S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 27 de juliol de 2010

Toy Story en castellà? Penitenciagite!

Ahir vaig anar a veure Toy Story 3. Al bell mig del debat sobre la distribució de còpies en català o en castellà d’aquesta pel•lícula em trobava immers, de nou, en un estat d’esquizofrènia friki sense saber què havia de fer. Fart de no poder gaudir del mundial de futbol per culpa de no tenir selecció pròpia, d’estar condemnat a llegir el diari Avui i a veure el 3/24 , tant si com no, si vull estar informat en el meu idioma i d’haver de fer esforços titànics de dignitat i sacrificis lingüístics per sobreviure, era el meu sant i vaig pecar: vaig anar a veure-la en castellà. Penitenciagite Savalls!

La qüestió de la llengua en la conformació d’uns referents culturals populars, l’ús polític de la llengua dels herois de la infantesa i l’adolescència constitueix una de les parts més importants de l’orquestrat genocidi cultural al qual es veu sotmès el català. Tot plegat no té res de subtil, és un fenomen que ve determinat per les circumstàncies de mercat, pels mínims garantits a pagar per les llicències segons la llengua, pel nombre de còpies a distribuir i els riscos de segmentació de les audiències potencials dels cinemes i, en el cas editorial, pels tiratges mínims a produir dels llibres, els còmics, els jocs i de la seva rendibilitat. Porto més de vint anys dedicant-me a la traducció i edició de productes de consum cultural destinats a joves, i no tant joves, i crec de justícia intentar explicar-vos, si no us sap greu, que la dissortada realitat del català en aquest àmbit té causes diverses i el culpable no sempre és a Madrid.

El cinema
Vaig aprendre a estimar el cinema als cines Rialto i Spring, en sessions dobles de cap de setmana, i a Sesión de tarde. La meva generació va construir els seus mites cinematogràfics, heroics, en castellà. D’això fa quaranta anys! Groucho deia “la parte contratante de la primera parte”, John Wayne “y el bar está cerrado”, Rutger Hauer "He visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir” y Marlon Brando "Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: ‘Don Corleone, pido justicia’. Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero”. Els meus fills tampoc se’n lliuren, Buzz Lightyear diu “hasta el infinito y más allá”, i Gandalf “¡huid insensatos!". Som un poble capat, també en això. .

No vull entrar en el debat, que només conec mitjançant la premsa i els polítics, de la distribució de còpies en català o castellà de les pelis de la indústria nord-americana. Vull dir que no puc dir-vos si els distribuïdors tenen més o menys raó quan expliquen els seus números i rendibilitats, de fet se me’n refoten perquè és evident que al darrera hi ha intencionalitat política. El que sí que us diré és que considero que és un tema cabdal, que afecta l’autoestima dels catalans i que cal resoldre. Urgentment.
Els governs que legislen a cops de quotes i prohibicions específiques em provoquen urticària. Si els partits catalans volen que el català jugui a primera divisió haurien de començar per obligar l’estat a fer ús del català a les Corts, i si no... no hi ha pressupostos –collons!-, o dir-li al Rei que potser ja és hora que la web de la Casa Real, que també paguem els catalans, pogués llegir-se en català i no només en castellà i anglès. En comptes de fer això legislen cara a la galeria putejant als Balañá i ens expliquen sotto voce que aquesta família finança els ciutadans de l’Albert Ribera –ben mirat, tampoc m’estranya-. Quanta hipocresia! Per tant, ja m’explicaran com acaba el tema de les pelis però em nego a adoptar postures heroiques de boicot fins que em cregui que els nostres representants tot això del català s’ho creuen de debò.

Soc més partidari de la claredat de les lleis, i de les constitucions, curtes i directes. Com els americans, que prohibeixen el doblatge a l’anglès de les produccions estrangeres, blindant així els seu mercat intern de merchandise –els productes de consum derivats dels referents culturals tipus Star Wars o Marvel-. Si els altres generadors de llicències per públic jove que hi ha al món, els japonesos –Pokémon, Naruto, Yu Gi Óh, Bola de Drac-, volen construir un mercat als Estats Units per a les seves figuretes i cartes han de produir les pelis cedint els drets a una major americana.

De fet, però, la meva experiència no rau en el món de l’audiovisual, sinó en el dels còmics, la novel•la de gènere. Us en faig cinc cèntims.

Còmics i novel•la de gènere

Fa un grapat d’anys, en Miquel Giménez em va fer una entrevista a la COM a resultes del Saló del Còmic. Amb la seva bonhomia habitual, en un escenari preparat perquè la industria puguem mirar-nos el melic, em va preguntar que com ho veia tot això. Fora de guió vaig contestar-li, més o menys, que el negoci bé, gràcies, però que en tant que nou públic la novel•la d’aventures i el còmic estaven condemnades a mort, i en català probablement abans de néixer. Pobre Giménez! Quina cara em va posar la criatura...

El pervers vici de llegir aventures, sigui textos o adobats amb dibuix, és majoritàriament masculí. Igual que els jocs. No ho dic jo, ho diu el mercat. Estic absolutament convençut que els processos de foment de la lectura que porten a terme les escoles són unívocament femenins, i el que dic es pot veure en qualsevol estadística que ens parli de quin sexe conforma majoritàriament el públic lector a casa nostra, sobretot en ficció: les dones. Les decisions que es prenen a l’hora de triar les lectures recomanades durant l’adolescència pel departament d’ensenyament està destruint desenes de futurs lectors masculins cada dia. Que quedi clar que no estic dient que les nenes no tinguin esperit crític a l'adolescència, el que estic dient és que els nens reclamen uns tipus de continguts que ara per ara estan censurats, foragitats, del llibre recomanat a les escoles.


Mestres i educadors presoners de la correcció política del dogmatisme marxista més retrògrad i mancat d’imaginació que s’entesten en recomanar a xavals de tretze anys llibres del pal On és l’Ahmed? en comptes de recomanar La mà del Rei, la primera part de la indispensable sèrie de novel•les de fantasia de George R. Martin Canción de Hielo y fuego. Els editors en català d’aquestes novel•les han abandonat el projecte, els números no els hi sortien. Varen creure que si ells es van enamorar de la lectura gràcies a Verne, Salgari, Dumas i (perquè no dir-ho?) Sven Hassel, la generació dels seus fills tenien dret a llegir novel•les de aventures i en català. És el que volen els xavals! I volen texts moderns, d’autors contemporanis que construeixin un món de fantasia coherent amb el que els agrada. Doncs no! Els nostres nanos estan condemnats a passar del llibre recomanat per a criatures –gran, gran Sorribas i el seu Zoo d’en Pitus!- a llegir novel•les políticament correctes pensades per a públic adolescent –quin fàstic, com si fossin tontos- per part d’autors ignots i enxufats... Llibres que tindran molta emotivitat, molt missatge transversal, seran molt sostenibles i els protagonistes ho reciclaran tot, i les nenes potser trobaran altres virtuts en aquest tipus de literatura -no ho dubto-... però no hi ha ni un heroi, ni morts, ni sang, ni fetge, ni traïció, ni revenja, i per descomptat... ni honor. I el nen que li agrada llegir i juga malament a futbol –el prototip de friki que esdevindrà, amb els anys, líder d’opinió per dominar l’àmbit de la lectura- se’n va a una llibreria i es compra l’Spiderman o la Dragonlance, en castellà. Gràcies, Departament d’ensenyament!

La transició com a lector que es produeix durant l’adolescència és vital. Però el panorama editorial en català és orfe de tot allò que agrada als nens. Algun idiota pretén que els nanos passin d’en Teo a Faulkner, d’Astérix a Joyce, de Sorribas a Borges, obviant deu anys, pel cap baix, d’entrenament. Probablement per això, el públic masculí tendeix cada cop més a refugiar-se en la no-ficció, aquest espai de caire més científic encara no ha resultat emasculat per les tisores de pacifistes de saló, feministes del 68, ex-banderes-roges i altres hippies impresentables. I, per si no en tenien prou amb el contingut dels llibres ara estant dinamitant el de TV3, prohibint la violència a les series d’animació infantil, programant rollo multy-culty i Les tres bessones –Bola de Drac és impensable avui en dia a la seva programació- i empenyent els nostres infants al consum de series d’animació en castellà a Antena 3, Televisió Espanyola o als canals digitals... Molt bé macos! Zero a dos a favor dels dolents!

Lo fotut de tot això, és que la majoria de les editorials d’aquest sector són d’obediència catalana! Norma, Devir, Planeta, Panini, Glenat... editen en castellà, i només de tant en tant en català. Perquè? Números canten! La majoria dels títols amb prou feines arriben als mínims de rendibilitat en castellà, si els escapces un 25 o un 30 per cent del mercat, tururut. No és només que les vendes en català no justifiquin la seva edició, és que moltes vegades també es posa en perill la versió en castellà.

La solució dels polítics seria subvencionar... Ja us dic ara que aquesta no és la solució. Les subvencions provoquen clientelisme, joc brut, amiguisme i corrupció. Potser fer polítiques que afavorissin el sector d’una manera genèrica, campanyes de sensibilització, canvis en les lectures recomanades a l’escola, ajuts amb l’IVA... però coses que ajudessin tothom, que no haguem d’esperar que un grup editorial proper al conseller de torn rebi una morterada de pasta per editar còmics i novel•la de gènere en català i de pas enfonsi les empreses que ja existeixen ara i que fan el que poden. Cal fer alguna cosa, però espero que el govern no ho faci d'esquenes a la indústria, com fa sempre.

Buf... m’estic allargant massa i em falta parlar dels jocs... que és el que més m’agrada... sabeu què? Ho deixo per un altre post... És massa llarg d’explicar ara i el perill molt més gran. Perquè en el món dels jocs alguns enemics –els multy-culty correctes també hi sortiran- són els mateixos, però n’’hi ha un de molt més poderós que el castellà: l’anglès.

2 comentaris:

  1. So nice when you talk (sorry, write) about what you really know,,,
    I had a lovely evening... but it was not today. (Julius Henry Marx aka Groucho despedinse d'una anfitriona)...
    Es tragicomic... vaig tenir classes d'angles quan no minteressaba en absolut (era mot petit... i el meu pare un savi)... per sort la llavor va quedar...
    Recordo com en una assamblea de pares del cole dels meus fills un dia vaig propsar a Andorra que el segon idioma fos l'angles (OH! heressia!!!... amb un coprincep frances!!!)... hem vaig aixecar (i tot i que hem vaig anys despres negar en rodo a ser el president de la dita mandanga) i vaig informar al estorat public de pares i mares quina era la proporcio de llibres (especialment cientifics) publicats respectivament en angles i en frances... la votacio la vaig guanyar per golejada...
    Jo el vaig aprendre gracies al meu hobby on la literatura en castella o catala (perdo que em pixo de riure!... wargame catala es un oxymoron) i ara es clar prefereixo las V.O. i els llibres en idioma original (SENSE pifias de traduccio... que n'hi han)... quan hem jubili (manca poc) potser aprengui d'una malaida vagada l'ortografia del catala que Franco em va robar... pero es clar com molt be diu el Kim... per llegir que?

    ResponElimina
  2. Recordo aquella entrevista i com vaig caure al terra de genolls. Com ets, Dorca. Tot un imaginari esmicolat. I encara hi som - millor dit, hem anat a pitjor - per culpa d'aquesta inèrcia oficial, de les menjadores, de les ganes de tocar el que no sona, de l'acolloniment nacional, de la manca de gent amb ganes i de que ni Porta ni Hermanito són entre nosaltres per espavilar a tanta gent amb son a les orelles.
    Tot i així, jo no em rendeixo. Visca Fantômas, visca The Shadow i visca l'Arya Stark!!!!!!!

    ResponElimina