S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 14 de juliol de 2010

De transicions i revolucions

Amics meus, només ha calgut que passessin tres dies perquè el poble que es va manifestar unitàriament el dissabte vegi com els partits són incapaços d’arribar a un acord de mínims en defensa de la sobirania catalana. No només això, sinó que en una renovada demostració d’incompetència i covardia, els nostres representants polítics varen convertir el dia d’ahir en un dia d’infàmia nacional, d’ignomínia, aturant la iniciativa popular per un referèndum per la independència.

Jo acostumava a fer una entrada en aquest bloc només de tant en tant, però ja fa unes quantes setmanes que tinc la sensació d’estar fent la crònica virtual d’uns fets històrics cabdals en la història de Catalunya. Suposo que en John Reed –imprescindible llegir un cop a la vida Deu dies que sacsejaren el món, que aquest home si que escribia bé- va tenir la mateixa sensació a l’estómac quan relatava la revolució russa.

Us parlo de revolució, i d’en John Reed, perquè sóc dels que creuen que aquest país ha tingut massa polítics advocats o filòlegs, i molt pocs polítics historiadors. Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, mentre que qui la coneix sap per què hi ha coses que es repeteixen. Que no és el mateix. Intentaré doncs compartir amb vosaltres algunes perles de la història, no fos cas que les oblidéssim.

De transicions

Els partits de pretesa obediència catalana –si més no els bancs, les caixes, el diner públic, els prohoms i els Millets que els financen ho són, de catalans-, ERC i CiU, estan intentant vendre una nova moto. Una altra camama, que pretén dir-nos que entrem a la segona transició, estigueu a l’aguait que serà beneïda qualsevol dia d’aquests pels seus “palmeros” a La Vanguardia, Vade retro transició!

Les transicions les fan les elits que toquen poder per no ser descavalcades de la mamella a resultes del canvi necessari que demana el poble. Els qui toquen cuixa, de sobte se n’adonen que el poble va per davant d’ells i adopten les mesures de maquillatge que calguin per dir a la gent que tot serà diferent. El príncep de Lampedusa ho resumeix a Il Gattopardo: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi!".

Hi ha transicions que acaben com el rosari de l’aurora.
La Revolució francesa va començar com una transició amb la convocatòria dels Estats Generals –les corts franceses- que feia més de un segle que no es reunien. La revolució d’octubre a Rússia va ser precedida per la de febrer, que pretenia reformar la monarquia endegant un procés de transició democràtica. Tots sabem que la cosa no va colar, i que el poble els va passar per sobre –a la brava, com es feien les coses abans que hi hagués la tele que ens adorm i el Barça que ens esbrava-.

Els catalans tenim la nostra, de transició. Els poders del franquisme varen pactar seguint fil per randa el guió de Lampedusa. No seré jo qui digui que l’oposició al franquisme es va equivocar, o que hauria pogut fer més del que va assolir davant l’amenaça real de l’exèrcit franquista i de la por a la involució en un marc històric determinat per la guerra freda. Els fills bords d’aquelles pors, d’aquell possibilisme poruc varen ser la Constitució del 78 i l’Estatut de Sau. Aquesta Constitució que ara fan servir els qui aleshores no volien democràcia per fer-nos callar.
No contents amb això, els poders fàctics varen provocar el cop d’estat de 1981. Una conxorxa mai aclarida i sospitosa de ser una orquestració justificativa del tancament del procés democràtic, i sobretot de la castració de les aspiracions nacionals de catalans i bascos, amb la connivència vergonyosa del PSC votant a favor de la nostra emasculació com a nació en forma de LOAPA. Hi ha gent que ho ha oblidat, jo no.

ERC i CiU volen endegar una segona temporada de transicionisme? de trenta anys més? No gràcies. No en el meu nom. Quan penso en ells recordo una escena de Braveheart on els nobles escocesos pretenen tenir tot el peix venut per mantenir els seus privilegis pactant amb Eduard I –martell d’escocesos-, i al poble ja li ho explicarem després.

De revolucions

Què és una revolució? Anar a cremar convents? Matar burgesos? Esquarterar el virrei a la platja de la Barceloneta? Depèn. De vegades les revolucions són socials com el maig del 68, d’altres nacionals com l’americana. Poden ser involucionistes com la iraniana o bé progressistes com la francesa. Hi ha revolucions violentes com la russa i n’hi ha de incruentes com l’anglesa, però totes tenen dos denominadors en comú:

- Una revolució la fa el poble, no els polítics.

- Una revolució és la substitució d’una elit –política i de tota mena- per una altra de diferent.

Sento comunicar als meus estimats lectors que si volem recuperar els nostres drets nacionals, la nostra sobirania, ens enfrontem a una tria històrica entre transició i ruptura, entre reforma o revolució. Fa por, oi? Hi estem disposats?

Es evident que el context històric on ens movem no té gaire a veure amb processos violents, i que per vies democràtiques podem assolir el nostre objectiu. Espanya és un país membre de l’OTAN i la Unió Europea, difícilment podrien aturar la voluntat dels catalans a base de l’ús de la força. La Constitució diu que l’exèrcit és el garant de la unitat de la nació espanyola, i aquest argument ens caurà al damunt qualsevol dia d’aquests. De tota manera us diré que el Tribunal Internacional de la Haia ha determinat que les accions militars sèrbies en contra de la independència de Kosovo són ilegals digui el que digui la seva carta magna, interpretant que la “integritat del territori” afecta només al cas d’una agressió externa, no de la voluntat de secessió d’un poble.
Per altra banda, els catalans hem tingut el seny, tàctic i étic, de no anar mantenint un procés de lluita armada. Almenys darrerament, perquè si ens mirem la nostra història veurem que aquest país nostre ha estat sempre terra de garrotades –en aquest cas, us recomano la lectura de la magnífica Història militar de Catalunya d’en Xavier Hernàndez.

Estarem tots d’acord doncs que hem d’inspirar-nos en la Revolució de vellut del novembre de 1989 a Txecoslovàquia i en la Gloriosa del 1688 a Anglaterra, revoltes, insubmissions pacífiques i incruentes.

Què hem de fer?
La resposta és fàcil i està als llibres d’història: el canvi ha de protagonitzar-lo el poble i no els polítics, i hem de substituir una elit política per una altra de nova.

Com ens ho fem?
Utilitzant les eines al nostre abast. Mobilitzant-nos. Impedint que els polítics s’apropiin del procés. Concentrant-nos al davant del Parlament de Catalunya quan es reuneixin d’aquí uns dies per tornar-nos a trair. Cridant que som una nació i que nosaltres –no ells- decidim. Convertint Internet en una barricada en contra de les mentides, del soma i de l’anestèsia que començaran a vomitar els mitjans de comunicació. I, sobretot, vivint nacionalment i votant. No us deixeu entabanar pels qui diuen que res no canviarà. El vot és l’única eina que tenim que els fa por. Sense el nostre vot no són res. Ajudem, fem tot el possible per construir una candidatura transversal per la proclamació de la nostra independència. Treballem perquè l’alternativa del poble escombri aquesta colla de venuts. No oblideu que si el poble vol, res és impossible. Podem fer-ho, doncs fem-ho.

17 comentaris:

  1. Finalment, la festa privada que ha estat la política catalana s'ha acabat. Les caretes han estat arrencades i ja sabem el pa que s'hi dona. Completament d'acord amb que ha de ser el poble, tots nosaltres, qui fem que el canvi esdevingui una realitat. Els altres ja sabem el que fan i el que són. I no, en el meu nom, tampoc.

    ResponElimina
  2. Tampoc en el meu nom. Però... a qui votar? Tampoc no em refio de Reagrupament. Preferiria crear un partit "no polític" que arribés al Parlament guanyant àmpliament, per després deixar-lo convocant noves eleccions. Segurament només aquesta seria la manera de fer entendre a la classe política que les coses han de canviar de veritat i no a la Lampedusa. "Partit del descontent"? "Partit del sus vay a enterar"? "Partit deixeu de tocar els collons i escolteu-nos colla de malgirvats?"

    ResponElimina
  3. Casti... queden 100 dies per les eleccions. La tria serà Reagrupament o "la colla pessigolla"... el que cal es reforçar les candidatures de Reagrupament amb gent honesta, fer que la gent normal s'hi posi... No vull dir que els reagrupats siguin perfectes, ningú no ho es, però es la única opció en aquests moments... el dia que hi hagi un altre m'ho plantejaré.

    ResponElimina
  4. Amb aquest sol no tornis a sortir sense barret al carrer!...
    Recoi !
    We're talking about a Revooolutioooon weeell you knooww.... (Lennon&McCartney)

    ResponElimina
  5. Estimat adb... no parlis de en John Lennon que gracies al seu ego i al seu flower-power els nens a escola en comptes de apendre història aprenen a fer pa... i així ens va :D

    Savalls

    ResponElimina
  6. Revolució, sens dubte.
    Disposat a anar a la presó, si cal.
    Però, si puc, evitaré confondre l'enemic i tirar contra cap company patriota, porti el barret que porti, sempre que estigui disposat a la revolució i a la presó.
    Per començar, donem la cara (amb noms i cognoms) i pengem estelades a casa. I anar a votar, és clar.

    ResponElimina
  7. Això és insuportable. Ja es poden fotre els vots pel cul.
    Desprès del que ens han fet els polítics aquesta setmana no veig res mes feliç que anar al parlament a fer un festival de guillotines.

    ResponElimina
  8. No deixis que el 14 de juliol t'afecti tant company! :D

    Savalls

    ResponElimina
  9. El poble mai no ha protagonitzat cap revolució. Sempre ha estat manipulat i utilitzat. La revolució francesa va ser la burgesia que es va imposar a la aristocràcia, el poble d'artesans o pagesos va continuar passant gana i uns anys més tard va servir de carn de canó per les guerres de Napoleó, la revolució russa la van dirigir els bolxevics, no sembla qe Lenin o Trotsky tinguessin massa pinta de "poble". A Anglaterra hi va haver Cromwell i una guerra civil, no va ser gaire pacífic.

    Amb això vull dir que sempre hi ha d'haver qui dirigeixi les coses, fins i tot les revolucions. L'anarquia fins ara sempre ha fracassat.

    ResponElimina
  10. Perdona Salvador, una cosa es qui dirigeix la revolució i l'altre qui la fa. Les revolucions es produeixeb quan el poble va pel davant del sistema. Es una veritat demostrable.

    Una visió de la història basada en la lluita de classes, al meu entendre, està superada hores d'ara. I que el poble "ens caigui bé" no vol dir que no sigui capaç de liarla.

    I per cert, quan es va produir la Revolució anglesa de 1688 Cromwell feia 30 anys que era mort.

    Savalls

    ResponElimina
  11. Hey!
    La cosa es posa intelectual tios!
    De fet l'analisi es molt mes complexe... algu pensava que la U.R.S.S.... es desfaria com un gelat al sol?...
    El desencantament i la incompetencia son poderosos factors de canvi...
    Tot i que no veig el GORBY catala en lloc... i el que es mes a vegades "peten des de dins"...
    Un blog cada dia mes interessant...
    Per cert crec que Lennon esta sobrevalorat... aixo si tenia una necessitat d'autoestima enorme i un ego que no cabia en lloc... sort del burges de McCartney....

    ResponElimina
  12. L'últim Gorby català crec que va ser en Porcioles...

    I no es conya... hahahaha però això seria tant llarg d'explicar i hauriem de fer tantes referències històriques que caldria un llibre i amés a més seria unllibre que no portaria enlloc i que seria un rollu... :)

    Savalls

    ResponElimina
  13. Companys/es,
    no cal esperar gaire de qui esta visquent de l'status quo, no és un problema de persones (aptituts) és un problema de mentalitats (acctitus)... exactament de ments esclaves.

    El canvi l'hem de fer nosaltres i aquest esta basat en el treball, estic d'acord de que es pot fer en el forn de pa, en el bar o en l'associació de veïns, pero estem en un sistema parlamentari o sigui que crec que aquesta ha de ser la nostra principal area de treball (i queden 100 dies).

    salut i treball,
    Joan

    PD: gran enemic ... l'abstenció i el vot en blanc..estic pensant em fer cartells amb les cares del nostres venerables liders...demanant l'abstenció o el VenB.

    ResponElimina
  14. Tens raó. Ara l'enemic ens voldrà vendre l'abstenció i el vot en blanc...

    I uns collons!

    Savalls

    ResponElimina
  15. L'abstencio i el vot en blanc son dues de les collonades mes grosses que es poden fer el dia de les eleccions (qualsevol dia, qualsevol eleccio)... nomes n'hi ha una mes estupida... el vot NUL.

    ResponElimina
  16. Un respecte pels abstencionistes, senyors. Si ningú no votés s'haurien de replantejar moltes coses. Em recordeu els que diuen allò del "vot útil": si no votes aquest, sortirà l'altre. I a mi què. Tots els vots són útils i tots els no vots són útils. Si no em convenç cap opció, haig de votar el mal menor? Venga ya!

    ResponElimina
  17. Amb tot el respect Casti, l'Artur Mas i la seva dona aniran a votar... idem el Full Monty i la Chacon... i una pila de fanatics de tots colors... en la meva petita experiencia seguint votacions... TOTHOM capitalitza l'abstencio i al cap d'uns dies ningu recora quin tant per cent va ser... i es mes... els que s'abstenen ho fan per molts motius diversos.
    A mi no m'hi va res... soc andorra des del 1985... un quart de segle... hi vaig tocar el dos el 1975... aixi que us regalo la transicio...
    Aixo si anyoro quan a Andorra hi havia llistes obertes, ara no... (ja saps allo que et permet primer ratllar els rucs, despres els llepaculs, despres els cunyats i els gendres, i per ultim els fills de puta... aquests els ultims per que mes val fill de puta intel.ligent que enxufat ruc... reconec que aixo de vegades feia dificil que quedessin suficients noms a la llista i sempre havies de repescar-ne algun de pche-pche...)
    Ara be si vols abstenir-te ho entenc... port 35 anys fent-ho... al menys a Catalunya!

    ResponElimina