S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 21 de gener de 2012

Immadurs potser, ximples no!

La psicòloga de currículum més fals que un duro sevillano, ínclita Joana Ortega, ha tornat a dir allò tant poc educat de que els catalans no som prou madurs per a la independència. Ja se que no ha dit exactament això, i que ara podríem fer tots una demostració de indignació davant la seva afirmació, però caldria que analitzéssim seriosament el que vol dir aquesta gran empresària dels jocs de taula (un altre cosa que posa el seu CV i que ningú de la indústria del joc recorda) quan parla de maduresa i del perill de fractura social. Que ella no ens tingui un mínim respecte no vol dir que nosaltres no ens prenguem la molèstia d’esbrinar que vol amb les seves declaracions, tot sigui pel respecte al càrrec que ostenta o potser perquè de porc i de senyor se’n ha de venir de mena i no m’agradaria deixar-la sense resposta.

La batalla electoral, consultiva, numèrica davant les urnes, ja la ha guanyada la opció independentista. Us diria que fa temps d’això, no gaire, però potser un parell d’anys. La discussió en el plànol racional ha triomfat, fins i tot malgrat els propis independentistes. Hi ha un cúmul de circumstàncies de pes que construeixen una realitat incontestable: un estat propi garanteix millors opcions per afrontar el futur que quedar-se dins Espanya. Des de qualsevol punt de vista, i punt.
Raons per arribar a aquesta conclusió? Moltes! De caire econòmic, de perfil fiscal, de asimetries impossibles i solidaritats interregionals ruïnoses, de AVEs que no porten enlloc i famílies reals lladregotes, de menyspreus i de recursos al Constitucional. Tant se val. La crisi econòmica que ens mostra amb cruesa les contradiccions del sistema, també ajuda a crear un nou escenari on tothom es planteja tot. Una realitat on ningú se’n refia del poder, on el canvi deixa de ser una amenaça per a convertir-se en una necessitat, on l’status quo no hi ha qui el defensi per podrit i poc democràtic.

Si mireu les enquestes del CEO. Si deixeu de llegir les valoracions cuinades a les redaccions dels partits i dels diaris dels resultats electorals o les consultes, veureu que si bé es cert que la opció per la independència només voreja el cinquanta per cent de la gent que vota, els defensors de la unitat no arriben al quinze per cent. Autonomistes i federalistes, a l’entremig de les dues opcions, son els votants que ballen. La raó i la matemàtica ens diu que encara que corregim les xifres a cops d’emotivitat hispana, el SI a la independència probablement guanyaria 65 – 35 a les urnes. Més que suficient, aquí i a la Xina Popular.
I perquè doncs els sacerdots de la política, aquests inefables interpretadors de la realitat social, aquesta gent que mana o ha manat darrerament, comparteixen aquest run-run del que la societat es fracturaria? que no estem madurs per a la independència? Ningú no gosa dir-ho, no hi ha pebrots, però jo us ho diré: La por a l’endemà.

Podem fer veure que tot es de color de rosa, que mai en la història s’havien editat tants llibres en català, ni el Barça havia set tant conegut, la nostra cuina tant reconeguda, els castells patrimoni de la humanitat i Barcelona capital mundial de turisme de qualitat i dels mòbils. Inventar-nos un país de Iupi on les vaques pareixen sempre vedells trigèmins i els ous son tots de dos rovells. On tothom li agrada Manel i sintonitza TV3, on Jaume cabré es comenta a la parada del metro i ningú sap qui es Belen Esteban.
Catalunya no es així. A casa nostre a moltes escoles es parla català a classe i es juga en castellà al pati. Quan la roja guanya surten Juanis i Kevins de sota les pedres a passejar la rojigualda i el toro d’Osborne. Vivim en un país on hi ha gent que viu segons TV3 i uns altres que, donant-se l’esquena, viuen al tempo de Telecinco. Barcelona es una ciutat on es impossible viure cent per cent en català sense haver de ser un heroi, o sense aguantar mirades de desafiament.

Son pocs. Però son més que suficients per a constituir la base social i ideològica per un terrorisme urbà de baixa intensitat. Us escandalitzeu? No ho feu, si es que voleu ser madurs. Els enemics de la independència podem ser els propis catalans. Si en l’afany de construir l’estat propi i dignificar el que ens es propi, passem per sobre d’aquest important col·lectiu, nascut aquí, però socialitzat d’esquenes al país, haurem begut oli. Hi ha molta gent disposada a manipular emocions i sentiments en contra de la nostra sobirania, i no tindran escrúpols per a fer-ho i no els mancaran recursos.
Que la societat està fracturada es una obvietat. El trencament es basa a tenir als emocionalment catalans en el purgatori de l’educada submissió del seny i als espanyols de cor en el ghetto de l’endogàmia suburbial. Cal trencar aquesta dinàmica. I per fer-ho cal convidar emocionalment aquests catalans, perquè ho son de catalans, a construir un nou estat on hi càpiga tothom. El món més essencialista dels independentistes de partit friki i càtedra de filologia ho posa francament difícil, però hem de trobar vies per convèncer al públic de Telecinco de que la independència no es fa en contra seva. Els hem de fer atractiva la independència i garantir-los que junts tenim futur.

Caldrà garantir que el castellà sigui idioma de relació amb l’administració durant un temps prudencial? Segurament. Hauríem de ser flexibles amb les dobles nacionalitats i les polítiques de retorn o de reagrupament familiar? Sens dubte. La dona del César ha de semblar honesta a part de ser-ho, i la República catalana ha de fugir totalment de qualsevol tic que pugui fer flaire de vendetta, si no ho fem així, els aprenents de Karadtzik apareixeran al dia següent que tinguem seient a l’ONU i a sobre ho faran invocant drets humans i democràcia, dos conceptes que pel cas tothom es veu capaç d’arrossegar pel fang.
Exagero? Malauradament no. El recadet que ens acaben d’enviar CCOO i UGT, inspirades per un militant de Ciutadans, fent que els mossos d’esquadra protestessin fent ús del castellà i cantant el Que viva España ens hauria de posar en guàrdia. Es tracta de una amenaça formal en tota regla. L’única petita part del monopoli de la coacció física que els catalans hem recuperat de forma sobirana (o així ens pensàvem que era la cosa) ens diu que les seves emocions estan repartides entre el sou català i el toro de l’Osborne. Que anem amb compte.

Jo no se la Joana Ortega que en pensarà ni si farà res, però tots aquests mossos jo no els vull armats pel carrer el dia de la proclamació de la independència. Els vull desarmats avui. De fet exigeixo, que a partir de demà la seva feina sigui patrullar platges amb bici armats únicament de un xiulet, i que aquells que no tinguin plaça vagin retornant les plaques i engreixant les files de un atur del qual no haurien hagut de sortit mai. Que immadurs potser si, però ximples no ho som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada