S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 7 de març de 2012

Guions amb mala llet

Vaig sovint a Alemanya, potser quatre cops l’any. Hi vaig per feina, negocis vaja, i acostumo a veure-hi les mateixes persones des de fa un grapat d’anys, quinze anys més o menys. Diuen que el nacionalisme es cura viatjant, suposo que es una afirmació d’aquells que no han sortit mai del seu poble perquè tants anys anant amunt i avall només reafirmen les percepcions apreses llegint sobre pobles, cultures i persones. Ja sabem que les disciplines humanistes van de baixa, però la història, la literatura i la filosofia son imprescindibles per a moure’t en un entorn internacional i no fotre la pota. M’agradaria compartir amb vosaltres les visions que tenen els meus amics europeus sobre les coses que passen per aquí i per allà...

En Thesseus, es un grec de pel·lícula de peplum, sec, d’edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta –no se si m’enteneu- faccions molt marcades, amb el cabell blanc rasurat i una permanent barba de dos dies. Ben bé sembla nascut per vestir toga i passar-se el dia discutint, amb criteri, a la plaça. En el món de les relacions personals amables vinculades als negocis, es pot parlar de política sempre i quan no es parli d’ideologia. No se si em faig entendre. Quan en Tesseus parla de política grega, de com estan les coses a casa seva, no em fa un discurs sobre la seva adscripció política, no interessa això. L’home intenta fer un resum el més objectiu possible sobre els tràngols que passa el seu país, i jo tracto de fer el mateix amb el meu, que tota aquesta gent te clar que no es altre que Catalunya.

M’explicava doncs el meu col·lega que la qüestió grega farà un pet com una gla. La població, en termes generals, fa temps que ha tret els diners dels bancs i els guarda en bitllets a casa. Qui més qui menys, diu, ha anat estalviant, bitllet a bitllet, i feina en negre rere feina en negre, per tal d’acumular una modesta quantitat d’euros, que ell calcula entre deu i trenta mil segons les possibilitats de cada família. Els grecs tenen clar que ni pagaran el deute, ni podran quedar-se a la zona euro, i per tal que no els enxampin amb els pixats al ventre acumulen paper moneda alemany pel que pugui passar un cop tornin al dracma. En compensació a la seva informació, li vaig fer cinc cèntims sobre el que passa aquí, dèficit públic, deute i retallades, amanides amb un tast dels números de l’espoli fiscal. Es curiós, perquè en Martin –txec- l’Albin –danès- i l’Oliver –alemany- ja m’havien sentit parlar d’aquesta situació els últims anys i es fan creus de que encara o bé no siguem independents, o bé que Madrid no hagi decidit donar-nos el lideratge polític del país –es refereixen a Espanya- perquè tots tenen clar que qui paga la festa hauria de tenir tot el dret a manar, que es el que passa arreu del món democràtic i civilitzat, que altre cosa fora colonialisme. Veig que ho tenen més clar que nosaltres...

Amb aquesta impressió de portar tants anys repetint converses, vaig pujar a recollir la meva marmota –la Florence- a l’habitació. Vaig informar-la que els meus amics europeus coincideixen amb ella que viure a Catalunya es la millor decisió vital que pot prendre un membre de la seva espècie, varem agafar un taxi i cap al flughaven que hi falta gent. Fent cua pel check-in a Lufthansa vaig pensar que no tot es dolent, això de ser català i viure atrapat en el temps te el gran avantatge que pots marxar uns dies fora del país i reprendre el ritme de les coses que no canvien de guió fàcilment. Ser català dins Espanya es com viure una telenovela ben feta, d’aquestes que els papers estan tant ben repartits que saps el que han estat fent els protagonistes, encara que et perdis un parell de capítols. La trama, de tant en  tant, fa un salt i amenaça amb grans canvis en el paper que interpreten els actors envers la història –una mica el que està fent el President Pujol- però la base sempre es la mateixa, per tal de produir aquesta mena d’efecte hipnòtic sobre els qui ens mirem el serial i no ens atrevim a canviar de canal, no fos cas que passes alguna cosa diferent i ens perdéssim el final.

Era així, amb l’esperit condemnat a reviure en bucle capítols de la nostra Nissaga de poder de low cost, que vaig seure amb el cap cot al airbus que m’havia de dur a caseta. I de sobte varen passar dues cosetes, dues pinzellades de mal cafè impròpies dels guionistes habituals, que tenien per costum fer els viatges en avió absolutament anodins i candidats a fondre’s en negre. Davant meu, un executiu català parlava pel mòbil tot just abans de enlairar-nos. Li etzibava una esbroncada cruel i fora de to al seu mindundi particular sota la mirada encuriosida dels japonesos de l’Inserso que educadament ocupaven els seus seients en silenci:

-“Varem quedar amb els francesos que els donaríem quaranta mil sis-cents seixanta al mes. I no en una reunió la setmana passada!!! A la reunió a Toulouse de fa un mes!!! Mira, fes-te un favor i truca al Joan Ignasi i comprova que els hi hem enviat!!!!!. Et deixo que haig d’apagar”

De catalans a l’avió hi havia pocs, però aquella descarregada de violència empresarial i de mala llet no va passar desapercebuda, l’economia ja ho té això de fer de vàlvula d’escapament de frustracions ingovernables, vaig pensar.

A l’altre banda del passadís, un altre executiu, un cop arrencat el vol l’avió, s’aixeca, baixa el maletí i en treu el lap-top. Obre un full Excel i comença a tocar i comprovar números a la pantalla, amunt i avall. Penso en silenci que per un vol de dues horetes al vespre, ja es podria relaxar l’home. El veig veritablement atrafegat, fins que el cap de una estona de viatge, comença a fotre-li una mà d’hòsties a l’ordinador i a la safata del seient. Ostres... un altre que no pot fer que els números diguin el que haurien d’estar dient. I els japonesos flipant...

Sembla doncs que els productors del serial de la Catalunya atrapada en el temps han decidit començar a introduir alguna descàrrega de testosterona catalana en forma de reacció violenta, desllorigada de forma irreflexiva. Per ara, els catalans ens atrevim amb el subordinat del despatx i amb el lap-top, res d’heroic dirien els japonesos si ens entenguessin, però sembla que la mala llet comença a treure el cap al guió. Espero que la sapiguem canalitzar, utilitzar-la amb objectius nacionalment més importants i, sobre tot, que no se’ns vagi de les mans.

6 comentaris:

  1. A risc de que em tornin a dir lo del "peine en el zapato"... etc...
    Canalitzar la mala llet (i a la gent de bona fe) era quelcom genialment facil al segle XIX, llegia l'altre dia com Broom, Moltke i Bismarck es van cruspir a Napoleon III i la seva fragil dinastia i al mateix temps van unificar Deutschland... (ja que vens d'alla)... una guerra que de fet va durar un mes... els corolaris van esser mes llargs... pero no vull distreure als fidels seguidors/ores d'en Savalls amb la guerra franco.prussiana.
    El fet es que l'us de la guerra com manera de resoldre las crisis economiques i d'identitat nacional era (deixant de banda la mala sort i tragedies individuals dels que hi perdian vida i/o patrimoni) tant habitual en la historia europea que cada sopar podia esser l'ultim avans de la guerra... la gent pensava en sa gran majoria que aixo d'estalviar era propi de jueus (un dels motius del antisemitisme)... i per tant (hi acabo) entre el que es consumia abans de la guerra (per si de cas sortien mal dades) i el que es consumia despres per celebra-ho (tant si guanyavas com si perdias la mateixa... a la fi aixo era un mal de cap dels politics no?)... total que voldria proposar la bonica teoria de la guerra con motiu per engendrar confiança en el consumidor, oportunitat de negoci, com fer pencar als obrers mes hores per menys en nom de la patria... i a la fi destruir una mica per tenir que reconstruir... etc...
    A ningu l'hi han donat el Nobel per defensar la teoria economica de la guerra decimononica com generadora de riquessa i pau social?...
    Coi de bomba atomica!... ens ha fotut el xiringuito en l'aire!...
    Perdo per la llargada i el cinisme pero tinc mal dia...
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sssssssshh... que ara estem fent homenatges als insubmisos i als objectors de consciència que varen obtenir la gran victòria de tornar a un model d'exèrcit mercenari! I a sobre van parlant de "l'abolició del servei militar"... quan en realitat està "suspès"... sigh

      Elimina
    2. Es clar que pensar que quan els sudamericans que forman el nucli dur del exercit professional espanyol entrin a Catalunya en aplicacio de la Llei Marcial (la unica llei que s'aplica fins a las ultimes consequencies) i afussellin a alguns innocents* de l'Assamblea Nacional de Catalunya deu esser depressiu (tot i que premonitori) de collons... tot i que l'estudi de la Historia em fa creure que sera aixins...

      * no hi ha lloc a obrir un llarg debat sobre el significat d' "Innocent" per sobre dels 18 anys... diguem que "sortir cofoi a la afoto" es suficient...

      Elimina
    3. Es Von Roon... a vegades pico massa rapid... sorry pel Broom... es clar que si que va "escombrar!"... lol
      ADB

      Elimina
    4. Gràcias a tots ,per les vostres opinions ,són totes genials i s'aprèn moltíssim.
      M´agrada Savalls!

      Elimina
    5. Gràcies a tu per seguir el bloc!

      Elimina