S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 28 de març de 2012

La pantomima de la vaga espanyola

Abans que res deixar clar uns quants conceptes. La vaga es un dret, una manera de pressionar per part dels treballadors per tal de que no els passin per sobre les injustícies que genera el sistema, el que sigui. La vaga es un dret indestriable de la dignitat del ciutadà, com ho es el dret a la insurrecció o la insubmissió fiscal. A més a més, avui en dia la vaga està reglada per llei, hi ha uns serveis mínims, poden haver-hi piquets informatius, i està reconeguda com a dret dins la Constitució.

El sistema de representació parlamentaria, les democràcies occidentals i el capitalisme en general, son experts en assimilar dins la seva tranyina d’equilibris d’interessos tot allò que en algun moment els ha posat contra les cordes de la batalla de les moralitats. Ho ha fet amb el rock’n roll, convertint la plantada de cara dels Stones, els Who, els Doors, o els Kinks en la merda de producte pseudoeròtic que suposa la Rhianna, en Ricky Martin o la Beyoncé. Amb la vaga revolucionària, orgullosa i digne ha fet exactament el mateix, convertint-la en una pantomima de pancarta al carrer, ball de xifres d’assistència i seguiment –si voleu podem fer una porra- i escenari ideal pels professionals de la rasta, contenidor cremat i indignació a sou de la internacional feixista de la desestabilització.

A mi la dignitat de les persones valentes em posa catxondo. Tot i respectar les pilotes de Margaret Tatcher quan va enviar la Home Fleet a les Falkland, la vaga que li varen muntar els sindicats del metall del nord d’Anglaterra encara em fa vibrar. Gràcies al moviment obrer del XIX i del XX hi ha jornada de vuit hores, edat mínima laboral, indemnitzacions per acomiadament i tot un reguitzell de justícies que ara son indestriables de la nostra manera de veure el món. Gràcies a tots ells, de debò. Era gent que es jugava la cara, anar a la presó i deixar la família tirada sota un pont. No es casualitat que en el meu top deu de pel·lis que em fan plorar hi sigui Qué verde era mi valle.

Demà hi ha vaga general. El motiu oficial dels sindicats es mobilitzar-se en contra de la Reforma Laboral, diuen que suposa una regressió en els drets dels treballadors. Els motius col·laterals, i que faran que molta gent no vagi a treballar demà fan referència al cabreig general que hi ha per l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, tenir un govern de dretes, les retallades, i la por als canvis que ens cauran al damunt. Els motius dels sindicats van per un altre banda, i fan referència a la seva visibilitat com a interlocutors socials, als ingressos provinents de l’estat que cauran en picat amb la reforma laboral i al fet de demostrar que l’esquerra desapareguda durant vuit anys dels carrers, resulta que ara està en disposició de tornar a prendre’ls. Anem a pams.

La Reforma Laboral suposa una regressió dels drets dels treballadors? Un cop llegida diré que al no tenir caràcter retroactiu, els drets adquirits es mantenen. El que canvia bàsicament es que es fa més fàcil reestructurar companyies en crisi –que tinguin tres trimestres consecutius de pèrdues, o que vulguin reduir departaments o funcions- abaixant els dies d’indemnització de 33 o 45 a 20 dies. No cal dir que per una empresa petita o mitjana aquesta diferència pot significar la supervivència de l’activitat o la seva desaparició. A mi, digueu-me tiquis miquis, em sembla que la legislació laboral espanyola no afavoria precisament la contractació i el risc empresarial, alguna cosa tindrà a veure amb el nivell d’atur que suportem, no? El govern ha fet una reforma que calia i que crec que es queda a mig camí cap al no res, i la ha fet sense consens, cert. Però em fa l’efecte que seguim tenint una legislació paternalista, intervencionista, que no afavoreix ni el progrés ni la competitivitat, massa anys de feixisme i de tractar als treballadors com a persones incapaces de moure’s de feina i de gent que considera el lloc de treball com si fos propietat privada. Crec que seguim tenint un problema, tots, ja ho vaig apuntar en el post titulat “L’acomiadament dels senyor Carlmichael” del març del 2010, i no he canviat d'opinió.

Es totalment legítim que la gent vulgui mostrar el seu cabreig amb les retallades, el PP, i les pors que ens amenacen el futur. Ara... mitjançant una vaga general convocada per uns sindicats que mai han fet res per Catalunya com a país? Fent cas a unes organitzacions que en algunes empreses actuen de manera semimafiosa? Ho dic, per exemple, pel que va passar en l’últim ERE a la Nissan, on varen fotre fora a tot treballador que no estigués sindicat quedant-se amb feina els que si ho estaven. Ho dic pel que xiuxiuegen habitualment els delegats sindicals a l’orella del treballador que tem pel seu salari: “si no vols tenir problemes fes-te del sindicat”... Digne de La Ley del silencio, per no dir directament de El Padrino.

Els qui esteu emprenyats, si voleu sortir al carrer o muntar qualsevol tipus de protesta estaré amb tots vosaltres! No se... no utilitzem el telèfon fins que Telefònica no obri els seus centres d’atenció al client aquí, en comptes de fer-ho al Marroc o al Perú, us juro que engegaria el mòbil a dida. Apaguem els televisors, no comprem premsa, no agafem transports públics fins que tal o pasqual... però donar suport a uns sindicats que cada cop que obren la boca insulten la memòria dels sindicalistes de pedra picada dels llibres d’història? Per favor! Son una colla de paparres que viuen del sistema igual que els enxufats a les patronals, arrapats a la mamella, gent que no ha treballat en sa vida i que no ens representen, ni a treballadors ni a empresaris. Que no ho veieu?

Fent vaga alimentem la bèstia de la burundanga col·lectiva que suposa aquest status quo marmotià bastit a base de contraposar la portada de El País amb el de l’ABC, i la de El Periódico amb el de La Vanguardia. I a més el PP vendrà a Europa que fa els deures, que mira com s'emprenya l'esquerra i lo valent i modernitzador que soc.
També us diré que el fet d’anar a treballar tampoc soluciona res, més enllà de l’acte de responsabilitat personal o empresarial que cadascú vulgui fer i amb això no m’hi fico. La companyia on treballo forma part d’aquest entramat d’empreses petites i mitjanes que suposen el 70% del PIB de Catalunya, i el 90% dels llocs de treball, que no saben de convenis més enllà del seu compliment estricte, que no saben de comitè d’empresa, ni de patronal, ni de tanta mandanga i que prou feina tenen per sobreviure i seguir pagant seguretats socials i sous, i a bancs i a proveïdors, i per seguir recaptant l’IVA per alimentar la panxa de tota aquesta colla de desgraciats de polítics corruptes, funcionaris malversadors, sindicalistes paràsits i líders patronals sense empresa, ni ofici, ni benefici.

Vosaltres feu el que us roti, només faltaria. Jo aniré al despatx a treballar que es veu que algú ho ha de fer, per seguir pagant la festa de uns quants i aquesta pantomima de vaga espanyola. I que a mi em toca, com sempre.

2 comentaris:

  1. Algu dels "lurkers" d'aquest blog saben quan va haver-hi la darrera vaga general a Alemanya?.. o a Suissa?...lol
    Estic d'acord amb el post d'en Savalls (fins i tot diu STONES en lloc del estupid "Rolling" dels analfabets habituals)... ara be des de un punt estrictament musical (i deixant de banda alcohol i drogues i les capacitats de cada membre dels grups...) posar en el mateix sac DOORS, WHO, KINKS i STONES te delicte... encara mes greu... oblidar que els que mes va assimilar el sistema... varen esser THE BEATLES!!! que si que eren "revolucionaris musicalment parlant" i varen crear "tendencies" que diuen ara... laboristes que votaban pel ximplet del Harold Wilson... fins que en George Harrison es va despenjar amb "Taxman"... (els Stones van llogar un chateau a la Costa Blava i es van exiliar fiscalment... ço que no van fer mai els altres... curiosament i van parir EXILE ON MAIN STREET probablement la seva opus magna per no comercial...)... pero es clar tot aixo es mes aviat de MY GENERATION.
    Aquesta vaga NO serveix per res mes que el que molt be analitza lo Savalls...
    Jo estic amb els japonesos... un dels pobles que porta la dignitat fins a les seves ultimes consequencis... el suicidi.
    Un gran blog.
    ADB

    ResponElimina
  2. Penso el mateix, els síndicats volen demostrar la seva força ( per això els hi calen milions de persones desfilant pel carrer), una força que ni tenen en els seus arguments, ni en la seva voluntat. Volen que el seu status quo quedi garantit altre cop per llei, això sí amb un vermell a la bandera mes espanyol que no pas proletari.

    Salut

    ResponElimina