Religió i democràcia

El dia que el cardenal Ratzinger va ser votat com a Papa va ser un dia trist per molts catòlics i per encara més cristians. Molts fidels, no tots es clar, esperaven un canvi de rumb al Vaticà, més finestres obertes, una deriva cap a la adequació del missatge de l’església a les realitats científiques, un estovament de la duresa en els plantejaments sobre l’avortament o al menys en l’ús del preservatiu, una lluita decidida contra els delictes de pederàstia al sí de l’esglèsia, un relaxament en el seu discurs sobre el divorci, o el paper de la dona... La tria de Benet XVI deixava clar que aquest progrés envers el món del segle XXI haurà d’esperar a un altre pontificat. El Papa ha vingut a Barcelona i hem pogut llegir de tot, per part de gairebé tothom, opinions, crítiques, elogis i condemnes.

Haig de dir que no sóc mitòman, i per tant no trobava cap argument per apropar-me a la Sagrada Família a fer el babau. De fet, tampoc m’hagués atansat a veure l’Obama fer un discurs a la Plaça Catalunya. Però vaig veure les notícies i hi ha quatre coses que em varen provocar reaccions ben potents.

La primera emoció va ser quan vaig veure l’interior de la Sagrada Família i els fidels cantant el Virolai. Mireu, que voleu que us digui? Em vaig emocionar, i vaig pensar que els catalans som capaços de construir bellesa i de elevar una obra humana, un temple, a la categoria de Casa de Déu, no tant per la presència de Ratzinger si no per el cant en comunió dels que varen ser presents a missa. Ja hem sentit i llegit que la excel•lent realització de TV3 ha construït un spot televisiu de un impacte universal. Felicitats i gràcies Mònica Terribas, un 10.

La segona i tercera emocions, aquestes equidistants entre la mala llet i la vergonya aliena, me les produïren les manifestacions i actes protagonitzats per les defensores de l’avortament i el col•lectiu homosexual. Les primeres, les feministes de tota la vida -no se si les vareu veure i m’estalviaré comentaris- jo les vaig trobar a faltar quan des del PSC varen utilitzar arguments de baixa estofa, masclistes i casernaris, per atacar precisament na Mònica Terribas arrel de una entrevista al President Montilla, on us vareu amagar aleshores? Colla de impresentables. Els drets de la dona mereixen ser defensats cada dia, no només quan es pot sortir a la tele sense riscos.
I els homosexuals? En comptes de contraprogramar amb un acte seriós i digne... doncs a posar-se lentejuelas i a portar El Molino al carrer, o a morrejar-se davant de la Catedral en un exercici de exhibicionisme que m’agradaria tractessin de reproduir a La Meca, ficar-se amb els catòlics sembla que surt de franc, oi? Un paper molt trist de dos col•lectius que tenint raó, i el recolzament majoritari tant de la societat civil com de molts cristians, fan el possible per fer el ridícul més absolut a la que tenen ocasió. Si us plau, la gent us donem suport, no trenqueu la complicitat de la societat fent befa de una visita i uns actes que per molta gent de bona fe eren importants i motiu de joia.

La quarta reacció va ser de simpatia absoluta. Va ser la que em va provocar una mestressa catalana, cabell curt i ros. Vorejava els setanta anys i estava més feliç que un gínjol. Havia vist el Papa passar i ara anava a casa a veure la missa per la tele. La vareu veure? Jo no puc evitar alinear-me amb les persones com aquesta senyora, la bona gent.

Aquesta dona, el seu somriure, em va recordar que la humanitat es sorprenent i magnífica. Al llarg dels segles hem construït coses úniques, sensacionals. Coses divines com la música, greus com el culte als morts, banals com els jocs i l’esport. Símbols, litúrgies, construccions i tecnologia. Els individus, no ens en podem escapar de viure immersos dins aquest reguitzell d’obres humanes, filles de la nostra història, i si hi ha dues institucions que ens afecten la moral transcendent i la moral seglar, al menys al meu entendre, son la religió –fins i tot des de la negació i l’ateisme- i la democràcia.

Església i sistema de govern. Dues coses que ens hem inventat els humans per tal de solucionar la nostra dualitat espiritual i carnal. Creients i no creients, ciutadans tots. Ambdues institucions comparteixen en el seu adn la voluntat de resoldre’ns els eixos principals sobre els que prendrem decisions, qüestions ètiques siguin sacres o civils. El problema rau en que son institucions humanes governades per homes i subjectes per tant als nostres vicis i imperfeccions. Religió i democràcia han seguit camins paral•lels que les han portat a quedar reduïts a la sacralització del símbol, a la litúrgia per la litúrgia. Buits de contingut. Carcasses del que podrien ser i no son. Eines del poder més barroer en comptes de estructures que ens ajudin a travessar la nostra existència amb el cap ben alt sabent-nos senyors del que és públic i del que és espiritual. Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII. Ells saben el que ens convé, els hi ha revelat la oculta cúria dels poderosos, i nosaltres, feligresos obedients hem de anar a votar-los, a ells i no a altres, el dia de les eleccions... com qui va a missa el diumenge sense saber ben bé perquè.

Ni soc un menja capellans ni soc de missa, i que Déu em perdoni, però la democràcia me la prenc com una religió civil. Els ciutadans som l’església i la nostra responsabilitat moral es de bastir el poder dels qui ens governen fent-lo sorgir de la nostra responsabilitat política, dia a dia, no només el dia del Domund que sembla ser la jornada electoral. Si no ho fem així, el sistema de representació parlamentari quedarà reduït al que es ara per ara la església catòlica, el Vaticà i Benet XVI. Una cosa llunyana, mancada de vincles reals amb els membres de base, una superestructura endogàmica que actua a la defensiva, per defecte, i que nega les evidències de la realitat. La elecció de Ratzinger com a Papa va suposar un endarreriment de la modernització del catolicisme i va desorientar a molts fidels; la claudicació electoral en forma de abstenció o vots en blanc alimentarà la bèstia del sistema dels partits actuals, de les enquestes teledirigides i el compadreo dels de sempre. Es el que volen, que li fem a la democràcia el que li hem fet a la religió, buidar-la de contingut i deixar només els símbols i les liturgies.

La democràcia la hem de construir dia a dia i hem de ser crítics. Però a més a més cal ser practicant quan toca. Per tant, el dia 28 tots a votar, i a votar amb el cor i el cap, es el nostre dret i la nostra obligació. Si regalem el nostre govern, i la nostra nació, sense lluitar-ho a les urnes pecarem per omissió, i a mi això em van dir de petit que era un pecat mortal.