S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 20 de febrer de 2012

Els uns i els altres, però tots espanyols

Escolto i llegeixo mitjans de comunicació, els experts, els gurus, els entesos, els sindicalistes, els periodistes, els tertulians, els líders patronals, vomitant merda de manera irreflexiva. Els uns cridant al megàfon amenaces i consignes tronades. Els altres fent riota dels sindicats i ensenyant les urpes amb cara de milhomes. I penso... Déu n’hi do. Això està agafant un caire de conflicte que feia molt de temps que no es produïa... exactament setanta sis anys.

La gran tasca econòmica pendent que la II República va haver d’encetar va ser la Reforma Agrària. Era evident que el camp a Espanya calia modernitzar-lo. Una aristocràcia decimonònica decidia que treballava i qui no, si posava els camps a produir, o no. I els polítics d’aquell temps varen fer una reforma que va empipar la dreta per atrevida i va frustrar als treballadors per tímida. I la cosa es va anar escalfant, fins petar. Que devien pensar els del mig, com jo, quan la República va fer la Reforma Agrària? I penso... devien de veure el monstre de la guerra que avançava inexorablement disposat a aixafar-los? Dic tot això, després de llegir els lemes de les pancartes de les manis d’ahir. Un cop constatada la buidor dels arguments dels uns i els altres. Les frases que es tiren pel cap uns i altres fan vergonya per senzills, repetitius, i intel·lectualment insultants. A mi, en aquesta guerra, per ara, de desqualificacions no m’hi trobaran.

Ni una. Ni una normativa per afavorir la creació de llocs de treball i millorar la competitivitat. Només una batalla pel control del micròfon i escridassar l’adversari. I els del mig estorats pel to que van agafant els missatges, dels uns i dels altres. I tot això, de Catalunya estant! Espoliats! Sense trens que funcionin! Sense accés racional al port de Barcelona! Sense hub! Vivint dins un estat on som ciutadans de segona i on ni tant sols podem parlar el nostre idioma al seu parlament. Una cultura pròpia que per a defensar-la, a sobre, hem de subvencionar entitats semipúbliques que ho facin –es veu que no en paguem prous d’impostos- i amb els quatre duros que ens queden mantenir Òmniums, Ateneus, Plataformes i Casals, que en cas de ser independents ens estalviaríem –vaja, espero-.

Espanya està encetant un camí de confrontació perillosíssim. Fixeu-vos que totes les icones subjecte de polèmica de sobte giren sobre els crims del franquisme, el passat de Fraga, Franco en una nevera... I els símbols que es treuen a passejar son les banderes republicanes i tota la parafernàlia argumental de la lluita de classes contra la gent d’ordre... I aquí ens agafaran amb els pixats al ventre com l’any 31, com l’any 34, com l’any 36, com l’any 38... Aquí encara amb el discurset de que “amb aquest no m’ajunto perquè es de dretes”, “d’aquell no te’n pots refiar perquè patatim que si patatam que a la vera vera vera de San Juan”... Un govern covard que segueix pidolant a Madrid. Uns sindicats i unes patronals foscos i fosques, amb líders que semblen paparres agafades a un gos famolenc. Ja ho veureu... de sobte la nació catalana passarà a un segon pla de la discussió, com sempre, i tornarem al discurs guerracivilista, dels uns i els altres, i els espanyols uns i els espanyols altres ens diran que aquests son els temes importants... que si monarquia o república, que si les classes populars son internacionalistes o que la gent d’ordre hauria de posar seny i prioritzar bé deixant de banda regionalismes. Aquestes dinàmiques de xoc de trens socials, als catalans, sempre han acabat per passar-nos per sobre. Espereu-vos quatre dies i podreu començar a veure titulars que diran que la lluita important es la dels pobres contra els rics, si es que en queden.

I qui pillarà? Doncs els de sempre. El meu avi banquer va fugir de Barcelona en avió i va viure la guerra a Suïssa a un hotel amb la seva amant. Ni era feixista ni espanyolista, però tenia quartos i va fer bé, la seva família política no va ser-hi a temps i varen “desaparèixer” a la comissaria de Via Laietana, l’agost del 36. La gent que te pastarrufa, però de la de debò, els Botín i companyia, si això peta, tranquils que no els passarà res. L’altre avi, el que tenia una petita empresa, va passar un calvari que va incloure simulacions d’afusellament al menjador de casa seva davant les seves filles, la cremà de la seva biblioteca –formada majoritàriament de llibres en català, dels quals em queden els Patufet i uns quants exemplars de la Bernat Metge- i tres anys amagat a Sant Feliu de Codines, sense sortir pràcticament de casa. Era d’Acció Catalana, devia doncs de merèixer l’escarni per liberal, catalanista i burro, té collons! Tinc tots els números per repetir la història si el lumpen prengués el carrer, no ho dubteu. Potser exagero? Potser si, potser no. Els qui crec que exageren son els uns i els altres. Un altre cop. Jugant amb les coses i les paraules que pensava que estaven arxivades al museu de la infàmia, la tonteria i la irresponsabilitat.

Hem d’aprendre de la història i no deixar-nos entabanar en una discussió eterna espanyola i passada de moda. Els catalans tenim l’oportunitat de marxar d’aquest panorama que ens venen les dues bandes de la trinxera espanyola i crear un estat modern on posem obstacles a la corrupció, fem les nostres pròpies lleis laborals, reformem la justícia i la fem igual per a tothom, i on no ens calgui pagar privadament la defensa de la cultura perquè es defensarà tota soleta gràcies als mecanismes propis de un estat que li sigui lleial. Els espanyols intentaran arrastrar-nos a la seva història de tiris i troians, nosaltres els hauríem de deixar clar quan abans millor que nosaltres ni una cosa ni un altre, que nosaltres som dàlmates –per posar un  exemple-, i que ja s’ho faran. Ells prefereixen la confrontació, abans anar a hòsties que trencar la sacrosanta unitat, i en això estaran tots d’acord, els tiris i els troians, i pretendran que reproduïm aquí el mateix conflicte miserable d’allà.

Abans de ventar-los, abans de posar-vos al darrera de segons quina pancarta o firmar segons quin article penseu-vos-ho bé. Val la pena atiar l’odi? Convé péixer la bèstia un altre cop? Els penseu seguir en la seva follia? No valdria més la pena encetar un pacte social a la catalana dins de un projecte comú de nou contracte social aquí a Catalunya? La creació de un estat propi no només es deslliuraria de tota aquesta gentussa, uns i altres, si no que a més a més ens posaria en safata la possibilitat d’arribar a acords nosaltres solets i en clau catalana, tenint en compte que el teixit productiu està format per petites i mitjanes empreses i per treballadors preparats i que entenen allò del braç i la màniga. I que els uns i els altres es quedin en Garzón, l’Urdangarín, en Peces Barba, na Esperanza, en Rubalcaba, en Joan Rosell, l’UGT, els COCOS, en Guerra, l’Aznar, el Real Madrid, el Villarato, la Belén Esteban, la tricolor, l’ABC, el Dragon Rapide, l’Almodovar... i per haver-los aguantat tants segles, si us plau en Duran i la Chacón, que tanto monta monta tanto en questions d'espanyolitat, i podran distreure tant als uns, com als altres.

4 comentaris:

  1. Completament d'acord. Ens podem trobar altra vegada al bell mig de la confrontació. Algú que ha analitzat el passat diu: "Quan Catalunya estigui prou escanyada i el catalanisme governant s’hagi tornat a cremar –com va passar amb el tripartit i l’Estatut–, aleshores Espanya es presentarà com a solució. Atenció perquè CiU serà traïda per l’oligarquia barcelonina, igual que aquesta serà traïda per Madrid al seu torn. 'Al tiempo', que diuen.". Davant d'això una possible solució seria seguir el lema ja conegut: "Ni dretes ni esquerres, Catalunya" i donar tot el suport als mossos pel manteniment de l'ordre. Es a dir, sortir al carrer com una tercera via pacífica i democràtica però radicalment catalana i no sortir-nos del guió, passi el que passi. El perill és que aquesta tercera via, sigui minoritària i no sigui visible. Per això caldrà sortir sempre que hi hagi moguda d'algún cantó i sense enfrontaments i de forma radicalment pacífica anem sortint als mitjans, fins formar una massa i consciència colectiva que faci decantar la balança cap a Catalunya. Es només uns suggerència d'acord amb la meva visió del que pot passar. Resumint, hem de popularitzar una consigna simple i senzilla que la gent pugui seguir: NI DRETES, NI ESQUERRES, CATALUNYA.

    ResponElimina
  2. Molt bo l'article i molt bo el comentari anònim, no podria estar-hi més d'acord.Disculpeu la meva ignorància, però què cony és el Dragon Rapide???

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'avió que va agafar Franco per anar de les Canaries al Nord d'Africa per posar-se al capdavant de "l'Alzamiento Nacional" el juliol del 36

      Elimina