El cavall de Troia

La nit del 25 de novembre l’enquesta de TV3 i els resultats posteriors del recompte varen deixar la població del Principat estabornida. Davant de la tele, els electors de tot signe i condició, deixaven caure la cullera dins el plat de sopa mentre el maxil·lar inferior els queia fins el terra com a l’ànec Duffy. On era la majoria excepcional? On eren els més de seixanta diputats que totes les enquestes donaven a CIU? Un tsunami de destrempada general va recórrer tota la geografia catalana, amb l’excepció del quarter general dels espanyols de Ciutadans. Les enquestes havien pixat fora de test, i els tertulians i opinadors varen quedar absolutament descol·locats.

Cap el tard, però, la cosa es va arreglar pels compromesos amb la manifestació de l’onze de setembre, ERC i CIU sumaven, ERC era segona força, Junqueres sorgia del no res per esdevenir un líder potent. Com diria l’Évole... ¡Salvados!

Tots coneixeu els números, i el resum, ara que ja li hem vist el cul i sabem que és femella, ens trobem amb la següent situació:

Els abstencionistes, la puresa dels activistes del carrer, la indignació i el vot nou, aplegaven 126.219 vots. Heroic! Però poquets per fer la revolució, no us sembla? No seré jo qui digui que han tocat sostre. Això dependrà de ICV. Si Iniciativa no es capaç de netejar-se la merda del tripartit de sobre, la CUP pot menjar-li molt de terreny. Perquè als altres partits de l’establishment han negligit la crítica als pufos dels eco-comunistes, els seus despatxos Feng-Shui a compte de l’erari públic, els seus retirs daurats als consells d’administració de les empreses que atacaven despietadament, fins fa cinc minuts, per explotadores de la classe treballadora. Però la CUP això no ho passarà per alt, preparem-nos per baralles entre rojos com no les havíem vist en dècades. Serà divertit, però irrellevant pel futur de la població en general.

Bé. Aquestes eleccions, si més no, han servit per a conèixer el sostre electoral d’això del neolerrouxisme que tanta por ens feia als catalans no espanyols. L’aliança electoral dels taxistes que posen la COPE a tota castanya i els professors universitaris que insisteixen a parlar en castellà als nostres fills a classe, malgrat les dècades que porten vivint dels nostres impostos, poden sumar fins a 274.925 vots. El discurs de la por del PP ha alimentat electoralment al tàndem Rivera – Cañas. Fins el punt que una tia de 33 primaveres, nascuda fora de Catalunya i que porta quatre dies al país tindrà escó a la Ciutadella. Fins al punt que un militar jubilat nouvingut a casa nostre serà diputat al Parlament per la circumscripció de Tarragona. Una campanya magnífica basada en la demagògia més tronada, però intel·ligentment adobada de regeneració democràtica i orgull de ser espanyol, els ha portat a fer el cim. Cada cop que la maquinària de l’estat espanyol generava merda i posava en marxa el ventilador, Ciutadans sumava vots. Son 9, nueve, nou... a mi no em marcaran l’agenda nacional. Espero que no els hi marqui al PSC.

Si Ciutadans ha fet demagògia, Iniciativa n’ha fet dues tasses i ha pujat fins els 358.857 vots. La gent de bona fe, encara pensa que son vots per la independència, i jo no ho tinc gens clar. Els nois i noies iniciàtics tenen pel davant l’oportunitat de guanyar espai com l’esquerra nacional, empenyent ERC als braços de les retallades convergents, mentre fa veure que la CUP no existeix i que el PSC és mort. Ningú pot saber el que passa per dins del cap de un defensor de la classe treballadora quan cavalca una bici i va armat amb una pancarta, posarà els interessos del país pel davant dels del partit? El procés cap el dret a decidir depèn d’ells, de fet... només d’ells, i d’en Duran, es clar.

Ai Alícia, Alícia... amb tota la munició de l’estat espanyol al teu favor, amb la maquinària del clavegueram a tota pastilla sobre la taula: mentides, manipulacions, Barroso, Reding, Almunia, El Mundo... només puges un trist diputat? Si de tant cridar pels barris has aconseguit fins i tot ressuscitar els pensionistes del cinturó roig per tal que anessin a votar al PSOE! Ja sabem que et sumes els vots d’en Rivera com si fossin teus, però no quadra tanta foto amb en Rajoy, ni els rams de flors que t’obsequien els teus lacais... a no ser que sàpigues el que m’imagino i facis com el gos aquell que no podia jugar al pòker perquè quan lligava remenava la cua. Se’t nota Alícia, que saps alguna cosa que no expliques, que en Duran t’ha assegurat que està fet... Però aquesta segona batalla està per lluitar-se, Alícia... i es de resultat incert.

I el PSC? Doncs mireu si n’hi ha de gent de bona pasta del PSOE al voltant de Barcelona, que malgrat que els exministres socialistes hagin vingut a destruir del tot el “partit de les dues ànimes” per tal de refer-lo feudalment, tant aviat com sigui possible, amb un nou jurament de vassallatge que oblidi les asimetries maragallianes, l’han votat 523.333 persones. Es cert que estan molt lluny d’on eren, però entre la por a la independència promoguda des de dins del partit i des del PP la mobilització al cinturó roig ha estat espectacular... i ha marcat el nou sostre del nou PSC del noi aquest de Terrassa que sempre riu dels seus propis acudits –ui, ecs-. Vint tristos diputats esdevinguts pírrica victòria pels dotze diputats que ha perdut CIU, però el Barça del franquisme no guanyava lligues rient-se de les derrotes del Madrid, oi? Perfil baix, baixet, quasi residual, residualet... Veurem que en quedarà de Nicaragua quan les seves estructures de poder municipal comencin a caure com un castell de cartes, això de Sabadell sembla que es el primer cas.

Junqueres! Nano! Jo ja se que t’ho ensumaves, però l’èxit i l’aritmètica ha sorprès la pròpia empresa, oi? Quin merder voler fer de Superjunqui i salvar la governabilitat, mentre que apareixes com el cap de l’oposició i líder de la nova esquerra nacional, oi? Ets un crack, ho reconec. Fins i tot he recomanat que et votessin i a casa has pujat de zero a dos vots! Però jo no he pogut, noi... ho sento. Allà al darrera teu, en un dels teus brillants mítings vaig veure la cara d’en David Minoves i el meu estomac es va regirar, i la meva cartera em va advertir “ni de conya els votaràs”. Perquè, Oriol, jo ja se que ho saps, però no controles el partit, al menys encara. I el tens ple a vessar d’incompetents, que de si no van robar quan eran a govern fou per incompetència i no per falta de ganes.

I per fi CIU. Alguna gent carregada de bona intenció es repeteix a si mateixa que “ara ja hem aclarit les coses”, disposem de 50 diputats independentistes que abans no teníem... Ai... Que no ho veieu que la hem cagat entre tots? Que ens vàrem creure les enquestes que deien que en Mas arrasaria sense que el votéssim? Es possible que part del missatge intern de Mas per tal de justificar l’avançament electoral fos dir als Duran i companyia que així CIU podria governar amb més força. I molts electors que la nit del 25 vessaven llàgrimes de cocodril pel President que va tenir el valor de dir el mateix a Barcelona que a Madrid –una cosa que no passava des que Pau Claris va enviar ambaixada a Madrid per comunica’ls que Catalunya fotia el camp-. Potser CIU es mereixia una galeta per les retallades, però al fons del cor de molts votants d’altres partits sabem que l’Artur Mas no s’ho mereixia. I el que es pitjor, tots intuïm que el President, convocant eleccions, es treia de sobre la família Pujol i el seu imparable afany de protagonisme dinàstic, o no? Encara us diré més: quan jo dubtava sobre si ERC o CIU i guanyava l’opció Junqueres sota el criteri de “no puc votar CIU mentre hi hagi en Duran”, la senyora Savalls em deia: “I qui et penses que tindrà més força per carregar-se en Duran i als seus sequaços? Junqueres de Cap de l’Oposició, o l’Artur Mas amb una majoria excepcional malgrat el verí del calb de la Franja?”.

Doncs, ja em perdonareu, però la vàrem cagar amics meus... al menys els qui aspirem a veure aquest país lliure d’Espanya i lliure de corruptes. En Mas ha perdut. No ha dimitit per responsabilitat i per patriotisme. I en Duran ja mou peces, que si pactar amb el PSC, renovar ponts amb el PP... I tot perquè Catalunya no vol herois, perquè som burros i uns caps de suro... I d’això riuen a Madrid, d’això riu l’Alícia, no son 50 diputats més per la independència... Ens podem mirar els números amunt i avall i fer-los dir el que ens doni la gana que diguin. Però el país te un cavall de Troia de l’espanyolisme a la Plaça Sant Jaume, i no es Ciutadans, es diu Josep Antoni Duran Lleida.  

P.S. Per cert SI no ha entrat, ja us vaig avisar.