El dia que el cardenal Ratzinger va ser votat com a Papa va ser un dia trist per molts catòlics i per encara més cristians. Molts fidels, no tots es clar, esperaven un canvi de rumb al Vaticà, més finestres obertes, una deriva cap a la adequació del missatge de l’església a les realitats científiques, un estovament de la duresa en els plantejaments sobre l’avortament o al menys en l’ús del preservatiu, una lluita decidida contra els delictes de pederàstia al sí de l’esglèsia, un relaxament en el seu discurs sobre el divorci, o el paper de la dona... La tria de Benet XVI deixava clar que aquest progrés envers el món del segle XXI haurà d’esperar a un altre pontificat. El Papa ha vingut a Barcelona i hem pogut llegir de tot, per part de gairebé tothom, opinions, crítiques, elogis i condemnes.
Haig de dir que no sóc mitòman, i per tant no trobava cap argument per apropar-me a la Sagrada Família a fer el babau. De fet, tampoc m’hagués atansat a veure l’Obama fer un discurs a la Plaça Catalunya. Però vaig veure les notícies i hi ha quatre coses que em varen provocar reaccions ben potents.
La primera emoció va ser quan vaig veure l’interior de la Sagrada Família i els fidels cantant el Virolai. Mireu, que voleu que us digui? Em vaig emocionar, i vaig pensar que els catalans som capaços de construir bellesa i de elevar una obra humana, un temple, a la categoria de Casa de Déu, no tant per la presència de Ratzinger si no per el cant en comunió dels que varen ser presents a missa. Ja hem sentit i llegit que la excel•lent realització de TV3 ha construït un spot televisiu de un impacte universal. Felicitats i gràcies Mònica Terribas, un 10.
La segona i tercera emocions, aquestes equidistants entre la mala llet i la vergonya aliena, me les produïren les manifestacions i actes protagonitzats per les defensores de l’avortament i el col•lectiu homosexual. Les primeres, les feministes de tota la vida -no se si les vareu veure i m’estalviaré comentaris- jo les vaig trobar a faltar quan des del PSC varen utilitzar arguments de baixa estofa, masclistes i casernaris, per atacar precisament na Mònica Terribas arrel de una entrevista al President Montilla, on us vareu amagar aleshores? Colla de impresentables. Els drets de la dona mereixen ser defensats cada dia, no només quan es pot sortir a la tele sense riscos.
I els homosexuals? En comptes de contraprogramar amb un acte seriós i digne... doncs a posar-se lentejuelas i a portar El Molino al carrer, o a morrejar-se davant de la Catedral en un exercici de exhibicionisme que m’agradaria tractessin de reproduir a La Meca, ficar-se amb els catòlics sembla que surt de franc, oi? Un paper molt trist de dos col•lectius que tenint raó, i el recolzament majoritari tant de la societat civil com de molts cristians, fan el possible per fer el ridícul més absolut a la que tenen ocasió. Si us plau, la gent us donem suport, no trenqueu la complicitat de la societat fent befa de una visita i uns actes que per molta gent de bona fe eren importants i motiu de joia.
La quarta reacció va ser de simpatia absoluta. Va ser la que em va provocar una mestressa catalana, cabell curt i ros. Vorejava els setanta anys i estava més feliç que un gínjol. Havia vist el Papa passar i ara anava a casa a veure la missa per la tele. La vareu veure? Jo no puc evitar alinear-me amb les persones com aquesta senyora, la bona gent.
Aquesta dona, el seu somriure, em va recordar que la humanitat es sorprenent i magnífica. Al llarg dels segles hem construït coses úniques, sensacionals. Coses divines com la música, greus com el culte als morts, banals com els jocs i l’esport. Símbols, litúrgies, construccions i tecnologia. Els individus, no ens en podem escapar de viure immersos dins aquest reguitzell d’obres humanes, filles de la nostra història, i si hi ha dues institucions que ens afecten la moral transcendent i la moral seglar, al menys al meu entendre, son la religió –fins i tot des de la negació i l’ateisme- i la democràcia.
Església i sistema de govern. Dues coses que ens hem inventat els humans per tal de solucionar la nostra dualitat espiritual i carnal. Creients i no creients, ciutadans tots. Ambdues institucions comparteixen en el seu adn la voluntat de resoldre’ns els eixos principals sobre els que prendrem decisions, qüestions ètiques siguin sacres o civils. El problema rau en que son institucions humanes governades per homes i subjectes per tant als nostres vicis i imperfeccions. Religió i democràcia han seguit camins paral•lels que les han portat a quedar reduïts a la sacralització del símbol, a la litúrgia per la litúrgia. Buits de contingut. Carcasses del que podrien ser i no son. Eines del poder més barroer en comptes de estructures que ens ajudin a travessar la nostra existència amb el cap ben alt sabent-nos senyors del que és públic i del que és espiritual. Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII. Ells saben el que ens convé, els hi ha revelat la oculta cúria dels poderosos, i nosaltres, feligresos obedients hem de anar a votar-los, a ells i no a altres, el dia de les eleccions... com qui va a missa el diumenge sense saber ben bé perquè.
Ni soc un menja capellans ni soc de missa, i que Déu em perdoni, però la democràcia me la prenc com una religió civil. Els ciutadans som l’església i la nostra responsabilitat moral es de bastir el poder dels qui ens governen fent-lo sorgir de la nostra responsabilitat política, dia a dia, no només el dia del Domund que sembla ser la jornada electoral. Si no ho fem així, el sistema de representació parlamentari quedarà reduït al que es ara per ara la església catòlica, el Vaticà i Benet XVI. Una cosa llunyana, mancada de vincles reals amb els membres de base, una superestructura endogàmica que actua a la defensiva, per defecte, i que nega les evidències de la realitat. La elecció de Ratzinger com a Papa va suposar un endarreriment de la modernització del catolicisme i va desorientar a molts fidels; la claudicació electoral en forma de abstenció o vots en blanc alimentarà la bèstia del sistema dels partits actuals, de les enquestes teledirigides i el compadreo dels de sempre. Es el que volen, que li fem a la democràcia el que li hem fet a la religió, buidar-la de contingut i deixar només els símbols i les liturgies.
La democràcia la hem de construir dia a dia i hem de ser crítics. Però a més a més cal ser practicant quan toca. Per tant, el dia 28 tots a votar, i a votar amb el cor i el cap, es el nostre dret i la nostra obligació. Si regalem el nostre govern, i la nostra nació, sense lluitar-ho a les urnes pecarem per omissió, i a mi això em van dir de petit que era un pecat mortal.
Un text excel·lent, Savalls, m'agrada molt el símil entre democràcia i religió, i aquest exemple tan clar del pagès del s. XVII.
ResponEliminaSavalls, t'haig de renyar. Tinc la sensació que has volgut disfressar la teva opinió sobre la visita del Papa i els corresponents actes crítics amb aquesta comparació amb la política i la necessitat d'anar a votar.
ResponEliminaI parlant d'exhibicionisme, res més exhibicionista que aquesta desfilada religiosa i aquesta mostra de poder absolut. Tu que saps que sóc ateu i, a més, anti catòlic i anti papes i capellans i tot plegat, que sàpigues que també em vaig emocionar seguint la cerimònia. La bellesa, la gent de bona voluntat i l'espectacularitat ens toquen els afectes a tots, ho vesteixis com ho vesteixis. També emocionaven un munt les desfilades nazis i segur que, a lèpoca, se'ns hagués posat la pell de gallina veient-les. Però les coses clares: l'església exerceix el seu poder de forma irresponsable (tema condons, per exemple) i juga amb els sentiments de milions de persones sabent que els seguiran de tot cor dient-los allò que és bo i allò que no, coartant la llibertat individual, entre moltes altres coses. I a sobre els hi donem calés. Francament, si de mi depengués, convertiria el Vaticà en un museu i Sant Pere en una macro disco perquè joves de tot el món i condició social es poguessin magrejar a voluntat. I Ratzinger i companyia, de moment en presó preventiva mentre veiem els efectes de la seva irresposabilitat sobre la humanitat.
A tu això del clero no t'acaba de fer el pes, oi, Casti?
ResponEliminaEs nota, Duquena? ;)
ResponEliminaHola Casti,
ResponEliminaJo no he dit tant com tú vols veure. :D
Dic que la Religió hauria de donar un servei que ja no ens dona, i que potser això ha passat perque els cristians ens la hem deixat arrabessar per uns quants.
I no vull que ens passi també amb la democràcia, no he dit més que això.
Pel que fa a les "accions de llibertat individual" dels homosexuals a la vora de la Catedral... home, no ens equivoquem que jo vaig a favor d'ells! Crec que s'equivoquen i per això ho dic.
Lo bó de la democràcia es acceptar la discrepància i defensar la llibertat dels que no pensen com tú a tenir una opinió diferent. Coincideixo bastant amb moltes de les coses que dius... però això de ser anti-coses... home... mmmmm... jo sobretot soc anti-acrítics... tots els acrítics Casti... TOTS.
Savalls
Excel.lent article, especialment quan dius que els homosexuals haurien de provar de fer el mateix davant de La Meca. No cal anar tan lluny, que ho intentin davant de qualsevol lloc de culte musulmà aqui, a casa nostra. Som molt exigents amb l'esglèsia, i jo també, naturalment. Però com som taaaaaan progres, taaaaan moderns, taaaaaan multiculturals, que el Dalai Lama sigui un paio a qui ningú ha triat, que governa com un dictador i que no ha de retre comptes a ningú ens sembla fantàstic i tots perdem el cul per a donar-li la raó - que pel que fa a la llibertat del seu pais la hi té - i, en canvi critiquem al cap dels católics. Revistes d'humor com "el Jueves" treuen al Papa setmana rera setmana fent de tot i no passa res. I està bé que sigui així. Ara, si fas una caricatura de Mahoma, t'amenaçen de mort i ningú bada boca.
ResponEliminaJa està bé, tot és criticable i tot és matèria de debat. La resta, collonades de tertúlia.
Molt bé, Savalls, "algú havia de dir-ho".
Magnífiques les teves reflexions, Savalls.
ResponEliminaLes dues manifestacions a que fas referència, des de el meu punt de vista, no fan cap favor els respectius col·lectius que "diuen" representar, de la mateixa manera que no afavoriria gens a la església catòlica que torpedinés les manifestacions dels primers.
Dius "Els polítics ens tracten com els capellans tractaven als pagesos analfabets del segle XVII..." i, efectivament, és el que percebem. Efectivament, el 28-N tenim una oportunitat que no podem desaprofitar.
Igual es un comentari sobrer...
ResponEliminaGaudi va neixer el 1852... jo el 1952... tots dos som arquitectes... la diferencia es que ell ho es amb "A" i jo amb "a"... aquest home encara em porta cents anys de diferencia genial (vull dir 200)...
MAGNIFIC!
Aquest no:
La diplomacia Vaticana es considerada correctament la millor del mon (ep la diplomacia no la religio eh?) em va molestar profundament que el Virolai fos tocat en versio "lenta" i sense trempera... direu que soc un tiquis-miquis... pero jo he format part d'una coral i en ls anys 60 (principis eh?)... quan teniam ocasio de cantar el VIROLAI... tremolaba TOT... especialment quan cridavem/cantabam allo de .../ LA CATALANA TERRA.../... que ningu s'enganyi el Papa actual apart d'un intelectual de pes (que no te res aveure amb el catolicisme ranci) es un meloman que toca el piano de puta mare... el Virolai va esser DESCAFEINAT a posta per no molestar...
Perdoneu pero algu ho havia de dir...
Per cert ja fa temps que soc mes anglica que catolic o potser protestant i tot... pero la moral cristiana no te res que envejar a altres religions de pes...
Curiosament la tarda anterior al viatge Papal vaig veure AGORA al canal +... parare aqui perque m'extendria molt i molt i molt...
Que bo quan avui (i amb aixo acabo) els progres de la tertulia del Cuni han sigur deixats "offside" quan als hi han preguntat qui NETEJAVA a casa seva... mort de riure...
Que bonica es la liturgia de tot tipus... emociona.
adb