Demà m'afaitaràs!

Vistos els esdeveniments de la Cort, amb la segona transició encetada amb desfilada militar, benedicció bisbal i en Juan Carlos presidint la seva darrera “corrida”, apartaré per uns instants -segur que breus tal i com està el pati- el calze de l’observació política i us parlaré de la descoberta tardana –vergonya hauria de tenir- d’un innocent plaer, exclusivament masculí, místicament ancestral i sensorialment absolut i inabastable.

Confesso que soc un home de rutines. Tal dia i tal hora? Diari i aquest o aquell articulista. Cap de setmana? Dret a dos quarts de vuit. Quarts de nou? El gos a passeig amb temps per seure a veure les notícies a les nou. Soc rigorós amb el pas de les hores. Empenyo l’avió i arribo sempre amb temps d’equivocar-me d’horari a l’aeroport, mai no he perdut un vol que no em convingués perdre. I conseqüentment menyspreo els qui menystenen el meu temps arribant tard a una cita, un dinar, un instant previst del meu rellotge.

Sota aquestes premisses de disciplina militar, porto quasi quaranta anys afaitant-me a diari. Bé, tret d’algun període de barbut quan cobrava el PIRMI i el món em queia a sobre cada matí. Tret d’ara, que la moda permet al no afaitat bellugar-se per la vida tot dient “soc d’aquest temps”, i la barba blanca em confereix un vernís de saviesa i respectabilitat, malgrat que la senyora Savalls em digui que de fet... la barba bruteja.

Us deia doncs que soc un animal rutinari, com els elefants del Llibre de la Selva, dels de cada dia afaitada i dutxa. Per tant, i no rigueu, mai de la vida havia tingut l’oportunitat i el gust de ser afaitat per un barber.

La meva alopècia difusa –com m’agrada anomenar el desgavell capil·lar en el que s’ha convertit el meu cuir cabellut- requereix de certa cura. Si no em faig pelar al 2 un cop al mes semblo el “profesor chiflado”, literalment. Avui tocava repelar-me el crani, i aprofitant l’avinentesa d’una barbota de dues setmanes, he entrat a la petita barberia de tota la vida –si us plau, no et jubilis Franciso- tot dient: “avui al 2, i també farem la barba!”.

La parafernàlia de manicures, peelings, cremes, perfums i altres alquímies que rodegen la vida de les dones, ha estat sempre per a mi territori comantxe. Me’l mirava des de la superioritat del qui s’arreglava exactament en divuit minuts, vint-i-cinc di havia de combinar corbata i camisa, amb aquell posat d’incredulitat del mascle que no pot entendre com es pot esmerçar temps en la cura de l’aspecte exterior, si hom no és dona. Avui he descobert l’esplendor, la magnificència absoluta i viril, de permetre que un home t’afaiti a navalla.

Els ulls clucs, amb el cap descavalcat enrere, oferint la jugular al pols del barber. Primer la frescor del sabó perfumat, generosament escampat amb la suau brotxa que a tot arreu arriba. Sense veure-ho, podia notar el gruix, tou i blanc que anava desplegant-se sota el nas, prop les orelles, amunt i avall del coll fins a tocar de la gola. Un procés tranquil, sense pressa, ni minuts, amb la sensació que allò no acabaria mai, el temps aturat.

Una capa de sabó lleuger, que als meus sentits resultava d’allò més pesant em cobria totalment quan ha vingut la pausa. Tancats els ulls, esperava l’arribada de la navalla. I ja és aquí. Crec, crec, crec... la galta dreta enfilant-se cap a la patilla, crec, crec, crec. Pausa. El coll, la mandíbula, el mentó. Els dits savis aplanant la superfície. Un dit aquí, l’altre més enllà, crec, crec... Fent pinça estirant el llavi, puja la navalla fins el límit. Torna a baixar. Repassem el mentó, de barba dura i carlina. I ara la galta esquerra i quan creus que ja s’acaba torna a començar. Silenci, pausa.

I ara m’aixecaria i abraçaria els companys que m’esperen al carrer. I muntaríem i aniríem a fer el trabuc. I puc sentir l’aire fresc de la Garrotxa envoltant-me quan al trot enfilem el camí cap a Sant Joan de les Abadesses. I sento els clincs i el clancs del sabre contra la cantimplora, i noto l’escalfor, la suor i la vida del meu cavall, nerviós, fort, segur. Transportat per aquest plaer antic, descobria que no em podia ser nou. Gaudir al ser afaitat, com el pare, el Lito, o el besavi en Salvador. Una barberia, que en queden poques, no tanquis mai Francisco, que de cavalls, que de carlins, que de coses d’homes de debò ja no en queden.

I torna la brotxa, ara sense pels que destorbin el suau camí de sabó que torna a tapar-me galtes, coll i tot el que es mou al sud del nas. Pausa. Pausa. I torna la navalla més lleugera, precisa, neta, traient el sabó i descobrint-me a mi sota la capa blanca, com l’escultor que revela la forma que ja existia dins el marbre. Silenci, pausa. Ha acabat? Em pregunto. Un raig polvoritzat d’after-shave, cou, què n’és de fresc! Quina olor! I de cap al gran final, en Francisco agafa el pany de lli que tinc sobre el pit i agitant-lo amb el mestratge dels anys, provoca un lleuger corrent d’aire que multiplica la sensació de nou, de net, que està tot fet, gaudeix-ne Savalls que això s’acaba i el temps tornarà a posar-se en marxa d’aquí a poc, d’aquí a res. Glòria. Goig. Obra humana. Pausa. I el cop definitiu a l’estomac i a la memòria genètica, antiga... el meu amic, el meu barber, em cobreix la cara amb el sudari blanc i fi, el barbut és mort, la crisàlide és a punt per a la metamorfosi. Silenci. Final. M’incorporo.

-Salut, i moltes gràcies Francisco. I ell ja ho sap que tornarem a fer-ho, i tant que ho sap. Pago i marxo, i penso... el que vulguis Felip VI, ja et pots posar com vulguis, que saps què et dic? que demà m’afaitaràs!

"¡Una tierra, un Rey!"

Diumenge passat, malgrat la clarividència del vot de càstig abstencionista, les urnes van fer caure el règim de la transició. Els partits dinàstics son quatre, PP, PSOE, CIU i PNB. CIU va abandonar el vaixell empès pels catalans d’infanteria –Duran, et dec un post però fins i tu en la teva magnificència entendràs que hi ha coses més importants-, el PNB s’ha tirat un sortilegi d’invisibilitat i ni hi és ni contesta, i els dos baluards de la bicoca lampedusiana dels poderosos, aquesta catàstrofe de país conegut per Regne d’Espanya van ser incapaços de treure el 50% dels vots. Algú de Berlín, de Brussel·les o de la oligarquia financera que ens governa, va agafar el telèfon i va trucar a tres paios de Madrid, Rajoy, Rubalcaba i Juan Carlos: “Què penseu fer per salvar els mobles?”

Diuen que el Rei els va dir de seguida que abdicaria immediatament, només la renuncia a la secretaria general del PSOE per part de Rubalcaba ha retardat el fet dinàstic una setmana. L’idea de la segona transició, la quimera –te la devia Juanito- de tornar a fer de la monarquia una institució d’esperança que revifés la simbiosi mentidera Rei – Poble, que dibuixen des de “Cuéntame” els ideòlegs de TVE, prenia forma definitivament. “El órdago nacionalista” espanyol –gràcies pel concepte Pedro Jota- es resumeix en el crit legitimista “Una terra, un Rei!”, regirant-nos la memòria literària per justificar la pervivència de les elits filles bastardes del franquisme i la Constitució tutelada per l’exèrcit i la Falange.

El mite del Rei Artur no és un invent de la Rahola, ho sento. L’artúrica, la justificació teocràtica de l’ordre feudal, esventada pels romàntics al segle dinou ens diu que quan el Rei és bo i cuida dels seus súbdits, les vaques pareixen sempre tres vedells de cop, les abelles son grosses com pardals, inofensives, i omplen a vessar de mel els ruscs, la gent és feliç els hiverns suaus i les collites esplendoroses. Però també ens adverteix que quan els escurçons ataquen la Cort i omplen de dubtes el cap de sa majestat, quan Morgana xiuxiueja mentides, Mordred conspira o a Ginebra li tremolen les cames quan mira en Lancelot, el Rei deixa de regnar amb saviesa i els camps s’omplen de rates, els arbres donen fruits amargants i els boscos s’omplen de monstres perillosos que ataquen als infants i les donzelles.

Els ideòlegs del sistema, des del control de la premsa escrita, les teles i les ràdios, han endegat la darrera aposta política del règim fill de la dictadura: Una terra, un Rei!, bramen, i treuen del “baúl de los recuerdos” a les mòmies protagonistes d’aquells temps heroics de quan la democràcia ens pensàvem que aniria de veres –ahir en Narcís Serra i en Miquel Roca, fent de pin i pon a TV3- per anunciar-nos la bona nova:

“Mentre el Rei Juan Carlos va ser un home familiar, un garant de la democràcia, l’heroi de la voluntat popular davant de les forces franquistes que volien la involució –ha ha ha-, el millor ambaixador arreu del món i el gran esportista inspirador de les gestes olímpiques espanyoles, Espanya anava bé. El Regne era pròsper i la marca Espanya respectada arreu del món com a símbol de democràcia i seny. Però el Rei va ensopegar –ha ha ha- i va allunyar-se de la seva esposa que tant l’estima, i davant de la baixesa moral d’alguns familiars va caure en la temptació de portar una vida dissoluta i es va dedicar a matar pobres elefants, oblidant el seu paper secular de defensor de la naturalesa! I el Regne es va corrompre, i ja no hi havia separació de poders, i a la gent la fotien fora de casa, i els bancs feien el que podien... però la crisi ens va tocar de manera cruel mentre els catalans volien trair als seus germans de manera insolidària perquè son tots un grapat d’egoistes. Una terra, un Rei! És el moment que abdiqui la Corona perquè el príncep blau, -que es va casar per amor amb la neta d’un taxista!-, jove, modern, preparat i que parla una mena de català inintel·ligible ens salvarà a tots”. Oh i tant! sobretot a ells.

Em direu que la gent no és idiota. Potser no, però en època de crisi la població te necessitat d’empassar-s’ho tot, mireu si no els alemanys als anys trenta, o els espanyols el 24 de febrer del 1981. Amb uns milers de republicans al carrer ahir al vespre, la gran amenaça per la legitimitat de la monarquia, avui en dia i em dol reconèixer-ho, és en Jaime Peñafiel, que insisteix en que tota aquesta parafernàlia no funciona tenint de Reina una periodista divorciada. Els mites ja ho tenen això, que a la gent ja els està bé, i si els va funcionar l’any 78, no veig per quins set sous no els funcionarà ara.

I si en teniu algun dubte i voleu parlar de mites, els catalans ahir varem haver de suportar com a nostrada l’exhibició de la nefasta bandera espanyola tricolor a les nostres places i ajuntaments. I fent de germà Dupont us diré que jo “encara diria més” sota el mantell protector i solidari d’ERC, que va sortir a fer anar els gegants en un dia de vent en un atac de misticisme de coincidències històriques que potser s’hauria d’haver estalviat. El mite que una Espanya republicana seria comprensiva amb el fet nacional català és encara més innocent, indocumentat i babau que esperar que el Rei Felip admeti la pluri-nacionalitat de l’estat, que em consta que hi ha globus sonda. Que a dia d’avui no sabem si Felip és un Battenberg –un Mountbatten, com la mama- o un Borbó dels de tota la vida –com son pare-.

El republicanisme espanyol és ple d’Ibarras, Alfonsos Guerra, Rosas Díaz i de Josemaris Aznar, voleu fer el favor tots plegats de deixar de fer el ridícul demanant repúbliques sense tenir lligada la sobirania nacional? Perquè aquesta és l’única qüestió important. Ara s’obra un procés tumultuós a Madrid, de Llei de successió dinàstica –per a mi aquests arreplegats descendents d’Isabel II no tenen cap legitimitat, que soc Carlí-, de reforma constitucional, de legitimació de la monarquia més enllà dels Principios Fundamentales del Movimiento que van entronitzar a Juan Carlos. Als catalans se’ns obra una petita finestra d’oportunitat de legitimació de la sobirania arrabassada militarment el 1714, el dret de devolució de les Constitucions, i per tant la legalitat de la secessió. Voleu dir que hem de fer escarafalls si aquesta porta l’obrís un Borbó? Us heu cregut tant al “Cuéntame” de les novel·les de la guerra civil que espereu algun tipus de solidaritat per part dels espanyols republicans? Els catalans hem de fer-nos grans i entendre que no tenim amics ni aliats, només els nostres interessos, i ara els nostres pactistes han d’esdevenir homes d’estat.

Quan ells criden: “¡Una tierra, un Rey!”, la nostra resposta ha de ser: “doncs mireu... ara que en parleu d’això... els catalans no en tenim de Rei!”, i seure a jugar les nostres cartes, que en tenim de bones, i recuperar la sobirania nacional. Al preu que calgui. És el moment, no ho dubteu.

Can Vies, Qui prodest?

Qui prodest? –que es veu que la forma “quid prodest” és incorrecte-. Qui traurà benefici dels aldarulls nocturns derivats del conflicte de Can Vies? Cremar cotxes i contenidors, mostrar una imatge de Barcelona exercint la “gimnàstica revolucionaria” que tant li agradava a la FAI als anys 30, i que sorgeixi com un bolet el conflicte Okupa quan la notícia 24 hores abans eren els magnífics resultats dels partits d’obediència catalana a les europees ens perjudica a tots. Aleshores qui en treu profit?

Abans d’entrar a esmicolar quins partits i personatges queden retratats –i no surten pas bé a la foto- a resultes d’aquest esclat de ràbia tant espontània com teledirigida, us diré que el meu liberalisme fa dècades que decau quan parlem d’accés al habitatge. No suporto els Okupes, que quedi dit. No puc amb el seu sectarisme, amb la seva radicalitat de manual, amb el seu egoisme amb tot allò que no els entri en la seva ideologia de pamflet. No conec cap artista d’abast significatiu que n’hagi sortit dels seus festòmetros i fumaderos de porros, ni un llibre interessant, ni cap aportació ideològica cabdal –per minoritària que fos- que proposi solucions socials noves. Conec però gent que ha passat aquesta època biogràfica dins d’aquest món alternatiu, i en soc amic. També conec joves que van voler atansar-se al moviment plens d’il·lusió i idees, i els manaires del casal en qüestió se’ls van treure de sobre “que les urnes ja eren plenes i tot el peix venut”.

Dit això, també us dic que la raó els empara, el jovent català només pot emancipar-se amb dignitat si la família te duros o ells tenen feina estable i entren a la roda hipotecària de Bankias, Caixes i companyia, regalant un sou sencer al sistema, de per vida, a fi i efecte de tenir un sostre on poder tenir la intimitat necessària per omplir Catalunya de catalanets. Des de la Llei Boyer que tenim un problema d’accés al habitatge. I cap, repeteixo, cap partit polític català ha tingut pebrots per afrontar aquest tema. L’electorat, nosaltres, tampoc es que haguem fet res per a solucionar-ho. Veig molt votant d’esquerres que brama en contra dels mossos, però que als noranta va anar encadenant la venda del piset que li va deixar en herència l’oncle conco amb hipoteques baratetes dels maleits i insolidaris banquers especulant amb el totxo mentre construïa un sector immobiliari inaccessible pels seus fills. Reblo el clau contra el paio d’esquerres, perquè el paio de dretes que ho feia era igual d’imbècil, però al menys ara no em dona lliçons de solidaritat amb les classes populars.

Queda clar que el moviment Okupa, ens caurà pitjor o millor, però fot trenta anys que te raó de ser. Queda clar això, i queda clar que la cosa no es soluciona només essent permissius amb el moviment, perquè a la llarga, això de fer veure que un problema no existeix, acostuma a acabar com el rosari de l’aurora. L’Ajuntament de Barcelona en el cas de can Vies portava disset anys fent l’orni. Disset anys! En tot aquest temps no hi ha hagut manera de cedir les instal·lacions al col·lectiu que les feia funcionar? I si no es volia donar la titularitat als okupes, no s’hagués pogut trobar una alternativa? No es podien trobar complicitats al barri per tal de normalitzar can Vies si tants beneficis socials aporta al veïnat, o per tal de tancar-lo si tant molestava al barri?

Perquè aquesta és un altre. Si a mi em pregunteu per la casa okupada que teníem a dos carrers de casa, si era bona o no pel barri, etc. Què hauríeu volgut que us contestés? Hi ha dues respostes, d’aquelles del tipus “futbol és futbol” o “jo no parlo dels àrbitres –quan guanyo-“. Dos tipus de tòpic. La versió bon rollet és del tipus “des que hi ha els joves tot està més net, pensi que això abans era un niu de rates”; i la versió de l’emprenyat amb els peluts seria “aquí no s’hi pot viure del soroll i del pixum i vòmit que hi ha pel carrer dia si dia també”. Una mica aquelles declaracions de la veïna del pàjaru que acaba de pelar-se tota la parentela “mai no ho hauria dit, era molt educat i semblava un bon home”, o bé “ja feia temps que sentíem escridassades però el cert es que no es feien gens amb la gent del barri”. Digueu-me il·lús, però en comptes de pontificar per les ràdios, els veïns el que haurien d’exigir és una consulta veïnal sobre el futur de can Vies, encara que em temo que pels okupes, la democràcia només és la solució quan els qui maneguen les seves assemblees endogàmiques ja ho tenen lligat el resultat de les votacions.

En definitiva, catalans, tenim un problema que ens en revela un bon grapat de problemes addicionals, que conformen el grup dels que han quedat retratats:

Xavier Trias, que en un moment d’absoluta transcendència nacional carda un misto innecessari al polvorí dels anti-sistema trepitjant l’ull de poll als okupes. No content amb embolicar la troca, acte seguit es baixa els pantalons davant la violència emetent el missatge de “si ets una velleta i portes el caniche de setze anys a passeig pel Turo Park sense lligar, m’atreveixo a posar-te una multa de 300 euros, i no te’m posis flamenca. Si cremes contenidors et regalo una propietat municipal”. Molt bé, nano! Ni un pas enrere, o ves-te’n a casa si et sap greu “caure malament” a un any de les municipals.

David Fernàndez, diputat al Parlament, incapaç de fer que els okupes seguin a la taula de negociacions. Jo non dic que hagi de condemnar la violència, al tanto! Estic amb ell en que la violència fa temps que s’exerceix sobre el jovent de les classes més populars –que curiosament okupen poc en comparació als fills dels piojo-progres-. Però resulta evident que algú dins dels seus vol posar-lo en contradicció. Que les CUP funcionen com funcionen, que son heterogènies, i que hi ha molta mala llet i ressentiment en contra dels qui van optar per anar a les eleccions al Parlament. David, posa ordre o prendrem mal, pensa que les CUP sou una benedicció en termes nacionals, el cordó sanitari que allunya el Lerrouxisme del moviment d’esquerra radical, m’agradaria que posessis ordre a can Vies en comptes de fer cara de borinot i barallar-te amb la Rahola.

Oriol Junqueras, que encara no ha dit ni ase ni bèstia. O es que es tracta d’una qüestió municipal de Barcelona i a tu només t’interessa la famosa Cofradía del Santísimo Cristo de la Salud y de Nuestra Señora de la Soledad de Sant Vicenç dels Horts? Macià estaria arengant els mossos cada vespre abans d’entrra en combat, i Companys estaria buscant compromisos amb els més radicals dels anarquistes, quan no fent d’advocat dels detinguts. Estàs amb l’un o amb l’altre? Acabes de guanyar unes punyeteres eleccions, vols fer el fotut favor de dir la teva?!

No segueixo, perquè son irrellevants i moralment indefensables les opinions dels partits que han governat Barcelona quasi quaranta anys i que han tolerat i conviscut amb els okupes i els especuladors alhora. Sense posar-hi solució. Es clar, parlo d’Iniciativa i dels quatre arreplegats que encara fan costat al Pere Navarro.

Qui prodest? Si ja ho sabeu! M’ho fareu dir? Doncs beneficia als qui volen demostrar que els catalans no ens sabem governar sols i que no ens en sortiríem si fóssim independents. Si repartim estopa serem una colla de fatxes, i l’espanyolisme d’esquerres en farà festa grossa de demagògia dient que Mas és com Rajoy. Si l’autoritat contemporitza amb els violents? Pitjor! Ens diran que això ja ho va fer la Generalitat el 20 de juliol del 36, dividint-nos i guerraciviletjant-nos el discurs. Qui prodest? Espanya, perquè el que és dolent per Catalunya és bo per Espanya, i viceversa, com sempre passa amb els enemics que ho son de debò. I tenint un enemic tant poderós potser que no calia revifar-ne un altre que tenim a casa, i que hem ajudat a crear entre tots.

Les eleccions del canvi de règim a Europa (i jo estic encantat)

Ahir els catalans varem poder votar, i varem posar la papereta a l’urna, al menys els qui encara creiem que és la manera de fer palesa la nostra opinió política més enllà de pontificar al Facebook, vaja.

Intentaré fer-ne un anàlisi d’urgència sota tres paràmetres: el nacional, l’estatal i l’europeu. Els resultats son força complexes, i han agafat per sorpresa als interpretadors de la realitat –periodistes i tertulians- que tiren de tòpic i segueixen instal·lats a la guerra de trinxeres de tirs contra troians.

Pel que fa a Catalunya hi ha molts titulars a destacar. Però us ho explicaré a la inversa, si m’ho permeteu. Els partits del procés –Kafka sempre present- han guanyat de llarg les eleccions. ERC, sense que ningú sàpiga exactament la seva ideologia o pla de construcció europea, ha guanyat les eleccions. No es només que hagi tret 400.000 vots més que fa quatre anys –que es diu fàcil- si no que ha guanyat al cinturó roig de Barcelona –amb l’excepció del Baix Llobregat-. CiU, partit de govern i protagonista de les retallades més pantagruèliques d’Europa ha tret 100.000 vots més. ICV aguanta i millora resultats malgrat l’aparició del fenomen Podemos, la representació política del 15-M més enllà de la CUP, vull dir que la feina dels eco-socialistes és de mèrit i medalla. Els resultats dels unionistes ha estat desastrós, bé... desastrós és poc... catastròfic! Al PSC, als pobles, no els ha votat ni els seus regidors a l’Ajuntament! El PP ha obtingut uns resultats famèlics fins i tot als seus feus de Badalona o Castefa. I Ciutadans perd la meitat dels vots que va tenir a les eleccions catalanes, i entra al Parlament Europeu, només perquè de tant anar a parlar malament de Catalunya a Intereconomia, en Ribera ha convençut a part del franquisme sociològic carpetobetònic de que ell és la renovació política i moderna, i no la bruixa pirula de la Rosa Díaz de España. I jo estic encantat.

El missatge català als mitjans europeus és clar: volem votar i els partits sobiranistes mantenim el lideratge al país. I sabeu qui m’ho ha corroborat això? Doncs el Grup Godó. Aquest matí l’ínclit Barbeta, el cap de política de la Vanguardia, ja bramava que el President Mas ha perdut empenta i que ERC treu bons resultats perquè els independentistes s’han mobilitzat i els unionistes no. Una mica en línia Malícia Sánchez Camarga... allò de les majories silencioses. Es veu que en Barbeta desconeix el fet que els més independentistes de tots, els purs i incorruptibles, no van anar a votar i amb la seva abstenció han fet  tremolar les institucions europees d’allò més! A Londres, Paris... estan acollonits amb l’abstenció militant de més d’un que conec.

Però deixem de banda un moment si us plau el que ha passat a Catalunya. Que tots som prou grans per veure que la història i la voluntat de ser no ho para la Vanguardia, en Fainé, el follet del federalisme, ni els criptofalangistes que corren per la xarxa disfressats de bonhomia. Mirem-nos els resultats espanyols.

Si Espanya fos una democràcia de debò, avui petaria tot. El poder, el real, el que va anar a veure la final de la Champions a la llotja del Benfica, de sobte es troba amb que els seus encarregats, el PP i el PSOE, trontollen. No exagerem les coses, perquè les europees tenen un sistema de circumscripció única que visualitzen les minories, i per aquesta raó el PP i el PSOE han perdut el 33% dels diputats el primer i gairebé el 40% el segon. Que en deuen pensar els qui els tenen comprats a cop de porta giratòria als seus consells d’administració? Ahir els “guanyadors” de les eleccions no van tenir pebrots de sortir al balcó de Gènova a fer el pinxo, i en Rubalcaba va deixar la Valenciano sola, soleta, al capdavant del funeral de Ferraz. Suposo que peperos i sociatas deurien d’estar al telèfon donant excuses als qui paguen el tinglado, ni uns ni altres tenen prou força per sostenir el règim juancarlista, i els seus caps europeus hauran d’ajuntar-se a Europa per governar la Comissió Europea. Els partits del status quo ja no els quedaran més mentides per dir: a Europa Juncker –parent d’en Junqueras?- i Schultz son les dues cares de la mateixa moneda, com ho son aquí PP i PSOE. I acabaran per governar junts. Quina vergonya! El canvi de règim a Espanya ha començat, espero que aquest cop als catalans ens agafi fora de les seves fronteres. Si us plau, “amigos españoles, haced lo que tengais que hacer... pero esta vez no conteis con nosotros que acabamos pillando siempre”, i jo estic encantat.

El que ja se surt de mare son els resultats europeus. D’entrada, ja sabeu del meu euroescepticisme militant, i estic que em pixo de riure... perquè al final de l’espectacle resultarà que ens diran: “Vale, ¡Pesaos! ¡Anda! Independientes y ¡dentro de la Unión Europea!..”. i em veig al botifler del Duran anant a Brussel·les a presentar-se com a màxim expert en lobbies i prebendes a la catalana... i que no quedi ningú per a rebre’l!

Els titulars diuen que pugen els euroescèptics i els xenòfobs. Barrejant la UKIP de Nigel Farrage, amb l’Alba Daurada grega i a Marine Lepin en un poti-poti de “els dolents”. Mireu... als europeus, criats al bressol del invent aquest de la democràcia representativa, fa uns anys que se’ns diu que la següent generació viurà pitjor que l’anterior. I els grecs, els francesos, els holandesos... es pregunten... i quina diferència significativa hi ha entre el context polític dels meus pares i el meu? Ho endevineu? Se’n diu Unió Europea. I les diferents cultures polítiques de la vella Europa van a buscar les seves solucions clàssiques, allò que els defineix: els britànics donar l’esquena al continent, fondran les cabines telefòniques obsoletes i construiran un nou cuirassat per la Navy al crit de “ja us ho fareu”!; Els francesos? Doncs reafirmar que ells creuen en el sufragi universal i que no estan disposats a que els governin Barrosos i Van Rompuys triats a dit als despatxos de la Merkel amb els vots dels parlamentaris triats per analfabets monolingües com en Rajoy o el Zapatero.-que tanto monta monta tanto-.

Es pot dir del Front Nacional francès el que es vulgui, però vareu escoltar el que va dir la Marine Lepin ahir? No va dir “macagum els romanesos”, o “estic farta dels moros de Marsella”, va dir que França no estava disposada a ser governada per gent que no estigui subjecte al control democràtic dels ciutadans. I lo fotut es que te més raó que Santa Joana d’Arc. La Unió Europea és un malalt terminal, i els ciutadans de cada país busquen la seva solució particular per tal de rebentar-la. Els uns votant els extrems com a Grècia, altres votant estrelles de la tele com a Itàlia, i altres votant Lepins o Farages que per molt que aquí es digui que son ultradreta jo tinc la impresió que son a l’esquerra del PP, de UPyD o de Ciutadans, no fotem! L’Europa dels lobbies, els despatxos i els processos de designació de la comissió estil Astèrix a Còrsega (les urnes ja estan plenes) estan acabades, periclitades, finites. I jo estic encantat.

L'abstenció dels purs i els escindits

Aquest diumenge 25 de maig, els ciutadans de la Unió Europea som convidats a les urnes. Sóc euroescèptic des de molt abans de que fos moda, coses d’haver-me passat els estius de joventut a l’Anglaterra de la Maggie Tatcher. Per tant, no espereu que en tingui una opinió favorable a la gran estafa de Brussel·les. La Unió Europea ha resultat ser un pou de buròcrates posats a tiro dels lobbies multinacionals que pretenen regular les nostres vides sense respondre a la nostra voluntat política, ni a la justícia social, ni al més mínim respecte per les minories nacionals. No me’n alegro d’això, per molt que us pugui dir que “jo ja ho deia”, fot anys que sóc conscient que tenir raó no serveix de res. 

Dit això, també us diré que sort en tenim de que existeixi la Unió Europea pel que fa a la nostra condició de ciutadans espanyols. Que això és el que som fins a dia d’avui. Tenir passaport de la UE ens permet portar de tant en tant l’estat espanyol al tribunal d’Estrasbourg, i respirar reconfortats cada cop que Europa es carrega l’eix ferroviari central del PP i del PSOE.

Aquest diumenge els catalans podrem votar a les eleccions del Parlament Europeu, i potser serà el darrer cop en molt de temps, si la cosa es complica. Sigui perquè els euroescèptics acaben detonant la Unió, sigui perquè acabem nosaltres fora de les seves institucions, aquest diumenge podem emetre el senyal inequívoc que els catalans som aquí, que som vius, i que som ciutadans d’aquesta andròmina que s’inventaren Kohl i Mitterand.

La cosa és seriosa. I jo miro al meu entorn, i em trobo un munt de catalans de bona fe que ja hi tornen. Si, nois i noies, es veu que mai no en tenim prou de fer el ridícul. Històricament, els independentistes de tota la vida ens hem caracteritzat per l’escissió i la puresa. Si, si... emprenyats els uns amb els altres, criticant l’opinió d’un i els actes de l’altre, formant grups i grupets que no arribaven a la mida d’escamot del Front Judaic d’Alliberament que retratà la Monthy Python a la Vida de Bryan. Que si Països Catalans primer que tot, que si socialisme es llibertat i és previ a qualsevol consideració nacional, que si no llegeixis aquest autor, que si no votis aquest partit, que si aquest és un infiltrat, aquell un submarí i en aquell li fan pudor els peus. Ara no m’ajunto, “jo tinc la Raó!” I el que és més important... “ells no!”.

Marxar d’Espanya és una cosa seriosa, que no farem clicant m'agrades al Facebook. Probablement la tasca històrica més rellevant, important i definitiva que hem afrontat com a poble. I hi ha coses que cal fer i no es fan –com tenir una candidatura única de partits catalans aquest diumenge- i altres que es fan i no caldria –com ara que en Tremosa faci el kumbaya als mítings-. No cal que em convenceu que hem arribat fins aquí en el procés malgrat els nostres partits polítics, ERC inclosa –no oblido el segon tripartit, Anna Simó-. No cal que em digueu que els que varem mantenir la flama encesa, els que havíem de callar a les celebracions nadalenques per a tranquil·litat dels Jorges Fernández Díaz i dels familiars sociovergents, durant anys i panys, hem hagut d’esmerçar temps i diners per aglutinar les voluntats més tèbies o perdudes, perquè jo hi era. Si som on som es perquè els catalans hem despertat, cert, però sobretot perquè als espanyols se’ls ha acabat per veure el llautó, i hem dit prou, i els polítics d’aquí no han tingut més remei que fer-nos cas.

Quan sento que hi ha gent que es vol abstenir el diumenge em posaria a plorar. Sobretot perquè els arguments em recorden aquell independentisme de saló, incapaç de crear una alternativa política seriosa, instal·lat en la crítica fàcil, la d’afeccionat del Barça que brama el dilluns el ridícul del diumenge, mentre esmorza al bar envoltat de gent que li dona la raó.

I aquest cop, ni tant sols és rellevant si hom és comunista, neocon, socialista, liberal o ensumacapellans. Tant li fot! Podeu votar dreta, esquerra, o mig-centros... Però cal que votem i ens deixem d’escissions i de pureses ètiques pròpies i intransferibles, perquè sabeu el que penso que sou tots plegats? Una colla de covards, de perdedors, de ploramiques sense propòsit èpic, de tietes de missa que no van a l’envelat per por que no les tregui a ballar el veí conco del tercer primera. Ho dieu de debò que us penseu que la resta de catalans estem enganyats pels partits? Per Europa? Que només vosaltres liderareu la nova revolució de la qual el món s’admirarà per la seva originalitat? Hi ha algú que ja hagi tornat a tenir l’idea de bombero de dibuixar una estelada per fotre-la a l’urna? O aquest cop us estalviareu frikades?

Els resultats del 25 només compten per a les lectures que se’n facin el dia 26. I per si no us en heu adonat encara –caps de suro-, del vot o no vot dels catalans pels partits que hores d’ara impulsen el procés capa la independència –perquè no hi ha d’altres que jo vegi, colla de sapastres!- en depèn que Europa ens prengui seriosament, que Madrid no pugui o no pugui destruir el poc poder polític del que disposem, que els Navarro, les Alícies i els Ribera quedin anorreats a la mínima expressió, que superem en vots als cripto-falangistes espanyols –ja sabeu a qui em refereixo-, que portem una participació més alta que els europeíssims fills dels Margallo i els Bono, i que ningú no ens pugui dir que el poble de Catalunya no creu en la democràcia, per fàstic que ens faci la UE, perquè resulta que quan som cridats a votar, ens posem a fer ganxet o a veure una pel·lícula de l’Oest mentre sospirem: “Ai... que tranquil que m’he quedat, escindit de mi mateix i suportant la magnitud de la sort que he tingut d’haver-me conegut en la meva puresa de criteri”.

Queda dit, espero que als de sempre –perquè sempre sou els mateixos- us agafi un atac de responsabilitat i no ens deixeu a la resta de catalans amb un pam de nas per tal de demostrar que vosaltres “teniu raó” i “ells no”, que n’estic fart d’aquest posat de suficiència. Aquest diumenge podem guanyar una batalla. Pírrica? Potser. En un front bèl·lic secundari? Probablement. Però als catalans la història no ens acostuma a donar oportunitats de rebregar els nostres vots als morros de la bèstia espanyola, i jo no m’ho penso perdre. Aquest diumenge, penso votar a les europees, perquè cal, perquè n’estic fart d’opinar i de resistir. El que vull és guanyar.

I ara... ja podeu entrar a deixar comentaris dient-me el nom del porc, per no ser un purista com vosaltres i per no afegir-me a la enèsima i darrera –per ara- escissió.

La tercera via de la Vanguardia

Els unionistes perversos, el club de la Diagonal, els encarregats del Pont Aeri, de la Santa Aliança, ens diuen avui des del seu bolletí oficial –la Vanguardia, si no us en havíeu adonat- que “La opció majoritària és el pacte fiscal i competències blindades”. Ho fan després de advertir-nos subliminalment a primera plana que “Els pro-russos voten sense Llei”. S’albira un canvi de règim que els agafa amb el pas canviat i els pixats al ventre, i la seva reacció es dir-nos que en realitat no pensem com pensem si no que apostem per una cosa que no existeix: la tercera via.

Quan obres les planes dels paperots d’en Godó i et trobes uns gràfics tant polits... què voleu que us digui? Doncs la cosa fa patxoca. Si a sobre t’envien al pobre Basté a defensar lo indefensable, i et deixen anar en Cuní a sembrar les llars catalanes d’incertesa des de la seva canongia televisiva, ja tenim debat sobre una oferta espanyola inexistent! Que la cosa té pebrots!

L’enquesta que publica la Vanguardia està feta sobre un total de 570 catalans, ho deixo dit per a tranquil·litat de les masses que segueixen aquest blog. Que ningú no es posi nerviós. Tot i això, faré veure que m’ho crec. Vull dir que m’ho empasso tot, que els espanyols aterrits per la secessió catalana posen sobre la taula de negociació un mea culpa cultural i un potser que no us escanyem tant. Imaginem-nos el que és inimaginable, total els catalans per tal de no molestar i caure bé a Madrid ens en hem fet de encara més grosses a nosaltres mateixos.

Truca a la porta l’estat espanyol i ens diu que si, que som nació, que no es tornarà a posar en quin idioma ensenyem a les criatures, que podem tenir seleccions nacionals esportives, que en comptes d’un vuit per cent de diners sense retorn, ens posen un topall del quatre. Què dic del quatre? Del dos per cent! Ens prometen que la casa real passarà tres mesos l’any residint a Barcelona –que això ho fan els britànics i queda molt plurinacional, per molt que a nosaltres ens la porti fluixa- i que aprendran català de debò de la bona. TV3 es podrà veure arreu de l’estat, i TVE emetrà el 30% dels continguts en català. La tercera part dels ministeris tindran seu a Catalunya i la catalanofòbia quedarà especificada com a delicte penal a lleis i constitucions.

A veure si ens entenem. Imaginem-nos que els espanyols per tal de no perdre la batalla de la història, renuncien a la seva pròpia definició d’Imperi i es foten un tret plurinacional al peu. Ens ho hem d’imaginar d’aquesta manera, perquè si l’oferta no és d’aquest calibre no seria acceptada ni als despatxos de la botifleria més servil, incloent-hi el d’en Duran Lleida. I ho dic sabent que això no passarà, perquè ja vindran els Alfonso Guerra, els Monago i les Rosa Díez a passar el ribot. Tant me fa. Suposem que van i ho fan: la mega-oferta-soborn per tal que la cosa segueixi repartida com està ara, però sense que ens insultin per voler sobreviure com a poble i com a economia.

Faig aquest post de manera profilàctica. Per tal de que quedi dit i que quan ens vinguin amb els mirallets de colors de la tercera via -perquè us ho asseguro que vindran- podem tots rellegir-nos i recordar que volen aquesta gent que truquen de matinada, i ens deixen la Vanguardia enverinada al replà. 

Aquesta gent, i no només els seus dirigents si no també una part enorme de la seva ciutadania, son els qui consideren que essent com som “molestem” la seva unitat de destí històrica. Representen el país més mentider, corrupte i antidemocràtic al est del Danubi. Un país que permet la legalitat de la Falange. Un país que ha pervertit els drets processals dels ciutadans fins a convertir-los en el “detente-bala” de les classes dirigents per tal d’evitar la presó. Un país que esmerça els impostos dels seus ciutadans per a repartir prebendes i diners entre els bancs i les constructores que subornen als seus partits polítics. Un país que permet que la solidaritat europea amb els aturats andalusos es reparteixi entre patronals i sindicats, i que no ha fet res per evitar una generació perduda de treballadors. Un país incapaç de retallar un euro l’administració central mentre deixa sense assistència jubilats i malalts crònics amb quaranta anys de cotització a la Seguretat Social. Un país amb uns mitjans de comunicació lligats al poder, que amaguen vergonyes i delictes de polítics i manaires –com aquí, com aquí... aquesta és una conseqüència lacerant de l’espanyeta que hem reproduït a casa nostra-. Un país que no ha aturat cap contracte de compra d’armament en plena crisi, i parlo de més de 30.000 milions d’euros en caces de combat que mai no podran fer volar per manca de pressupost! Un país amb trens d’alta velocitat buits que no duen enlloc i que tornarà a invertir 3.000 milions enguany em aquest despropòsit. Un país sense independència judicial. Un país amoral. Un país amb uns nivells de frau fiscal dignes d’una dictadura centreafricana dels anys 70 del segle passat. Un país guerracivilista incapaç de perdonar, inepte a l’hora de revisar la seva pròpia història, que amaga als llibres de text escolar la barbàrie de la guerra civil i pretén vendre’ns el personatge impresentable i sanguinari de Franco com si hagués estat un tiet malhumorat. Un país que té per festa nacional matar braus i que, cofoi, permet retransmetre per televisió aquests sacrificis rituals en horari infantil. Un país amb una dreta ignorant i cruel i una esquerra dogmàtica i corrupte. Un país que quan es regenera ideològicament produeix monstres com Jose Antonio o Rosa Díez. El país de l’enveja malintencionada, l’odi a la diferència cultural, i la supèrbia miserable del gandul amargat per l’èxit del qui se’n surt treballant.

Espanya és, en resum, una catàstrofe per la història. Un desastre institucional. Una realitat apocalíptica on tot el que he esmentat en el paràgraf anterior es sabut, però ningú no farà res per solucionar-ho. Perquè a la pell de brau no s’hi generen solucions als problemes, només –quan la cosa es posa fotuda- acaben per arreglar-ho a hòsties i a administrar-se una bona dosi de revenja caïnita els uns als altres.

Dit això, i em quedo descansat, ja em pot venir en Màrius Carol, en Godó, en Cuní i el sum sum corda amb terceres vies, en Pere Navarro amb federalismes o en Rajalcaba i en Rubaljoy oferint-me el cel a la terra. Jo no soc ells. Jo no soc com ells. Jo no vull compartir país amb ells. Jo no vull passar la vergonya de tenir-los com a conciutadans. Jo no vull tenir res a veure amb aquesta gent. Jo no vull tercera via, ni ara ni mai. I aquí ho deixo per escrit.

Si ens criden de Berlín, faríem bé d'anar-hi

En Félix és flamenc. El vaig conèixer el maig del 97 i hem estat companys de feina i ara som amics. Sempre hem mantingut una relació interpares, jo no parlo flamenc i ell no parla català, i ens hem entès sempre en anglès, que a ell el francès tant se li en fot . A tots dos ens agrada la història militar, i sempre hem fet conya basant-nos en un repartiment dels mercats europeus segons criteris bèl·lics. Segons en Félix, servidor soc el responsable del comandament del flanc Sud, dirigeixo les forces del Oberkommando de Barcelona.

L’altre dia que vaig haver d’anar a Berlín per feina, en Félix ho va saber i em va enviar un missatge: “If you are called to Berlín, you better go” (Si ets cridat a Berlín, faries bé d’anar-hi). Mig en broma, mig en serio, les coses estan així. Ho estan per mi, i ho estan per en Rajoy, en Botín i el sum sum corda. Oh Europa!

A Berlín vaig compartir anàlisis de mercat, de resultats, de publicitat, amb gent que conec fa dècades. Cadascú a casa seu, tots empresaris amb els mateixos mals de cap, i majoritàriament europeus. Són reunions profitoses. Ens trobem a fires i reunions de distribució, a Nuremberg, a Essen, a Stuttgart, Múnic o Berlín. Ens apleguem per treballar i també per fer un most o prendre unes weissbiers de darrera hora al bar de l’hotel.

Es un grup heterogeni, amb en Michael d’Amsterdam –the living legend-, el txec Martin –former rocker-, l’Albin de Copenhage, la troupe italiana d’en Roberto, en Christoph, el Francesco, en Marco, en Ruí de Portugal, la horda dels huns dels Uli, Jochen, Horst, els filòsofs de la vida Vassilis i Thesseus... i aquells que viuen a l’espai exterior de Robinson Crusoe... vull dir els russos o els suissos. Ens sabem la vida personal, les filies i fòbies, els mercats i els equips de futbol de cadascú.

L’alegre banda dels qui compartim les mateixes cabòries des dels nostres respectius Oberkommandos locals, dins d’aquesta Europa alemanya, tenim clars els mínims comuns múltiples que ens uneixen com europeus que som: La Champions League, la marató de borratxera i sexe dels Erasmus dels fills, en Mario Draghi, que els anglesos no són dels nostres, que no és casualitat que sempre ens trobem a can tedesco, que els polítics són una colla de corruptes incompetents i que això de la Unió Europea és una camama caríssima i totalment allunyada del nostre control.

La generació aquesta d’amics europeus venim d’allà on venim. Fills de la guerra freda, del socialisme real, de les dictadures mediterrànies o de les societats del flower-power i la societat del benestar. En resum... fills de la segona guerra mundial. Els nostres pares i avis s’havien bombardejat, afusellat, detingut, perseguit, exiliat o empresonat, els uns als altres. I no fa tant. Per a tots nosaltres, la Unió Europea, en el fons, va ser un invent per tal que no ens tornéssim a esbatussar els uns als altres, però se’ns ha quedat petita, ridícula, i fins i tot el més europeista odia les seves institucions i els seus dirigents.

 
Creieu que varem parlar de les eleccions europees en algun moment? Doncs no. Es clar que no. Tots sabem que està tot el peix venut i que Brusel·les és un cau de lladres i mercaders que es reparteixen càrrecs i pressupostos als despatxos sense que la ciutadania hi pugui fer gaire cosa. De fet, però, si que varem parlar de la Unió Europea. I us explico.

Resulta que la colla pessigolla ara tenim a les mans un producte que funciona, i parlàvem dels sectors que havien adquirit els drets de la llicència per fer-ne producte. No us en foteu, però un dels sectors crítics per a la difusió és el dels llençols i roba de la llar... i es veu que les llicències d’aquesta categoria mai no poden ser paneuropees perquè cada país té mides de llit diferents! Tots varem riure, i algú va dir “que rar que això no estigui encara sota una directriu de la Unió!, caldrà que muntem un lobby?”.

La Unió Europea és això. Anar a Berlín quan t’hi criden i si tens un problema muntar un lobby. I en aquest context ara, resulta que hem de votar el Parlament Europeu. Mireu, per molt que us diguin els mitjans de comunicació del règim, els mateixos que us varen vendre que dins la Unió Europea tots tindríem accions de la Volkswagen, la cosa aquesta d’Europa no funciona i difícilment el nostre vot servirà per reformar-ho. Tot i això, només ens queda el vot per deixar clar que existim, com a ciutadans i com a poble.

Ara ens venen uns quants sopars de duro. Del rollo que si guanyen els socialistes s’acabarà la política d’austeritat. Davant la qual cosa jo em pregunto amb qui carai us penseu que Merkel governa Alemanya si no amb els socialistes? O us diran que cal votar contra l’extrema dreta, barrejant el legítim euroescepticisme britànic amb els fatxes grecs de l’Alba Daurada. I la realitat es que per acabar amb els Lepins i Wilders el que cal fer és construir un poder polític europeu democràtic i creïble, no aquesta pantomima d’enxufats com en Barroso o el Van Rompuy.

Quin gripau això de les eleccions europees! quin gripau més gros que ens hem d’empassar. Però amics meus... aquest cop els catalans ens la juguem. Tenim l’oportunitat de muntar un ciri si anem a votar i arrabassem diputats a l’establishment del PP i el PSOE. És fàcil, son matemàtiques de primària. Espanya és circumscripció electoral única, quants més vots a partits catalans, quanta més participació “nosaltres” i menys participació “ells” més mal els fem. Cal que anem a votar, i me la porta fluixa –ai... ui... perdó- si voteu Terrimosa, Maragacabres o als peluts d’Iniciativa, però feu el fotut favor d’anar a votar.

I si, ja ho sé, els partits pel procés son una colla de egoistes, de brètols i de cagamandurries per no anar plegats a les europees, però què hi voleu fer? Si us quedeu a casa sota arguments i conclusions de perfil català, d’aquells tant dignes com “em sento traït”, “tant se val”, “aquest és un botifler”, “aquell no el puc veure”, “vull canviar el món des del sofà a cops de tweet i de m’agrada”, jo ja us entenc i us estimo i us tinc presents en les meves oracions al Monstruós Espaghetti Volador! Com a membre fundador de l’Associació Catalana de Tants-caps-tants-barretistes Escindits-d’un-mateix per la Independència de Catalunya, no puc més que donar-vos la raó als qui no voleu participar de la farsa europea aquesta, però si els partits sobiranistes no passen per sobre de l’unionisme a les urnes catalanes ningú ens prendrà seriosament. Ni en Michael, ni en Ruí, ni en Thesseus, ni l’Uli, ni ningú amb dos dits de front.

Si els catalans no anem a votar en massa el 25 de maig tornarem a perdre un llençol en la bugada europea. I a Brusel·les se’ls en fot de quines son les mides dels llençols catalans, que per ells, mal que ens pesi, seguirem sent espanyols fins que no demostrem el contrari. Què millor que fer-nos veure votant? Doncs ja sabeu: Pinça al nas i a votar a les europees, que si ens criden de Berlín, faríem bé d’anar-hi.