S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 24 de juliol de 2010

Converses d'estiu

He tornat de la setmaneta de vacances i resulta que la cosa de la política no ha parat de donar salts, provocar estirabots, escenificar xocs de trens, i de fer el dragonkhan. Alguna cosa es deu moure digui el que digui l’enquesta teledirigida d’El Periódico.

Que jo recordi hi ha hagut la presentació de la Solidaritat Catalana d’en Laporta; el Museu d’Història de Catalunya ha demanat la pancarta perquè serà un tresor nacional d’aquí uns anys; els partits catalans varen marcar paquet propi a Madrid oblidant el mandat del poble; el PSC ens va recordar que el PSOE és pel davant de Catalunya; Tura, Castells, Nadal i Maragall han remugat sense ensenyar massa les dents; en ZP ha passat de l’”objetivo cumplido” al “ui, ui, ui, però si jo us estimo molt”; CiU i ERC han passat d’apropar-se a una candidatura transversal no fos cas que perdessin la mamella; Montilla ha anat a Madrid a fer de super-heroi, a renyar el govern i a demostrar la seva “audàcia”; en Joan Ferran del PSC va fer unes declaracions dient que “abans socialistes que catalans” i que els polítics socialistes han de fer el que diu “la direcció”, que semblaven tretes d’un discurs de Lenin, una circular als grups d’asalt de Rohm o les memòries de Bèria; el Tribunal de la Haia fa detonar els preceptes profilàctics espanyols anti-independència i la premsa i els polítics vinga a aclarir que això no té res a veure amb Catalunya, no està malament per a una setmana de juliol, no?

Aquests dies de sol i platja he pogut revisar amb una mica de distància els arguments que fan servir els qui intenten avortar les passes cap a la independència que hem començat a donar. Bàsicament són dues tàctiques complementàries.

La primera és negar l’evidència. Aquí no passa res. La gent vol federalisme. CiU ho té guanyat. Els espanyols trobaran la forma de satisfer-nos fent-li un dribling al constitucional. El que importa és fer un govern d’esquerres i aturar la dreta. Els independentistes varen apropiar-se de la manifestació però són quatre i mal avinguts. No us penséssiu que aquests arguments vinguin de Madrid, de l’estat... No. Vénen d’aquí. Són dissenyats pels caps de campanya dels partits autonomistes i amplificats ara per La Vanguardia, ara pel Periódico. Pim, Pam. Us ho dic de debò... sort que vaig anar a la manifestació! Si no, diria que érem 60.000 i que uns grups de violents professionals de les manifes varen tergiversar la voluntat majoritària que era la defensa de l’estatut.

Aquesta tàctica dóna, malauradament, els seus fruits. Anar de vacances també significa canviar per uns dies de tertulians. Deixar enrere aquelles persones amb qui tens contacte regular i trobar-te altres amics que fa temps que no veus... i que no beuen la informació de la mateixa font que tu. Ostres! Em vaig quedar astorat del mal que fa la premsa i els seus clixés! Us parlo de gent compromesa amb el país, eh? No us penseu que sopo amb qualsevol indocumentat! Però el cert és que la gent encara no s’ho creu! No veu el que està passant! Ni de bon tros! Potser caldrà que sortim més a parlar amb tothom i deixem d’agradar-nos tots tant dins del món virtual d’Internet... la cosa està verda encara per a molta gent, gràcies a l’anestèsia que genera el sistema.

Com podem fer-hi front? Parlant amb la gent, amb els amics, la família, als bars... Deixant clar que no votarem més partits autonomistes, que la cosa va de veres. Militant, militant on sigui però militant. Donant-nos d’alta al Cercle Català de Negocis. Repartint pamflets. Donant pasta per a la campanya. Tornant al carrer. I, sobretot, no deixant-nos trepitjar en les converses, documentar-nos i fent despertar a la bona gent. És possible. Jo ho provo de fer i resulta difícil, però és possible.

La segona tàctica, perillosíssima, és la de la fractura nacional. Tot el tema de la Roja ha estat instrumentalitzat de forma barroera, i us diré que hem sigut una colla d’imbècils perquè ens hem deixat fer un gol. Amb la nostra desafecció esportiva hem donat minuts de glòria als fatxes de la plaça Artós i als fills de la immigració que volen diferenciar-se dels nou-nou-vinguts a crits de “yo soy español, español, español”... I nosaltres, catalanets sense equip però amb una cultura futbolera ancestral, al bell mig del sarau, recolzant Holanda i patint pel Xavi i els seus col•legues... quanta esquizofrènia oi?

El cert és que el triomf de la Roja i la Cale Borroka posterior dels violents de sempre han provocat un fenomen pèrfid, una trampa en la qual tots els opinadors catalans han caigut de peus... que si l’audiència de TV... que si les banderes... En aquest procés encara ningú no ha comparat l’audiència de la final de la Copa del Món amb l’audiència de la de l’any 2006! Tanta diferència hi havia tenint en compte que hi jugaven sis catalans? Jo vaig veure la final del 2010 i no la del 2006... Això em converteix en votant de Ciutadans? Ostres tu, no fotem! Els que manen volen dir-nos que “Catalunya és diversa”, “que no és uniforme”, subliminalment ens diuen que la independència portarà a un conflicte civil. Té molt mala llet i apel•la als nostres sentiments i a les nostres pors més amagades. I a més a més... no és veritat i la Roja és un cop cada dos anys... Catalunya és aquí amb nosaltres sempre.

Us deia que he parlat amb persones amb qui no tinc el plaer de poder xerrar una estona en profunditat al voltant de la política. Creieu-me o no... però he pogut fer-ho amb la meva dona i els fills! Pobrets... perquè sóc allò que en diuen un “rollo” en les distàncies curtes... De fet, els meus nois, tot i que naveguen una mica desorientats en això de la política, han fet una aportació vital –al menys per a mi- per entendre el concepte de la centralitat en la vida social de la idea de la independència.

Als patis dels instituts, i als bars de les facultats... “tothom és indepe” –endeguen aquest “tothom” amb la seguretat de la joventut, és clar- Vaig dir-me ostres! Com als anys 70! Durant la meva adolescència “tothom” estava contra el règim! No? Però els pares... els profes... les tietes... quan Franco era viu anaven molt en compte! I els franquistes? I els de Falange? Per què es varen fer l’harakiri? Ara ho entenc! Als anys 70 jo no podia entendre-ho perquè no era pare! Però és evident!

Els homes i dones que varen abandonar el franquisme per portar a la normalitat política allò que era normal al carrer –com va dir en Suárez, crec- ho van fer pels fills. Com pots anar en contra del que volen les teves criatures? Una idea em balla pel cap des d’aleshores... és possible que els papis convergents acabin per no enfrontar-se als seus fills? Els immigrats amb fills indepes –que n’hi ha un tou- acabaran per votar pels seus fills en comptes de votar pels seus familiars del poble? Els sociates podran seguir defensant en ZP i el federalisme davant dels seus fills adolescents a l’hora de sopar?

No sé si ho recordeu... jo sí. Però... algú hauria dit l’octubre de 1975 que al juny del 77 hi hauria eleccions quasi-lliures i es podria votar el PCE? Ningú, oi? Els propers mesos fliparem, ja ho veureu! I tot anirà molt millor del que podem pensar ara, sobretot si els catalans despertem de les anestèsies i fem cas dels nostres fills, i de les converses d'estiu.

7 comentaris:

  1. Ens falta fe en nosaltres mateixos. Si la hi tenim, i ens fem "predicadors" de la causa, guanyem; si no ho fem així, perdem. I la fe és demostra amb actes de militància com molt bé dius, petites coses que, sumades a les d'altres, esdevenen grans. Ho tenim tot per a guanyar. Qué coi esperem, doncs? Esperem, potser, a "estar madurs"? Via fora, lladres! Mori el mal govern! Al carrer les vedettes de sempre i ensorrem aquest music hall corcat que ha estat la política catalana fins ara! I amb Madrid ja pactarem quan l'embaixador català vagi a presentar les seves cartes credencials, abans, no hem de predre ni un minut amb aquesta gent.
    Visca Catalunya Liure!!!!!

    ResponElimina
  2. Aquesta magnífica "conversa d'estiu" m'ha fet recordar quan era jovenet, assegut a la terrassa del cafè del poble, amb el meu pare i la resta de tertulians, tots més grans que ell. Jo escoltava...

    La edat m'impedeix recordar el que vaig sopar ahir, però recordo moltes de les coses que que vaig escoltar aleshores.

    Ara els meus fills ja son grans. Però tinc nets. La més gran, la Maria, té 11 anys.

    Què no farà un avi pels seus nets?

    Molt cordialment ....

    ResponElimina
  3. Sóc fill d'immigrants i la cosa anirà repartida: el meu pare votarà pensant en els seus pares i la meva mare pensant en el futur dels néts. És la via!

    ResponElimina
  4. Jo no tinc fills (si més no, oficials) però votaria perquè els vostres fills puguin gaudir d'un país millor. Dic votaria, i no votaré, perquè encara no trobo l'opció. De moment, entre els reagrupats i els laportistes, m'està guanyant el segón. Jo no sóc un gentil home, sóc un simple, i el Laporta parla el meu llenguatge i és més ràpid i directe. No sé si m'explico.

    ResponElimina
  5. Jo sí que tinc fills, però no hi entenc gaire, d'això. El que sí que em sembla és que si hem de triar el dia de les eleccions entre laportistes i reagrupats, ja hem fracassat. O van junts o no funciona, no?

    ResponElimina
  6. Esperem que vagin junts. Ara baixo a missa i en parlo amb en Manel...

    ResponElimina
  7. Semblaria que no... visca la fragmentacio del vot... i la menjadora pel cap de llista... (i penso en el Laporta...)
    INOPERANCIA TOTAL... i aixi ens va...
    adb

    ResponElimina