S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 31 de gener de 2012

Lleons per ases

No hi ha honor més alt al món que ser President del teu país. El càrrec més important, la major dignitat, que deriva de una tria democràtica per part dels teus conciutadans a fi i efecte que defensis els seus interessos. Un President de caire executiu sintetitza l’afany de progrés, canvi, recerca de un millor futur, cura del benestar, seguretat, garanties jurídiques, condicions de treball, protecció de la cultura, normes pel desenvolupament econòmic o preservació del medi ambient, en dues mans, un sol cap, una idea i un lideratge.

Els Presidents han de envoltar-se de col·laboradors eficaços, evitar les corrupteles, negociar amb tota mena d’organitzacions, rebutjar mediocritats, cercar l’excel·lència, transigir amb aquests per assolir millores objectives per a tots, tenir el país al cap i al cor i no pensar en el proper congrés del partit ni en les properes eleccions, tenir voluntat de servei i de sacrifici, ambicionar el màxim i gestionar amb seny, liderar moralment la societat, assenyalar camins, trobar dreceres, salvar el que es bo i acabar amb el que es dolent per a tots. Us podeu imaginar una feina més maca? Alguna cosa més estimulant?

Aquest desig de emprendre coses noves que de tant en tant es personifica en un home, o una dona, i que afectarà la vida dels seus veïns, potser marcant-les per sempre. L’afany de buscar solucions als problemes dels seus iguals, aportant idees, donant el millor de si mateix, sacrificant la seva vida privada a la recerca del bé comú, demanant sacrificis similars a aquelles persones que poden ajudar a governar la nau que porta dins el futur dels nostres fills i envoltant-se de gent capaç, no de gent fidel, si no de gent amb les habilitats necessàries per tirar el país, la nació, endavant. No puc imaginar millor destí per una vida.

Ho hem vist centenars de vegades al cinema, i ho hem llegit als llibres d’història, persones que han fet un pas endavant i han agafat les regnes de la voluntat popular i del futur del país: Thomas Jefferson, Abraham Lincoln, George Washington, Winston Churchill, Konrad Adenauer... tant se val. Persones que es varen posar al davant dels seus compatriotes per tal de saltar els murs que la història els posava al davant. Líders, amb punts foscos o no, però líders que es varen posar el país a la gepa i varen tirar pel dret.

Catalunya està en una cruïlla històrica excepcional. Existeix una majoria social que creu que la independència es la solució. La creació de un estat nou no només garantiria millor els interessos de tots els catalans, dic tots fins i tot els qui voten ciutadans, si no que es una oportunitat immillorable de fer foc nou amb les institucions, reformar l’administració pública, afinar l’estat del benestar, redistribuir millor i deixar créixer el teixit productiu sota la premissa de la Llei en comptes dels contactes, els favors i la corrupció. I no hi ha cap, dic cap, persona que digui en veu alta que vol liderar-ho això? Ningú! Tothom amagat, el nostre líder ni el coneixem ni se’l espera.

Passem revista? Artur Mas salvant els mobles de l’administració espanyola a Catalunya que es la Generalitat. Oriol Pujol servint tasses de til·la als independentistes. Els socialistes dels PSC buscant feina a Madrid. Els d’Iniciativa clamant contra les retallades i allitant-se amb uns sindicats que son la vergonya nacional en una escenificació de la indignació més espanyola que el toro de Osborne. I els independentistes amb acta de diputat, aquí o allà, cercant possibilismes i apunyalant-se els uns als altres: Laporta cremat, Carretero crucificat, Carod desaparegut en combat, López Tena embogit, els qui varen tenir càrrec en els tripartits parlant amb la boca petita... i, sobretot, ningú de entre ells, cap, ha dit ben fort: “La meva il·lusió es portar Catalunya a la independència i vull posar-m’hi al capdavant”. I si ho han fet, ens han deixat sempre ben clar, amb una falsa modèstia que posa els pels de punta, que “Ho faig perquè algú s’hi ha de posar”, com si la cosa no anés amb ells. Amb aquest lideratge no anirem enlloc.

Lleons liderats per ases, aquesta es la descripció que va fer el Times de la guerra de Crimea. L’expressió va fer fortuna i va ser popular entre la tropa britànica al llarg de la primera guerra mundial, malgrat que el cinema ens la retornés com a “Lleons liderats per anyells”, que també fa el cas. Així estem. Ja ens podem mullar, posar temps, quartos i esforços en crear la enèsima de les enèsimes associacions de “ara si que va de veres i ens hi trobarem tots i caminarem junts cap a la independència”. Jo ja no sé a quantes iniciatives més hauré de donar-me d’alta... però sense lideratge només farem que tornar a trobar-nos els mateixos, per parlar de les mateixes coses i, a poder ser, criticar els de l’associació de dues plantes més amunt per arribistes i poc purs.

Cal algú a qui podem posar-li cara. Els mitjans aniran a per ell, o ella. Li buscaran merders de cuixes, drogues, alcohol, feina, o el que sigui... el voldran destruir personalment, familiarment, laboralment. Si la cosa comença a anar bé, fins i tot posarà en risc la seva integritat física. I que? Que encara us penseu que els independentistes hem d’anar pel món demanant permís i sense molestar? Volem lideratge! Ens cal seguir algú a qui podem mirar als ulls i veure-hi determinació, esperança i valor. I si ningú de totes aquestes aprenents de patum no diu que ell, o ella, es vol posar al cap davant perquè sap el que s’ha de fer i té l’equip per fer-ho, aleshores que es surti del mig que haurem de buscar el lideratge dins nostre i pensar si volem agafar aquesta torxa. Perquè ningú no ho farà per nosaltres. No es pecat! Es un honor! Jo mateix em posaria a primera fila! Es clar que si, i ben orgullós que ho faria! I esperaria que més gent estigués disposada a fer-ho! Perquè no hi cap més alt honor en la vida de un català que el de portar el país cap el lloc que li pertoca en el concert de les nacions, i Catalunya ho necessita i el poble ho vol.

3 comentaris:

  1. No es per pecar de purista... pero el diari angles The Times va recollir la descripcio dels Russos... es a dir els que van dir que (la cavalleria en especial i referint-se a Balaklava en concret) els anglesos eran lleons liderats per ases van esser origimalment els enemics circunstancials.
    El general frances Bosquet es el que va dir "C'est magnifique mais ce n'est pas la guerre) referint-se tambe a la crrega dels 600 (de fet 663).
    De fet tenint en compte que son les lleones que caçen i el lleo es un animal mes aviat xulesc i a vegades dropo icovard... no se fins a quin punt cal despreciar las virtuts dela ases... pero es clar aixo es un altre cantar.
    Per cert tamb es va escriure "es molt dificil esser un covard en una carrega de cavalleria!"... lol
    I Spielberg (War Horse) no te ni la mes punyetera idea del percentatge de possibilitats de supervivencia d'un cavall en primera linia en la Primera Guerra Mundial (inferior a la de un nou i flamant segon tinent al Vietnam).

    ADB

    PS: Respecte al tema recomano els autors Mark Adkin (amb qui discrepo cordialment), Albert Seaton i Fletcher&Ischenko (francofons Alain Gouttman).

    ResponElimina
  2. No voldria esser pedant... pero que consti que entenc el paral.lelisme entre el titol del Post, els politics de Catalunya i la situacio de la carrera militar en l'exercit britanic al segle XIX (1854)... els oficials aconseguian la plaça compran-la (adquirin-la) en subhasta... era un tema de diners i no pas de capacitat (intelectual-militar ja m'enteneu... tot i que algu gregui que aixo es un oxymoron)... aixi els hi va anar.
    Posteriorment el sistema va esser reformat.
    Tot i aixi va garantir durant anys i panys la temptacio del cop d'estat militar al Regne Unit (unica cosa bona del sistema... la resta nomes eran problemes a mida que la cosa aquesta de la guerra es tecnificaba).
    Res un aclariment sense mes.
    ADB

    ResponElimina