Apocalipsi i final (I)

Era dissabte a Barcelona. Un dia d’aquest mes de juliol sense estiu que hem viscut. No se si ho recordareu, però va caure una tamborinada d’aquelles de fer por. Primer hom mira com comença a caure l’aigua, la pluja, amb força. Després com el vent agafa les gotes i les llença contra els vidres de finestres i terrasses provocant el so salvatge de la naturalesa que intenta entrar a les llars dels humans. Hi ha un moment dins la tempesta d’estiu que la cosa es posa xunga i comença a moure els arbres intentant arrencar-los de terra i el clavegueram diu que prou i les aigües fecals comencen a surar pel carrer. Es en aquest moment quan ens recordem a Santa Bàrbara, quan trona. Tal vegada els deus estan emprenyats amb nosaltres i el cel caurà sobre els nostres caps?

Els anys sense estiu son de mala astruga. I el que passa per aquest món de Déu no acompanya. Aquella tarda de dissabte de juliol tot ens queia a sobre. La enèsima crisi de fam al corn d’Àfrica, la bogeria del terrorisme racial en un pretès país tolerant com Noruega, els canons del dictador sirià massacrant civils, la guerra civil a Líbia, el Tea Party destruint el govern federal dels Estats Units i regalant el lideratge mundial a la Xina, la dictadura dels especuladors empenyent Europa a la recessió, el proletariat subvencionat exigeix amb violència la seva condició de consumidor sense recursos i Londres crema, Espanya es mutila la sobirania d’amagatotis, i totes les vergonyes i els egoismes nacionals europeus es mostren sense embuts a les cimeres d’aquesta enganyifa que ha resultat ser la Unió Europea.

Sembla que el cel no ens caurà al damunt, però els deus ens han condemnat a viure l’apocalipsi del món que havíem imaginat. I ja res no es segur, i la realitat colpeja els vidres de les nostres vides que creiem segures, i l’aigua bruta sura per tot arreu. I fa por.

Apocalipsi

Els genets de Durer eren quatre, i els europeus de finals del segle XX pensàvem que els havíem vençut.

La pesta va tornar a fer aparició als anys 80 amb la SIDA -la malària o el dengue no fan cap a casa nostra i per tant no existeixen- i la ciència i els potents laboratoris del primer món es van escarrassar a trobar-hi solució. Les pestes fan por quan son indiscriminades, quan ataquen a qualsevol sense poder posar-hi remei, ni escuts, ni diners. Varem recloure la malaltia dins un higiènic tub d’assaig amb l’etiqueta de crònica, oblidant-la.
Matàrem la pesta, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres capacitats d’investigació.

La fam. Déu meu la fam! On es? Reclosa a la memòria de les tombes de les àvies que ens deien que “com es nota que no heu passat una guerra”. La fam prohibida pels ajuts a la pagesia, amb els preus dels aliments intervinguts com feien els emperadors romans amb el blat... Pa i Circ! Uns aliments que no tenen gust a res, i uns preus que condemnen el tercer món a passar gana. La fam havia quedat aixoplugada dins els llibres de dietes màgiques per posar-se bikinis i samarretes petades.
Matàrem la fam, i varem respirar segurs i reconfortats pel model agropecuari europeu.

La guerra va tornar a picar a la nostra porta. Una de lletja i visceral. A Croàcia, a Bòsnia... i els europeus ens ho miràvem sense ser capaços de posar els ous damunt la taula. Que no havíem quedat que no estava bé això de matar-se els uns als altres? I varen sortir les vergonyes i les incapacitats... i la primera constatació de que això de la Unió Europea era només un jardinet perquè les multinacionals i els bancs podessin treballar a gust dins una unitat de mercat. Però el pacifisme i la covardia dels ciutadans europeus només son inferiors a la nostra hipocresia i varem acabar amb la guerra demanant al germà gran que vingués a posar ordre. I els Estats Units encara treien pit i s’ho podien pagar, i varen ensenyar només la punteta del que li podien fer a Belgrad, i els serbis es van anar a caseta, derrotats. I els europeus varem treure pit, tant se val si els soldats holandesos deixaren assassinar els pagesos musulmans de Srebrenica, es igual si els oficials europeus compartien contraban i putes amb els txètniks. Havíem demostrat que la guerra no podia fer cap a Europa, perquè podíem agafar el telèfon i trucar a Washington, sempre i quan després paguéssim les factures polítiques o econòmiques que ens demanessin els americans.
Matàrem la guerra, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres aliances internacionals, pels nostres exèrcits mercenaris d’última tecnologia, i per haver reclòs les guerres als dos minuts de reportatge al telenotícies, que veiem de passada, mentre endrapem peix de piscifactoria i abaixem el volum del televisor de plasma no fos cas que ens taquéssim de sang.

I la mort? D’això ningú s’escapa no? Direu... Cert. La mort només la hem pogut amagar. La mort i la vellesa no tenen mercat. I ens xutem d’hormones per semblar sans i joves. I amaguem als vells fotent-los fora de casa i portant-los a la residència. I els pollastres no eren essers vius, que hom sap que es fabriquen i envasen al Caprabo. I fem lleis per no patir els últims dies de la nostra dissortada vida perquè no tenim por a la mort si no a adonar-nos de la nostra fragilitat. Tenim por al procés, per tant la ciència ens ajudarà concentrant dins una xeringa el nostre traspàs vital en forma d’anestèsic i compostos químics que provoquin el col•lapse final dels nostres òrgans vitals. En un ambient higiènic hospitalari i d’amagat, sobretot dels nens i nenes, que no pateixin i creguin que també hem matat la mort, que sempre seran joves i atractius, i així respiraran segurs i reconfortats i creixeran dins l’engany, i consumiran els productes necessaris per retardar l’adéu al món dels vius, allò que abans culminava i donava sentit a la nostra existència: la mort.

Els europeus, no fa tant, fa cosa de quatre anys... havíem matat als genets de l’apocalipsi i ens podíem dedicar a parlar de futbol i a consultar a internet les ofertes d'Easy Jet en hores de feina. I, de sobte, del no res, com una tempesta d’estiu en un any sense estiu. varen arribar els quatre nous genets: el del racisme, el de l’amoralitat, el del terrorisme i el de l’hedonisme. Que també ens poden destruir... Però això ja fa per un altre post. I encara fa més por de escriure-ho.