divendres, 5 d’octubre del 2012

Els únics que volen alliberar-nos de debó


Si volem, serem independents. Ja no hi ha dubte. El poble ho vol. Tan se val si han estat les humiliacions rebudes, la crisi econòmica, o el col·lapse moral de la transició espanyola. Aquell menys del vint per cent de la població que representava la tribu independentista abans de l’estatut ha vist com el missatge ha quallat arreu del país, dels barris o de les famílies. Fins i tot dins els partits polítics tradicionalment autonomistes. Això ens ha d’alegrar, pel damunt de qualsevol altre consideració.

 Ja deia fa dies que caldria molta generositat, en el sentit que en el procés de construcció nacional hi posaran les grapes gent que fins fa quatre dies menyspreaven el separatisme, per friki i poc assenyat. Molt bé, i que? Després de la manifestació del dia onze i del sorprenent pas endavant del President Mas –la qual cosa l’honora de manera molt especial- les aigües de la política catalana han entrat en un tsunami que ho està posant tot potes enlaire, un canvi de paradigma que ha clarificat moltes coses.

Fa anys i panys que la gent que ha militat en el independentisme més pur i altruista ha sacrificat la seva ideologia particular per “la causa”, votant sempre “els únics que volen alliberar-nos de debó”. Recordo quan vaig començar a militar a ERC a primers dels 90. Ho parlàvem entre els amics i ens dèiem: “nosaltres que considerem imprescindible que Catalunya esdevingui un estat seriós, amb tots els atributs i totes les eines necessàries que això implica, exèrcit inclòs, que hi fem amb aquesta colla de líders hippies antimilitaristes?”. Ens varem empassar el criteri propi i ens varem dedicar a penjar cartells i a fer proselitisme de base.

La cosa va anar amunt, a poc a poc, i els hippies varen marxar d’alt d’un PI –el Partit per la Independència de na Rahola, en Colom, en Laporta, amb els cèntims dels càrrecs i es veu que d’en Millet- i ERC va quedar en mans de gent que ens pensàvem seriosa i que prioritzaria la independència pel davant de les ideologies personals. I no va acabar de ser així. La militància havia de renunciar al dia D+1, a la política, a la nostra ideologia, per tal que el bé suprem de la independència podés triomfar i esdevenir realitat. I va venir el tripartit, i en Ridao aspirant a fer de Duran, i en Carod fent el préssec a Jerusalem, i vèiem com la feina desinteressada de la gent entrava en forma de vots per una porta de la seu d’ERC a Villaroel i en sortia transformada en cotxes oficials i cadires de tota mena per un altre. Però es que eren “els únics que volen alliberar-nos de debó”.

Varem callar, perquè apartar CIU del poder que havia monopolitzat durant més de vint anys era una prioritat d’higiene democràtica, i en contrapartida els líders del independentisme varen fer President de la Generalitat al Pepe Montilla. La ideologia havia guanyat la partida contra la construcció de l’alliberament nacional de Catalunya. I molts varem decidir enviar a dida ERC, enganyats i decebuts, però mai desmobilitzats.

Quin panorama! Ho recordeu? Espanya anava “bien” i aquí el govern tripartit  començava a gastar el que no tenia i més, a munyir la mamella de la feina dels ciutadans!. El moviment independentista quedava reclòs a les CUP, i a sectors i famílies polítiques des d’Unió fins a Iniciativa, com a postura moral i ètica, però sense representar cap amenaça. Sort en varem tenir dels espanyols...

L’arrogància espanyola, aquest ADN imperial que comparteixen conservadors del PP i socialistes del PSOE, va agafar l’estatutet aprovat pel Parlament i votat pels catalans i ens el va tornar fet un nyap. Calia tornar a ser generosos, oblidar ideologies, treballar per la transversalitat i alliberar el país, i ens varem fer de Reagrupament. Tots a repartir pamflets un altre cop! La cosa prometia. Però, ja coneixeu la història... al novembre del 2010, a les eleccions, els independentistes-transversals-sense-ideologia-perquè-no-toca varen presentar-se dividits, i CIU va arrasar amb tot. Suposo que els meus fills coneixeran la veritat quan d’aquí cinquanta anys es desqualifiquin els arxius dels serveis d’intel·ligència espanyols, perquè sinó no se’m acut cap altre explicació que no porti associada les paraules egoisme i estupidesa.

Ahir, els partits independentistes tradicionals es varen reunir per anar junts a les eleccions. CIU encara provoca desconfiança entre els separatistes –i es que amb el currículum de traïcions que la història ens ha deparat amb uns i altres no es per menys- i Iniciativa, malgrat estar per l’autodeterminació, no es clarament una força que vulgui accelerar el procés. Era l’últim intent de mostrar generositat, l’acord que podia convertir la coalició resultant en la segona força política del país. Se’n va anar en orris i sento un dolor i una vergonya que no sentia des d’allò de Perpinyà. Ja en tinc prou.

El centredreta de CIU, el centreesquerra de ERC i l’esquerra d’iniciativa volen treballar per fer possible l’autodeterminació de Catalunya. Em sembla prou ventall. Ja no em calen ofertes puristes i transversals que vulguin apropiar-se ni del sentiment ni dels escons. Bon vent i barca nova senyors de SI. Ho sento, però el fet de vota’ls, apart de garantir-los un sou i immunitat per a segons què, quin benefici li portarà al país? No se que pensen a l’entorn de res! Se que els agrada sortir per la tele, fer el friki i presentar-se com els qui han liderat des del “No vull pagar” fins la manifa del dia onze, però sabem que no es veritat i ja en tenim prou d’essencialismes. El poble ha passat per sobre de tots i de tothom i ara sap que pot triar qui vol que ens porti a la independència... i jo, sentint-ho molt, ni m’imagino l’Uriel mantenint una reunió de treball amb el cònsol dels Estats Units ni se si el vostre partit té un pla realitzable per millorar les exportacions catalanes, això si: sou els millors bramant que Espanya ens roba. Estic fart de votar opcions electorals sota el patètic cartell de: “l’únic partit que ens alliberarà per sobre de les ideologies, bla, bla, bla, tu vota’ns i ja veuràs”.

Senyors de SI, si alguna conseqüència positiva va tenir el vostre posicionament cadirístic d’ahir, es que els electors que no formen part de la vostra secta us hauran vist el llautó de forma definitiva. Espero, vaja. Catalunya no es mereixia la vostra actitud, i per si en tenia algun dubte, les vostres explicacions sobre el que va passar –la llista aquesta, el número aquest, tu tants vots i jo tants no se que- em refermen en la convicció que el que voleu es seguir vivint del sentiment dels qui encara prioritzin Catalunya pel davant de la ideologia, dels qui no se’n refiïn d’en Mas o d’ERC... quin bagatge d’idees més absurd, tronat i malintencionat. No teniu més bandera que l’ofici de ser-hi. Allà, a primera fila, arrapats a la política del xantatge emocional dels qui no volen veure la vostra farsa, encegats pel patriotisme i la innocència. No es el meu cas.

I ara... a meditar el vot, secret, per fi deslliurat de l’obligació de votar “els únics que volen alliberar-nos de debó”... perquè al cap i a la fi qui ens traurà el jou espanyol de sobre es el poble. Els polítics només  aneu al darrera.

20 comentaris:

  1. D'acord, o no... De tots els que estàven a la reunió d'ahir, jo personalment només conec una persona amb la qual he tractat una vegada per questions de feina, (i no és de SI).Sincerament, és més fàcil negociar amb una paret que amb aquesta persona, per tant, potser les culpes estan més repartides.

    ResponElimina
  2. Potser si. Però de fet m'es igual. Vull votar en clau ideològica aquest cop, el meu vot no el vull captiu de ningú... i si hi hagués hagut unitat hagués votat la Coalició "per força", ara hi ha tot un món nou a explorar. Afortunadament.

    ResponElimina
  3. Amb tots els respectes, què t'hagis empassat sense bicarbonat el què ha deixat anar Esquerra sobre la reunió d'ahir és ingenu. Els senyors de SI què dius (i et convido a investigar tot el què han remogut al Parlament, per a veure com han demanat la rebaixa de sou dels parlamentaris, la supressió dels peatges, etc. mentre d'altres s'asseien a les cadires que esmentes) van anar amb cartes descobertes i de cara.

    Pots imaginar-te o no en Bertran parlant amb qui vulguis, si tenim una vicepresidenta com la sra. Ortega, no veig com ho podem empitjorar. El que SI va demanar ahir, amb tots els motius, és proporcionalitat, tot i renunciar absolutament a encapçalar la coalició. De les propostes de SI, no sé trobar cap que no sigui raonable i generosa.

    Ara, la contraproposta d'Esquerra va ser malintencionada i prepotent, amb una evident intenció de rebentar qualsevol possible negociació (i no és el primer cop). Un intent vulgar d'absorció disfressat grollerament de cimera independentista. Quelcom d'inacceptable. NO entenc com li pots retreure a SI el mateix que perdones a Esquerra o a CiU, què a més tenen l'agravant d'ésser partícips del bandejament autonomista a què feies referència més amunt, al principi.

    Tu què com altres entre els que de certa manera em trobo, has pogut comprovar com en efecte a CiU i a Esquerra hi ha actituds poc fiables i molt sospitoses, peques ara de no voler enjudiciar-les i desqualifiques uns que sí que s'han atrevit? Què no ho demana, la gent, un canvi de règim? La regeneració democràtica? La claredat del missatge i de les intencions?

    Aprecio què fas i en virtut de què ho fas i per això mateix em dol veure't abandonar l'esperança i rendir-te a corrents que des del generalisme no volen garantir res enllà d'una ambigüitat suficient com per a permetre'ls el guany electoral. Tu, com altres lluitadors que des de fa temps us dediqueu a procurar l'alliberació nacional, us deveu a vosaltres mateixos no defallir i continuar lliures de les intrigues que volen repartir el Parlament entre uns pocs en comptes de posar-lo al servei de molts.

    Finalitzo, benvolgut, tot recordant que com bé dius el poble guia i els polítics segueixen, però recomanant fervorosament que malgrat la desil·lusió tan forta què hem patit no ens deixem endur pels corrents possibilistes i continuem la lluita a peu de carrer i amb honestedat i respecte mutus. Si s'ha pogut fer des de fa tant de temps i contra circumstàncies aclaparadores, no veig perquè hem de deixar de fer-ho ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només m'agradaria recordar-te Salvador, que SI no va tenir cap escrúpol en demanar a RCAT, de qui va manllevar tot l'ideari (cosa que celebro ja que és un gran ideari)que es disolgués i la gent d'RCAT es presentés a les llistes de SI a títol personal.
      Que jo s'apiga, els d'ERC no han anat tant lluny amb SI.

      Elimina
  4. Salvador. Si jo hagués negociat per ERC els hagués donat tot el que demanaven, per tal de que això no passes.

    Però la realitat es que la gent de SI també han viscut del sistema, per molt que ara vulguin regenerar-lo.

    He dubtat de fer caldo amb lo d'ahir, i t'ho creguis o no he posat el fré de mà per no fer més mal del necessari a uns i altres.

    Buscar la proporcionalitat quan tots sabem que els escons de SI provenen de la presència a les llistes d'en Laporta (un altre que tal) es ciència ficció.

    No he volgut posar els morts sobre la taula, ni els exiliats, ni la vergonya que deuen sentir tots ells al saber el resultat final d'ahir i les consequents rodes de premsa.

    Només he dit que, afortunadament, podré votar en clau ideològica perquè no hi ha una coalició a la que hagués de votar de manera obligatòria... Per fi.

    I gràcies per llegir-me encara que poguem discrepar.

    ResponElimina
  5. Lamento haver de tirar d'eslògan, però no hi cal malgastar arguments.
    L'independentisme està malalt, diagnòstic Tènia solitària

    ResponElimina
  6. I els escons d'Esquerra, benvolgut, provenen d'una història i un bagatge als que actualment Esquerra no fa honors; provenen de la feina què gent com tu ha fet durant anys.

    Cercar la proporcionalitat és respecte, i malament es pot començar a parlar sense respecte. Fins i tot les enquestes més agosarades publicades a hores d'ara donen 17-18 escons a Esquerra i 5-6 a SI. La proporcionalitat es manté en 3 a 1, oi? I en efecte hi ha gent a SI que ha tingut càrrecs al sistema. El fet que el vulguin regenerar i en facin programa d'aquesta voluntat no és negatiu.

    Jo sóc també dels que té morts molt propers a la família que no han pogut veure la Catalunya lliure, i estic indignat per la mascarada d'ahir. Per això puc entendre, humanament, que en Bertran i en Lòpez Trena diguin a les clares que la reunió es va bloquejar amb la trucada de la direcció d'Esquerra.

    També sóc dels què està molt cansat de tot plegat, i de vegades només segueixo perquè, aturat, la caus és de les poques coses que m'eviten caure a l'absoluta desesperació. En coneixes alguna més d'aquestes coses, tu.

    Jo també votaré ideològicament, com a republicà. Però no puc cedir davant la prepotència amb què s'ha actuat. Puc entendre la humanitat i els defectes. Però no puc entendre la prepotència, sobretot si és per a subjugar algú. Per això sóc com sóc i faig el què faig (tu ja m'entens, oi?), i per això mateix no puc deixar d'animar el personal a què resisteixi.

    És clar que et llegeixo, bona part del meu credo és que hem de defensar a ultrança el nostre dret a discrepar. I m'agrada que hi hagi visions divergents, només així es pot construir una societat. Per això em va saber tan greu constatar que Esquerra, un cop més, no pensa així, i que no vol res fora de la verticalitat per ells imposada. I mira, és una llàstima que hi hagi hagut per a nosaltres l'obligació de votar un front independentista...

    Acabo recordant que tenim una trobada pendent (aquest diumenge veuré a en Xavi R., segur que un altre dia podrem anar plegats a veure't, en tinc moltes ganes); gràcies què no té res a veure amb les intrigues actuals i sí amb un temps on la gent tenia les coses més clares.

    Salut i a reveure!

    ResponElimina
  7. En aquests 2 anys de legislatura, hem de mirar que han fets uns i altres i qui ha tirat per mantindre l status quo de l autonomia i qui ha senyalat amb el dit, que el Parlament va nu.
    Si sols hi ha el punt coincident de que volen l Independència, no es pot demanar que facin una fusió. El sentit comú es el menys comú dels sentits. En el cas de ERC i SI, sols hi cabia anar junts per aconseguir mes vots i desprès, tothom a la seva, no siguem, hipòcrites. Imperdonable que no hi participes el Junqueres a les negociacions.

    ResponElimina
  8. Si senyor , signo tot el que he llegit.
    Hauria preferit que l'acord fos possible, però amb el que admeto com a poc coneixement d'aquests temes, veia a venir que no funcionaria i de les quatre "baules" quina seria sobre la que apareixeria el conflicte.
    Ni milito, ni he militat a cap partit (deu m'en guardi). Tinc prou edat per haver votat força vegades i a diferents partits. Fins hi tot a diferents partits (congrès espanyol i senat) en unes mateixes eleccions. Sempre m'agradat però, anar "ad fontes" com algú va escriure alguna vegada en un blog i una cosa he vist clara sobre SI, el resultat final que acaben provocant es de divisió, divisió i divisió (corretgiu-me si m'equivoco però ja va començar el Sr. Uriel B. quan el Sr. Carretero optava a "canviar" ERC). L'únic que ens pot donar la llivertat es l'unitat.
    No mo vull creure però es que de vegades actuen com el típic policia infiltrat en una mani, provocant a la policía per que la disolgui i fent que a la gent mes pacífica se li passin les ganes de tornar a manifestar-se. Demano disculpes si ofenc a algú, però es la sensaciò que em transmenten.
    No cal que tingueu en compte el meus comentaris doncs no soc mes que el "típic" català mitjà que de fet l'únic que vol es viure tranquil. O si cal que la tingueu en compte ?.
    Cordialment a tothom.

    LFF

    ResponElimina
  9. Mireu tots... us penseu que no em sap greu el que ha passat?
    Haig de fer-me l'hipòcrita i fer veure que penso diferent?

    No ens mereixem aquests polítics en general. Ho sento.

    ResponElimina
  10. "(...)coneixeran la veritat quan d’aquí a cinquanta anys es desqualifiquin els arxius(...)". Right again.

    ResponElimina
  11. Una pena tot plegat. El problema pels que no estem connectats és que mai no sabem si hi ha hagut algun responsable, si ho són tots o que dimonis passa. No entenem res. Com sempre, caldrà confiar en CiU per veure si tirem endavant i això que no soc ni votant de CiU.

    ResponElimina
  12. Nomes afegir un comentari addicional i per ser positiu:
    No se vs. però jó, si el dia anterior de la manifestació del 11 S em dieun que actualment estaríem parlant d'eleccions anticipades, referèndum, etc... no m'ho haria cregut !.
    Molta gent hauria signat per estar en la posiciò en la que estem ara. Crec a mes, que el millor està per venir.
    Salut,
    LFF

    ResponElimina
  13. Savalls, el CNI res a veure. Tenim prous curts de gambals per a fer les coses prou malament sense ajut de cap mena. Jo estic arribant a la conclusió que Espanya ens vol independents i ens està fent fora. Serà mes mèrit d'ells que no pas nostre.
    Salut
    MManubens

    ResponElimina
  14. Possiblement tinc molt en comú amb tu, militant d'ERC des de la seva refundació a principis dels vuitanta i regidor de l'ajuntament del meu poble durant dos mandats fent oposició a CiU, desencisat amb el tripartit em vaig donar de baixa de militància, regidor al anterior mandat com independent a les files de CiU, devot deguidor de SI quan era un plataforma transversal i actualment exmilitant decebut i dolgut amb qui em va voler manipular afiliant-me a un partit sense el meu consentiment perque tenien el meu número de compte d'una aportació voluntaria que havia fet quan era plataforma i es varen cobrar la corresponent quota de militant.
    Be dit això dir que he tornat a ERC i que estic encantat amb el nou rumb que hem pres, amb l'Oriol Junqueras al que considero una persona honesta i de gran talla política, hagués quedat decebut si s'hagues pactat amb SI, crec que la veligerància, populisme caspós i discurs agressiu d'aquesta formació i dels seus dos liders no colla amb el tarannà d'ERC de discurs assenyat, respetuós i ple de sentit comú, i res, que el meu vot irà a ERC que és qui millor garanties em donna per assolir la independència d'una forma el menys traumàtica i intel·ligent possible.
    Enhorabona pel bloc, un 10.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel 10... posa'm un 8 que sempre cal millorar!!! :)
      Tot plegat es molt trist, molta gent sacrificant temps diners i amistats perquè ens facin això.
      Jo no se qui en va tenir més culpa, sospito que SI... El que tins clar es que en aquest bloc he repartit galetes a tothom... i només he estat insultat quan ho he fet a SI.
      Per a mi això vol dir alguna cosa.
      Gràcies un altre cop.

      Elimina
  15. Jo vaig decidir no dir res de la cimera indep, i per això només dic que em sento molt a gust llegint-te perquè hem viscut moltes coses similars. Suposo que igual que el darrer comentari, tenim unes maneres de veure la política semblant. Segur que deus ser de la dècada dels 60, oi?. Jo sóc del 61
    Salut i Endavant les atxes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui! Ets molt més gran que jo! Vaig neixer el 62! :)
      Tot plegat es molt trist.
      Els qui no varem fer la transició però la varem viure, que recordem la por i la foscor del franquisme però que no en varem patir directament la represió ferotge de la postguerra, els qui ens pensavem que la democràcia faria dels catalans ciutadans "normals" que no haguéssin de justificar-se dia si dia també... portem hores d'ara moltes frustracions a sobre...
      Però, saps que? Al menys jo he travessat totes les fronteres de la por. I si resulta que em defienixo independentista aquí i quan soc a Espanya, en l'àmbit que sigui, algú es pensa que callaré quan veig la superficialitat i el curt-terminisme d'algunes propostes dels partits per la independència?
      Va home va!

      Elimina