Garzón i la transició als editorials americans

El regne d’Espanya és noticia últimament als mitjans de comunicació dels Estats Units. El passat dia 8, New York Times es preguntava al seu editorial com era possible que un sindicat feixista pogués fotre fora un jutge per investigar els crims del franquisme; ahir dia 13, el conservador Wall Street Journal carregava contra Garzón i deia que el magistrat rebia el que es mereixia.


Com diria un amic meu, sortir a les editorials d’aquests diaris “no és moc de gall d’indi” i demostra que quan mirem la transició, i ens fixem en les institucions espanyoles tal i com estan muntades, hi ha alguna cosa que grinyola.

A mi en Garzón no em provoca cap simpatia especial. L’Audiencia Nacional és una institució sense paral•lelismes coneguts en l’entorn democràtic europeu, hereva del TOP (Tribunal de Orden Público) franquista, una cort “especial” que la dictadura creà l’any 63 en substitució del Tribunal especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, tenint com a funció principal la persecució dels “delictes polítics”.

I a això s’ha dedicat en Garzón, sigui a Xile, a Catalunya, a Euskadi o en contra de Bin Laden, convertint-se en un espècie de martell d’heretges, ventat o blasmat pels mitjans de comunicació espanyols segons si els perseguits eren de un color polític o un altre. Un tribunal per sobre de les Lleis, un “justisiero togado” que passava per sobre de tot i tothom perquè, en el fons, les atribucions de l’Audiència Nacional son difuses i tot s’hi valia.

Resulta que en Garzón va decidir investigar els crims del franquisme, i que un grapat de fatxes l’han pillat amb el pas canviat. No es pot perseguir el que va quedar perdonat per la Llei d’Amnistia de l’any 1977. I ara van a per ell, i ara l’esquerra el vol convertir en l’heroi de la memòria històrica, i ara tothom es gira cap a la transició i veu la quantitat de merda que ens vàrem empassar tots plegats, els uns i els altres, però sobretot uns: els demòcrates.

El que a mi em sobte és que ara la gent s’escandalitzi. Que no teniu memòria? Que us heu cregut el que us han explicat al Cuéntame i als articles del Sapiens? El que jo recordo dels anys 1975 al 1977 és que la gent estava cagada, els uns i els altres. Perquè si bé és veritat que la gent d’ordre s’enduia els quartos a Suïssa i Andorra, també ho és que el dictador va morir al llit i al carrer no va sortir ni Déu a demanar res. La gent normal es mobilitzava xiuxiuejant, la gent tenia un gran anhel de democràcia, però no per haver llegit tot el fons d’El Ruedo Ibérico –com pretenen vendre els protagonistes de la transició- sinó perquè volia ser gent normal, com els turistes que venien cada any i que, amb insultant condescendència, ens deien que Spain era different.

El pacte de la transició, basat en la por de tots, bescanviava democràcia per immunitat. I això va tenir el beneplàcit de tots aquells que ara posen el crit al cel. Un pacte pràctic que va tenir la benedicció, entre altres del New York Times i del Wall Street Journal. El dia de denunciar que allò era una vergonya era aleshores. Però no era possible, ni per als espanyolets ni per als americans. Que no recordem o no us ho han ensenyat al cole –això segur que no, al cole ara s’ensenya a tenir por del canvi climàtic com a nosaltres a un atac nuclear, als nostres pares al comunisme i als avis al dimoni-? El 1975 la CIA suportava el règim de Pinochet a Xile; els montoneros feien la guerrilla a Argentina; Saigon era presa pels comunistes del Vietcong; el Grapo i l’ETA mataven membres de les forces de seguretat de l’estat; el franquisme acabava de fer els seus últims afusellaments i el canal de Suez tornava a estar operatiu després d’anys de tancament de resultes de la guerra dels 6 dies. El món estava dividit en dos blocs enfrontats i occident havia de garantir que Espanya caigués de la banda de les democràcies parlamentàries, a qualsevol preu.
És ara el moment de dessacralitzar la transició? Ho pregunto perquè aquesta és la mare dels ous. Després de tants anys de tenir-la pels núvols algú haurà de reconèixer que entre tots varen parir un sistema democràtic de baixíssima qualitat, i la pervivència del TOP en forma d’Audiència Nacional només n’és un exemple. Ara... què esperàvem d’un pacte entre Falange i el PCE?