Si vis pacem para bellum

Un 31% dels catalans que contesten les enquestes de l’Avui considera que un estat català independent no hauria de tenir exèrcit per tal de fomentar la cultura per la pau. Està clar que opinar és gratis i que a ningú li agrada ni fer la mili, ni enviar els fills a fer el soldat, ni la guerra, ni la mort en general. Però jo no em ser avenir que un de cada tres catalans amb els que comparteixo la doble xacra de llegir l’Avui i de no tenir un estat propi s’hagin begut l’enteniment.


El Leviatà, l’estat, aquest monstre que els pobles decideixen construir, té unes funcions bàsiques fruit de la renuncia dels ciutadans a exercir-les ells mateixos. Recaptar impostos per donar serveis, impartir justícia i exercir el monopoli de la coacció física. Aquests són els tres àmbits més clars on el ciutadà delega la seva llibertat individual en benefici d’una estructura que resolgui el problema dels serveis comuns, dirimeixi els conflictes entre particulars i sigui l’únic que pugui utilitzar la força de forma legítima. No entenc per quins set sous el nostra Leviatà hauria de renunciar a la defensa per la força, si calgués, dels interessos dels catalans.

De tota la ponència política de Reagrupament, els unionistes han triat el fet que aclareix que Catalunya disposarà d’un exèrcit propi, i d’uns serveis d’intel•ligència, per fer-ne mofa. I és que tenen el terreny adobat per crear un estat de opinió contrari per dues bandes: el pressupostari i el pacifista.

Els catalans que no creuen que Catalunya hagi de tenir exèrcit per motius pressupostaris, un 13% dels lectors que contesten l’enquesta de l’Avui, obliden que els catalans ja en tenim d’exèrcit, ja el paguem. En aquests moments el tenim defensant els nostres interessos a Haití, el Líban i l’Afganistan. No entro ni surto en si veritablement defensen alguna cosa que ens vagi bé o no, el que vull dir es que els catalans contribuïm ja amb els nostres impostos a un Leviatà anomenat Espanya. I a més a més els diré que tinc la intuïció, no disposo de dades a la mà, que els seus membres majoritàriament ni viuen, ni consumeixen, ni paguen els seus impostos a Catalunya. Mireu si en tenim de quartos propis per tenir unes forces armades, caram.

Als presoners de la gran mentida del pacifisme i de la cultura per la pau els diré que jo també els estimo molt i que el món ha avançat en la resolució dels conflictes per via diplomàtica, però sense muscle les societats acaben per desaparèixer. Roma, probablement un dels Leviatans més ben parits de la Història, va enfonsar-se quan els seus ciutadans varen dedicar el seu temps a menjar llengües de pardal saltejades a la tòfona blanca mentre la guerra els la feia un exèrcit mercenari. Una mica com Europa, que envia a lluitar pels seus interessos econòmics a les classes baixes dels EUA mentre esmerça els pressupostos dels seus molts Leviatans a donar serveis imprescindibles per la supervivència de la seva cultura com la producció de pel•lícules com Vicky, Cristina, Barcelona, la organització del “Dia Mundial de l’Aigua”, o el casament de les infantes.

Bèlgica, l’any 39, va triar un parlament majoritàriament pacifista, a veure si els alemanys aquest cop passaven d’ells, mesos abans de ser esclafats per la blitzkrieg; el Líban, la Suïssa d’orient, va decidir renunciar a tenir exèrcit per no provocar els sirians i fer-se invisible en un entorn geoestratègic calentet, poc abans de ser envaïda per tot arreu i de patir una sagnant guerra civil encara no resolta políticament. Els únics pacifistes que he conegut que em mereixen tot el respecte són militars de carrera en actiu, que saben que la guerra no és bona i que sempre és millor una mala pau que una bona guerra.

És per això que haig d’agrair als reagrupats que hagin tingut el seny i l’honestedat de posar les coses clares des del començament. Catalunya no pot renunciar a res que sigui consubstancial a la construcció d’un estat. No pot ser d’una altra manera. Volem ser normals i ho serem.