divendres, 10 de febrer del 2012

Metàfores sobre la independència

Les metàfores ajuden a argumentar. Cert. Però de vegades ens capfiquem en una de recorrent per explicar sempre el mateix, i potser les circumstàncies aconsellarien variar l’exemple per acabar explicant el mateix cas. Si m’ho permeteu, m’explicaré.

La metàfora que ens expliquem, i que ha funcionat prou bé, quan ens referim a l’encaix de Catalunya amb Espanya i la independència gira a l’entorn de un matrimoni en el qual la dona maltractada psicològica i de tant en tant físicament, diu que ja està farta de treballar pel marit malgastador i borratxo. La dona seria Catalunya i el marit Espanya.

Es una metàfora de caire emocional, una mica barroera, perquè no explica que les amistats i la família del marit li varen anar molt bé a la senyora per tirar endavant la merceria. De fet el marit va impedir durant molts anys que cap altre merceria pogués establir-se al veïnat, i ara que els del banc on el marit ha anat acumulant deutes han obert botiga al poble, la senyora s’emprenya i crida que es vol divorciar perquè no se sent estimada i no te mai el mando de la televisió per veure-hi TV3 en comptes dels toros, i que ara marxo de casa.

Es un exemple que no m’agrada perquè voreja perillosament el drama de la violència familiar –em nego a dir-li de gènere- i perquè no explica que els fills del matrimoni tenen sentiments contradictoris. Alguns nens s’assemblen a la família del papa i altres a la de la mama, i donat que ella es qui els ha criat, esbroncat i estat al damunt, a excepció dels més responsables, alguns d’ells encara els cau millor el papa que els deixa créixer lliures, els porta a veure futbol i, de tant en tant, al poble dels iaios en AVE.

La tàctica de la senyora, fins ara, havia estat intentar convèncer al marit, fent pedagogia. No hi ha hagut manera. Quan li agafa la cosa de fotre el camp pateix pels fills... creu que no son prou grans per entomar-ho. Fins i tot pensa que alguns preferiran quedar-se amb el papa i mai més passaríen per la merceria. Per tant decideix esperar a que tots els fills, sense excepció, es posin de la seva banda. Però la cosa està fotuda... perquè quan no hi ha un duro, com ara, i no pot donar-los de berenar la mainada la insulta i li tiren els plats pel cap a ella! Que el marit es al bar amb els amics gastant-se els pocs duros que surten de la botiga.

Ahir un convergent pota negra em deia que la independència no arreglarà tots els problemes, i que crearia frustració, i que en tindríem altres de problemes més complicats, com haver de competir per les subvencions agràries a la Unió Europea amb Espanya! Fixeu-vos hi... quin esperit més galdós que gasta el nacionalisme de la transició nacional i del poc a poc. Jo em vaig quedar de pasta de moniato. No podem fotre el camp perquè no ens en sortiríem sols perquè som una colla de carallots incompetents. Es veu que la senyora de la merceria té por de fugir de casa perquè no té estudis i li fa por estar sola...

Per això em vaig proposar trobar un altre metàfora sobre la relació entre Catalunya i Espanya menys emotiva, més actual, i més honesta. A veure si la trobeu encertada.

El senyor Català tenia una empresa, que va ser absorbida mitjançant una OPA agressiva fa un bon grapat d’anys. Durant molts anys va anar fent negoci dins el nou grup d’empreses. Ja no era accionista, però amb el càrrec de director general de la filial ell anava tirant. A més a més, tenia la gran excusa per a no pujar sous... “la culpa es de la central”, guanyava prous quartos per pagar-se alguns capricis amb la VISA de l’empresa, treia pit a les reunions del grup pels seus bons resultats i fins i tot donava lliçons de gestió i modernitat a les altres filials... “nosaltres sí que ho fem bé, ens ve de mena, penseu que nosaltres abans ens ho fèiem tot i érem els nostres propis amos”, fins i tot, sense que vingués a cuentu, feia la pilota als accionistes amb l’esperança que el convidessin a formar part del consell d’administració. Res a fer. De tant en tant... quan hi havia algun tràngol a la companyia, el President el trucava i li demanava un esforç addicional. I ell... el Senyor Català, eficient, format, coneixedor del mercat, s’hi posava i de les pedres en treia pans, amb diligència, amb il·lusió.

No tot eren flors i violes. Al senyor Català li emprenyava no poder fer la publicitat en català, no li agradava la imatge corporativa, considerava que els processos de producció estaven quedant obsolets, que hi havia massa burocràcia, que els viatges i els incentius sempre eren pels mateixos i no es repartien de forma justa si no sota criteris de parentiu molt poc professionals. Però l’empresa anava tirant i li deixaven canviar de secretaria al seu criteri. Total... que es queixava poc i sempre amb la boca petita.

Però amics meus... l’empresa de sobte va amenaçar fallida! Anys d’incompetència barrejats amb un estirar més el braç que la màniga havien portat el grup fins el llindar del precipici. La competència europea o xinesa, una mala política d’inversions, uns incentius exagerats pels quadres directius, una formació de quadres inexistent i una productivitat ridícula fotien enlaire els esforços del senyor Català i la filial es veia avocada a fer retallades, endeutar-se fins l’infinit, incomplir amb els proveïdors, baixar la qualitat del producte i a resar a tots els àngels i els sants a l’espera de un miracle.

Jo no ho entenc... No pagaria més la pena demanar el compte i muntar Català S.A.? O es que no ens considerem prou formats, eficients, coneixedors del mercat i emprenedors? Tot es redueix a un problema d’autoestima? D’autoexigència? Trenta anys d’autonomisme ens han portat a emascular la nostra emprenedoria? Jo no se si el poble es madur o no... el que tinc clar es que potser ja n’hi ha prou d’eufemismes sobre la sobirania i de tanta literatura barata. O ens ho muntem per la nostra banda i ja ens ho trobarem o ens enfonsem covardament amb els espanyols, hi estiguem casats o no. Ja no es tracta de metàfores, es tracta de sobreviure.

11 comentaris:

  1. M'agrada! Jo sempre n'he pensat una altra. Es presenta un cosi, a casa, i diu "Com que la vostra casa m'agrada, hi vindré a viure amb els meus fills, perque som família, no?" i, pooc a poc, els seus fills van ocupant les millors habitacions, i després diu: "Ara fem un fons comú i aixì pagarem les despeses entre tots; som una familia, no?", però "com que jo estic a l'atur, hem de ser solidaris, jo aporto el que puc i vosaltres, lo vostre, que per això sou rics, oi?". Crec que no cal seguir. És clar que una cosa és ser cosins i l'altre "primos"

    ResponElimina
  2. Tens raó.
    I estarem d'acord que el que es intolerable es no marxar d'aquest país desastros "per por a no estar solets"... apa va!

    ResponElimina
  3. Pero esto que es?
    Un blog independentista?... esto es anticonstitucional!
    Que hacen las fuerzas de seguridad del Estado?
    Prision preventiva para el tal Savays... que lo metan en la misma celda que Garzón para que este le explique lo que es un peine...
    Es que uno no gana para sustos, ahora que el PP manda con mayoria asoluta (como debe ser), el Realisimo va lider en la Liga y ganara la Champignon Ligue pese al Villarato, Mou renovara por tres años mas (con el PP 4 Ligas seguidas claro)...
    Pero es que vascos y catalanes no tienen bastante con jugar la Final de la Copa del Rey en Mestalla?... es que se quejan de vicio!...
    Pero divago...
    Esto de Internet hay que cerrarlo pero ya... luego pasa lo que pasa... ni interne ni feisbuk ni tuiter ni na de na que sirva para que el pueblo critique a sus mejores de forma anonima y canallesca.
    Pero donde ibais a estar mejor que en nuestros amorosos brazos... porque para seguir con la primera metafora... quien os da por el culo cuando vuelve borracho del Bar eh?... pero si se que te gusta!... y de violasion nada eh?... el sagrado deber de satisfacer sesualmente al conyuge si que es constitucional.
    Bueno me voy a pone una denunsia a comisaria para que el Savays deje de importunar la tranquilida del afisionado taurion medio... me acabo la copa de Soberano (que ya son mas de las dose) y acabamos con el.
    Y que no me entere yo que continua sublevando al pasifico y diligente pueblo catalinski que ya disfruta hasiendo "castells" y "sardanas" y cosas folkloricas de la region para su entretenimiento semanal.
    Independencia... pero si os iba a pasar lo de Grecia hombre ya!... suerte teneis que sabemos lo que es mejor para vosotros... (inclujo al Montilla, Zaragoza, Iceta y a la Chacon... que estos si que saben hase oposicion dentro de un orden!).
    No si al final hasta el Chordi Puiol va a salirnos independentista...
    Bueno me voy que no me sierren la comisaria que hoy es viernes y por la tarde no trabajn...

    Mariano Astray del Copon (Alferez retirado)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabemos quién eres... y somos legión! Hahahahahaha

      Elimina
    2. Mariano, eres la prueba evidente de la "rancia" España. Saludos o no..... :=(

      Elimina
    3. Tener un rancio abolengo es un orgullo nacional, señor Anonimo.
      De todas maneras estoy desconcertado... en la Comisaria una amable señorita (no sabia que hubiese mujeres policia!... donde vamos a ir a parar!) me ha recomendado que no me exalte (que es muy malo para la presion arterial), que un blog con 44 seguidores no es un peligro inminente para la unidad del Reino de España, que el tal Savays NO EXISTE que un pseudonimo (Yo creia que un pseudomino era cuando te quedaba en la mano el doble seis pero bueno...), ahora resulta que Savays esta muerto de viejo en Francia despues de beberse demasiado de su vino (no podia se malo del todo el tipo), y que por tanto no se puede dar curso legal a una denuncia contra muertos o deconocidos... caguentodo.
      A mi esto del cyberespasio me ultrapasa un pelo, en el geriatrico nos dieron clases de "ordenador" gracias a "La Caixa" (que se ve que ahora se llama de otra manera) porque dicen que asi el aleman aquel que nos esconde las cosas (ahora no recuerdo como se llama) tardaria mas en venir... creo que la enfermera esa esta un poco loca... pero bueno es lo que hay.
      Ya mucho mas tranquilo... un momento que me ajusto el braguero... ya esta..., a lo que iba... vista la nula peligrosidad de la cosa... reciban señores blogueros un saludo cordial de este que es su seguro protector de por vida.
      Arriba España!
      M.A.C. A-R.

      Elimina
  4. Molt bona metàfora. Però és més real que ficció. Jo ho he viscut a la pròpia pell. Fil per randa i la crisi no va ser ara, sinó fa uns quants anys perquè era sector de serveis a la industria i aquest ja fa anys que a Catalunya està sent destruït.
    Ara estic a Alemanya i no m'estranyaria que sigui el futur de la majoria dels joves catalans si Catalunya no esdevé un estat ben aviat

    ResponElimina
  5. deixem la por reventista, i esperem amb els braços oberts tots aquells que dubten ,ja que aquesta estructrura piramidal que es Espanya pateix el detritus de la crisi i la seva nula capaccitat de reacció amb el protofeudalisme al capdavant ens envia ingent quantitat de gent astorada.
    Per cert els felicito per la Rahola amb els seus comentaris importantíossims per al país,sobtre la Maruja Torres i Palestina.
    El dia que el món pensi un 10% en nosaltres del que nosaltyres pensem en ells?
    Per cert jo vaig amb Corea del Nord i amb el Iemen de Dalt i em preocupa molt l´estret de Taiwan i el diable de Tasmània

    ResponElimina
  6. Suposo que ja ho debeu haber llegit però ...El Sr. Català ENCARA TE UNA EMPRESA AMB BENEFICIS.
    El problema rau, en que desde la central s'enduen mes del 50% dels beneficis bruts. Amb el que queda, el Sr. Català ha de pagar encara sous, manteniment de l'empresa, invertir en nova maquinària si vol seguir sent competitiu .... . Total, que no en te prou. La central tampoc hi fica un duro. Demana a la central que si de cas, que no s'endugui tan o que s'enduguin una part sobre el benefici net (ja descomptades les despeses). Aquesta respon que si necessita mes diners que vagi demanant prestecs o redueixi despesa ( sou dels treballadors, els deixi sense paper de WC ....). Aixì ho fa, però ja es al límit, ara ja ningú l'hi vol deixar diners perquè tothom veu que es una empresa que l'estàn descapitalitzant i si segueix aixì haurà de tancar. Molts treballadors s'emprenyen amb ell, retreient-li el deixar-los en aquesta situaciò tan precaria. I "amb un bon parell de pebrots", desde la central, encara l'hi diuen de tant en tant, que com fá això a aquesta probre gent.
    La clau rau en els treballadors. Els que son capaços de veure-hi mes enllà del seu nas, insten al Sr. Català que faci el possible per desvincular l'empresa del grup. Altres diuen que com que aquí ho estem passant malament i la resta d'empreses del grup estàn encara bé, deu ser una qüestiò de gestió i el que em de fer es tancar i integrar-nos completament.
    Els que hi veuen mes enllà del nas, hauríen de convencer al Sr Catlà o bé a la resta de treballadors miops. Al cap i a la fi, es pel bé de tots els treballadors d'aquí (encara que alguns ens caiguin malament), es per un millor futur dels nostres amics, veins i conciutadans que hi treballen.
    N'hi ha que ja tenim la vida mes o menys encarrilada i si l'empresa tanqués, viuriem igual de be o malament, però insisteixo i també deixo la literaruta barata, SI CREC EN LA INDEPENDÈNCIA, ES PERQUÈ CREC QUE OFEREIX UN FUTUR MILLOR A TOTS ELS CIUTADANS DE CATALUNYA (inclosos els "Alferez retirados")

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alferez retirado del Regimiento de Artilleria.
      M.A.C.-A.R.R.A.

      PS: viam si l'independentisme te un xic mes de sentit del humor coi!

      Elimina