"Todos los políticos son iguales"

Soc dels que es pren la democràcia com una religió. Dels que considerem el vot i el Parlament com a expressions sagrades de la voluntat popular. Vaig néixer en una dictadura casposa i recordo el que va costar, les pors que varem passar, les renúncies que es varen haver de fer, per esdevenir una democràcia, per poca qualitat que tingui.

Els fets d’ahir al Parc de la Ciutadella son del tot intolerables. No hi ha excusa possible. El Parlament de una nació, escollit democràticament, no pot aturar-se de forma violenta per part de una minoria. Per molta raó que tingui d’estar indignada. Ahir, jo, com qualsevol demòcrata em vaig sentir atacat en allò més íntim i estimat: el meu Parlament. Dit això anem a pams.

Avui seria fàcil fer un post indignat contra els indignats. Això es el que farà tot l’establishment, els sacerdots de la correcció política i el pensament únic. Els mateixos irresponsables que varen ventar les acampades, les assemblees i l’empastifament del monument a Macià, ara com bons fariseus diran als xavals de la Plaça Catalunya que “ai dolentots.... així no”. No penso atacar als qui, equivocats o no, m’agradin o no, varen protagonitzar ahir els aldarulls, com diria Johan Cruyff “es marquen sols”.

Els diputats que ahir varen patir la ignomínia de ser insultats, bàsicament en castellà –que si no ho dic rebento- també son responsables de ser vistos com a objectiu de les ires dels exclosos. La situació que ahir es va viure a la vora del Parlament es filla d’anys de pactes secrets, de tapar-se vergonyes els uns als altres, de nepotismes, vaja... de que en general la ciutadania hagi pres la part pel tot i repeteixi –perillosament- allò del “tots els polítics son iguals”. Mentre ells, els de dretes i els d’esquerres, han anat deixant créixer aquesta monstruosa idea ignorant la demanda transversal i assenyada d’un aprofundiment en la democràcia.

Avui al anar a fer el cafè a l’àgora del pensament polític que es el Bar Mònaco, un dels contertulians habituals, home d’ordre, soci dels de tribuna del Barça i advocat seriós deia: “Si, si, el moviment aquest ha quedat en mans dels radicals... però ja està bé que els diputats sentin que es pot tocar-los la cara”. Resumint-ho, hi ha un sentiment de tristor i indignació per l’assalt al Parlament, com a institució del poble que tant ha costat d’assolir, però existeix un run-run difícil d’amagar segons el qual els nostres representants no estan a l’alçada de les expectatives derivades del poder que la ciutadania els cedeix –sempre temporalment-. El Parlament, de sagrat que es, caldria que fos utilitzat pels nostres polítics electes de manera menys corporativa, de forma més transparent, digne i propera.

Les agressions verbals d’ahir, però sobretot aquest últim comentari del meu amic, no s’entendrien sense el cas Palau, el cas Pretòria, les promeses incomplertes de transparència en els partits, els obscurs finançaments, l’estafa de l’estatut i de l’estat autonòmic en general i, sobretot, la mentida continuada en referència a una llei electoral catalana que obri i modernitzi aquesta democràcia de fireta que patim tots.
La Generalitat, i el nostre Parlament, no tenen plenes competències. No som un estat lliure ni la sobirania que entenem que representen té cap mena de legalitat dins del marc autonòmic. Però hi ha coses que els partits catalans poden fer per dignificar les nostres institucions, poden i haurien de fer-ho.

Una llei que es carregués el monopoli informatiu dels partits en campanya electoral, que revises les proporcionalitats, la representativitat territorial del diputat, les llistes obertes o tancades, les circumscripcions, els mínims de percentatges per accedir a l’acta de diputat, les primàries, l’accés al Parlament de les iniciatives legislatives populars i els referèndums vinculants o consultius. Es urgent, es imprescindible i hem d’exigir als partits catalans que endeguin aquest procés. Potser aleshores ningú faria una rialleta en veure la calba pintada amb esprai vermell de un representant electe del poble de Catalunya.

Plutarc ja ho deia: “la dona de Cèsar no només ha d’estar lliure de crim sinó també de la menor sospita”. La sensació creada amb els anys de un sistema de partits que ha convertit l’alternança d’uns poquets en un simulacre de democràcia passa factura. El Parlament es sagrat, per tant, els polítics catalans haurien de deixar d’amagar l’ou i impulsar demà mateix una nova llei electoral. Per tapar la boca als qui amb raó es queixen de la putrefacció del sistema, per dignificar realment la figura del diputat electe, en definitiva per no péixer el discurset dels intolerants anti-sistema, els desinformats que son carn de canó del populisme, i els manipuladors i infiltrats –enemics de la democràcia i de Catalunya- que repeteixen malintencionadament: “todos los políticos son iguales”.