Gràcies Justo!

Avui és un dia collonut. Els propietaris dels mitjans de comunicació catalans han vist com un “que no és dels seus”, un tio a qui no donen ni l’hora, un parvenu, en definitiva, un xarnego, s’ha mullat i donarà tot el suport possible a la participació en el referèndum per l’autodeterminació a Cornellà. Tots els wanabis ciutadans Kane de Barcelona en fora de joc d’una tacada.


Els grups de comunicació catalans, fastigosament enganxats al poder dels partits polítics, a l’omertà catalana, al “d’això no es pot parlar”, a l’“ara no toca”. Servils amb els poderosos i cruels amb els que ho eren i cauen en desgràcia. Pagadors d’enquestes manipuladores, venedors de fum i guàrdia pretoriana de l’status quo, han quedat retratats en tota la magnitud de la seva vergonya per part del propietari de Radio Tele-Taxi.

En Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha decidit donar aquest pas perquè “vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré el sí, ni el no. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”. Jo no sé a vosaltres, però a mi m’alegra el dia unes declaracions tant clares i sinceres. Democràcia pel davant de tot.

Tinc la dissort genètica de tenir 7 de 8 cognoms catalans, l’altre es d’origen basc. Aquest fet, a ulls de l’esquerra políticament correcta i dogmàtica, sembla que em desqualifiqui per parlar dels ets i uts de la vida i les aspiracions dels catalans, i dels seus fills, que varen venir a “buscar-se” la vida a Catalunya al llarg del segle XX. No és veritat. No ho pot ser quan aquestes persones, son amb qui treballem, amb qui parlem de futbol, amb qui discutim de política, amb qui fem amistats de per vida i amb qui ens casem. El que és mestís és Catalunya, i en Justo Molinero és nosaltres.

Els partits amb pedigrí català sovint han donat per perdut el cinturó industrial com a electorat potencialment catalanista. S’hi han adreçat sempre amb una barreja de condescendència, por i classisme integrador. Per altra banda, socialistes, comunistes i espanyolistes han venut, des del paternalisme protector i erigint-se sempre com a interpretadors de la voluntat popular dels immigrats, la idea que els seus partits eren els qui aportaven al sistema aquesta gent que, segons la seva insultant mentida, d’altra manera viurien d’esquenes a Catalunya. Tots ells ens volen fer creure el que no és, que hi ha dos països. Si va ser veritat en el passat, jo diria que ja no ho és.

No ho és perquè les persones com Justo Molinero exerceixen la seva catalanitat no tant sols parlant català d’estar per casa o no, ho fan anant a l’arrel de l’ADN republicà, del pacte, d’“ens posem d’acord en estar en desacord”, el moll de l’os de la democràcia: el dret a decidir. Chapeau! Quina gran lliçó, gràcies Justo.