S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 22 de febrer de 2012

Error de diagnosi del doctor Carretero: El que cal es foc nou.

Ahir vaig sentir el doctor Carretero a la ràdio. Més enllà de la simpatia que em provoca la seva rectitud i la seva capacitat de parlar sense tabús de tot, després de donar unes quantes voltes a les seves declaracions, crec que es va equivocar en la diagnosi. El metge de Puigcerdà, murri, irònic i sarcàstic com sempre, va venir a dir que veient els resultats electorals els catalans volen ser espanyols.

Quan vaig sentir aquesta frase no hi vaig poder estar més d’acord. Es una realitat científica, si l’electorat vota opcions autonomistes serà que no vol ser independent. Vistes les coses des de dins, sota el meu prisma, ja s’entén que Carretero fa una crítica sardònica d’aquest component de rajolí prim que diu en Josep Carreras que portem els catalans a l’ADN polític. Per això crec que s’equivoca en la diagnosi, es una broma de consum intern, d’acord, però potser fora hora de superar l’endogàmia, l’acudit privat, i els retrets familiars.

Tot això ve a cuentu, perquè el propi Carretero denuncia en la mateixa entrevista que probablement les persones que estan liderant el camí cap a la independència no ho fan prou bé, perquè no aconsegueixen transformar-se en alternatives polítiques que generin prou confiança com per donar-los el vot. I aquí té tota la raó. Els partits per la independència no només han de suportar els atacs de les pors dels ciutadans al trencament amb Espanya, la befa dels mitjans de comunicació que no aposten –encara- per l’alliberament nacional, les manipulacions i legítimes infiltracions dels serveis d’intel·ligència espanyols... a sobre, ens hem de suportar a nosaltres mateixos.

Els catalans sembla que hem fet un procés d’afirmació nacional que ha portat la independència al centre del debat seguint el camí següent:

-Primer varem anar a reformar psicològicament Espanya, a fer pedagogia dèiem. I va ser que no. La última expressió d’aquest fracàs la va denunciar la gent que va sortir al carrer el 10 de juliol del 2010. Punt final.

-Paral·lelament, i de forma prou intel·ligent, entre tots, independentistes, autonomistes, i fins i tot federalistes –siguem generosos, tot i les reticències- varem centrar el debat en el dèficit fiscal, de infraestructures, i les solidaritats imposades. Ja està, estem tots d’acord, per aquí ja no avançarem més, ho tenim clar arreu del país i de forma transversal. No cal que hi insistim. Punt final.

I ara que? Com transformar aquesta doble constatació de que Espanya ni vol cedir autogovern ni vol deixar de recaptar injustament a Catalunya en una voluntat electoral per la independència? Segons les paraules d’ahir del doctor Carretero la culpa es de l’electorat, jo estic més d’acord en la segona part de les seves declaracions que assenyalen el missatge i el lideratge del independentisme com a responsable d’aquesta contradicció.

Jo de la independència en parlo amb tothom. M’apropo al tema poc a poc, deixant pistes com molletes de pa, convertint la dinàmica de la conversa –en lo possible- en un esquer fins que enxampo el peix, i constato que els catalans de naixement o d’adopció, catalanoparlants o castellanoparlants, cambrers, taxistes, executius, dones de fer feines, venedors ambulants, socialistes, anarquistes, convergents o fins i tot votants del PP, ja ho saben i ho veuen que viuríem millor amb un estat propi, ja estan convençuts que això no pot seguir així i que no hi ha solució de continuïtat amb una Espanya enrocada en una visió antiga i txulesca de la relació. Ho tenen clar. Però també tenen clar que els partits, els líders, el missatge, el futur que s’albira de les propostes electorals per la independència no els mereixen confiança. I si haig de dir-vos la veritat, a mi tampoc.

El lideratge per l’estat propi sembla entestat a confondre ser seriós amb estar emprenyat. Obcecats en insultar als qui “no entenen” o “no fan el pas”, renyant a convergents i socialistes, dient-los botiflers, traïdors, unionistes i venuts. Tractant als votants del PP com si no fossin catalans, als indignats de fer-li el joc a Espanya i als assistents a la Feria de Abril de candidats al bitllet de tornada. Que no ho veieu que els Pere Navarro, les Joana Ortega -reconeguda psicòloga!, perdoneu però no puc evitar-ho- i els Rafael Luna del PP han de poder viure, treballar i prosperar en les seves carreres personals i públiques i trobar-se còmodes en la futura República de Catalunya? Jo crec que renyant a tothom mai comunicarem que el fet d’assolir un estat propi es una promesa de futur engrescadora per tots els catalans, parlin el que parlin i estimin el que estimin. Si esperem que els votants pensin, amb el cor i amb el cap, en el futur dels seus fills en comptes de fer-ho en les fidelitats ideològiques dels seus avis, haurem d’oferir-los la promesa de un món millor. I no insistir en el retret i en l’acusació permanent de no estimar prou el país, que ja n’hi ha prou i a Catalunya la gent se l’estima com vol.

Cal una promesa de regeneració política i social que tothom pugui comprar en el marc de un estat nou, perquè les persones pensen que una Catalunya independent seguiria alimentant monstres com en Millet. Hem de deixar clar que el català serà la llengua pròpia de l’estat, però no podem construir la idea que encetarem la persecució del castellanoparlant reproduint les cacera de bruixes a l’inrevés. Aixecar l’edifici que ens protegeixi a tots ha de ser quelcom d’engrescador, amable, útil, seriós, que doni esperança. Això no es fa fotent-li la bronca al ciutadà, només escampant merda sobre les institucions i les altres formacions polítiques i plorant les misèries de l’espoli en un dia de la marmota permanent, sense fi.

Es possible que la solució passi per desballestar ERC, que es una marca caduca i rebentada electoralment per mil raons que no venen al cas, però tothom que té dos dits de front sap que es infinitament més difícil recuperar un producte mort que llençar al mercat un de nou. Sentimentalismes a banda, entre els uns i els altres varen matar ERC, apunyalada per l’esquena, enverinada des de dins i suïcidada finalment a cops de cotxe oficial, discurs políticament correcte i equidistàncies impossibles.

Cal foc nou, i segurament cal també que les seves flames devorin els comportaments frikis i histèrics de SI i el messianisme sarcàstic de Reagrupament. La via del discurs del retret que proposa López Tena es el mateix que proposa el doctor Carretero, i no sembla que es pugui guanyar la confiança ni de l’electorat convergent, ni del catalanisme socialista, que representen la centralitat política del país i que son imprescindibles per esdevenir independents. L’objectiu no ha de ser les solucions personals dins el món de la política, ni la supervivència “dels meus”, del partit, dels fidels... Carretero equivoca la diagnosi, no es que els catalans vulguin ser espanyols, el que passa es que una cosa es saber que la independència es la solució i l’altre donar el vot a gent que no sap bastir un discurs seriós, engrescador i fiable. Ens hi hauríem de posar.

12 comentaris:

  1. D'acord en tot. Dues cosetes:

    1.

    Trobo a faltar algú que els expliqui als espanyols residents a Catalunya, a les Jennis i als Kevins que això de la independència no es fa en contra seva.

    Que podran seguir parlant en castellà a casa seva com sempre, que ningú els marginarà pel fet de ser i sentir-se espanyols.

    Que Espanya els ha traït. Que, per molt que animin la Roja i que se sentin espanyols i que treballin per espanyolitzar Catalunya, l'Estat els tracta igual de malament que els catalans.

    Que una a escola o un a quiròfan no pregunten a ningú si parlen en català o en castellà. Que pel fet de sentir-se espanyols no els posaran per davant a les llistes d'espera de sanitat.

    Que tenen més en comú amb un sardanista de la ceba de Sant Climent que amb un senyor de Múrcia. Encara que tots dos mirin tele5.

    Mentre ningú els hi expliqui això, tindrem una bossa de votants hostils. Veig que molts polítics es queixen de la "fractura social" però no fan res per tancar-la. Amagant el cap sota l'ala només fan que engrandir-la.

    2.

    I pel que fa a en Carretero, és un home petit i depriment. Vaig escoltar l'entrevista d'ahir i em sonava com un general que torna de perdre mil batalles. Com un jubilat. Cal esma. I esperança. I il·lusió. Que ens ho han pispat tot, no podem baixar els braços i dir que "els catalans volen ser espanyols" i que "no hi ha res a fer". Pot ser que fos ironia, però tan fina que és ironia idiota i contraproduent.

    Però bé, si en Carretero és mediocre, també ho son molts d'altres que pul·lulen per l'òrbita independentista. L'únic que veig una mica didàctic i creador d'il·lusió és en Junqueras, però com bé dius milita en un partit desballestat. És el líder d'una andròmina inútil.

    Els bascos i els valencians ja ho han vist clar amb Amaiur i Compromís. Desfer els partits antics i crear-ne de nous per fer política nova. Ningú es creurà els partits independentistes per molt diferent que facin les coses si son els de sempre i tenen el nom de sempre i menteixen com sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig doncs que no vaig tant errat.

      Molt bones aportacions.

      Elimina
  2. El paio aquell america gras i cabell tenyt amb "just for men" o similar, en camisa (quina calor que fa aqui al "south"), sense cinturo de seguretat en el Mercedes que el portava cap el delta del Llobregat (ecologistes i flautistes amb gos preneu nota... no per res eh?... es que m'agrada la conya...) ja hi esta d'acord?
    Imagino que si, aixi Catalunya tindria las competencies propies d'un Estat i podriem aplanar.li el cami (com fara la Espe que el Mariano si que pot fer el que volgui que te majoria alla on es talla el bacalla)... i podriem modificar el Pla Metropolita, fer-li una Lei a mida sobre la prostitucio, permetre fumar (de tot) als casinos, i que la seguretat privada interna del macrocomplexe substitueixi a la policia estatal dins dels limits de Eurovegas... exceptuant quan s'hagi de reprimir ecolos-flautistes-estudiants-veins.. que queda molt malament a la TV... a menys que li cedim tambe las comunicacions del complexe...
    La unica putada de Madrid es que "aqui no hay playa"... ni port... ni creuers de luxe...pero recordeu que l'strip de Las Vegas (ara amb decadencia en front de Shangai) va neixer en un desert sense aigua...
    Si no fes plorar em pixaria de riure.
    On ets Berlanga?
    ADB

    Post Scriptum: i la marmota Florence nomes pendent dels Oscars!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això serà tema un altre diu...

      ADB... de vegades fas allò del:
      -Perdone, tiene hora?
      -No, es que me acabo de comer un bocadillo de chorizo
      -Ah! Perdone... como he visto que llevaba un peine en el zapato...

      Savalls

      Elimina
    2. Perdonara el General que discrepi... las competencies serveixen per aixo... per pendre decisions... que ara es prenen a Madrid.
      Nomes era un exemple de la vida misma (actualitat)... per cagadubtes irredents... mentres feia los meus exercicis de fisioterapia sentia els tertulians d'aquella noia tan mona (mes que el Cuni) acollonits entre si posicionar-se a favor o en contra i dien allo de si pero no i no pero si ... tant i tant catala... no fos cas que algu els hi retregui que la van cagar... (no en va el caganer es la gran aportacio de Catalunya a la cultura universal).
      Voste perdoni l'atreviment... pero es que creia que la opinio era lliure!!!
      lol i mes lol
      records a la Florence (I miss her)
      ADB (caporal)

      Elimina
  3. Tinc el pressentiment de que la Independència potser arribarà, però només deixant "per desprès" la regeneració política i social. I no per ganes, si no per necessitat.

    No n'hi ha prou en pintar un futur engrescador, ha de ser creïble. I la credibilitat no només depen de qui la predica, si no també que qui escolta, del "clima" del país.

    (Sarcasme On)

    Seguin una mica el fil argumental del article de Savalls, diria que la independència arribarà més aviat si els defraudadors i els corruptes hi tenen la seua supervivència assegurada. Si no deixem de fer-los retrets, s'emprenyaran i ho hi haurà res a fer. No estan per bromes aquests...

    (Sarcasme Off)

    ResponElimina
  4. Foc nou?
    Ja el tenim aqui... en Jordi Pujol ha vaticinal la MORT de CATALUNYA!!!!... en una traca final wagneriana... problema ressolt...
    Correu a comprar la tercera entrega de "Mistificacions i records adaptats"...
    NO TENIM REMEI... O SI?
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. ADB llegeix aquest link:
      http://www.vilaweb.cat/editorial/3988385/quan-pujol-abjura.html

      Elimina
  5. Ok. llegit... lo Jordi proposa "abjurar"... y? (per mes ressonancies historiques que tingui lo fet... si ha adherit algu?... so estan rumiant... lo de la "dura repressio militar inicial" fa venir cagarrines????).
    Genial la intervencio parlada del pallasso de torn d'ofici sobre SCOTLAND... (igual aixo es lo del peine en el zapato)...
    I si estessin ELLS acollonits?... i si el corredor per l'Arago... las declaracions sobre la SECESSIO d'ESCOCIA... i els casinos a Alcorcon ... nomes fossin una mostra del que realment pensen?... que la Independencia (dificil!) NO ES IMPOSSIBLE????...
    Que en pensa la Florence?... haurem d'esperar a que passin els Oscars es clar...
    ADB

    ResponElimina
  6. El contingut de l'article va en contra de la tesi plantejada. Destrossant a totes les opcions polítiques tampoc et posa en una posició gaire engrescadora per "votar" el teu posicionament. Ets especialment injust amb SI, ja que no tenen res de frikis ni d'histèrics, i si molt de dignes i honestos. L'article sencer sembla haver estat inspirat a Can Godó. Potser el teu referent és Màrius Carol?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola anònim.
      El que soc es especialment curós i generós amb SI, perquè qualsevol persona vinculada amb les converses mantingudes abans de les eleccions del novembre de 2010 -com jo mateix- sap el pa que s'hi dona dins la teranyina de personalismes i lleialtats dubtoses del independentisme. Soc dels qui ha decidit no remenar les misèries dels altres. pel bé del moviment.
      Es increible que pensis que la meva línia editorial sigui propera al Grup Godó o en Marius Carol, quan si llegeixes altres posts veuràs que es un dels objectius favorits de la meva crítica.

      Elimina