S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 13 de març de 2012

De vegades veig sociates

De vegades en veig de sociates. Dit amb tot el carinyo. En tinc molts d’amics sociates. I em miren fixament. I busquen i no troben. Perduts, abandonats, vexats, contradits, insultats, desconcertats, amagats, emprenyats, sociates silenciosos que esperen alguna cosa i no saben ben bé que.

De vegades els sociates em parlen de federació i de retallades, de sindicats i de pactes amb el PP, de solidaritats i territoris, de barris que no he vist i feina ben feta. I em miren de fit a fit i aixequen el cap amb orgull. I jo els voldria abraçar i dir-los que ja està, que no s’escalfin, que tot s’arreglarà.

De vegades els sociates miren cap endins. Miren als seus i miren el que fan. I ho intenten entendre i no poden i em diuen que qui no ho entenc soc jo. Però em miren amb tristor,i somriuen i diuen que tot pot ser però que jo no tinc raó. Que no ho podem fer. Que ja voldrien, ja... que si em penso que ells no saben ni coneixen. De vegades miren cap endins i miren cap amunt, a casa seva, i esperen un signe, un canvi, comprensió i arguments. I els hi dic, que com pot ser? I els pregunto, que fareu? I ells em parlen d’en Serrat i ells em parlen d’en Pujol, que si això i recorda allò i que la soledat de qui mana i que si la feina feta i que miri les fotos dels anys setanta de Cornellà. I jo els dic que ben fet, i jo els contesto que, i ara que?

De vegades els sociates se’n foten de mi i dels meus. I em diuen friki i em pregunten que si hi ha algú més? I jo els contesto que ells. I ells em diuen que no hi entenc, i jo els dic que potser no, però que la cosa s’enfonsa amb tots a dins. I ells em diuen que si, que si, que si però que no. Que es poden buscar solucions noves, i saben que no n’hi ha. I jo ho se i ells també. I aleshores em parlen dels canvis, del progrés i la indignació. I jo els dic que tots som problema, i ells em diuen que uns més que altres, i jo els dic que això tant me fa, que si la cosa s’enfonsa ens ofeguem tots juntets, i ells em tornen a mirar i em diuen que amb qui compto? I jo els dic que amb el que hi ha, que si no hi ha més es perquè no ens parlem amb sinceritat i no entomem el que passa i ens passarà amb seriositat. I ells em miren, i es miren els qui m’envolten i veuen que som molts però no prous, però no venen, i vendrien si... però no.

De vegades els sociates em parlen de cicles. I jo els dic que això no es un esport. I aleshores em diuen que si els líders i jo els dic que els engeguin a dida. I ells em diuen que han fet molt i jo els dic però no prou. I l’estat del benestar? Responen... i jo els dic que el benestar de qui? Del seu? Que va! Els sociates que em miren son com jo, benestaregen lo just, quan cal o no hi ha més remei. I els seus fills els abandonen per altres déus i mites, i em diuen que això la història ja ho té, i que ells han fet tant i ara veure això. I jo els dic que no defalleixin però que vinguin amb nosaltres que ja en parlarem d’allò del progrés, dels avenços socials o dels ocellets migratoris. Que tinc el cor a l’esquerra, però que si no menjo calent cada dia tant se valdria tenir-lo a una banda o un altre. Que crec que s’equivoquen però que em sembla magnífic el que pensen, el que volen, i que em consta que volen coses bones per tothom, però que creuin el carrer i seguin amb mi a l’altre banda i decidim nosaltres el que farem. I ells ja volen, i comencen a negociar i a posar condicions. I els dic que no n’hi ha més condició que estimar el poble i la terra. I ells em diuen que això sempre ho han fet i jo els dic que si. I ells volen venir però no ho fan, encara no.

De vegades veig els meus amics sociates més a la vora. Cada dia més. I no fan el pas però el faran. Cal que un d’ells, només un ho digui alt i clar: Que això no pot seguir així, que no hi ha sortida, que no ens entenen, ni ens estimen i ens enganyen. A ells es a qui més han enganyat, i ho han fet els seus. I els sociates ho han aguantat. I han argumentat. I no ha valgut per res. Fins que un dia un de entre ells, un just entre els justos ho digui. Nosaltres els sociates, també, la varem cagar. I no passarà res. I el món no s’enfonsarà. I aleshores serem més. I aleshores serem lliures. I aleshores tornaran a ser socialistes, i jo que me’n alegraré.

3 comentaris:

  1. En Savalls NO es supersticios... (dimarts i 13!!!)...
    Bon post que no distingueix entre les diferents categories de sociates (com diu ell)... com a minim hi ha:
    1) Els que menys... PSC de tota la vida... de "gauche"... i que es consideren a ells mateixos catalanistes (tot i que s'enmirallen amb França)... aquests no et dire que no... tot i que... viuen a l'ombra del PSOE.
    2) Els PSC-PSOE aparatchicks... del peix mes gros al mes petit... aquests ni en conya... que els hi va la menjadora... cas de independencia ... canvi de camisa en masa es clar...
    3) PSOE... pur i dur... españoles de toda la vida... ja pots fer posts que aquests fins que no vegin que España els hi fot els quartos no s'ho plantegen... cas de veureu clar... son mes honestos que els del segon apartat...
    4) Queda una quarta categoria de sominas, somiatruites, carallots i maig68 nostalgics que farian millor en fundar un partit anarquista... colla de dropos... a Suissa a pencar (quina noticia mes bona la del referendum suis de les 4 setmanes de vacances...).
    Res nomes que perque no m'agraden las "generalitzacions" i "sociate" avui dia engloba massa gent diferent.
    ADB

    ResponElimina
  2. Crec sincerament que els socialistes que conec bé (pocs, militants o ex-militants, però excel·lents persones) "agrairan" (no sé si és la paraula més adient) aquestes consideracions de Savalls. A mi m'han fet molt de bé.

    Prego a Deu Nostre Senyor que Savalls mai hagi d'escriure un article amb el títol "De vegades veig convergents".

    Sí, preguem....

    ResponElimina
  3. Jo també en tinc un d'amic d'aquests. Primer em volia convèncer que el federalisme és gairebé independència. Una resposta meva en relació al que entén Ejpanya per federalisme i prou d'insistir. Després que si eren socialistes: doncs jo dic que són neoliberals i calla. Quan s'ajunten parlen entre ells d'unes idees i surten convençuts però quan surten al carrer cauen a la primera. I, com el meu amic és intel·ligent. Se n'adona i no continua.

    ResponElimina