dijous, 7 de juny del 2012

Els tres pactes de Joan Majó

Em deixeu que avui faci una reflexió tranquil·la i en contra de ningú? Ho dic, perquè arrastrats per aquest tsunami de males notícies no trobem temps per parar un instant, fer una foto del que passa, i seguir nedant per no ofegar-nos. La qüestió es que soc optimista de mena, si nois i noies es pot ser escèptic i optimista alhora i no detonar internament, i aquesta setmana hi ha hagut una entrevista que m’ha fet reflexionar en positiu.

L’entrevista podeu veure-la a Ara-TV i encara es viva a Internet, malgrat que als mitjans convencionals no hi apareix amb la força que li correspondria. Es tracta de la conversió paulina de l’exministre socialista Joan Majó a la causa per la independència. Anem a pams, ja se que deu estar fora dels òrgans de decisió del PSC, que ja es més un home d’empresa que un polític... el que vulgueu, el que es cert es que aquesta migració ideològica cap a la constatació que amb Espanya no hi ha res a fer, que no hi ha federalismes possibles i que sols ens en sortiríem millor, no ha de ser fàcil per les persones que varen creure que l’encaix era possible. Ho va ser per al President Pujol, de manera dolorosa, i ara ho es per Joan Majó, que descriu la realitat del país i el seu futur amb una lucidesa digna de ser escoltada.

Diu Majó que el camí que cal fer, en una esbós de proposta de full de ruta racional, es arribar a tres pactes: primer l’intern, i després amb Europa i Espanya. Si, ja ho se, el nucli dur dels que treballem per la independència creiem que no hi ha manera de arribar a cap pacte amb els espanyols i que ja n’hi ha prou de transaccions amb l’imperi, però de la mateixa manera que som conscients internament que sense CIU serà impossible fotre el camp hem d’assumir que en algun punt del procés haurem de seure a parlar amb Madrid.

El pacte intern crec que es a tocar. L’esquerra dura ha abraçat el discurs del d’acord però amb polítiques socials fortes; el món empresarial ha entès que el nostre mercat es el món i no Espanya i que dins de la dinàmica de la política espanyola que castiga Catalunya espoliant-la i no invertint-hi l’obliga a competir amb una mà lligada a l’esquena; el català normal, el d’infanteria, està fart de veure els continus greuges comparatius amb la resta de l’estat, per sobre de la llengua que utilitzi per viure el seu dia a dia. El consens intern es possible si la República Catalana garanteix unes bases socials, econòmiques, culturals i polítiques racionals, modernes i respectuoses amb tothom. No tinc cap dubte que la capacitat de pacte i negociació dels catalans pugui dibuixar un país nou al gust de la gran majoria dels ciutadans. No en tinc cap dubte, i homes com Majó –que no es precisament dels meus- es important que hi siguin en aquesta formulació. No noteu com la independència ha passat a ser un debat central dins la política catalana? Doncs, per alguna cosa serà.

Europa, ai Europa... es cert que “ens la imaginàvem més gran”, més honorable, menys plena de polítiques internes en clau electoral, però es el nostre entorn natural i hem de treure profit de la seva reformulació política imminent. Si els catalans som capaços d’arribar a un pacte intern, podem oferir a Europa un país nou, un país membre disposat a néixer amb les bases de cessió de sobirania vers la Unió Europea necessària i exemplar per a contribuir en la definició del futur polític del continent de manera generosa i racional. El fet que Catalunya estigui lliure de castes militars, d’indústria de l’armament pròpia, de monopolis estatals i alt funcionariat a defensar, ens faria renunciar de coses que no tenim envers una superestructura europea que cal que les construeixi de manera supranacional. La República Catalana tindria prou pes econòmic com per a pagar-se uns serveis socials superiors als que tenim en l’actualitat alhora que contribuiria al fons de compensació europeu, enlloc de xuclar dels pressupostos de la Unió. Podria convertir-se un clúster de productivitat al sud d’Europa, i –per fi- amb bones connexions ferroviàries una porta d’entrada al mediterrani motor de comerç. Caldria pactar amb Europa les bases constitucionals del primer estat membre lliure de motxilles absurdes i herències casposes –més enllà d’Abertis-. Per Europa, la independència de Catalunya es i ha de ser una oportunitat, racional, de redefinició d’objectius polítics generals, i hem d’aconseguir el seu suport pactant-hi.

I Espanya? Joan Majó diu que pactar amb ells serà difícil, però que si tenim el pacte intern fet i som capaços d’arribar a un acord amb Europa, Madrid haurà de pactar. Jo soc dels que penso que poden ser bons veïns, de fet segur que seran millors veïns que colonitzadors, però la negociació obligarà a fer renuncies a les dues parts, i això portarà problemes aquí i allà. No podrem condemnar als espanyols a convertir-se en una mena de “Banc dolent” en permanent estat de rescat per part d’Europa, es possible que haguem de paga’ls un fons de compensació tutelat per la Unió Europea durant un temps –que evitaria que contribuíssim a les finances europees durant el primer període independent, es clar-. Ells tenen coses que es voldran quedar i que son tant nostres com d’ells, i parlo de patrimoni comú a l’exterior, reserves d’or, la caixa de la seguretat social, de les pensions, o el material militar. Som propietaris al 16%, si tenim en compte el pes de la nostra població de manera estadística. Ho deixaran anar tot això? No crec, o si, però com que negociant una cosa va amb l’altre, si no hi tenim dret a reclamar-ho, per la mateixa regle de tres la República Catalana neix sense deute públic i sense funcionaris, que el deute espanyol es espanyol com les reserves d’or, i l’administració pública a Catalunya es de titularitat espanyola com els tancs Leopard o els edificis de les ambaixades arreu del món. Hi ha camp per córrer i coses a pactar, ens agradi o no, hi haurem de parlar i arribar a acords.

Jo crec que tot això no ho para ni Déu, al menys si som capaços d’arribar al primer pacte de tots, l’intern. Es el més fàcil i el més dolorós, perquè –com sempre- aquelles persones que han estat tirant del carro del país mentre que els qui s’aprofitaven del pont aeri se’n fotien del independentisme, veuran –hauria de dir que veurem- com a la taula del pacte català rebaixarem d’aquí i d’allà, s’hi seurà més d’un impresentable i potser els ciutadans de la República Catalana hauran de seguir pagant peatges per anar a la platja, per dir un exemple a l’atzar. I no us poseu nerviosos a la primera! Jo no se si ens convé tenir una sanitat universal amb uns nivells d’excel·lència meravellosos i un ensenyament personalitzat i del segle XXI, a canvi que els espanyols paguin peatge quan passin per Catalunya per anar a França a badar, o no, però en definitiva el rescat dels peatges serà una decisió política que podrem votar o no al nostre parlament. Com quedarà reflectit el respecte i l’ús públic de la llengua castellana? com a patrimoni que es de Catalunya? Com a residual? Posarem temps de carència en el seu ús amb l’administració? Afegirem el francès, l’anglès i l’alemany com a llengües per adreçar-se a l’administració? Hem de parlar-ho entre catalans i trobar sortides imaginatives que no complauran a tots, ja ho sabem.

El pacte intern es la fita inicial i es indispensable. Aneu empassant-vos que els que més patirem som els fire-eaters, igual que tots els patriotes que han iniciat totes les revoltes i tots els processos de independència, els qui han portat la flama durant la travessa del desert serem engolits per la dinàmica de l’acord intern. Caldrà molta dosi de generositat per part de molta gent, haurem de seguir empenyent el procés cap a la suma de voluntats, i ens hi deixarem moltes amistats i moltes posicions innegociables pel camí, però els qui ens hem cregut Catalunya quan ningú més ho feia hem d’entendre que si volem la seva supervivència i donar-li un millor futur, a la fi de l’espectacle molts de nosaltres ens haurem d’immolar. Cal que gent com Joan Majó, que no hi eren quan Catalunya estava a punt de perdre’s en la història, que vivien la fantasia de la transició espanyola, seguin a la taula del pacte intern i diguin la seva. Serà fotut d’entomar, prepareu-vos per a moltes frustracions, però serem independents i Catalunya tindrà un futur, i jo personalment seré una ciutadà orgullós del meu país i feliç de que siguem finalment lliures.

17 comentaris:

  1. Sosté Savalls..

    "Hem de parlar-ho entre catalans i trobar sortides imaginatives que no complauran a tots, ja ho sabem."

    D'acord...
    Però hi ha qüestió prèvia que cal resoldre...
    Cal fer el cens dels catalans..

    ResponElimina
  2. Link de l'entrevista al Youtube:

    http://youtu.be/8a9tyTOZAaI

    Forma part del web Amb Independència, on diverses personalitats expliquen des del seu punt de vista professional com serà el procés d'independència.

    www.ambindependencia.cat

    ResponElimina
  3. El tema dels peatges per als espanyols, jo ho solucionaria ràpid: un teletac per als ciutadans de Catalunya a preus reduïts i la resta a pagar....

    ResponElimina
  4. dius:El fet que Catalunya estigui lliure de castes militars, d’indústria de l’armament pròpia, de monopolis estatals i alt funcionariat a defensar, ens faria renunciar de coses que no tenim envers una superestructura europea que cal que les construeixi de manera supranacional.
    comte amb el que diem i com ho diem,sobretot quan parles en tercera persona:una superestructura europea que cal que les construeixi de manera supranacional.

    tampoc tenim estat i no per això em de deixar que els altres ens el construeixin, l'estat ens l'em de construir nosaltres
    i les superestructures supranacionals, tampoc em de deixar que ens les construeixin, en tot cas nosaltres em de participar amb veu, vot i on calgui dret de veto, en fí com tothom.


    Que no tinguem exèrcit no vol dir que no tinguem de tenir i que deixem aquesta questió a la bona voluntat dels europeus ( jo no hi crec amb la bona voluntat de ningú) i deixar la política internacional en mans d'altri tampoc em sembla un bon començament, necesitem els nostres funcionaris inclós per temes internacionals.

    a Europa si, ( o no, no seria cap drama) però com els altres, Holanda, Dinamrca... que en funció dels seus interesso d'estat estan d'acord amb europa o vetan quan els convé

    no podem deslliurar-nos d'espanya i deixar-nos en mans d'europa així com així, amb el supósit que els europeus no son tan dolents com els espanyols

    fins i tot crec que seria bó que Catalunya un cop independitzats d'espanya estiguesim uns anys ( 10-15) sense ser membres,i creixer i posicionar-nos pel nostre comte,després crec que seria la millor manera de negociar l'entrada ( si aleshores creiem que ens convé)

    Eliseu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cosa es el que jo crec que s'ha de fer, un altre les coses que podem posar sobre la taula i un altre el que es més fàcil d'acceptar per tothom.
      Si em preguntes el que a mi m'agradaria, potser et diria que no m'agradaria ser a la UE i que israelitzaria la societat al màxim. O potser no.
      Soc partidari de que l'estat tingui el monopoli de la coaccó física i ho he defensat repetidament aquí. Però segurament no ens caldrà repetir acadèmies d'ogicials i de generals d'estat major, un conveni amb algun país europeu i au.

      Elimina
  5. això és així com bé dius estimat Savalls, però cada un em de dir el que ens agradaria per poder-ho posar damunt la taula, peruqe lo que ja no està tant clar és allò que ha de ser més fàcil que acepti tothom.

    També crec que no podem caure en allò que tant mal ens ha fet, qué és lo de aceptar o defensar lo "políticament correcte"
    crec que ens equivocariem si ho fesim.

    En Majó pot i ha de dir la seva, però nosaltres també,però no em de caure en una unitat que nomes serveixi per aigualir, em de tenir clar que personatges com en Majó s'estan pronunciant amb una ambiguetat calculada per poder caura bé al cantó que finalment guanyi, i aquests serem nosaltres com bé dius i n'estic convençut, per això en Majó diu el que diu, perque segurament ell també cada cop ho veu més clar,

    Però si em arribat on em arribat tenint-ho tot en contra i personatges "tipus" com en Majó ja començan ha visualitzar la seva ambiguetat, vol dir que no em de começar a cedir tant aviat, què siguin ells qui vagin cedint que nosaltres ja tindrem de fer-ho, que quan és surt del políticament correcte molts cops t'adones d'agradables sorpreses.

    Insisteixo, perque hi crec, que em de tenir exèrcit, acadèmies d'oficials, suboficials i també ambaixades, funcionaris, justicia, bancs.... però això no vol dir que copiem vicis d'altres, tu parles d'Israel, jo diría Suissa, però a la fí em de trobar el nostre model, una mica d'aqui, una mica d'allà i un molt de nosaltres i de mirall tenim la nostra propia història legislativa i organitzativa on encara podem trobar molt de profit.

    Eliseu

    ResponElimina
    Respostes
    1. El degoteig ha començat. Avui s'hi apunta en Bohigas

      Elimina
  6. això va bé, cal continuar, perseverem i guanyarem

    Eliseu

    ResponElimina
  7. Bohigas?
    L'Oriol?
    El que ha passat per totes les opinions i ideologies en el seu llarg (i plombifer) deambular a la recerca del reconeixement per la societat d'una genialitat que NO te?... com es de divertit de comparar-lo amb Antoni Gaudi... Salieri i Mozart again!...
    Un "artista" que vendria a qui fos per sortir (una vegada mes) als mitjans...
    Crec que ara esta a l'esquerra dels comunistes...
    Lamentable tipus al que vaig sufrir de "profe" a la ETSAB. Pedagogicament NUL.
    Encantat d'haguer-se conegut (com tant d'altres).
    Realment aixo de l'independentisme deu ser "trendy" si els surfers professionals es barallen per un lloc dalt de l'onada...
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, però imagina el dia que també sortin de l'armari independentista la Maña, el Cuní, el Messi, els Estopa, la Caballé, el padre Apeles, el Flotats, el Tamudo, el Ribó, el Millet i en Fainé.
      Aleshores si que no hi haurà qui ho pari això!
      Hahahaha

      Elimina
  8. Si el Brufau i el Faine s'hi apuntan... (amb tot el meu respecte per "La Maña" i la resta)... vol dir que esta fet...
    Anecdoticament ahir, no recordo on, vaig veure i sentir comentar lo de la fallida de California i com no ha afectat al dolar (degut a que Estats Units es una nacio... de moment)... l'error de la zona euro es politic... no economic... viam si quan es fa la EUROPA o els Estats Units d'Europa NO ens agafa amb el pas canviat... sera la darrera oportunitat... despres l'statu quo sera mes fort que no pas l'Espanyol...
    Tot amb permis d'Andromeda es clar...
    ADB

    ResponElimina
  9. Una proposta:
    El Castellà ha de ser un dret pels habitants de Catalunya però ... ha de deixar de ser una obligació.
    El Català ha des ser l'únic obligatori de conexer per tots. Has de poder escollir si els teus fills han de tenir com a segona llengua el castellà, francés, angles ...
    D'aquesta manera els castellanoparlants podran mantenir els sues "drets d'expresiò" i comunicaciò Amb el temps, podrem estar segurs que els nostres interlocutors casuals coneixen el Català però dubtarem si parlen a mes a mes castellà, francès, angles ... conclusiò: ens hi dirigirem en Català.
    L'única forma de salvar l'idioma.
    LFF

    ResponElimina
  10. Hi estic d'acord, fixa't que parlo de permetre que la gent s'adreci a l'administració en castellà. De cap manera penso que cap procés de socialització de la ciutadania sigui bilingue o es pugui triar la llengua en la que es vol rebre la informació. Son dues coses diferents.

    ResponElimina
  11. Ja em perdonareu però el futur educatiu passa obligatòriament per saber català, castellà i anglès. Totes tres al mateix nivell. I tot i que sóc catalanoparlant crec que renunciar al domini de 2 de les 3 llengües més parlades al món seria un error. Estic d'acord que el català ha de ser llengua vehicular, però crec que les altres dues ho haurien de ser també. De manera que si un nen té 10 assignatures a Primària hauria de rebre 4 d'elles en català, 3 en castellà i 3 en anglès a tots els centres de Catalunya, per llei. Mentre no s'apliqui així estarem perdent el temps.

    I respecte al Fainé... Aquest senyor és de l'Opus, com el Montoro i el Fernández Díaz. No estic extraient conclusions, simplement ofereixo una dada i deixo que vostès sumin 3+3.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et perdono... hahahaha
      El que dius es el reflexe d'un error. El pensar que a la gent se li empalten els idiomes que no li calen... i això no es cert. Les llengues s'aprenen per necessitat, creus que l'anglès que s'ensenya al cole serveix per alguna cosa més que per fer de cambrer? Dit això... a quanta gent li cal l'anglès per treballar (realment)?
      Tots els sudamericans amb els qui pots fer negocis parlen anglès, o globish, a un nivell de biz prou elevat com per entendret sense necessitat de parlar espanyol.
      Perquè castellà i no francés? Jo trauria els idiomes estrangers de les escoles i dedicaria aquestes hores lectives a saber fer anar un compte de resultats i explicar com funciona un sistema monetari o un crèdit... i prohibiria doblar les películes... ja veuríes com milloraria el nivell d'anglès.

      Elimina
    2. EN bona part estic d'acord, per això tabé em d'acabar amb la falacia que cal apendre castellà perque és la segona llengua més parlada del mon, això per si sol no és cap argument de pes, de fet com bé dius per fer negocis a sudamerica ja s'utilitza l'anglès i per altra banda la majoria d'aquests que volen que ensenyem el castellà per la seva importancia, encara que només sigui per nombre,a ningú se l'hi ocorre dir que em d'apendre xinés pel seu nombre de parlants, ja que la seva utilitat queda reduida a l'espai geogràficde la XinaPer això cal dir-lis que a la UE els idiomes de treball son l'anglès,alemany i francés, vés quina casualitat i quin menyspreu i sobrteot quina injusticia que'l castellà no hi és.

      Ara bé si l'ensenyament ha de servir per adqiurir coneixement i eines que ens serveixin per poder funcionar dins la societat amb un miním de garanties, diuen els científics que el coneixement de més d'un idioma serveix per apendre i desenvolupar millor altres temàtiques.
      Per això seria bó apendre més d'un idioma,un o dos més a part del català,i com la resta de temàtica a escollir per l'escola i no pas pels pares, però no com és fà ara, que és fà a partir d'una edat sino seguin els criteris científics, que és que s'haurien d'ensenyar de ben petits fins l'edat de 8-10 anys que és quan el cervell canvïa la seva estructura per l'aprenentatge del llenguatge i a partir d'aqui ja no s'aprenen ni amb fàcilitat ni amb la qualitat d'entonació i comprensió del natiu, parlant sempre de coneixements orals.
      Crec que seria a partir d'aqui i aqui l'intereses que s'espavilès a adquirir els coneixements escrits i orals de qualsevol idioma però fora de l'escola ja que no crec que l'escola hagi d'estar obligada a donar el munt d'idiomes que ara mateix diuen que n'hi han a Ctalunya.
      en fí una mica parlar per parlar.

      Eliseu

      Elimina
  12. Homa Savalls, espero que sí, que l'anglès que s'aprèn al cole sigui per alguna cosa més que per fer de cambrer. No fotem, que m'estàs frustrant laboralment!!!

    ResponElimina