S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 19 de febrer de 2012

Reforma laboral per a patronals i sindicats

Els catalans de una determinada edat, fills de la transició i frustrats pel dogal de un estat obsolet i poc democràtic, vivim avesats a l’esquizofrènia de ser uns rojos neo-cons, o si ho voleu uns conservadors d’esquerres o uns carlins amb sensibilitat social. Els qui no formem part del sistema dels de d’alt, tenim amics i coneguts que han perdut o poden perdre la feina, noves generacions de familiars que porten anys preparant-se i que no accedeixen al seu primer lloc de treball seriós ni de conya, patim per la nostra feina i de vegades tenim responsabilitats sobre la feina d’altres persones. Es en aquest context que l’altre dia vaig fer el que em demanava el sentit comú i vaig seure amb una advocada laboralista, a fi i efecte de que m’expliques la Reforma Laboral.

Hi vaig anar ple dels prejudicis adquirits llegint la premsa o els blocs habituals, escoltant ràdios i televisions, sentint les declaracions de les patronals, els polítics i els sindicats. Al final de l’espectacle, un cop debatuda la Llei amb algú que porta vint i cinc anys de conflictes laborals, lleis diferents, judicis, CEMACS i EREs, una professional que tant li toca defensar treballadors com empreses i a qui el que li importa es el que diu la Llei i no les seves valoracions morals, vaig poder treure’n l’entrellat, perquè si m’havia de refiar del que diuen al diari els uns i els altres no me’n hagués sortit.  M’agradaria compartir-lo amb vosaltres.
Els meus judicis de valor previs varen desaparèixer al cap de cinc minuts. Hi ha un factor de la Llei que jo considerava perillosíssim, si era cert. Vaja... pel que jo havia llegit semblava que seria una conseqüència directa de la nova legislació i trobava que era un suïcidi com a societat: la possibilitat per l’empresari de fotre fora treballadors de cinquanta anys substituint-los per joves a meitat de preu. Des del meu punt de vista era una via que ens portaria directament al conflicte civil al carrer, una idea absolutament fora de tota lògica. Doncs ja us dic que la Llei ni ho afavoreix, ni ho estimula, ni res de res. A la fi de l’espectacle, està clar que es pot fer –així ha estat sempre- , però la nova norma no posa unes condicions que ho afavoreixin, precisament. Ho explico.

Davant d’una crisi a la companyia, o davant de una decisió de reduir la plantilla, ara hi ha tres camins per realitzar un acomiadament:
-El disciplinari de tota la vida, en el qual el treballador rebrà la indemnització per tants dies per any treballat com hagués signat segons la Llei vigent en el moment de la seva contractació. Es a dir de 20 dies, en aquest tipus d’acomiadament, res de res.
-L’acomiadament per causes objectives. Es a dir, perquè ja no cal aquell lloc de treball específic, per exemple. En aquest cas, si l’empresa justifica que porta tres trimestres consecutius amb pèrdues pot pagar 20 dies per any, en comptes dels 22 o 45 que li pertocarien al treballador. Nou mesos perdent pasta donen dret a l’empresari a dir... “no em calen tres persones al magatzem, amb una en tinc prou”, per exemple.

En aquest darrer cas, l’administració, els tribunals laborals, no permeten que s’acomiadi l’home de cinquanta anys que cobra 40.000 euros l’any si l’empresa abans no es desfà dels altres dos nois del magatzem, que estan com autònoms, o en precari, o ves a saber amb quin tipus de contracte més favorable per l’empresari. Aquesta causa organitzativa objectiva no pot portar, per Llei, a la destrucció del lloc de treball amb més drets adquirits i més estable.
Posem un altre cas. La companyia decideix que ja no li cal tenir departament d’atenció al client. L’empresa no pot contractar nous treballadors per fer la mateixa feina que els que acaba d’acomiadar, a meitat de preu, al cap de quatre dies. Ni de conya.

Aquests casos que explico formen part d’aquella mena de decisions que alguns d’aquets empresaris que consideren els treballadors com una xacra en comptes de com un actiu, cert. Però no fotem... acomiadar no es una festa, sobretot per petits i mitjans empresaris. Fotre fora gent qualificada amb la que hi tens una estreta relació no es un objectiu vital agradable per ningú, diguin el que diguin els sindicats.
La Reforma Laboral està infinitament més ben pensada del que jo m’imaginava. Si estem d’acord en que el mercat laboral no funciona tal com el tenim estructurat i legislat, si constatem cada dia que països com Alemanya ens fan dumping social avui si i demà també, si tots estem d’acord en que vora un 25% d’atur es una anomalia en el context de la Unió Europea, era evident que s’havia de encetar un procés de canvi en la legislació que poses a les empreses d’aquí en condicions de competir i de millorar la productivitat. La Llei ho fa? Mireu, jo no ho se, el que tinc clar es que la normativa anterior no funcionava.

Ara bé. Al tanto que va de canto. Entenc que aquesta llei no fa res que incideixi a curt termini en la reactivació de la contractació. En absolut. Caldrien noves normatives que afavorissin la contractació d’aturats, tant de joves com de llarga durada. Però això requereix de un coratge polític i de la col·laboració activa per part dels agents socials. I aquí es on volia arribar jo.
Tenim unes patronals, amb uns dirigents i unes estructures, que dir-les obsoletes es ser generós. Algun empresari català pot sentir-se representat per pintxos com Joan Rosell de la CEOE, Josep Gonzàlez de PIMEC, Miquel Valls de la Cambra de Barcelona o Joaquim Gay de Montellà de Foment? Paios que no han dirigit una empresa en sa vida, carn de consell d’administració, subvencionats, comprats, al servei del poder i no de l’empresariat. Tots ells al capdavant d’institucions caduques i no democràtiques, filles del franquisme més tronat, gremials, construïdes a base de la cooptació més vergonyant, la compra de voluntats més barroera o de fidelitats canines a canvi de solucions a mida per a carreres professionals miserables o directament inexistents. Algú es pensa que aquesta gent aportarà a la discussió alguna cosa més que un aplaudiment, unes declaracions oportunament llepades, o un discurset anodí a la presentació de un acte d’autobombo? Perquè això si, els mitjans de comunicació, tota la patuleia de periodistes econòmics que son els únics en la professió que escriuen els seus articles fent copy-paste del que li diuen els comunicats de premsa de les institucions que haurien d’analitzar de forma crítica, estan disposats a aplaudir qualsevol bajenada que deixin anar. Per definició, un economista –i el periodista econòmic encara més- es algú que demà sabrà perquè es va equivocar ahir.

I els sindicats? Perdoneu... però es que em fa quasi vergonya parlar d’ells. Unes estructures tant o més casposes que les patronals. Incapaços de donar solucions, una gent amb la barra d’haver estat mirant com pujaven les xifres d’atur sense aportar res més que solucions del tipus: “Més impostos i més ajuts socials”. Però que estan bojos? Si els líders patronals –ha ha ha ha ha ha ha, perdoneu- no han fet d’empresaris en sa vida, que us penseu que han treballat en alguna cosa els líders sindicals? Vaja... més enllà que per a mantenir-se durant tota la seva vida laboral al front de l’organització i a sou de tots! Que l’estat manté els sindicats, com manté les Patronals! Com no voleu que convoquin manifestacions en contra la Reforma Laboral els sindicats? Que us esperàveu? Abans... en el cas dels tres homes que treballaven al magatzem de l’empresari aquell que haurà de plegar si no fa alguna cosa, sabeu a qui NO es podia fotre fora de cap de les maneres? Ho heu endevinat: al qui té carnet de un sindicat. D’això als Estats Units (i a la Xina) en diuen gangsterisme.
No ho se nois i noies... jo he estat treballador per altri, m’han acomiadat justa e injustament, he endegat tres empreses i només la tercera ha sobreviscut. No veig al meu entorn empresaris amb plans malèfics per robar els menjar de la boca als descamisados, veig gent que es juga els quartos –que no té, moltes vegades- per construir un negoci que funcioni i tingui futur. Per altra banda tampoc veig les hordes marxistes sindicals que vulguin detonar l’empresa sigui com sigui perquè l’amo grapeja les secretàries! Que no vivim en un món de Dickens collons! Per molt que ens ho vengui Foment i UGT! Caldria canviar sindicats i patronals i afavorir que gent nova amb ganes d’aportar i no de destruir se’n fes càrrec dels nous acords que el país necessita, tot això que passa avui es basa en argumentacions simples, de manual tronat i de dogmatismes que ja eren antics el 1978.

Es imperdonable el poc criteri que de manera generalitzada s’estén com una taca d’oli. Una percepció construïda sobre prejudicis i mentides que ens portarà a conflictes socials que es podrien evitar si a la taula de negociacions hi haguessin empresaris i treballadors que fossin això: empresaris i treballadors. I no vividors del sistema, titelles subvencionades, sense més interessos que seguir sortint a la foto i cobrant a final de més, no fos cas que hagueren de treballar o tenir una aportació original a fer. Benpensat, entre tots... el que hauríem de fer es una Reforma Laboral destinada únicament a posar a treballar a les patronals i als sindicats per allò que els paguem: trobar solucions que facin millorar l'economia del país i no per viure del cuento.

7 comentaris:

  1. respecta al que dius de la reforma laboral, just estic amb tu amb el dius en aquest punt, i cito :
    *Ara bé. Al tanto que va de canto. Entenc que aquesta llei no fa res que incideixi a curt termini en la reactivació de la contractació. En absolut. Caldrien noves normatives que afavorissin la contractació d’aturats, tant de joves com de llarga durada. Però això requereix de un coratge polític i de la col·laboració activa per part dels agents socials. *

    Es aquesta la mare dels ous, i no hi ha d´altre..aquesta reforma només mira un de les dues potes que te que tenir la reactivació, si només es legisla una, no només no servirà per res, si no que pot facilitar que pugi l´atur, m´es igual en quin segment de la població.
    Però aquesta mateixa reglamentació + unes bones mides per incrementar la ocupació, tant per els treballadors com amb mides per afavorir la reactivació de la feina al empresari (però això te molt a veure en que els bancs obrin la mà )i d´altres que afavoreixin la exportació, seria un bon pas per la reactivació.
    Només amb aquesta normativa, + les retallades a tort i dret, faran encara mes que caigui el consum

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert.
      De fet... d'aquesta mena de crisis econòmiques només es pot sortir aplicant dues variables: Patriotisme i voluntat de servei. Valors solidaris. No abusar dels serveis públics, treballar més per menys i en la direcció correcte, no esperar beneficis a l'empresa i lluitar per mantenir-la oberta i ser més competitiu...
      Son valors que cotitzen a la baixa en un món d'hedonisme infantil i ji ji ji, ja ja ja... Però... algú ho hauria de dir. No?

      Elimina
  2. Titol Alternatiu: Els parasits.

    ResponElimina
  3. Mira, no és tant que ara canviin la llei per afavorir nova contractació, com la confiança que no els tinc jo i molts com a emprenedors. No es pot canviar d'avui per demà tota la mentalitat de jutges, inspectors de treball i altres que han jugat sempre i de forma sistemàtica en contra de l'empresa. Com quelcom que cal castigar. I que me'n dius de tota la màquina administrativa funcionarial i social que ha de viure de les cotitzacions dels treballadors?. Aquesta càrrega de percentatges per contingències comuns+AT i ET+ atur+ Fogasa+ etc pot superar el 50% del cost laboral del treballador i això és escandalós. Passa que hi ha poca gent treballant i aquest pocs n'han de mantenir a molts que no treballen i això ja no s'aguanta per enlloc. Per tant, cal fer foc nou i tornar a començar de zero, bastint estructures administratives eficients i no caus que segresten la productivitat. Mentres això no arribi, a mi no m'hi trobaran pas alimentant aquesta màquina de robar o expoliar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. tu dius : *Mira, no és tant que ara canviin la llei per afavorir nova contractació, com la confiança que no els tinc jo i molts com a emprenedors. No es pot canviar d'avui per demà tota la mentalitat de jutges, inspectors de treball i altres que han jugat sempre i de forma sistemàtica en contra de l'empresa. Com quelcom que cal castigar. I que me'n dius de tota la màquina administrativa funcionarial i social que ha de viure de les cotitzacions dels treballadors?. Aquesta càrrega de percentatges per contingències comuns+AT i ET+ atur+ Fogasa+ etc pot superar el 50% del cost laboral del treballador i això és escandalós. Passa que hi ha poca gent treballant i aquest pocs n'han de mantenir a molts que no treballen i això ja no s'aguanta per enlloc.*,
      Això es el que te que regular molt be dins d´aquesta altre pota que et dic.
      vull dir que a mes del que han fet clar regular tambe tot això, es evident que l´empresari així no pot viure.
      Es per això que dic que només s´ha fet feina en una de les potes i en en canvi en el que pot millorar la contractació no

      Elimina
  4. Un aplaus!
    Cas pràctic:
    Masa salarial: 580.000 euros
    Diners que s'emporten a casa els treballadors: 290.000 euros

    La Reforma Laboral farà que es judicalitzi molt més els acomiadaments, però passarà com amb els divorcis, on les custodies van a parar a la dona en el 95% d'ocasions (i no faig judicis de valor ara).

    El sistema NO NO NO NO NO funciona, i cada cop menys gent manté més gent. I espereu-vos a cobrar la pensió els qui heu cotitzat tota la cida... el diari avui ja deia que ens haurem de buscar pensions privades! A AQUESTES ALÇADES DE LA FESTA???? i a qui confiar-li els quartos? A aquests bancs i asseguradores que ho inverteixen en bons escombreria? NO FUNCIONA! -.-

    ResponElimina
  5. Totalment d'acord amb el que dius. Hi ha molt poca gent que trevalli per mantenir a tants i tants que no trevallen i alguns d'ells amb uns sous... que no es pot permetre. Si no comencem de zero i reinventem una altra clase de societat més justa en el que tots tinguem d'aportar el nostre granet d'arena i d'esforç sense permetre que uns quans visquin a costa de la nostra suor... malament anirem.

    ResponElimina