Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!

Mil i poques empreses catalanes han decidit radicar el seu domicili fiscal a Madrid al llarg dels darrers tres anys. Bé, la notícia parla que l’èxode empresarial cap a la capital d’Espanya, afecta companyies d’arreu del país.

Un informe de la comunitat madrilenya que rebla en aquesta direcció, qualificant-lo d’èxit de la modernitat impositiva,  s’ha convertit avui en el trending tòpic de la premsa cavernària i botiflera  i dels tertulians més acreditats d’entre els que saben seguir el guió de l’enemic. Si no us sap greu, intentaré argumentar la meva perplexitat davant les reaccions que ha provocat aquest torpede teledirigit a la línia de flotació del sobiranisme, que ho és si es ven ben venut com estan fent.

Primer de tot, aclarir que els informes i les enquestes s’encarreguen per sostenir una posició o una idea que ens interessa vendre. Si l’informe o la enquesta no ens dona la raó, doncs de pet a l’arxiu vertical –altrament conegut com paperera-. Dit això, ens trobem amb que hi ha empresaris, d’arreu de l’estat, que prefereixen tributar a Madrid en comptes de fer-ho al seu territori. Aquesta realitat és aprofitada per tornar-nos a recordar que el Pisuerga passa per Valladolid i que la culpa es d’en Junqueras, la Plataforma per la Llengua i els quatre duros de les embaixades catalanes. I, això no és el més greu, lo fotut es que els mitjans de comunicació botiflers, on s’hi anuncien Abertis i la Caixa, es posen a fer l’onada i a dir-nos als catalanets d’infanteria que la culpa es de la inestabilitat política a casa nostra.

La cosa tindria gràcia si no fos veritat. Mil i poques empreses de les més de mig milió que té Catalunya consideren més rentable tenir la seu a Madrid i pagar menys impostos que fer-ho aquí. Qui són aquest 0.002% dels emprenedors catalans? Home... si us haig de ser franc, intueixo que es gent que tenen negocis que creixin millor a prop del poder polític –que aquí no n’hi ha ni se l’espera-; a prop dels mitjans de comunicació espanyols –per exemple per vendre’ns que les novel·les del Ildefonso Falcones són quelcom més que una broma literària de mal gust-; al aixopluc de les Comissions nacionals de la Competència, el Mercat de Valors, o el que sia; o directament aquests malandrins que posen a residir a Madrid a la iaia per evitar-se pagar l’impost de successions quan la biologia se l’endugui pel davant i així el compte d’explotació de la Patrimonial Familiar –quin morro- no tingui un daltabaix.

Es veritat. L’informe constata que des de Madrid estant els partits espanyols poden dotar la capital d’uns avantatges fiscals que des de Catalunya no ens podem permetre si volem mantenir els serveis que mereixen els nostres ciutadans. No hi ha volta de full. Tenen raó. Mentre siguin ells els qui parten y reparten el nostre esforç fiscal, seguiran assolint la major parte. Es tant cert com verídic, que a part de l’efecte de la capitalitat –el poder polític atrau negocis de tot tipus i mida, fins i tot de sobres en B-, Madrid disposa d’un mercat intern, d’una capacitat de consum, dopada a cop de funcionaris de l’estat, inversions de l’estat, infraestructures de l’estat, i manillars de bicicleta marca Boadella, que paguem entre tots i tributa allà.

Que vull dir? Que és que pot sorprendre a algú que Madrid pugui fer-nos dumping fiscal quan resulta que és ella qui decideix fins a quin punt ens escanyen el govern autònom, empenyent-nos a pujar i pujar impostos autonòmics per no haver de retallar més l’estat del benestar català? Que no ho veieu que l’informe és un argument perquè ens agafi a tots pressa per fotre el camp?

I la cosa no acaba aquí! No amics i amigues! La cosa és molt pitjor! Perquè un cop han obert la seu allà, els qui cobren els sous allà –del despatx d’advocats lobbistes per exemple- són els socis! Els qui tenen més a guanyar si les retencions salarials els baixen del 58% al 50%. Els treballadors normals, que segueixen residint a Catalunya, paguen impostos a la catalana i mamen dels serveis socials, sanitaris, educatius i de seguretat de la pobre Generalitat. De fet, la família de l’executiu català que viu a Madrid, segueix residint a Catalunya i gaudint dels nostres serveis públics retallats, deficitaris i de cada cop més pa sucat amb oli. Es una estafa de proporcions bíbliques.

Per acabar-ho d’adobar, la madriñalité atribueix la fuga empresarial catalana –que de la de la resta de l’Imperio no en parlen- a qüestions lingüístiques, i sobretot a la “inestabilitat política catalana”. Però... però... això ens ho pot dir a la cara aquesta gentalla que té el partit del govern, i el seu President, investigats per finançament il·legal i frau a la Hisenda Pública? Sense que els caigui la cara de vergonya? Això quina mena d’estabilitat política és? Colla de xitxarel·los!

En resum, no us indigneu per quatre aprofitats de la vida ni patiu per l’empresariat català que és ben convençut de que el que cal es marxar d’Espanya. Es normal que determinats empresaris considerin oportú posar la seu on paguin menys impostos. Sobretot aquells que els suposa una part substancial del bottom line del resultat anual. El que us ha de treure de polleguera es no disposar d’un estat propi que ens sigui lleial, i seguir mantenint aquesta colla de lladres d’Alí Babà de Madrid, que es permeten el luxe d’escopir-nos a la sopa, i a sobre en fan un informe, i a sobre ens diuen que el que som és imbècils per voler la independència, i a més a més que des del botifleram mediàtic, en general, se’ls doni la raó. En aquests últims... els hauríem d’enviar a cagar a la Via Catalana.
Així que... res de nou, tot vell. Que marxen mil empreses? Encara tenim més pressa!