S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 15 de març de 2012

A cop de "tweet" i de "m'agrada"

Tinc la plana en blanc i molts de temes al calaix. Per una banda l’ABC escalfa motors i diu que el gran problema d’Espanya som els catalans, cagarem tramussos que aquests estan bastint relat de manera intel·ligent. Per altre el Parlament aprova una llei de consultes que jo no entenc, vull dir que sembla que la voluntat popular hagi d’agafar-se amb pinces i demanant perdó. També tenim el paperet del PSC fent un discurs en contra les consultes perquè diu que serveix a una estratègia de CiU. Mentrestant a Madrid, PSOE i PP comencen a bellugar per tal de cercar solucions centralitzadores al dèficit públic. A la televisió en Millet es notícia per 35 milions d’Euros i serveix d’excusa a molts per a dir que els catalans no sabríem governar-nos sols, mentre que un xoriç del PSOE es engarjolat a Andalusia per redistribuir solidàriament entre els seus més de 1000 milions i evidentment ningú posa en dubte ni el socialisme ni als espanyols com un tot polític irresponsable. Uns sindicats i uns sindicalistes, que mai no han fet res pels drets dels treballadors catalans en l’aspecte nacional, ens demanen que fem vaga perquè diuen que es veu que si que ens representen. Els corruptes valencians passegen tranquil·lament pel carrer. L’ofensiva castellana a ses illes porta a un jubilat a fer vaga de fam per la llengua, si la fes un dissident cubà suposo que tindria el suport dels mitjans públics i privats. Tot això passa simultàniament en un país de la Unió Europea, sota un règim pretesament democràtic, al segle XXI. Si fos una pel·lícula els espectadors s’aixecarien de la sala al crit de “aaaaapa, això no hi ha qui s’ho empassi!”. I el cert es que està passant, i el que es més greu... no passa res!

Em direu que exagero. Que sempre han passat coses així al mateix temps. Que ara m’hi fixo més que en altres ocasions. Home... no se... Quan tot això succeeix en el context d’una crisi econòmica de shit you parrot, envoltada de l’evidència que la Unió Europea aquella que varem somniar. Aquella unió de pobles de la vella Europa que treballarien junts per un futur tolerant, solidari i ecològicament sostenible –dèiem- resulta que està mancada dels mínims controls democràtics, que l’egoisme i el nacionalisme fa allò que fan els fènix de renéixer cada cop que s’oblida la darrera guerra i que les solucions passen per posar a governar els països en fallida als executius del banc que va provocar el desastre, es per a preocupar-se. O no?
Fa uns anys, en Paulo, un editor portuguès em deia que els coneguts cicles històrics segueixen patrons repetitius diversos. Sembla que els pobles s’entestin a solucionar els problemes sempre de la mateixa manera, que tots els imperis acaben per caure i que cada cop cauen més ràpid, que per cada societat que viu sense treballar i produir hi ha alguna altre que treballa per a la primera en situació d’esclavitud. Allò que en diem repetir la història. Si. Es veritat. Però ell va anar més enllà, i em va il·luminar amb una cosa en la que jo no havia caigut. “Un període de pa i circ sempre dona pas a un de Religió”, em va dir. Em va deixar de pasta de moniato. Perquè es veritat, si entenem pa i circ no només com un moment d’opulència econòmica si no també com una etapa de relaxació moral, i per Religió una adscripció irreflexiva a un moviment ideològic que reforci el fet de pertànyer a un tot compartit amb molta gent a l’hora. Idees i tòtems que ens protegeixin com a criatures, sigui l’església, el comunisme, el feixisme, o qualsevol de les formes que pugui prendre el nacionalisme agressiu d’enemic intern i solució final.

Anys de menysprear la frugalitat, l’autoritat, i la decència. Tant de temps de ji-ji, ja-ja, de tot s’hi val, de que penqui sa mare, de robar diner públic, de màfies i canongies ens ha deixat una societat on la justícia no es igual per tothom i sembla que tant se’ns en foti, on els gestos heroics en contra del corrent generalitzat de desídia per els afers públics –com l’home que fa vaga de fam a Mallorca- els valorem només segons l’espai que hi dediquen els mitjans de comunicació. Tot s’hi val, a l’hora que res no importa.
Hi ha una situació de pèrdua de confiança en tot, i no ens sorprèn! Ens reafirma en l’escepticisme més groller i individualista. No es una qüestió de no creure en el sistema o en els polítics, això es gairebé el menys important. Parlo de que abans portaves els estalvis al banc i et refiaves que quan fossis gran passaries la vellesa sense penes, i ara no. Contractaves una assegurança i quan et robaven rebies una compensació, ara tampoc. Pagaves impostos per tal de garantir una societat que redistribuís amb seny els diners i que els carrers fossin segurs i la gent no passes gana, i els cèntims se’ls han gastat davant els nostres morros i aquí no ha passat res... ens collaran una mica més i llestos. I no passa res, fins que passi i algú digui “prou, s’ha acabat” i inventi una nova religió dins la que tots ens trobem més segurs una temporadeta, encara que sigui un sonat perillós. Perquè no haurem tingut pebrots per a usar les quatre eines que tenim en democràcia per fer un tomb a la deriva que van prenent les coses, i seguim veient-les venir com ha passat sempre abans, la majoria de la gent atrapada entre els uns i els altres, la multitud silenciosa que els forjadors de religions veuen com a carn de canó i poc més. I seguim a caseta, i gracies a les noves tecnologies intentant canviar el món a cop de tweet i de “m’agrada” al Feisbuk. No se... ja ens ho trobarem, que m'han dit que els dolents tremolen amb els nostres "cliks" a internet.

1 comentari:

  1. Abundant en el comentari del amic Paulo, el meu pare que en pau descansi sempre em deia que el problema de la igualtat, fraternitat i llibertat erans els homes... que si Deu (o la democracia... tant sa val) per miracle fes que tothom fos "igual"... al cap de 5 minuts (i era optimista) hi hauria un altre cop rics i pobres, estafats i estafadors, lliures i esclaus... No ho vaig entendre fins que vaig veure el mon amb els meus ulls ja de grandet... soc un creient en la meritocracia i l'ascensor social... pero tambe crec que la igualtat no existeix a la practica (uns pencan mes, altres son mes eixerits, n'hi ha que estan en el lloc adequat en el moment oportu, n'hi ha de dropos, de somines etc, La fraternitat tothom esta disposat a practicar-la amb Cruz o Clooney i poca cosa mes, sobre tot quan veus com administren las ONG's... o com funcionan els sindicats!... i de la llibertat casi que prefereixo no parlar-ne si mes no per evitar que algu em port als tribunals...
    Un excel.lent post... com deia/cantaba "el legionario de Hassel" ... ven dulce muerte ven...
    The parrot has diarrea.
    ADB

    ResponElimina