar? Volem un exercit professional per poder enviar-lo arreu del món sense que la societat faci un debat? El subsidi d’atur és la millor solució pels que es queden sense feina? La societat ha de permetre els matrimonis de conveniència que practiquen les minories africanes a Catalunya? Saben els catalans que la Generalitat ens va ser retornada abans del pacte constitucional i que té tanta legitimitat com el Rei? Posats a fer, ho saben els espanyols? Per què els mitjans de comunicació varen oblidar i minimitzar l’acusació del 3% del president Maragall? I les declaracions a TV3 del president Pujol sobre “la pudor de ferum que faria tot si miréssim sota les catifes dels partits”? I tot això només a tall d’exemple. Polèmic? Al•leluia! D’això es tracta en democràcia, de debatre-ho tot.

Perquè si no ho fem els demòcrates, si no ens rebel•lem davant de tanta tonteria i tant de pensament únic, els que destruiran el castell de cartró pedra on viuen els nostres valors seran els reaccionaris de debò, els feixistes, i només els caldrà dir la veritat demostrable i no repetir el còmode discurs políticament correcte que ens encotilla.

Prometo fer-ho, més que mai... parlaré de tot, no em faran callar els censors de la correcció política, perquè tal i com diu una cita del llibre: No hi ha cap veritat que em faci por o que desitjaria que el món sencer ignorés (Thomas Jefferson).

dimecres, 5 de maig de 2010

ENDESA vs Potus

Explicar a un estranger la realitat del mal encaix de Catalunya a Espanya és fotut. Et trobes arguments i preguntes de tots els colors, segons la procedència de l’interlocutor. Resulta fàcil amb els irlandesos, els holandesos, els escandinaus o els portuguesos –són de països petits que sovint encara han de lluitar per tenir un espai propi-, els parles del sentiment de comunitat i cultura agredida i ho entenen. Més difícil, encara que no impossible, es fer-ho amb ciutadans dels grans estats-nació europeus, tipus Alemanya, el Regne Unit o França –aquí la meva argumentació no parla tant de com som nosaltres, si no de com és de diferent Espanya-, però no es impossible perquè coneixen el nostramo i saben dels seus defectes.

Quan és veritablement pelut és quan tens la conversa amb un ciutadà nord-americà o brasiler. Fills d’uns macroestats on la diferència es intrínseca, els estats federats gestionen i no posen en dubte el lideratge de l’estat federal, i sumar és més important que dividir. Si ataques el tema per la banda cultural, et responen que el castellà és molt important a casa seva, que fem bé de defensar les tradicions –això sí- però que els indis també tenen llengües pròpies –d’estar per casa, deuen considerar- i s’adrecen a l’estat en anglès o portuguès. Amb un hàbil moviment en el teu discurs t’afanyes a dir que els catalans som espoliats fiscalment -compte amb el parany!-: et contestaran que això també li passa a Alemanya amb la UE, i el brasiler et dirà que Sao Paulo manté Brasil en marxa, que als anys 30 varen intentar independitzar-se per les armes i que va acabar com el rosari de l’aurora, i que van optar per liderar el país fent que el president fos paulista sempre que fos possible.

Un per un tots els meus arguments, siguin emocionals o racionals, topaven amb una forma de veure el món buy and large i Europe is so small anyway, fins que un dia, intentant explicar la manca d’oportunitats professionals i la provincialització econòmica de Catalunya envers Madrid, vaig explicar el cas d’Endesa i Gas Natural:

- Una companyia d’obediència catalana, Gas Natural –vaig explicar-, va fer una OPA per comprar el principal subministrador d’electricitat espanyol, ENDESA, i el govern, l’oposició i la premsa espanyola van posar el crit el cel, no podia ser que una empresa de caire estratègic fos controlada pels catalans, i varen buscar un comprador italià (el govern) i alemany (l’oposició) - Bingo! Els acabava de donar un argument que anava directament al moll de l’os de la seva concepció del món: les lleis de lliure mercat i d’igualtat d’oportunitats. El nord-americà –innocentment- em deia que com és que Brussel•les ho havia permès, i el brasiler –més guerrero- que allò sí que ens donava dret a tornar a fer el trabuc.

I em direu, “sí, Savalls, ja ho sabem tot això... a què ve ara tornar a parlar-ne?”. Ai, amics meus... L’altre dia, sopant cap a quarts de nou, piquen al porter automàtic: prrree-prrree. En Potus, el nostre Jack Russell, es posa com un fera (rollo “què volen aquesta gent que truca de matinada?”) i es fot a bordar com si ja intuís baralla. Endesa ad portas!

-Bona nit, vostè dirà.

-Buenas noches, soy de Endesa -mostrant-me l’acreditació.

-Buenas noches usted dirá -Ho sento jo no sóc el Digui-digui.

-¿Es usted el titular del contrato? Hemos visto que tiene contratada Unión Fenosa para el ático primera –i obre una carpeta plena de paperam, i el sopar refredant-se.

-Si. Unión Fenosa, la contratamos a través de Gas Natural, -la empresa catalana la va comprar recentment per tal de potenciar el seu negoci com a subministrador de electricitat–ai, ai, ai que pinten bastos, vaig pensar, mentre que el gos totalment berserk seguia opinant sobre les visites inoportunes tancat a la galeria-. Si viene a vender algo le rogaría que fuera breve, estaba cenando.

-Bien, ¿sabía que dado que Unión Fenosa tiene su sede en Madrid usted está pagando un peaje extra sobre su consumo de electricidad... ? –textual, amb dos collons l’endeso.

L’argumentari de vendes d’Endesa, una empresa italiana gràcies a Espanya, intenta treure profit en termes de màrketing de les campanyes de sensibilització sobre el finançament de Catalunya i, en definitiva, del nostre esperit patriòtic. Hasta aquí llegaron las aguas.

-Mire, lo siento, ¿está usted diciéndome que Endesa es una empresa catalana y Gas Natural no lo es? Revise usted su argumentario de ventas, quizás pueda engañar a alguna vieja, pero ha llamado a la puerta equivocada. Boom, porta als morros.

Què ens diu tot això? Crec que tres coses.

La primera és que la força de la raó està fent que fins i tot l’adversari consideri que els consumidors catalans estem majoritàriament conscienciats que Madrit ens roba. Fóra bo que els unionistes en prenguessin nota.

La segona? Que els diners no tenen ideologia i tot s’hi val per vendre. La mentida també. Però això no ens pot sorprendre, els nostres polítics tenen un màster en manipulació i veritats a mitges.

Però la tercera, i més important, es que pretenen seguir prenent-nos el pèl i els diners, malgrat que fins i tot ho vegin clar els brasilers, els nord-americans i –amb una teatral demostració de violència primària i honesta- en Potus, el meu terrier.