dimarts, 6 d’agost del 2013

Carta al Pep Guardiola


Mai han pogut veure’t ni en pintura. “Ells”, els qui es pensen que tenen la manilla a la mà, el botó del on-off, l’aixeta que tot ho deslloriga, a les seves ordres no poden pair que un xaval de poble sigui un paio al qual tot Déu se li posi al telèfon. Es més fort que ells, qui és aquest parvenu? Amb qui ha empatat aquest nanses? No poden amb tu.

Hi ha una mena de subespècie de tarats, amb dret a arbitrar el que ens convé i el que no ens convé als catalans segons el que els hi passi pel presseguer, que no han pencat en sa vida més enllà de gestionar les amistats del papa i l’agenda construïda a ESADE. Un grapat de paràsits socis del Tenis Barcelona, del Polo i amb palcu al Liceu per punyetera coincidència dels astres i la genètica. Fills dels qui per fer negoci suportaven falangistes, néts i besnéts d’homes i dones als qui els cauria la cara de vergonya en veure la degradació de la raça que representa aquesta colla de pijos superficials que es pensen que Joseph Conrad és un after shave i Chesterton un estil de mobiliari.

Jugadors d’avantatge, criptomasclistes, amos de res i milhomes de tot. Per a ells Catalunya és un parc temàtic per tenir un xalet a la Cerdanya i esquiar, per obrir la casa de Llafranc per Sant Joan, sopar llagosta amb pollastre a l’Aiguablava i donar-se-les de Josep Pla. Perquè aquests nanos que manen a tot arreu, com si fossin qui sap què, des d’abans d’haver fet el primer polvo, això si que ho tenen... ningú no els pot discutir la catalanitat, que ells no són fills d’un guàrdia civil com la hortera de la Camacho, ni d’un botiguer de la Barceloneta com el xaval aquest en Ribera, ni d’un menestral del bolsín com en Pujol.

Ells van fer Catalunya. Vaja... exactament ells no... els seus besavis, els seus avis. Tenen el vincle espermetoizal amb el moll de l’os que clavà els fonaments de la societat civil catalana, del Liceu, el Palau de la Música, la Vanguardia, l’Ecuestre i el Barça, sobretot del Barça! Tots culers de soca-rel! Que és la màxima expressió del que mai reivindicaran cara Madrid: la final de les ampolles, el fitxatge d’en Di Stefano i el zero a cinc d’en Cruyff, no fos cas que dividíssim la societat reclamant quelcom més que un pacte fiscal, i de rasquis.

Que aquí és on acaba el seu esperit reivindicatiu, en la competició absurda per les copes ara del Rei, i ara del Generalísimo que la història els ho demana. En guanyar la Liga Española de Furbo arrastrant l’equip d’en Sami i en Ventolrà per camps de ranci aroma de Las Gaunas, Los Pajaritos o El sardinero.

A la que poden garantir que els americans o els japonesos no els fotran fora de directors generals de l’empresa que son pare es va vendre fot quinze anys; un cop han censat la iaia a Calahorra per tal de no haver de pagar impostos de successió; quan s’han assegurat la lleialtat del calb botifler i la societat patrimonial heretada seguirà pagant impostos com “empresa familiar”, a la gepa dels industrials de debò... és el seu moment... que fot anys que s’esperen i ja els toca ser directius del Barça.

Quatre trucs en aquest i en aquell, que no patiu que puc avalar fins aquí i fins allà, però es que ho porto al cor i a la llotja podré fer aquest o aquell negoci... o... vaja... donar-me pisto collons! que em pertoca per dret de sang, no? Doncs això! Que per cantar-los les misses de lloança reparteixen copets a l’esquena, engrunes de poder en forma del mòbil personal d’aquest o aquell, i es ventilen el festorro entre els de sempre, que els mitjans de comunicació els tenen de cara, cony! Si hi manen els seus!

Però... va i resulta que els hi surts tu. El nano de poble, més català que el pa amb tomàquet, de genealogia treballadora, dels de família que les ha passat magres però que ha caminat sempre amb el cap ben alt perquè no els deu res a cap d’aquests malandrins. I vas... i la toques tio! Que encara et tremolaven les cames davant la xicota i et faltaven uns quants Cola Caos per fer el pes i en Johan et fot debutar. I esdevens quelcom del que no en teníem notícia: el 4 ideal.

I mira que podies no haver emprenyat i haver-te quedat amb el noi de comarques que arriba a tocar el cel per portar la samarreta del Barça enganxada a la pitrera. Podries haver seguit el que “ells” esperaven de tu, haver anat a perseguir el cul d’alguna model, no haver pensat, no haver llegit, no haver-te preocupat del que passava més enllà del vestidor. Però no. Havies de ser diferent i florir com un semidéu grec, i no esgarrar-la, i saber una mica de tot, i mantenir-te allunyat de la tonteria dels famosos, dels jurgolistes...

I no t’ho van perdonar. Un xiuxiueig aquí, una filtració allà, i l’enveja dels malparits va dibuixar la mentida i la crucifixió. Que si erets un marica enamorat d’en Figo, que si de tant anabolitzant no jugaves per no rebentar l’escala dels controls antidopatge, que si tenies la SIDA per promiscu. Ai... aquell article als papers del Godó que es titulava El noi de la mare –que ja no se si signava en Bañeras o l’Escorcia, que tantomontamontatanto- que venia a dir que jugaves per omplir la quota de catalanitat comarcal. No el busquis si no el vas retallar, que a Internet no es troba, que fa lleig.

Fastiguejat, vas marxar a Itàlia, a voltar pel món, que s’ha de viatjar! I les hienes aquí encantades de la vida quan et va sortir el maleït bolet del dopatge... i jo –perquè vegis que et sóc crític, escandalitzat quan et vas deixar créixer aquells ridículs rínxols d’alopécic que provaven de tapar-te la closca-. Càsum dena!

No havies dit encara la darrera paraula. Tots en som conscients. Vas venir per aquí a fer de míster, cridat a la glòria pel fallit tsunami del independentisme, pel califa del Luz de Gas, i encara ens tens a tots bavejant de plaer. Cardar-li 6 al Madrit... al Bernabeu... les Champions... Déu meu! Per sort “ells” tot això no t’ho podran treure mai. Ni a tu, ni a nosaltres. I saps perquè? Perquè entre tu i l’Obama –i ja te’n pots enfotre si vols- heu fet creure a un poble derrotat que TOT és possible, si un nano del Bàges va convertir el Barça en el millor equip de la història del futbol i un negre va arribar a ser President dels Estats Units... ja em direu si els catalans no ens podrem desempallegar d’Espanya, malgrat tot, i malgrat “ells”.

Gràcies Pep! Semper fi! I que ho guanyis tot al Bayern!     

17 comentaris:

  1. A VOLTES H'ARRIBAT A PENSAR QUE EL "NUÑISMA" I EL "SANDRUSCO",SON QUASI LO MATEIX....."AMIGOS PARA SIEMPRE....."

    ResponElimina
  2. Enhorabona per aquesta oda, la compartiré emocionat encara. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Molt bona carta, per mi el Pep sempre ha estat i serà el meu referent, encara m'enrecordo quan mirava partits del Barça B perque jugaba ell, quina visio del joc sempre al espai buit, quina elegancia amb la pilota, i quan parlava tot i lo jove que era, l'avi sempre em deia: "nens mireu aquest noiet com parla, preneu exemple de la maduressa que te tot i ser tant jove". I així ha estat sempre l'he admirat per la seva honestedat, per la seva voluntad de ferro d'arribar al final per defensar la veritat, i tantes altres virtuds que té, i no en fa bandera per la seva gran virtud, l'humilitat.
    El que he intentat desde sempre es poder parlar amb el Pep personalment, es d'aquelles coses que et proposes de fer durant la vida. Ho he intentat de totes les maneres, molt abans que fos primer entrenador del Barça, ho vaig intentar ja com a jugador, pero la seva discrecio a no tenir gaires amics, de no estar connectat al món ho fa gairebe be imposible, encara que no perdo l'esperança.
    Necessito parlar amb ell perque li vull explicar el que n'espero, el líder en que s'ha de convertir per el país i el que l'arriba a necessitar la gent d'aquí, amb aquesta idea vaig fer aquesta carta amb l'esperança de que la pogues veure algún dia.

    El que em sap més greu de tot es que el meu avi no va poder veure com el Pep es convertia en el millor entrenador de l'historia del Barça i com arribava com molt be dius a tocar el cel.

    Amb el premis de l'autor publico el enllaç de la meva carta. Moltes gràcies

    http://www.youtube.com/watch?v=r_pw8DVLtKg

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves amables paraules,

      Guaita... A la carta no he volgut encadenar les lloances a la feina feta per en Pep Guardiola com a jugador i com a entrenador. Són tantes i tant conegudes, que no cal.

      Tampoc he volgut posar-hi un parell de crítiques absurdes, que jo sempre li he fet. Per exemple... que allò de que pixava colònia a les rodes de premsa és ben cert... i que feia una miqueta de ràbia que fos tant correcte sempre... Vull dir que, uix... una mica més de sang també m’hagués agradat veure-li en alguna intervenció pública. Però amb perspectiva haig de dir que en Pep tenia raó, i jo estava equivocat.

      Un dels grans encerts d’en Pep Guardiola va ser no donar exclusives a la premsa. Ho va anunciar tant bon punt es va fer càrrec del primer equip. Nosaltres... els seguidors del Barça, no ho varem acabar de entendre. Al menys jo. Però quanta raó tenia (un altre cop) en no caure en el joc dels voltors de sempre!

      El tio és un crack, i això és difícil de pair per molts dels mediocres que mouen els fils de la cosa nostra –vull dir la cosa catalana, que no he dit tant! hahaha-.

      En Pep ens recorda uns valors molt arrelats en el com som aquí. I són uns valors que intenten dir-nos que “ja no valen”: l’esforç, la persistència, pencar i pencar i llevar-se d’hora, collons! Aleshores som invencibles.

      I ara van “a per ell”, l’estaven esperant a la cantonada. Li foten pel damunt tota la merda que són capaços de generar, amb mitges veritats, amb insinuacions, com ja van fer quan estava lesionat. Que si s’ha portat malament amb en Tito –aprofitant-se de la seva malaltia per fer mal al mite, mentre es penjaven medalles amb el cas Abidal per acabar fotent-lo fora-, que si amb el cas Thiago –oblidant la mala gestió que ells han fet amb aquest jugador-. Ostres! Només faltaria que al Bayern fitxés en Bartra i que aquest esclatés com a succesor de Beckenbauer a Munic!!! Aleshores el titllarien de traïdor a la pàtria!!!

      No el poden veure, però la gent com nosaltres, els d’infanteria sabem que és el putu referent en el qual emmirallar-nos si veritablement volem tirar endavant.

      Elimina
    2. Anònim de les 9:23.
      Abans de jugar amb el Barça B, el 1988 va participar amb el FC Barcelona en el "torneig Vall d'Aro juvenil". No era gens conegut, i en el torneig hi varen participar equips com l'Atlético de Madrid, Athlétic de Bilbao, el Toulouse, el Vilobí (en aquel temps a divisió d'honor juvenil) (..i l'equip local de l'Aro). Com he dit ningú coneixiem aquell nen que acabava de pujar dels cadets i que jugava amb aquell Barça "B" juvenil. Doncs va ser escollit "millor jugador del torneig"
      http://www.arofutbol.com/index.php/ca/1987-1990

      Elimina
  4. Dec ser tonta: quí son "ells"???

    ResponElimina
  5. Ostres, desprès de llegir l'article i els comentaris, m'heu deixat sense paraules, perquè es podrà dir més fort, però no més clar com és en Pep, un català universal, que a més ara ens farà un gran servei a Catalunya, des de Alemanya no podríem tenir un millor ambaixador.

    ResponElimina
  6. Guardiola President....de la Generalitat!!
    frank@dube.cat

    ResponElimina
  7. PEP GUARDIOLA PRESIDENT DE L´ESTAT CATALÀ!!
    frank@dube.cat

    ResponElimina
  8. Paràgraf final amb Obama de absolut LOL. Llepapollisme de l article encara més LOL. I és una llàstima perquè comences prou bé amb l anàlisi de la societat civil catalana.Però és el q te barrejar les coses sense pensar i de,qualsevol manera.pEr cert, del q manen al Barça, no n hi h cap dels q maneguen el País.. Les famílies q maneguen dón d altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. uffff, ara si ho guanya tot amb el Bayern el "nostre" Barça deixarà de ser el referent, hi ha qui ho vol, prefereixen que guanyi Guardiola malgrat perdi el Barça. Per sort pel Bayern, ha fixat per tres anys, no caldrà que el Poble li demani la renovació en cap concert "popular". Guardiola no es Catalunya, ni Obama els EEUU, senyors.

      Elimina
    2. Estimats anònims... aquest és un espai per discrepar i us agraeixo que hagueu llegit el post. Voldria però fer un parell d'aclariments.

      1.- Guardiola no és Catalunya. Cert. sento no explicar-me millor, el que vull dir es que Guardiola representa l'èxit inesperat per part de qui no era convidat a remenar les cireres. I que això, aquesta bona nova d'ascensió moral i social ha de ser destruïda des de les tertúlies i els mitjans controlats pels qui remenen les cireres per dret familiar.

      2.- El mateix han fet amb Obama als USA.

      3.- Aquest bloc és famós per no repartir lloances gratuïtes, i per la meva passió pels neologismes. Aprofitant ambdós extrems demanaria a l'anònim (1) que m'especifiqués a quina sauna de la part noble de la ciutat et varen ensenyar el terme "llepapollisme", el qual concepte m'havia eludit fins avui -val a dir que sortosament, i sense ganes d'ofendre a ningú-.

      Elimina
  9. Entenc perfectament el que vols dir. Però jo no sóc com "ells" , de fet no els suporto. No m´agradan. Jo sóc de pagés,els meus avantpassats eren hortalans i cabrers. No he estat mai al Liceo, ni sóc soci de tribuna del FCB.Sóc independista radical però d´aquí a fer un icona mundial a un futbolista-entrenador em sembla una bestièsa!El conec i conec gent que ha compartit vestidor amb "ell" i a mi personalment no m´agrada gens com a persona..!!

    ResponElimina
  10. Narcis Vidal Estrany

    Contestam unes preguntes:

    Qui coneixes que de paraula diu que renovarà, en dona la seva paraula, no firma res de res, i despres tot i tenir molt bones ofertes renova tal com havia promès?

    Qui coneixes que dels diners d'un anunci publicitari, els reparteix entre empleats del club, i el més important no diu res. Coneix-ho molta gent que dona diners a fundacions, ONG's però tots volen sortir a la foto.

    Qui coneixes que l'acusen d'una cosa, i tot i aconsellar-li que ho deixi estar, arriba fins al final per restablir el seu honor?

    Qui coneixes, que se'n va a la fifa a recollir un premi i parla primer de tot en català?

    El Pep no es tant sols un entrenador, com persona culta e instruida podría ser molt mes que això, pero com es llest sap que la política corromp i no en vol ni sentir parlar.

    El Pep no es Catalunya, pero si la meitat dels catalans fossin com el Pep fa temps que estariem d'una altra manera. Una persona amb principis i valors es un "rarum espécimen".

    El pep es un profesional, i quan va veure que ja no tenia la trempera, i posiblement els jugador ja no tenien aquell punt de motivació, en comptes de viure del cuento i fer un contracte de tres o cuatre anys més, va demostrar la seva noblesa, i va dir no vull continuar, quans ho fan això?
    Es evident que el Pep no es un sant ni un messies, però nois que voleu que us digui m'en fio més d'ell que de tots el politics junts.

    ResponElimina