S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 18 de gener de 2012

Intocables al país dels Millets

Hi ha una escena a Els Intocables d’Elliot Ness, de Brian de Palma, que em posa els pels de punta: Jim Malone, el policia encarnat per Sean Connery, pregunta a l’agent especial del tresor, interpretat per Kevin Costner, si veritablement vol acabar amb el crim a Chicago:

Malone:
lf you walk through this door, you're walking into a world of trouble. There's no turning back. Do you understand? (si travessa aquesta porta es ficarà en un munt de problemes. Un camí sense retorn. Ho entén?)
Ness:Yes, l do. (Si, ho entenc)Malone:Good. Give me that axe. Bé. (Passi’m aquella destral)
A Chicago tothom sabia on era l’alcohol i el crim, ningú se’n refiava de ningú, i tot el sistema estava podrit de d’alt a baix. Mirem Els Intocables i cofois pensem, ben escarxofats al sofà, quina mena de societat més fastigosa la dels anys vint a Amèrica.

El temps del gangsterisme es caracteritzava perquè era impossible lluitar contra els dolents des del sistema, perquè els dolents eren el propi sistema. Tothom estava subornat, cadascú només mirava pel seu cul, i a base de la força que tenien els qui sabien els secrets més íntims del poder, de la impunitat del càrrec públic i els diners, els qui tiraven dels fils de l’espectacle posaven els diaris a ventar les virtuts dels podrits en vida, dels sepulcres blanquejats.

Com podien suportar els ciutadans de Chicago tanta amoralitat? Fent cua per a rebre el ranxo gratuït que Capone distribuïa entre els pobres, per exemple. Misèria i companyia. I qui més qui menys, se les escampava venent whisky canadenc d’amagat, fent de correu a aquest o a aquest altre, recollint les engrunes i propines dels qui tocaven quartos, sempre amb un somriure al rostre. Que no hi havia de gent honesta? I tant! La majoria, segurament. Però com tothom sabia que la policia estava emmerdada fins el clatell, els devia costar pagar multes i impostos, oi? Si el sistema no et protegeix, perquè no enganyar-lo a la menor oportunitat? Es sabut que robar a un lladre no es pecat. I així, la manca de moralitat va calar fins al moll de l’ós de tota la ciutat.


Jo recordo als professors de la universitat explicant als alumnes que vivíem en un país sense censura. Era a primers dels 80, tot just després del 23-F, i havíem donat un pas endavant en termes de llibertat d’expressió. Als diaris hi podríem explicar el que volguéssim, sempre i quan no parléssim malament del rei i d’en Samaranch. No faig conya, no. Tal qual així ens ho varen dir us ho explico.Els camins d’aquells estudiants es varen separar. Hi ha qui fa de periodista, hi ha qui es publicista i hi ha qui té un bloc. Durant aquests 30 anys tots hem sentit a dir això d’aquest, allò d’aquell... informacions de radio macuto que de tant en tant alguna amistat, o algun conegut, ens anaven arribant com una gota malaia sobre la nostra innocent moralitat:

Que si el President Pujol no va voler anar a la inauguració de la casa al Port de la Selva perquè li feia vergonya dels duros que s’ha embutxacat. Que si els mossos poguessin parlar d’aquest ministre o d’aquell empresari us en faríeu creus per això o allò altre; que si aquest està en el aju perquè va evitar que aquell anés a la presó; que si això es una venjança personal; que si aquesta té una casa al Carib; que si aquest li ha tocat la grossa dues vegades a través de una constructora; que si aquest demanava quartos als qui rebien subvencions per pagar-se la carrera dins el partit; que si les comissions per tràfic legal d’armes han pagat aquest palauet, aquesta masia, o aquella rossa. Aquí tot se sap i ningú no diu res, com a Chicago. Mai hi ha proves, només son rumors. I no hi ha pebrots, com a Chicago.I la gent que ha fet davant de tota aquesta merda que es filtra a les sobretaules del país, a l’hora del cafè pels bars de carretera, als passadissos de les redaccions, dels partits polítics, dels ajuntaments, i a la sortida de missa? Doncs el que fa la gent normal quan no creu en el sistema i sap del cert que viu l’enèsima emissió d’aquesta fastigosa pantomima lampedusiana: si el seu cap li dona problemes, doncs agafar-se una baixa per depressió de dos anys; si té dies per formació pel fet de ser funcionari, agafar-se’ls tots i mentir sobre l’ús que en farà; treballar en negre; estafar a hisenda; mentir a la policia; enganyar als treballadors a la nòmina; i mirar només pel seu cul.

D’aquesta manera entre tots perjudiquem als innocents que veritablement pateixen una depressió; als funcionaris que s’hi deixen la pell a la feina; ens estafem impostos a nosaltres mateixos; desmoralitzem als funcionaris honestos i destruïm la reputació dels empresaris rectes i seriosos.Perquè no hi ha moralitat que suporti la ferum que ve del pis de d’alt. No recordeu al President Pujol dient a TV3 que si ens hi poséssim a aixecar catifes la pudor resultaria insuportable? I ha passat alguna cosa des del cas Millet? Del Pretòria? Hi ha una nova llei de finançament de partits? Que se’n ha fet d’aquella voluntat de transparència que els va agafar a tots com si es tractes de una epifania bíblica? Doncs, ja us ho diré jo: no ha passat res.

Vivim en un país on el que es important es tenir amistats que et tapin les vergonyes i la justícia no es igual per a tothom. Al haver-hi crisi, el sistema es defensa i veurem passar uns quants parvenus capa la guillotina de l’escarni públic... el gendre d’aquell, l’ex-soci de l’altre... a l’univers de Lampedusa cal, de tant en tant, algun sacrifici públic que canti les excel·lències del sistema, però els Intocables seguiran essent això, Intocables. I la gent normal ho sabem, i als dolents ja els està bé que ho sabem perquè així compartirem la culpa quan actuem tots com petits Millets, fent-nos trampes al solitari. Fins que Jim Malone agafi la destral i foti la porta avall, perquè hem trobat un nou Elliot Ness que estigui disposat a fotre aquest castell de cartró pedra enlaire. Us proposo que el busquem entre tots.

2 comentaris:

  1. Per desgràcia és així. Només fent foc nou hi ha la possibilitat de fer neteja i crear un marc nou que miri d'impedir que es repeteixi la Lampedusa

    ResponElimina
  2. Avui tenim un exemple de tot això. Un tribunal popular ha absolt Jaume Camps, "per falta de proves". No, l'ha absolt perquè socialment es considera correcte, la merda beneficia a tothom, i si no és avui, serà demà, però en algun moment en trauré alguna cosa. Influències a canvi de regals, diners dels altres a canvi de beneficis per mi. Això és el que hi ha, res més i aquesta és la cultura que tenim, amb una diferència FONAMENTAL, que amb el temps n'han après i cada vegada que ha sortit algú i ha agafat la destral, en comptes de treure-li o lluitar-hi senzillament se'l titlla de boig de perillós... i tothom s'ho creu.

    ResponElimina