S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 27 de juny de 2012

President... jo vull tornar a sortir al carrer


Doncs jo vull tornar a sortir al carrer. Els cops que sigui necessari. No em vull quedar a casa. No vull sentir i llegir com la política me la fan en comptes de fer-la nosaltres. Van a per Catalunya. I aquí ningú treu la gent al carrer. Que no ho veieu? Encara volen construir majories socials en defensa de que exactament? Si en el cas de la llengua el tenen, que ens liderin i que ens demanin que omplim els carrers i les places del país per enviar als qui ens volen fer desaparèixer que no ens deixarem.

Sento un profund respecte per totes les iniciatives d’associacions, grups del FaceBook, assemblees i agrupacions que alcen la veu en contra d’aquesta Espanya que ens vol castellanitzar i convertir-nos en residuals. Tenen tot el meu amor, comprensió i suport. Però a mi qui m’ha de mobilitzar, qui ha de fer la crida perquè el poble surti al carrer a dir que prou, es el Parlament de Catalunya amb el govern de la Generalitat al capdavant. O no?

Que carai us passa als del govern dels millors? Teniu un poble que no us mereixeu. Disposat a fer uns sacrificis injustos de caire econòmic, cultural, social, per tal de tirar endavant. Vosaltres us penseu que la gent no estem fins els pebrots? Creieu que podem entomar pujades indiscriminades d’impostos i retallades socials salvatges quan tots sabem que regalem una Bankia a l’any als mateixos paios que pretenen que segreguem els nanos a les escoles segons la llengua? No enteneu que necessitem deixar les coses clares d’una vegada i que el 10 de juliol del 2010 encara ressona aquí i allà?

Haig de dir que la planificació del President Mas d’anar a voltar per les teles estrangeres a explicar que nosaltres no som ells i que ens espolien sistemàticament m’ha sorprès molt, en positiu. Cal parlar directament amb els nous amos d’Espanya, perquè si es creguessin el missatge que donen des de Madrid pensarien que la culpa del desastre econòmic es nostra, del desfici que representa preservar les nostres peculiaritats, que els dolent venen com qüestions infantils, antigues i egoistes. Però amb això no hi ha prou, President.

Si avui llegiu els diaris de l’enemic hi trobareu la teoria de sempre segons la qual els polítics nacionalistes no representen al poble de Catalunya, que vol parlar castellà, ser bilingüe com a molt, i que guanyi la Roja. Això es molt perillós, perquè si be els nostres polítics de manera incomprensible tenen por d’actuar en nom del seu poble, els qui al final actuaran en nom de la seva minoria que viu entre nosaltres seran els espanyols, que ells si que tenen consciència d’estat, la voluntat i els mitjans per tal de defensar els seus interessos i la seva cultura.

Cal una resposta al carrer. President... ja us ho va dir en Joaquim Maria Puyal en rebre el guardó de català de l’any. No dubteu més, el país seria al darrera vostre. Entenc que no voleu ni fer el ridícul, ni un altre sis d’octubre que us esclati a la cara. Es assenyat que abans d’anar més lluny el país es convenci que no hi ha altre sortida i que la independència es bona per a tots, o al menys per la gran majoria de catalans, vinguin d’allà on vinguin i pensin com pensin. Però es necessari fer que la gent prengui protagonisme més enllà d’emprenyar-se en un bloc o clicant m’agrada al FaceBook. Volem sentir l’escalfor i veure que som molts, pràcticament tots, els qui ja en tenim prou d’aquesta situació i de tanta mala bava, de que ens esperin a la cantonada com va dir el President Pujol. I volem que ens liderin les nostres institucions democràtiques, no només els Omniums, les Plataformes, o les Associacions. Volem que ho faci qui te la responsabilitat de fer-ho, construint majories i complicitats al Parlament, si voleu, però que ho faci. El poble no us decebrà i sortirà al carrer, si us plau que no el torni a decebre la classe política, que no el decebeu vos President, que ja en tenim prou. De debò.

diumenge, 24 de juny de 2012

Empires in arms


El proper pollastre europeu que ve es de dimensions considerables. Tant, que es possible que les qüestions derivades del desfalc de les arques públiques dels estats meridionals passi a un segon pla de la discussió. Europa està en una cruïlla històrica en la qual haurà de decidir si avança cap a la integració política i fins a quin punt, sortejant el pes de la història per superar  el dèficit democràtic que suporten les seves actuals estructures.
Si alguna conclusió es pot extraure de la crisi que viu el continent, es que el model actual d’integració només a través de la moneda única no funciona. Jo no puc entendre com una cosa que sembla ara més que evident, que sense polítiques fiscals i de despesa social iguals, similars o al menys homologables a un patró a tots els països de la zona euro la unió monetària no funcionaria, no hagués estat prevista per la classe política que va propulsar l’actual estructura. Aquest es el paradigma que cal visitar per tal d’arreglar-lo: quines pressions fiscals han d’haver i en que haurien de invertir els estats membres de la unió. En definitiva, la gestió de la res publica, el moll de l’os que fa que els ciutadans triem una proposta política o un altre.

A dia d’avui, qui ha estat pagant la festa mitjançant els fons de compensació europeus, els països del Nord d’Europa amb Alemanya al front, i França de convidada, han descobert que els dirigents dels països del sud s’han gastat els diners que els han donat en guanyar eleccions, en comptes de modernitzar el país. Ras i curt. Es clar que les classes polítiques meridionals, per tal de obtenir aquestes inversions a fons perdut europees varen desballestar els seus territoris, la mineria havia de plegar per no perjudicar als alemanys i als valons, l’agricultura havia de funcionar a cop de quota i límit per no emprenyar francesos i italians, tancar les drassanes que fèiem els vaixells massa bons per pocs diners... Sota l’esperança sentimental que quan més gran millor, que si l’apertura de mercats, que si la modernitat, els països del sud varen engegar en orris la poca industria que havien construït en cent cinquanta anys de proteccionismes varis i les exigües patents i marques d’obediència local, per passar a ser els encarregats colonials de les delegacions mediterrànies, de complexos industrials i multinacionals estrangeres. Tant se valia si el cafè havia passat de valer cent pessetes a un euro, teníem la Siemens, l’Aerospatiale i la Ferrari al nostre costat. I la realitat es que el concepte Europa es redueix a l’Erasmus, la Champions League, i a una burocràcia de patums de segona fila que des de les institucions europees es permeten dictar ordres als polítics triats democràticament. Els països que paguen han dit que ja n’hi ha prou, i així estem.
Quin es el proper pollastre? El de sempre. La guerra no declarada entre les polítiques homogeneïtzadores continentals –que lideren Alemanya o França, depèn del segle i sovint per la força bruta- contra la disgregació d’Europa en petits països més o menys pròspers i feliços, de voluntats nacionals sòlides enverinades per l’euroescepticisme promogut des de la Gran Bretanya. Per una banda, un pretesament sòlid gegant europeu que haurà de tenir arrels democràtiques –inexistents ara per ara- i de respecte per les diferències o mai se’n sortirà; enfrontat a la política de protecció de la democràcia local i els interessos particulars, de les sobiranies nacionals històriques, sota el mantell protector de la Gran Bretanya. Com sempre.

Un dels millors jocs de taula mai fets, i jugats per un servidor, es un joc diplomàtic per a set jugadors, amb un toc de joc de guerra, que es diu Empires in arms. Tracta de les guerres napoleòniques entre el 1805 i el 1815. França es el gall que domina els camps de batalla continentals, i fàcilment pot acabar amb qualsevol de les altres potències –Àustria i Rússia-, fins i tot si estan aliades entre si. Els altres jugadors –Prússia , Espanya o Turquia- navegaran pels perillosos mars de la diplomàcia per no emprenyar el francès alhora que treballen secretament pels interessos britànics. En definitiva, el joc pot ser guanyat per més de un jugador, cosa que el fa que les aliances serveixin més enllà de l’aspecte militar. Tots poden sumar punts de victòria al llarg dels anys, cada país te un nivell d’exigència en quan a punts proporcional al seu pes militar i territorial, a França li caldrà sumar més punts que a cap altre país, seguida per Rússia, Àustria... I com guanya Anglaterra? Us preguntareu... El Regne Unit de  la Gran Bretanya guanya si França no ho fa. Queda clar?

Els anglesos ja hi tornen. L’altre dia sentia a Nigel Farage, punta de llança de l’estratègia comunicacional britànica al Parlament Europeu a fi i efecte de destruir la Unió Europea. Alguns de vosaltres ja sabeu de qui parlo, i sinó busqueu les seves intervencions a Estrasburg perquè valen molt la pena. Entre altres coses diu que la Unió Europea no te res de democràtica i que si als seus pobles se'ls priva de la democràcia només hi queda nacionalisme i violència, un argument inteligent, oi? Us deia que vaig sentir-lo, i ho vaig fer en una entrevista a la Fox –línia republicana neocon americana, ja ho sabeu- i Farage assenyalava, amb raó, que aquest setembre serà crucial pel futur o no de la Unió Europea: hi ha eleccions a Holanda i els partits favorables a abandonar l’euro i la Unió representen més del 50% en la intenció de vot. Perquè aquesta es la possibilitat que està atiant la diplomàcia britànica, convèncer als països rics i petits del nord d’Europa que ells paguen el desfici mediterrani, però qui mana son els alemanys! I els noruecs, els finesos, els holandesos, se’ls escolten.

Fixeu-vos hi... Els països que parlen de fugir de l’Euro per sota son Portugal i Grècia, dos estats que varen néixer i sobreviure al segle XIX i XX pel fet de tenir al darrera la Home Fleet britànica i ser amics i aliats de Sa Graciosa Majestat. I els qui volen sortir per d’alt son països històricament aliats d’Anglaterra en contra dels alemanys, encapçalats per un país topall a la desembocadura del Rin que es diu Holanda que sempre ha tingut Londres com a paraigües en els seus interessos al pacífic i a l’Àfrica subsahariana, i sinó pregunteu pels holandesos a Nigèria.
Roda el món i torna al Born. Empires in arms, o com dèiem quan teníem més temps per jugar-lo, Los imperios la arman. Llàstima que els nostres polítics triessin jugar a fer construccions megalòmanes amb Lego i a acumular diners de mentida en el Monopoly, en comptes de jugar wargames, quina colla d’incompetents! Però nois i noies, resulta que jugar a jocs de guerra era políticament incorrecte? doncs així ens va.

dimecres, 20 de juny de 2012

La crida que no es pot fer


La crida que no es pot fer es la crida que ve menys de gust de fer però que serà la que més caldrà fer. Si la fes jo, si la fes ara, moriria en solitud per la riota dels colomins, embolcallada de la comprensió dels falcons, enmig del retrets dels qui la por al ridícul els fa viure com esclaus.

Els altres ens hi empenyen, els altres ho desitgen, els altres volen brega. Insultats, robats, menystinguts, capats, enganyats, silenciats, dividits, ferits de mort. Des d’aquí i des d’allà. Ells son aquí, entre nosaltres, i ens hi empenyen i ens volen enfurismar. I callem, i inventem circumloquis, i no ens atrevim, i ens fa cosa, i hi perdem l’honor, la vergonya, la decència, la moral, la dignitat, l’orgull i la nació.

Si hom aixeca la veu ells l’amaguen fent molt de soroll. I si algú pregunta amb raó ells se’n foten i el denigren. Resulta que això no es pot dir, i que no hem d’ofendre al qui ens repta fent-se el milhomes. Calleu i passeu cap a casa que qualsevol dia sortirà el sol i algú ens defensarà. Però els d’ara no, ells dormen abraçats a l’enemic, per fàstic que els faci la seva impúdica i covarda prostitució. Ai si us veiessin els nostres morts! Els qui caigueren i els qui moriren en la plenitud de saber que el que som es catalans i que no es poden tenir dues pàtries per molta por que passeu al dir-ho.

Que difícil es posar-te dret quan ets al mig del fang de la ignomínia! Es gairebé impossible surar en un mar de mentides farcit de bèsties que et volen arrossegar cap a l’abisme de l’oblit, de la petitesa i la irrellevància. Agafen el món i te’l foten pel damunt com si no hi tingueres dret a demanar-lo i fer-lo teu.       

No ets ningú, no ets important, i ha coses millors per les que lluitar. Neix, creix, treballa i no facis preguntes. No envegis el que els altres tenen perquè tu no ets ningú, només vius un somni que no importa més enllà de on arriba el teu crit cansat i vell, i ho fas perquè ells t’ho permeten. Ets estrany a casa teva, una raresa a assimilar, un tossut que hauria d’haver desaparegut, ets antic i moriràs de vell, tu i tots els teus. I els teus germans de l’altre riba, faré que t’odiïn i reneguin de tu. Els esclafaré i tu no hi podràs fer res. I amb el teu esforç viuré com l’amo que soc, i dansaré sobre les teves despulles. I no reneguis, que ningú farà la crida, ja pots esperar assegut. Perquè un cop feta la crida el món esdevindria menys segur, el futur s’esvairia i el passat quedaria sense sentit.

Estem sols i ningú en tindrà cura de nosaltres, però la crida no es pot fer. No tenim com, ni qui, no tenim on ni tenim quan, per ara només tenim molts perquès. Ens calen capitans, homes d’honor, líders sense deutes ni peus de fang. Cal amagar la por i que creguem en nosaltres mateixos. I dir a les coses pel seu nom, i no baixar el cap davant qui et vol mort i desaparegut del mapa i de la història. I deixar d’aguantar segons què i segons qui. Esborrar el seny de la bandera i confiar en els germans de sang. Com ha passat sempre que ha calgut. I rememorar Nicòtena i els nostres estols. I als vespres recordar que Joan de Pròixida també devia creure que estava tot sol.

Que no la sentiu? Es dins vostre! Té mil cares i una sola voluntat! I si a mi me’n feu triar una em quedo amb aquesta, puix ningú no pot dir si calia fer-la o no, malgrat que a molts dels nostres enemics encara els faci mal...



Les sanglots longs des violons de l’automne

Bercent mon coer d’une langueur monotone

dimarts, 19 de juny de 2012

Doncs com no m'embarassi!


Hi ha acudits d’aquells de tota la vida que m’encanten perquè reprodueixen situacions úniques que expliquen tota una forma d’entendre la vida. Avui, quan escoltava que el govern dels millors multarà als qui no paguin l’euro per recepta a partir d’aquest dissabte –suposo que els mossos trobaran el moment per fer-ho entre guàrdia i guàrdia per defensar els peatges d’Abertis- he recordat una d’aquestes històries que ens escauen d’allò més als catalans post transició espanyola:

L’escena passa en una església –com podeu veure de tradicional que es l’acudit el personatge encara va a missa-. El protagonista es lleig, horrorós, brut, pobre, guenyo, bavós, coix, ple de nafres i geperut. Un cop acaba de pregar agenollat, intenta aixecar-se amb molta dificultat i es venta un cop de cap amb el banc del davant. “Mecagum Déu”, deixa anar. I un ensuma capellans calb i amb accent de la Franja –improviso una versió 2.0- que el sent li etziba: “Ai Senyor! Aneu amb compte o Déu us castigarà”. En Quasimodo, es gira, mira l’home de fit a fit i li contesta: “Doncs com no m’embarassi!”.

Amics meus... es així. Els catalans estem en una situació similar a la del protagonista. La llengua en perill i atacada a ses Illes, a València i ara a la Franja. Els nostres impostos han desaparegut en un pou sense fons conegut com la solidaritat amb Espanya, per obra i gràcia dels governs del PP i del PSOE i ara ens diuen que a sobre tenim un deute que no se’l salta un torero.

Els nostres polítics segueixen intentant pactar amb Madrid després de provar-ho durant, com a mínim, cinc generacions! Paguem per beure aigua, per anar per l’autopista, des d’aquest dissabte que ve per comprar medicaments si estem malalts, i, -no es conya- aviat per anar a caçar bolets! Es que som un cas com un cabàs!

L’equip de futbol que majoritàriament genera més consensos –explicat en termes convergents de pacte fiscal i per no ofendre cap perico- al país ha de guanyar tots els partits vint a zero si vol guanyar la Lliga, i els seus jugadors catalans son segrestats –sense gaires resistències per la seva part, val a dir-ho- per tal de honorar la sacrosanta unitat espanyola en els aquelarres nacionalistes d’Eurocopes i Mundials, sota amenaça d’exili per delicte de lesa pàtria.

Un partit nazi es pot manifestar pels carrers de la capital del Regne i cagar-se amb nosaltres, així en conjunt tots plegadets, i avisar-nos que ens mataran a tots, i surt al carrer de forma legal i emparat pels tribunals.

Les empreses catalanes reben un dos-cents per cent més de inspeccions fiscals que les seves homònimes de la resta de l’estat, i ens recapten sis vegades més calerons via tracte rectal dels d’Hasienda semos todos que a economies d’ampli historial productiu i gens defraudador com l’andalusa.

Si volem normalitzar l’ús social del català ens hem de pagar associacions, fundacions, orfeons, corals i agrupaments varis de la nostra butxaca particular, perquè els tres-cents milions que es gasta l’erari públic de la gestoria que es la Generalitat en defensar el luxe de tenir una llengua nostra, resulta que es posen a debat dia si dia també pels defensors de la lengua común i que això es propi de feixista, de pre-democràtic, de pueblerino i de genocida d’equatorians que tot just acaben d’arribar a Catalunya per muntar les seves pròpies associacions culturals com els “Nyetas”, que us recordo el tripartit va subvencionar!

Perquè els més de cinc-cents milions d’ajuts a la tauromàquia que finança l’estat i que col·laborem a pagar no es un caprici nacionalista, no! Es tracta de un be cultural a defensar del qual els catalans que paguen el Plus encara poden gaudir per la tele, perquè ja podem prohibir coses aquí, que ells ens segueixen enviant pel TDT el Sálvame i l’últim èxit del fill de la Pantoja encara que a València no es pugui veure la TV3 aquesta tant cara que ens permetem per viciosos de lo nostre.

Si ets funcionari català et retallen més el sou. Si ets pensionista català pagues més per seguir viu. Fins i tot... si ets polític corrupte català tens tots els números per sortir a la tele i ser jutjat per corrupció que si ho ets a qualsevol altre región de España!

El deute català es escombraria pitjor que la d’Uganda, però al ser espanyols la nostra prima de risc s’enfila pels núvols! Algo es algo... no? Ai, no! Que això funciona al revés i el que cal es tenir-la petita –la prima, eh? que per ara no han tret una llei conforme els catalans l’haguem de tenir 1 centímetre més curta que els extremenys per no molestar! al menys encara no tinc constància que el PSC aquesta vegada també hagi votat igual que el PSOE al Congrés de Diputats, o si?-.

Sortim uns quants a queixar-nos dels peatges i el nostre govern –te collons- munta un dispositiu policial de dos-cents sipais disposats a aixafar-nos les ganes, i mentrestant els pagesos han de cridar a sometent i sortir a patrullar amb el trabuc perquè l’últim mosso que els va “protegir” ho va fer fent-los la prova d’alcoholèmia “pel seu be”, per ingressar a corre cuita la multa al tresor públic, no fos cas que es fotessin un altre carajillo amb els quartos necessaris per subvencionar la Feria d'Abril o el Primavera Sound!   

Igual que el paio de l’acudit. En comptes de lletjos: irrellevants políticament; en comptes d’horrorosos: segrestats per partits presoners de caixes i bancs; en comptes de bruts: espoliats fins la misèria; en comptes de pobres: pobres de solemnitat; en comptes de guenyos: colonitzats culturalment per la llei; en comptes de bavosos: amb els nostres diaris treballant per l’enemic; en comptes de coixos: amb un nivell d’atur insuportable; plens de les nafres que son els polítics venuts al favor de Madrid; i geperuts, si geperuts de collons! Amb una gepa mai vista arreu del món, descomunal, hipermegasuperenorme, a fi i efecte que hi puguem portar-hi dins una casa reial sencera, un sistema judicial putrefacte, una banca plena de pirates, mig milió de funcionaris espanyols disposats a acabar com sigui amb nosaltres, en Rouco, en César Vidal i els accionistes d’Intereconomia. I encara hi queda puestu!

Vist el panorama, un servidor ha decidit que ja en te prou i vol sortir de dubtes. Igual seré un insolidari amb el sistema, però donat que em vull estalviar l’euro per recepta no esperaré a dissabte per baixar a la farmàcia i comprar-me un Predictor! Haig de fer-me la prova immediatament, perquè tal i com van les coses potser, fins i tot, resulta que, a sobre, estic embarassat

dilluns, 18 de juny de 2012

Disbauxa i catxondeiu! (Drapaire)

Tragèdia més temps igual a humor. La frase es d’en Woody Allen, i te raó. Si avui ens agafem els diaris amb preocupació, com cada dia, no hi podrem trobar la càrrega humorística subjacent que porten els seus titulars i les anàlisi dels experts articulistes -sigh- al voltant del drama que estem vivint. Però si hom pot posar una mica de distància amb els nervis que passa per la seva feina, el futur dels nanos, la pensió o l’empresa, la veritat es que les notícies son per posar-se a pixar de riure.

Ahir hi havia eleccions a Grècia. Fa una setmana Europa rescatava els putrefactes bancs espanyols sota la consigna sacrosanta que s’havia de fer abans de les eleccions gregues. Ho recordeu? Era la garantia que el Regne d’Espanya no es veies influenciat en forma d’atacs a la prima de risc si guanyava “l’esquerra radical” allà al país bressol dels Déus. I surt en Rajoy i ho nega que fos un rescat, i la premsa internacional se’n fot de ell, del mort i del qui el vetlla, i el paio se’n va a veure la Roja amb en Felip de Borbó... i qui dia passa any empeny, que total en una setmana sortirem de dubtes i si guanyen els favorables a l’Euro tot arreglat. I au, i vinga, i som-hi, i des d’Europa uns golfos apandadores que no ha votat ningú, com en Van Rompuy o en Barroso, amenaçant als grecs amb el infern en vida si votaven altre cosa que ser pobres els propers vint-i-cinc anys. D’això fa quaranta-vuit hores, que no parlo de fot cinquanta anys, consti.

I van i a Grècia guanyen els europeistes, els dòcils, i la prima de risc espanyola? Amunt! Amunt! Hahahahaha. Ostres! Es que... es que... que no heu llegit els diaris d’avui? Que semblaven hooligangs de la Merkel? Repetien en diversos formats el mateix missatge: Espanya se salva! Grècia aposta per l’Euro! Som vius! Viiiiius!!! I els mercats... Pim! Pam! Pum! Galeta al canto al govern de Rajoy, a Espanya i a la mare que ens va parir a tots plegats! Ningú no es creu el projecte europeu, i menys a la colla de farsants de camisa de ralladillo, inicials a la butxaca, coll anglès sens botó, corbata florescent, i brillantina de disseny que desgoverna les espanyes. Per tant, els diners segueixen fotent el camp, bon vent i barca nova! I ja ens avisareu quan a la pell de brau hi torni a manar un general que us faci passar per l’aro! L’optimisme i el missatge oficial els ha durat deu minuts un cop oberts els mercats internacionals. I mireu que els constructors de la opinió pública s’hi esforcen! Endavant amb editorials de prietas las filas entorno al Euro y la austeridad del destino universal! Tothom sap que el problema europeu es la manca de confiança dels mercats en una moneda única sense política que l’empari, però us imagineu als alemanys permetent que els espanyolitos tinguin dret a vot, amb el seu pes demogràfic, a l’hora de triar un president europeu mitjançant eleccions lliures? No em feu riure, si us plau!

Això era Europa! Però i Espanya? Amb les capçaleres editorials ventant-se de la Roja i dient-nos que el Rei es tant llest que se’n va a l’Aràbia en comptes d’anar a fer-se la foto amb en Dívar? Amb aquest punyetero President del Consell General del Poder Judicial, que no ha dimitit per a poder fer d’amfitrió al borbó del 200 aniversari del Tribunal Suprem? Feu un kit-kat i no em digueu que no es per partir-se el cul de riure... El màxim representant del sistema judicial espanyol, enxampat gastant-se les peles del contribuent en caps de setmana sexuals amb el seu amant a Marbella... el paio va i no dimiteix perquè Espanya celebra el dos-cents aniversari del Suprem... i el Rei se’n va a retre homenatge a la monarquia que posa els quartos a les universitats salafistes –i coses pitjors-! A una dictadura de caire tribal i inspiració teocràtica, que te el dubtós honor de haver pagat més d’una canita a l’aire a l’avi del Florian de Todos los Santos! I a la premsa espanyola li sembla bé! Hahahahaha. Troben fantàstic que el gran hombre blanco caçador de Timba-angawa-pushi-pushi s’escapoleixi de l’escomesa i hagi de ser el Príncep de Girona-Beckelaer qui es menji un altre cop el marronetti! I au, i vinga, i som-hi! Visca el catxondeiu i el despropòsit!

I la cosa no acaba aquí! Quan hom mira els mentideros de les internets que carrega el diable, es troba que comencen a sortir independentistes de sota les pedres. Si no gent abocada a la causa encara, si algunes patums i patumetes  de tres al quarto que treuen el nas, no fos cas que això anés de veres i ells quedessin fora de joc com un Duran qualsevol. Que si en Joan Majó, que si en Bohigas, que si ara l’alcalde Ros treu la poteta, que si ara la Montse Nebrera ens faria el favor de sumar-s’hi... Jo amb tot això estic encantat, perquè la puta matemàtica es tossuda, i la majoria per la independència només es guanya sumant voluntats dels que no ho eren de independentistes, no?... per tant, quants més serem millor, no? Doncs... dec ser l’únic indepe que pensa així, perquè els feisbuks i els comentaris al Nació Digital bullen de la intransigència dels proselitistes de cap de setmana que vomiten contra els nouvinguts un cop cauen del cavall... Que si aquesta es una penques, que si jo recordo que aquest va dir això, o allò... que si aquest es independentista me la tallo! Hahahahahahaha. Ostres tu, hi ha menys esperit ecumènic que en una reunió del sector oficialista del PSC! L’esquizofrènia està agafant una volada digna dels temps que corren, amb divisió d’opinions, això si... uns es caguen en el pare i els altres en la mare que els va parir a tots plegats.

I jo que m’ho miro i que penso, tenien raó l’Enric Barbat i la Guillermina Mota en el seu disc de tangos, com per exemple quan cantaven “Drapaire”:

“Que el món es i serà una porqueria jo ja ho se, en el quatre-cents nou i en el dos mil també, que sempre hi hagut lladres, maquiavelics i amargats, desastres i estafats i algun home de be, però que el segle XX(I) es la disbauxa, ja no cal negar-ho doncs no fa cap falta vivim tots barrejats com una sopa i com una tropa tots uniformats. Avui ja no es cap problema ser recta o ser traïdor, ignorant, savi, lladre, generós o estafador tot es igual, res és millor, ten es un burro com un professor i si un viu a l’impostura o roba per ambició, tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos, caradura o polissó”.     

dimarts, 12 de juny de 2012

La Cooperativa España S.L. es un mal negoci

Qualsevol petit o mitjà empresari ho sap. Una pòlissa de crèdit es quelcom que està be de tenir, sempre i quan no la utilitzis pel dia a dia, per seguir obert. Es un recurs, un coixí conjuntural, un cartutx que ensenyar al teu pool bancari per deixar clar que no et poden collar amb les condicions perquè tens possibles. En el millor dels casos, fins i tot, pot ser una eina de finançament per endegar noves línies de producte no previstes en el curs regular del negoci, sempre i quan el retorn de la inversió sigui prou ràpid i permeti acotar el flux de diners que anem a buscar a la línia de crèdit, i els interessos que haurem de pagar, en una dimensió governable. En cap cas hem d’utilitzar la pòlissa per a pagar el lloguer i els salaris, o estarem morts. Sembla fàcil oi? Doncs anem a veure en quina situació està la Cooperativa España S.L. i el que pot passar d’aquí endavant amb els quartos que Europa posa a la seva disposició.

De sempre, la cooperativa ha estat dirigida per un conglomerat oligàrquic que respon als interessos dels alts funcionaris imperials, jutges inclosos, una banca on manen els amics i familiars dels primers, i unes empreses públiques privatitzades darrerament de la que viuen altres membres de les mateixes famílies esmentades o altres ex-alumnes dels mateixos col·legis privats. Tot aquest tou de gent, ni ells, ni els seus avantpassats, han sabut d’economia productiva, per dedicar-se a això han tingut els seus amics de les famílies industrials basques, que també viuen a la capital, i als esforçats descendents dels derrotats de la guerra de successió, als catalans, valencians i mallorquins, que a canvi de ser tolerats, dins d’un ordre, s’espavilen per tenir uns calerons extra un cop el fisc espanyol hagi passat el raspall degudament cada any.

La cosa ha anat així durant segles. Quan va morir l’últim dictador la cooperativa va moure els seus estatuts interns per tal que els socis tinguessin la sensació que decidien qui ho portava això de l’empresa, però tot estava lligat i ben lligat, i el conglomerat oligàrquic va dissenyar un sistema de partits amb llistes tancades, vots delegats, i gestoria única de validació de candidatures sota el seu control en forma de sistema judicial, ben controlat a cop de suborns, préstecs que es condonen regularment, garantint així la perpetuïtat del control de l’accés al poder.

Els partits i partidets, els gestors dels interessos d’aquest grup que controla la cooperativa ha anat fent la viu viu durant més de trenta anys. Al capdavant d’aquestes organitzacions no hi ha accedit cap líder díscol, han estat bons nanos que han portat la cooperativa pels camins dictats pels veritables amos. Els polítics es conformaven amb les engrunes dels vols privats, les subvencions a familiars, amics i coneguts, el 3% de les contractacions d’obra pública, fulanes i comissions vàries. En el procés varen aprendre a fer dues coses, a saber, guanyar eleccions repartint promeses i deute públic en forma de poliesportius, AVEs i ajuts a tutti plen amb diners de la caixa de la cooperativa, i a mentir amb total naturalitat, incomplint programes, promeses electorals, des del històric “OTAN de entrada NO” del PSOE, fins al “no subiremos impuestos” del PP fa quatre dies els partits han fet el que els hi ha sortit dels cuyong i aquí no ha passat mai res, de res, de res... Els “processos democràtics” des de d’alt ja ho tenen això, que son de fireta. Els pobres socis de la cooperativa, quan sentíem a parlar del “milagro español” per part dels amics estrangers, ens pensàvem que deien que ja vivíem en un país normal homologable a Europa, quan en realitat es referien a que la sortida de la dictadura no va comportar –per una vegada en la nostra història- un bany de sang.

I la cooperativa va començar a moure els calerons que els europeus ens donaven, i els polítics varen liberalitzar el sol a fi i efecte de crear riquesa a cop de crèdit als socis i d’especulació del totxo. No entrarem en el que ha succeït, prou que ho sabem tots, però resulta que la Cooperativa España S.L. està en fallida tècnica. Ara resulta que els que manen, aquest conglomerat de bancs, funcionaris de l’estat i constructores, han omplert el magatzem de la cooperativa de pisos que no poden vendre. Un producte que no hi ha qui se’l quedi al preu al qual pretenien endossar-lo. Els socis europeus, per tal de salvar les seves pròpies inversions i sistemes financers, ara deixen una morterada de quartos a la cooperativa que te la caixa buida, això si, els socis en son els responsables i s’ha acabat l’economat dels afiliats, les assegurances de salut, i els cursets de capacitació per als membres i familiars. Que haurien de fer els gestors ara?

Qualsevol petit o mitjà empresari ho sap. D’entrada, convertir en líquid l’estoc al preu que estigui disposat a pagar el mercat. Es a dir, baixar el preu del totxo que tenim al magatzem i treure’n pasta. Que pel camí hi ha clients que han acumulat massa producte i ara perdran quartos? A veure... una pregunta... algú els va obligar a compra’ls? No, oi? Doncs aquestes son les conseqüències de l’economia especulativa, es guanya i es perd. I els socis que es pensaven que el seu pis valia un colló de mico i resulta que val quatre duros? Doncs mireu... ja ho va dir Valls i Taberner en una magnífica entrevista a la televisió fa vint anys: la gent que es pensa que el pis en el que hi viu es patrimoni té el cap ple de pardals, si hom en fa ús per a residir-hi no ho es de patrimoni... caps de suro! Però aquí els socis de la cooperativa es varen pensar allò que “el totxo no baixa mai de preu”, i així ens ha anat a tots plegats, fins i tot als pobres tontos que no varem especular i ara hem de solucionar, amb els quartos que potser guanyarem els propers anys, la incompetència dels polítics i l’avarícia dels espavilats que ara no poden fer front a les hipoteques perquè l’atur els va enxampar de vacances a Cancun.

La segona cosa que haurien de fer els gestors aquests, els Rajoys i Rubalcabas, es donar confiança als inversors. La pòlissa de crèdit no es més que oxigen, no soluciona els problemes sistèmics. Cal invertir en noves línies de negoci que ens facin competitius, canviar estructures, revisar departaments, canviar gent de lloc de treball, deixar de gastar en campanyes inútils d’imatge i cercar nou producte i nous mercats, i sobretot no gastar-se la pasta en mantenir una cosa que no funciona. Els gerents han d’aportar un pla de viabilitat que calmi als bancs europeus i als inversors que no hi treballen dia a dia en la cooperativa, perquè sinó marxaran amb els seus quartos a un altre banda. Aquest era l’escenari dissabte, el dia que es va anunciar el rescat.

I que varen fer els polítics espanyols? El que saben fer, el que els han ensenyat a fer, de tant ensinistrats que estan ni se’n adonen quan ho fan: varen mentir, negant la major, disfressant la realitat i destruint tot bri de confiança que hagués pogut generar la liquiditat de la nova línia de crèdit. Ras i curt, son uns incompetents. Tots i cadascun dels polítics espanyols. Mentre Europa no mirava han anat robant i mentint i malversant i enganyant i mantenint la gent idiotitzada amb La Roja, les Açores o l’Aliança de civilitzacions, tant fa. Ara, han seguit mentint i cada cop que obren la boca puja el pa. Son una colla d’irresponsables i uns ineptes que no saben fer la O amb un canuto. Els encarregats ineptes dels bancs i les empreses heretades del franquisme que encara es pensen que podran mantenir controlades. El país aquest on som, senyores i senyors, aquesta Cooperativa Espanya S.L. se'n va a la merda a velocitats insospitades fins fa 48 hores. Ara buscaran l'enemic intern, i de fora diran que Espanya no es capaç de ser un país seriós sense l’ordeno i mando militar, que aquests pollosos del sud només entenen la mà dura, i ja us imagineu a qui li tocarà el rebre, no? I els europeus tindran raó, perquè ho hem permès, i haurà estat per culpa d'aquesta moral espanyola de la picaresca, la ganduleria, la siesta i el “que inventen ellos”. I els socis per obligació de la cooperativa que vivim a Catalunya ho sabíem i no hem fet res, ens conformàvem veient com el Barça de Guardiola els feia 6 al Bernabeu. Babaus... ens hauria de caure la cara de vergonya si no aprofitem l’avinentesa i ens muntem el nostre propi xiringuito. Perquè qualsevol petit o mitjà empresari ho sap, de fet qualsevol català s’ho ensuma, la Cooperativa España S.L. es un mal negoci i està a punt de plegar.

diumenge, 10 de juny de 2012

Botiflers


Abans de les primeres consultes populars per la independència, abans que el debat fos central i quan tevetressos i godocillost persistien en l’intent de fer-nos passar per frikis de cap de setmana, va haver una macroenquesta de la UOC, de la qual es va fer ressò l’Avui, centrada en el tema. La metodologia era científica i l’univers prou ampli, els resultats ara no son tant importants, penseu que ni tant sols s’havia produït la sentència de l’estatut. D’aquell estudi em vaig quedar amb una dada: només el 28% dels enquestats d’origen català creien possible la independència, mentre que els nascuts fora de Europa ho veien possible en el 50% de les ocasions. Es per aquí que els unionistes catalans i els nacionalistes espanyols construeixen el seu discurs en contra del nostre estat propi.
La manera de dissenyar l’atac es senzilla, i té dues expressions tàctiques:

Pel que fa referència a l’aparell de l’estat la clau es tractar a la classe política catalana de corrupta, així en general sense destriar partits ni persones, anant filtrant expedients, investigacions policials, mentides a mitges, veritats ensumades i no contrastades, qualsevol cosa perquè els electors catalans siguem empesos cap a l’abstenció mentre que els partits d’aquí s’hi barallen donant un trist espectacle per unes quantitats robades o malversades, que en realitat son quatre duros si ho comparem a l’espoli que patim. Prepareu-vos que ara que el PP i el PSOE han convertit als qui tenim DNI espanyol en fiadors de 100.000 milions d’euros més de deute, la claveguera de l’estat i les seves eines de manipulació s’abocaran a fer titelles de distracció massiva a fi i efecte de demostrar que els catalans, generalment, som uns lladres si se’ns deixa sols amb un sobre ple d’euros.
Aquest bombardeig mediàtic està començant, i els partits d’aquí, donat que han estat sucant de manera impune de l’erari públic i rebent suborns dels poderosos per tal de fer travesses del desert i pagar menjadores als fidels estimbats electoralment , tapant-se les vergonyes uns a altres, només podran negar la major o dir que no en sabien res. Es un escenari, a més a més, on els partits que no han tocat cuixa, o que han patit de un procés de renovació i els seus actuals líders no han tingut oportunitat de ficar la ma a la caixa, s’hi trobaran a gust. I centraran el debat en el que saben fer els polítics: atacar l’adversari per treure’n rèdit electoral. Mentrestant, els partits del stablishment seguiran amenaçant-se amb allò del “doncs mira que tu”, però no canviaran ni una coma la seva actitud, la llei electoral, ni la llei de finançament de partits.

Els partits actuals son presoners de les seves accions passades i estan segrestats pels deutes que tenen amb bancs i caixes, i si això passa amb els catalans no cal ni que us en parli de com estan els espanyols. D’això se’n aprofitarà la Brunete mediàtica per tal de fer-nos creure, als catalans, que no només hem de assolir la independència amb lleis i exèrcits en contra, sinó que al mateix temps hem de canviar el sistema representatiu actual per un de millor destruint els partits actuals en el poder perquè son uns corruptes. Si home! “Y dos huevos duros!” que diria Groucho Marx. No sembla fàcil, oi? Per tirar-se enrere...  Això es el que pretén aquesta tàctica, i no hem de deixar que portin el debat cap on ells els interessa. La República de Catalunya serà sobirana per llevar càstigs, jutjar robatoris, i condemnar corrupcions, però ara per ara es fer anar els gegants en un dia de vent això de tractar de canviar el món al mateix temps que guanyem la llibertat. Cada cosa al seu temps, i soc dels qui pensa que no tindrem prou tribunals per tant corrupte i tant de botifler.

La segona tàctica es la que porta a terme els unionistes disfressats de demòcrates, els espanyols de cor de discurs internacionalista, la cinquena columna dels catalans que han caigut sota la síndrome d’Estocolm, que pretendran dir-nos que la independència si, però que abans hem de desmuntar les desigualtats del món mundial. Gentalla que en comptes d’aprofitar el col·lapse espanyol que representa la intervenció europea per assolir la llibertat, voldran muntar un espectacle a les Corts espanyoles en contra el PP a fi i efecte que el PSOE guanyi les properes eleccions. Hem de tenir clar que a Catalunya això... no es que no li interessi... es que tant se’ns hauria de fotre! Perquè, per no treure’n res de tot això, ja em direu... Ni el govern dels millors (sigh) en traurà el seu super-mega-uai pacte fiscal.

Jo, a tota aquesta gent que els preocupa més les aus migratòries que les pensions dels seus pares, el futur de Palestina que el de la llengua catalana, el cartell de músics del Primavera Sound que els sous dels funcionaris, el destí dels 30 milions d’euros del Palau de la Música que els 50 diaris d’espoli, les convocatòries de Plaza del Sol que les consultes per la independència... vull dir-los un parell de cosetes.

El món es injust i el sistema està podrit. Cert. Però no hi ha condició humana més denigrant que estar colonitzat i no fer res al respecte, per sota només queda l’esclavitud, els catalans només estem un nivell per sobre. I preteneu establir superioritats morals prèvies a la discussió de si hem de ser lliures o no? Guaiteu, amics i amigues... ja us ho he dit algun altre vegada: Prefereixo la lluita en clandestinitat contra una dictadura d’esquerres o de dretes catalana que viure com a ciutadà de segona en una democràcia imposada per una potència estrangera. Prefereixo jutjar corruptes catalans que espanyols, però ho vull fer jo, no que em diguin a qui hem d’investigar ara i a qui no uns mitjans de Madrid que diuen que per defensar la llengua soc un nazi. El pacte intern que hem de signar els catalans per establir les bases del que volem ser ha de ser obert, generós i lliure d’apriorismes d’uns o altres, perquè sinó, mentre discutim sobre el sexe dels àngels, Espanya ens esborrarà del mapa.

Els qui volen centrar el debat en les coses que divideixen la societat catalana en comptes de les que ens uneixen treballen, siguin conscients o no, per l’enemic, fomenten l’idea que mai serem independents per molt que ho volem ser, com ja quedava clar en l’enquesta de la UOC de desembre del 2009. Això es afavorir el discurs espanyol segons el qual som incapaços de governar-nos sols, i el que es pitjor: d’això se’n diu ser un botifler, ni més ni menys. Dit queda.

dijous, 7 de juny de 2012

Els tres pactes de Joan Majó

Em deixeu que avui faci una reflexió tranquil·la i en contra de ningú? Ho dic, perquè arrastrats per aquest tsunami de males notícies no trobem temps per parar un instant, fer una foto del que passa, i seguir nedant per no ofegar-nos. La qüestió es que soc optimista de mena, si nois i noies es pot ser escèptic i optimista alhora i no detonar internament, i aquesta setmana hi ha hagut una entrevista que m’ha fet reflexionar en positiu.

L’entrevista podeu veure-la a Ara-TV i encara es viva a Internet, malgrat que als mitjans convencionals no hi apareix amb la força que li correspondria. Es tracta de la conversió paulina de l’exministre socialista Joan Majó a la causa per la independència. Anem a pams, ja se que deu estar fora dels òrgans de decisió del PSC, que ja es més un home d’empresa que un polític... el que vulgueu, el que es cert es que aquesta migració ideològica cap a la constatació que amb Espanya no hi ha res a fer, que no hi ha federalismes possibles i que sols ens en sortiríem millor, no ha de ser fàcil per les persones que varen creure que l’encaix era possible. Ho va ser per al President Pujol, de manera dolorosa, i ara ho es per Joan Majó, que descriu la realitat del país i el seu futur amb una lucidesa digna de ser escoltada.

Diu Majó que el camí que cal fer, en una esbós de proposta de full de ruta racional, es arribar a tres pactes: primer l’intern, i després amb Europa i Espanya. Si, ja ho se, el nucli dur dels que treballem per la independència creiem que no hi ha manera de arribar a cap pacte amb els espanyols i que ja n’hi ha prou de transaccions amb l’imperi, però de la mateixa manera que som conscients internament que sense CIU serà impossible fotre el camp hem d’assumir que en algun punt del procés haurem de seure a parlar amb Madrid.

El pacte intern crec que es a tocar. L’esquerra dura ha abraçat el discurs del d’acord però amb polítiques socials fortes; el món empresarial ha entès que el nostre mercat es el món i no Espanya i que dins de la dinàmica de la política espanyola que castiga Catalunya espoliant-la i no invertint-hi l’obliga a competir amb una mà lligada a l’esquena; el català normal, el d’infanteria, està fart de veure els continus greuges comparatius amb la resta de l’estat, per sobre de la llengua que utilitzi per viure el seu dia a dia. El consens intern es possible si la República Catalana garanteix unes bases socials, econòmiques, culturals i polítiques racionals, modernes i respectuoses amb tothom. No tinc cap dubte que la capacitat de pacte i negociació dels catalans pugui dibuixar un país nou al gust de la gran majoria dels ciutadans. No en tinc cap dubte, i homes com Majó –que no es precisament dels meus- es important que hi siguin en aquesta formulació. No noteu com la independència ha passat a ser un debat central dins la política catalana? Doncs, per alguna cosa serà.

Europa, ai Europa... es cert que “ens la imaginàvem més gran”, més honorable, menys plena de polítiques internes en clau electoral, però es el nostre entorn natural i hem de treure profit de la seva reformulació política imminent. Si els catalans som capaços d’arribar a un pacte intern, podem oferir a Europa un país nou, un país membre disposat a néixer amb les bases de cessió de sobirania vers la Unió Europea necessària i exemplar per a contribuir en la definició del futur polític del continent de manera generosa i racional. El fet que Catalunya estigui lliure de castes militars, d’indústria de l’armament pròpia, de monopolis estatals i alt funcionariat a defensar, ens faria renunciar de coses que no tenim envers una superestructura europea que cal que les construeixi de manera supranacional. La República Catalana tindria prou pes econòmic com per a pagar-se uns serveis socials superiors als que tenim en l’actualitat alhora que contribuiria al fons de compensació europeu, enlloc de xuclar dels pressupostos de la Unió. Podria convertir-se un clúster de productivitat al sud d’Europa, i –per fi- amb bones connexions ferroviàries una porta d’entrada al mediterrani motor de comerç. Caldria pactar amb Europa les bases constitucionals del primer estat membre lliure de motxilles absurdes i herències casposes –més enllà d’Abertis-. Per Europa, la independència de Catalunya es i ha de ser una oportunitat, racional, de redefinició d’objectius polítics generals, i hem d’aconseguir el seu suport pactant-hi.

I Espanya? Joan Majó diu que pactar amb ells serà difícil, però que si tenim el pacte intern fet i som capaços d’arribar a un acord amb Europa, Madrid haurà de pactar. Jo soc dels que penso que poden ser bons veïns, de fet segur que seran millors veïns que colonitzadors, però la negociació obligarà a fer renuncies a les dues parts, i això portarà problemes aquí i allà. No podrem condemnar als espanyols a convertir-se en una mena de “Banc dolent” en permanent estat de rescat per part d’Europa, es possible que haguem de paga’ls un fons de compensació tutelat per la Unió Europea durant un temps –que evitaria que contribuíssim a les finances europees durant el primer període independent, es clar-. Ells tenen coses que es voldran quedar i que son tant nostres com d’ells, i parlo de patrimoni comú a l’exterior, reserves d’or, la caixa de la seguretat social, de les pensions, o el material militar. Som propietaris al 16%, si tenim en compte el pes de la nostra població de manera estadística. Ho deixaran anar tot això? No crec, o si, però com que negociant una cosa va amb l’altre, si no hi tenim dret a reclamar-ho, per la mateixa regle de tres la República Catalana neix sense deute públic i sense funcionaris, que el deute espanyol es espanyol com les reserves d’or, i l’administració pública a Catalunya es de titularitat espanyola com els tancs Leopard o els edificis de les ambaixades arreu del món. Hi ha camp per córrer i coses a pactar, ens agradi o no, hi haurem de parlar i arribar a acords.

Jo crec que tot això no ho para ni Déu, al menys si som capaços d’arribar al primer pacte de tots, l’intern. Es el més fàcil i el més dolorós, perquè –com sempre- aquelles persones que han estat tirant del carro del país mentre que els qui s’aprofitaven del pont aeri se’n fotien del independentisme, veuran –hauria de dir que veurem- com a la taula del pacte català rebaixarem d’aquí i d’allà, s’hi seurà més d’un impresentable i potser els ciutadans de la República Catalana hauran de seguir pagant peatges per anar a la platja, per dir un exemple a l’atzar. I no us poseu nerviosos a la primera! Jo no se si ens convé tenir una sanitat universal amb uns nivells d’excel·lència meravellosos i un ensenyament personalitzat i del segle XXI, a canvi que els espanyols paguin peatge quan passin per Catalunya per anar a França a badar, o no, però en definitiva el rescat dels peatges serà una decisió política que podrem votar o no al nostre parlament. Com quedarà reflectit el respecte i l’ús públic de la llengua castellana? com a patrimoni que es de Catalunya? Com a residual? Posarem temps de carència en el seu ús amb l’administració? Afegirem el francès, l’anglès i l’alemany com a llengües per adreçar-se a l’administració? Hem de parlar-ho entre catalans i trobar sortides imaginatives que no complauran a tots, ja ho sabem.

El pacte intern es la fita inicial i es indispensable. Aneu empassant-vos que els que més patirem som els fire-eaters, igual que tots els patriotes que han iniciat totes les revoltes i tots els processos de independència, els qui han portat la flama durant la travessa del desert serem engolits per la dinàmica de l’acord intern. Caldrà molta dosi de generositat per part de molta gent, haurem de seguir empenyent el procés cap a la suma de voluntats, i ens hi deixarem moltes amistats i moltes posicions innegociables pel camí, però els qui ens hem cregut Catalunya quan ningú més ho feia hem d’entendre que si volem la seva supervivència i donar-li un millor futur, a la fi de l’espectacle molts de nosaltres ens haurem d’immolar. Cal que gent com Joan Majó, que no hi eren quan Catalunya estava a punt de perdre’s en la història, que vivien la fantasia de la transició espanyola, seguin a la taula del pacte intern i diguin la seva. Serà fotut d’entomar, prepareu-vos per a moltes frustracions, però serem independents i Catalunya tindrà un futur, i jo personalment seré una ciutadà orgullós del meu país i feliç de que siguem finalment lliures.

dimarts, 5 de juny de 2012

La teoria dels sentiments morals (Anem a la font II)

Els creients de bona fe –mai més ben dit- ja ho diuen que el missatge de Crist no es compatible amb l’actitud, les maneres i els negocis de l’església. En el procés de supervivència del culte durant vint segles, la humanitat ha generat un monstre ple de litúrgies i normatives, ancorada en preceptes casposos i antics, i cada cop més lluny dels millors fidels al Nou Testament, que veuen com el missatge i els manaments de la Bíblia es dilueixen en posicions antediluvianes i de difícil defensa racional. La praxi del poder terrenal ha pervertit el sentit de les lliçons de vida de Jesús. I si no, aneu a la font a beure, a la paraula de Déu, i veureu que com si tornés entraria per una punta del Vaticà i sortiria per l’altre havent-los foragitat a tots de la Casa de Déu. 

L’esquerra de sempre, els que encara creuen viure en un món de burgesos porucs, treballadors descamisats i banquers amb puro i barret de copa, porten trenta anys buscant explicacions a la caiguda del mur, intentant separar el gra de la palla del socialisme real i dient-nos que “no era això companys, no era això”. Qui més qui menys ja ho sap que el marxisme no era allò de Bèria, Stalin i Sibèria, però un cop més la condició humana i el “vos doneu-me una ideologia que jo l’aplicaré com em surti dels pebrots”, portà a l’Europa de l’Est a viure un malson de mig segle. I si no, aneu a la font a beure, a la doctrina de Marx, i veureu que com si tornés entraria per una punta del teló d’acer i sortiria per la península de Kamchatka –gràcies Risk!- havent foragitat a tots els qui varen fer el trilero amb la felicitat dels pàries de la terra.

Que l’home es un element perillós per a qualsevol ecosistema ja ho saben els elefants i les marmotes, però si va armat de una ideologia benintencionada es converteix en un arma de destrucció massiva. Es interessant anar a buscar les arrels de les idees que varen somoure el món, si més no per arribar a la trista conclusió –ai... treure conclusions es el nostre esport nacional- que no hi ha millor disfressa per a cometre un crim que la genialitat d’un visionari de bona fe, es digui Karl o Jesús. Espero que hagi quedat clara la poca confiança que em desperten tant els il·luminats líders de masses en particular, com l’estupidesa generalitzada de la espècie humana en general. Dic això, al voltant de les idees que giren ara amunt i avall intentant trobar sortida a la crisi aquesta que ens ofega i que tothom intueix que té elements que van més enllà del que es merament el sistema econòmic.

Jo no me’n amago. Soc i seré un liberal convençut. Puc asseure’m amb qualsevol antisistema, comunista, socialdemòcrata, feixista, democratacristià... debatre vuit hores, passar-ho bé, i fins i tot fer-lo dubtar dels seus plantejaments si no els té ben païts. Fixeu-vos, però, que no he inclòs entre els meus contertulians cap anarquista. La raó de fons es que un anarquista es un liberal que de manera optimista i irreal atribueix a la humanitat la condició de “bona gent” i que “ja ho trobarem”, només ens separa la relació escèptica que del ser humà en tenim els uns i els altres, Hobbes o Rousseau, com sempre. Crec que el liberalisme es el menys dolent dels sistemes econòmics i de valors, el que millor respecta les llibertats individuals i que més té cura de la justícia i de la fraternitat entre els homes. I ara m’explico, no patiu i que no se m’esvaloti el galliner.

Adam Smith, el pare de tot això, no va ser només un teòric de l’economia. Smith es un moralista, un ètic, una persona que intenta trencar les cadenes, les herències dels estaments medievals donant l’oportunitat a l’individu de progressar, de fer-se el seu propi destí més enllà d’un món farcit de castes indestructibles, on el teu naixement determinava fins on podies arribar. Amic o conegut de Voltaire, de Hume, Holbach, Diderot i Rousseau, Smith construeix les bases del capitalisme amb la ferma voluntat de deixar que el talent, l’esforç, la capacitat d’innovació i la justícia en la retribució d’aquestes coses, afavoreixin l’ascens dins la societat. De fet, es ell tot solet, al cap i a la fi, que dona les bases morals i científiques perquè els americans enviïn a dida al Rei d’Anglaterra i comenci la bola de neu d’idees que portarà occident a la Revolució Francesa i a l’edat contemporània –també a Marx, val a dir-ho-.

Us deia que soc un liberal. I us dic que amb qui més em barallo es amb els neoliberals. Tota aquesta caterva d’indocumentats sortits de ESADE i de IESE que de la seva educació elitista només en varen treure una agenda farcida de contactes, el secret arcà de com anar amb camisa i corbata de manera natural i la confirmació per part dels mestres que no s’ha de beure alcohol abans d’haver firmat un negoci. Gent que a la tendre edat de divuit anys ja es consideraven a sí mateixos prou bons –pel cognom- i prou ambiciosos –enlluernats pels quatre per quatres, el golf i les pelis sobre Wall Street- com per voler pertànyer a la casta dominant que remena les cireres. Parles amb ells, i darrera del seu discurs en contra del intervencionisme de l’estat i a favor del lliure mercat, no hi ha res. Buidor. Dogma. Igual que parlant amb un capellà del nacionalcatolicisme... de Jesús res; igual que parlant amb un sindicalista alliberat... prejudicis, veritats a mitges i una capacitat d’anàlisi de la realitat digne d’una ameba. Els neoliberals li han fet a Adam Smith el mateix que la inquisició a la Paraula de Déu o Pol Pot al pobre Marx: destruir les seves bones intencions a cop de real-politik.

Portem cinc anys de crisi, un lustre. I mireu que hem llegit sobre l’anàlisi de la situació, i fixeu-vos que tots sentim el run-run que la crisi es de valors, i no ho sabem aclarir ni treure’n l’entrellat. I resulta que anant a la font i bevent d’Adam Smith trobaríem part de la solució. Només una vegada, una! He trobat algú que en cinc anys cités l’obra d’Smith La teoria dels sentiments morals (1759) com un llibre indestriable de La riquesa de les nacions (1776). Es just que esmenti que va ser una tal Eulàlia Solé, sociòloga apart de persona culte i llegida, en un article a La Vanguardia titulat Grans sous i Adam Smith. Mireu si som xulos per aquestes contrades deixades de la mà de Déu, que traiem pit fardant d’escoles de negocis i els seus alumnes desconeixen l’existència del llibre que va fer famós i ric Adam Smith. No hi ha traducció al català, ni se l’espera, i la traducció a la llengua del PP i del PSOE es de mitjans dels anys 90... del segle XX!

Que hi diu el senyor Adam en aquest llibre? Doncs coses que a Sala Martín i companyia traurien de pollaguera. L’autor inventa un super-jo, molt abans que Freud. Diu que hom ha d’actuar sempre en les seves relacions com si estigués sent observat per un home just, que ha de tractar la gent amb rectitud, que les persones han de rebre el que es just per la seva feina, que la mà invisible que regeix els preus del mercat prové del fet que la gent vol sentir-se segura en un món hostil i que tractant als demés -sobretot a qui hom té més a la vora- amb moralitat i respecte es d’esperar un tracte igualment equitatiu. Smith odia la cobdícia i troba estimulant la frugalitat. Considera que la humanitat té un sentiment de fraternitat per pura simpatia amb els qui ens envolten, que del pagament de un just salari l’amo pot esperar que els treballadors també estiguin disposats a ser justos amb les seves mullers i amb els seus fills, creant una societat més feliç i saludable. Assegura que la rectitud moral es imprescindible, que només l’autoexigència personal pot crear una societat suportable i que pagar impostos no es una xacra sinó una medalla que hem de portar ben visible, car els nostres diners s’han d’utilitzar pels representants electes per apaivagar les desigualtats i millorar les condicions dels més desafavorits. Em podeu dir on es que Smith beneeix l’espoli de les classes mitges i treballadores per part de les elits político-financeres? On deixà escrit que els bancs han de ser rescatats? En quin capítol estableix els interessos sistèmics a preservar i les retallades socials a aplicar? Algú pot citar on considera als treballadors com una càrrega, com un passiu, als qui pagar malament? On glorifica l’especulació i els monopolis?

Smith i la gent del segle divuit que varen proporcionar les bases del progrés d’occident eren de ferro colat, i no s’estaven de punyetes. Un exemple coetani del pa que s’hi donava a l’Europa d’aleshores: el 20 de maig de 1756, l’almirall John Byng de l’armada britànica va fugir davant la flota francesa a la batalla per Menorca, abandonant a la seva sort la guarnició de l’illa; va ser processat per una cort marcial per covardia i afusellat a la coberta del HMS Monarch el 14 de març de l’any següent –molta globalització i molt ordinador però a la justícia britànica del XVIII en Millet li hagués durat dues setmanes-. El món era dels valents, i l’honor era quelcom més que 100.000 watts de potència a l’hora posar un himne nacional. Amb això vull dir que potser Jesús ploraria en veure l’estat de l’església, Marx es faria monjo en saber de Tian’anmen, però Adam Smith faria penjar del pal més alt del vaixell més potent de la Home Fleet a tot aquesta patuleia de neoliberals indocumentats, analfabets i paràsits que ens envolten. I si no us ho creieu, aneu a la font, beveu d’Smith sense intermediaris i gaudiu davant el cim de la racionalitat i la bonhomia, abans que ningú us expliqui un sopar de duro i converteixi el seu missatge en usura, individualisme i comportaments poc honorables. Els valors els coneixem, només caldria aplicar-los, i el qui els transgredís... del pal més alt, i que passi el següent.   

divendres, 1 de juny de 2012

Macagumlamarequelsvaparir!!!!!

Ho haveu vist això?!!! Ho haveu vist, oi?!!! Macagumlamarequelsvaparir!!!!!
Si nois i noies... i que? Que passa alguna cosa pel carrer? On es la gent que els ha pagat la festa i que ara tenen un deute de colló de mico? On son les masses de ciutadans emprenyats disposats a tot? A Internet? Al Facebook?

Un 25% d’atur, un 40% d’atur entre els joves, un deute públic que no pagarem en dues generacions, uns tribunals que es carden la immersió lingüística i les seleccions, uns rescats dels bancs i caixes dels que encara ens van donant lliçons d’economia, un Euromed que em porta de València a Barcelona a la moderníssima velocitat de 47 kilòmetres per hora –i no exagero-, un partit feixista demanant la mort dels catalans al carrer... i la gent normal que ja no en vol sentir a parlar de tanta merda i espera pacientment que arribi el cap de setmana mentre critica o aplaudeix l’últim anunci de la DAMM al youtube.

Sempre dic que hi ha un elefant de color rosa al saló i fem veure que no el veiem, quan el que hauria de dir es que hi ha una manada d’elefants de tots el colors possibles –no ho comenteu a la Zarzuela, pobrets- fent una timba amb el futur de tots plegats, mentre discutim no sabria dir-vos ben bé que.

Resulta que això de tenir un bloc significa triar un tema sobre el qual parlar, però... Per on començo? Per quin escàndol? Quina malversació? En Millet a casa seu, en Rato de vacances, en Rajoy desaparegut, i en Duran negant l’Agència Tributària catalana tres vegades abans no canti el gall. De tant soroll als diaris i de tant que se’ns pixen a sobre ens estem quedats d’allò més estabornits, no? Com voleu que una finlandesa jubilada inverteixi els seus estalvis en deute espanyol? Qui pot pretendre que la premsa econòmica europea deixi de tractar la pell de brau com un casino, com una casa de barrets? Qui se’n refia encara en aquest país del que li diu el director de la seva agència bancària, del que llegeix al diari, de la justícia, o dels partits?

No teniu tots la sensació que hem de fer alguna cosa, i que no podem ni sabem quina? A veure... hem avançat. Es cert. Comencem a tenir identificats alguns problemes: el primer de tot es que la justícia no es igual per a tothom, i això es molt fort; el segon es que existeix un poder, una conxorxa, de polítics, mitjans, bancs, i directius d’antics monopolis franquistes que pretenen fer-nos pagar amb impostos els seus deliris de grandesa, la seva incompetència i la seva avarícia; i el tercer es que amb Espanya no hi ha res a fer, que no vol que els catalans siguem diferents i que, sobretot, seguim pagant. Algo es algo va dir un calvo, però a la ràdio es més important que en Mourinho no sigui sancionat per ficar-li el dit a l’ull al Tito, que no que els clubs deguin mil milions –Macagumlamarequelsvaparir!!!!- d’euros a Hisenda, que aquí no passa res.

Quan estudiava història, em passava allò tant divertit que el curs acabava abans d’estudiar la República i la guerra, per tant vaig tenir el dubtós privilegi d’estudiar la crisi del 1898 amb rigor i de manera exhaustiva una vegada cada parell d’anys –a fi i efecte de perdre el temps necessari per no parlar d’en Francu, suposo- i em deia... “Caram! No ho entenc. Se’n va anar tot a la merda de sobte! Com es possible?” Doncs, guaiteu al vostre voltant i veureu que allò de Cuba va ser la crisi de la senyoreta Peppis. I això ho hem de convertir en una oportunitat nacional.

No patiu. Això que ens passa, això de no saber cap on canalitzar les nostres ganes que passi alguna cosa que aclareixi el nostre futur i no saber exactament el què fer, ens passa a tots. Avui fem un novullpagar, demà un post cagant-nos en tot i demà passat xiulem al borbó, seguim així i no defallim, que tot suma. Des del nostre esforç individual hem de crear la sensació als poderosos que no ens empassem segons què. Hem d’obligar, dic bé o-b-l-i-g-a-r, als polítics nostres, de la ideologia que sigui, que a les més que probables eleccions anticipades tinguem unes opcions clares i que no tornin a fer com els trileros de la Rambla. Els qui sigueu socialistes, si us plau, aparteu als del PSOE dels nassos, els independentistes munteu una coalició electoral per sobre de personalismes i retrets, i els convergents –ai... els convergents...- feu el fotut favor d’engegar a dida en Duran i els seus sequaços.

Nosaltres, els normals, els qui no pintem res en tot això però que acabem per pagar la factura a base de perdre el nostre futur particular i col·lectiu, hem de treballar dins els nostres cercles més propers per exigir que tot això passi. Hem de deixar clar als qui tinguem més a prop que aquest cop no tragarem, que si no es posen les piles al final prendrem tots mal, i aquest cop sobretot ells. Es feixuc i segurament no ens en sortirem del tot, però si no empenyem nosaltres els canvis que implicarà la crisi moral, econòmica i política que vivim, ens trobarem que el canvi “ens el faran ells”, com sempre. I l’objectiu ha de ser el de girar la truita, i que siguin “ells” els qui un dia, llegint el diari, no puguin més que exclamar-se i cridar: Ho haveu vist això?!!! Ho haveu vist, oi?!!! Macagumlamarequelsvaparir!!!!!