S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 14 de febrer de 2012

La temptació independentista II

Deia W.C. Fields, el gran còmic americà que inspirà a Groucho Marx i a Woody Allen: “Jo no tinc prejudicis, odio a tothom per igual”. Aquest es tot l’esperit ecumènic que intento mantenir en aquest bloc. Puc equivocar-me, es clar, però tracto sempre de repartir equilibradament culpes i nafres. Es coneguda també l’anècdota entre Josep Pla i Luís Racionero. Quan aquest li va dir al mestre de Palafrugell que volia escriure, però que no sabia exactament sobre que, el murri de l’empordanet li va preguntar: “vos ja en teniu de diners?”. Quan l’autor de La sonrisa de la Gioconda li va contestar que no, Pla va concloure “aleshores no pateixi que ja li diran el que ha d’escriure”.

Dic això, perquè he rebut tres e-mails de tres convergents pre-pujolians que destil·len contra el meu post una indignació més pròpia d’un pelut acampat a la plaça Catalunya, que de algú que ha anat a una escola de pago. L’autor d’aquest bloc no hi té el cul llogat, al menys al ciberespai, i per tant seu quan vol. I jo que ja havia donat per periclitat el tema de la pobresa dels arguments convergents sobre la ineptitud dels independentistes per a construir un estat català, em veig obligat a fer-ne una segona entrada aquí al Savalls. Cap agressió virtual sense resposta, doncs. Avui repassarem més en detall la tesi del llibre La temptació independentista, no fos cas que em quedés alguna cosa al pap.

Els autors sembla que pretenien atacar, i jo no els trec raó en això, alguns dels mites històrics dels qui volen la independència. Volien provocar un debat sobre la conveniència de posar com a referents a personatges com Moragues, Claris, Casanova, Companys, o Macià. Gent que va acabar martiritzada, derrotada, o que directament varen conduir la nació a grans desastres. Proposen el dubte raonable segons el qual hauríem de tenir en més alta estima i consideració gent com Prat de la Riba, Cambó o Pujol, que varen utilitzar les seves innegables habilitats polítiques per construir i avançar en el catalanisme.

Home, que voleu que us digui? Es un debat interessant. Però jo pensava que tots sabíem a aquestes alçades que la Història, així amb majúscules, serveix per a dues coses: la primera per intentar profetitzar el futur mirant enrere, evitant errors i entrebancs passats i la segona, fer-li dir a la història allò que ens va bé pels nostres objectius presents. Tant cert com verídic, oi?

Jo esperava trobar-me en el llibre atacs concrets, punyents, dolorosos i defensables. De l’ordre següent: “Al general Moragues el varen penjar i esquarterar perquè al segle XVIII els homes d’honor quan rendien una plaça juraven no tornar a agafar les armes”, i Moragues no ho va fer; “El Decret de Nova Planta es conseqüència de que els catalans es varen aixecar en armes contra el Rei legítim i que havia jurat les Constitucions Catalanes”, que volíeu? uns mimitos?; o bé, “caldria preguntar-nos si Macià, Dencàs, o els germans Badia vorejaven perillosament el feixisme en els seus plantejaments nacionals”, podríem discutir-ho i seria interessant; o si no, “a Companys li va salvar la biografia el fet de ser afusellat, perquè tothom qui el coneixia en treia la conclusió de que era un gangster”, i ens haguéssim barallat, o no. Però aquestes provocacions intel·lectuals son massa incorrectes políticament. El llibre parla d’aquests personatges i d’aquests fets encabint-los en l’epígraf dels somiatruites i les xarlotades, que voleu que us digui? La polèmica me la imaginava més gran.

De fet es curiós que els autors ens contraposin contundentment a Francesc Cambó com algú que si que hagués estava preparat per a construir una Catalunya estat. Llàstima que fos un autonomista, com Prat de la Riba i com el Jordi Pujol del segle passat (es veu que ara l’ètica de la responsabilitat pujoliana demana la independència). Posar d’exemple d’alguna cosa, que no siguin els negocis i la introducció a Catalunya del lobbisme, a Cambó em sembla de mal gust. Sobretot, perquè es coneguda la resposta que li va donar Woodrow Wilson –president dels Estats Units i premi Nobel de la Pau- al cap de la Lliga Regionalista: “Si voleu la independència estarem al vostre costat, perquè es tractarà de un assumpte internacional; si voleu autonomia dins Espanya, no tenim res a dir, perquè es tractarà d’un afer intern d’aquest país”. Em sembla que enlairar Cambó com exemple de agudesa patriòtica es com fer anar els gegants en un dia de vent.

Tot i acceptar que els líders que històricament ens han tocat, o bé no varen tenir l’habilitat, o bé no varen tenir la voluntat de conduir-nos cap a l’emancipació com a poble, em pregunto si aquest es el cas avui en dia. I aquesta es la base de la tesi final del llibre: La feblesa estructural del nacionalisme/independentisme català. Mireu... podent-li donar la raó, em sentiré generós i ho faré. També haig de dir, però, que soc el primer en acusar al moviment per la independència d’endogàmic, propens a la capelleta i de poc seriós.

El que no puc entomar es que el llibre pressuposi que es millor ser una autonomia d’Espanya que un país independent com Portugal. Millor la metadona del Barça que una selecció nacional. Millor tenir la Caballé i en Carreras que dos premis nobel com tenen els portuguesos. Que es ridiculitzi els dirigents pacifistes de l’esquerra i que es generalitzi la seva infantil posició davant la necessitat de un exèrcit català a tot el món independentista. Que es digui al llibre que el nacionalisme català es de caire lletraferit i literari dient que no hi ha catalans amb vocació militar, de fet això resulta insultant per tants i tants catalans que els hagués agradat dedicar la seva vida al servei d’armes i no ho han pogut fer perquè la història ens va regalar sòmines com en Cambó. Si els socialistes varen posar un català de ministre de defensa espanyol l’any 1982, si en Duran Lleida mataria per ocupar la cartera d’exteriors que va passejar en Piqué –amb reverències vergonyants incloses- com s’entén que pensin que no hi ha gent preparada per fer-se’n càrrec d’aquestes responsabilitats a la República Catalana?

Es cert que el lideratge del moviment, amb honroses excepcions, es en mans de més d’un friki, i de més d’algun personatge dubtós. Però no ho es menys el fet que el President de la Generalitat té un currículum pràcticament inexistent en l’empresa privada tret d’haver-li servit els cafès al senyor Prenafeta, que la vicepresidenta menteix en el seu CV per semblar “digne dels millors”, que tenim un geni del món acadèmic com en Mas Colell fent poc més que d’home del frac davant Madrid, i que Duran i Lleida va entrar a la política i penja de la mamella fot tant de temps, que només Uriel Bertran és en disposició biogràfica de prendre-li aquesta mena de record Guiness de permanència en la nòmina de l’estat.

Resulta evident que Catalunya té un problema de lideratge, però no combrego amb que aquesta situació puntual ens hagi de condemnar a viure colonitzats per in eternum. Com va dir un amic fa poc, si molts ens hi posem a treballar, els líders acaben per sortir de forma natural. Fins i tot, un dels amics convergents que se m’ha queixat del primer post, sota l’argument de que jo no havia entès el llibre –o que no l’havia volgut entendre- em reblava que “si tant clar ho tens presentat de cap de llista i guanya unes eleccions”. Aprofitaré l’avinentesa per explicar una última anècdota biogràfica meva, i acabar de lligar-ho amb el que deia al començament sobre en Pla i en Racionero.

Fa molts i molts anys, quan el món era jove i jo declinava la invitació de fer-me britànic i així poder ingressar dins un exèrcit com Déu mana, vaig dir-li a l’amic -i general- que em feia aquella oferta que tant m’honorava:

-“Sabeu que em passa? Que jo només tinc una de pàtria, i aquesta es Catalunya. No podria servir sota cap altra bandera, si no fos per obligació. De totes formes, potser m’agradaria dedicar-me a la política”

El general, membre del partit conservador, i segons les seves paraules foragitat de més països dels que jo mai visitaria en la meva vida em va respondre:

-“Ai, xicot, per a fer política només has de complir un dels següents requisits. O bé tens molts duros, però molts, i fas política de debò. O tens un estomac de ferro per menjar-te totes les renuncies, i tot el joc brut, que hauràs de empassar-te a canvi de un salari merdós.

Quanta saviesa, Déu meu! Es veu que de murris, apart de a l’Empordà també n’hi ha a les Illes britàniques... Que quedi dit: els meus ingressos potser em donen prou per dir el que vull en aquest bloc, però no son prous per fer política amb tota la llibertat necessària. Al menys, per ara, que ja veurem...

9 comentaris:

  1. Molt bé Savalls...
    N'hi ha que no varem passar de caporal per negar-nos a esser "oficials" (alferez de complemento en deien) del exercit d'en Franco... no com en Jordi Pujol... (veure la seva afoto de "guerrer" en el llibre "EL VIRREY"...)
    A mi no es que em caigui malament, es que de pare ja en vaig tenir, i no soporto el seu paternalisme empaltat de soberbia (ell sap i tu no).
    A mes si alguna cosa em fa realment fastic son els politis "jubilats" que demanant sang i fetxe quan en el seu moment pararen lo cul (No de Catalunya no... de tot el mon... odio la imatge del politic de cabells blancs que al balco del Ajuntament corresponent, fa onejar un bandera (la que sigui) i clama histeric per enviar als teenagers a la guerra!!!).
    Per aixo el meu pare odiava als politics inclos en Pujol... com el trovo a faltar (al meu pare no al Pujol)... quan mes gran em faig (60 anys pels idiotes a qui els agradan les dades estadistiques) mes veig quanta rao tenia.
    ADB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també odio els que van anar a fer d'oficial o de sargent per Franco o per Espanya. Ja ho saps.

      Elimina
  2. Mare de Déu, com he xalat llegint-te!

    ResponElimina
  3. Bona argumentació contra els que es conformen amb les engrunes de l'amo.
    Jo puc entendre fins a cert punt que els que van viure la dura postguerra, es a dir van neixer als finals dels 30 i la infantesa-juventut va ser durant els anys 40 i 50, que d'alguna manera tinguin simptomes del que jo anomeno "del torturat". El Jordi Pujol és un clar exemple perquè realment va ser torturat no només psicologicament com tots els que van creixer en aquell temps sinó que també ho va ser fisicament.
    Són persones que els hi tenen la mentalitat menjada per l'opresor, l'autoestima dels catalans (i en part d'ells mateixos) per terra i tenen assumint que no hi ha res a fer.

    Com que no poden pensar més enllà perquè els han anul·lat aquesta possibilitat al pensament, si són patriotes de veritat, es dediquen a treballar a favor del catalanisme autonomista o regionalista. Peró no és culpa seva, és que estan condicionats per les seqüeles de la tortura psicológiques que van rebre a la infancia i adolescencia.
    Jo sóc força respectuós per aquestes velles persones, doncs d'altres en la seva situació, van repudiar totalment el catalanisme i van abraçar-se debotament a l'opresor i són els principals botiflers catalans que hem tingut els darrers 50 anys.

    El que no puc entendre ni menys acceptar, són els que han nascut els anys 60, 70 i 80, que segueixen reproduint les mateixes traumes psicològics que els vells convergents. No ho entenc. Només ho puc concebre si també han patit algun tortura psicológica ja sigui a l'escola religiosa espanyolista o són persones sense capacitat crítica i analitica que segueixen a fil per randa el que l'expliquen els seus pares o avis convergents.

    En tot cas Savalls, et felicito per les teves ganes de llegir-te el llibre. Jo la veritat als meus 50 anys i després de més de 20 pencant per la independència, ja no tinc ganes per llegir segons quines coses.

    ResponElimina
  4. Hola, estic d'acord amb el teu article però no amb la fúria que desprens cap a Cambó i menys encara cap a Prat de la Riba. Sense Prat de la Riba ara no tindríem polítics ni merdosos ni valents, sense Cambó no tindríem l'ortografia. Sense en Pujol o en Mas tindríem el mateix. La importància d'una persona es mesura en què passaria si no hagués existit mai.
    La frase del general ho resumeix de forma genial, Prat de la Riba, Cambó o Macià eren gent que no estava a la política per fer diners perquè ja en tenien i només en podien perdre. En Mas, en Pujol, en Companys, en Carod, l'Uriel etc viuen d'això perquè mai han sabut fer res. Per això m'agradava en Carretero, tot i que més tard va demostrar que pots no voler diners però ser un incompetent(però això ja seria un altre debat).

    ResponElimina
  5. Hola Esclatasangs. Fixa't que no dic res en contra Prat de la Riba. Pel que fa a Cambó... saps que em passa?
    L'exèrcit espanyol devia quartos al meu avi... tenien llogats uns terrenys a Tànger i no hi habia manera de cobrar. L¡avi li va comentar a en Cambó... es va fer de la LLiga... i va cobrar. Trist... però es veu que el calb de la Franja no va inventar res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que del que no parla el llibre i el que realment ens costarà és aconseguir un país on no passin aquestes coses.

      Elimina