dijous, 4 de juliol del 2013

La batalla per la Història


Avui és 4 de juliol, un dia a respectar, el dia que justifica com a dret inalienable dels pobles la persecució de la felicitat, i tot gracies a la independència dels Estats Units d’Amèrica. E si non e vero e ben trobato... el relat històric de les raons i desraons de la independència americana ha acabat per esdevenir únic, heroic i gairebé religiós a ulls dels ciutadans americans.

Perquè d’això es tracta, no? Agafar-se els esdeveniments i explicar el cuentu que ens faci més servei. La història ens explica tossudament alçada (quin final de concert l’altre dia, Mare de Déu) que ella és allà per tal que uns pocs futuròlegs n’intentin treure l’entrellat en forma de profecia per repetició, i perquè els propagandistes li facin un vestit a mida que justifiqui el present.

De vegades mirem els diaris i les xarxes i hi veiem reflectit un debat sobre la història desproporcionat, manipulat i malintencionat. Es un debat important, perquè el qui guanya la batalla de la percepció de la realitat present ho fa mitjançant la justificació derivada del passat.

Mireu si és important la batalla que afecta des de la unitat de la llengua, que els peperos inventen fins a extrems ridículs, fins la definició de la pròpia Espanya i la conformació de la seva sobirania. No m’hi penso aturar ni un segon, vull dir que intueixo que parlo amb convençuts i que no cal. Només voldria posar el focus en els conceptes veritat de la bona - mentida podrida, i en el relat que ens pot diferenciar definitivament d’Espanya.

Com us ho diria... sense exagerar? A veure si ens entenem: Bàsicament, als catalans no ens cal dir mentides perquè tenim tota la justificació històrica i més per fotre el camp. Es incontestable la nostra sobirania, la pèrdua d’aquesta manu militari el 1714, la unitat de la llengua, i el fracàs del catalanisme polític a la recerca d’encaix a Espanya. Son faves comptades, peix venut i apagayvamonos. Ara! Al tanto! Que tenir raó no vol dir que te la donin! Perquè de raó hem tingut sempre, però tot esperant que les demés nacions del món mundial ens la donin, ens ha sortit barba, ens han afusellat un President i la llengua és a un tris de desaparèixer. La veritat de la bona, en sí mateixa, no val per a res més que per a reforçar el consum intern, el dia que siguem lliures la podrem convertir en relat històric i servirà per a les generacions futures, sens dubte. Dit queda, no ens cal ni mentir ni exagerar per tenir raó, però això no garanteix que guanyem la batalla del relat.

Perquè ells, els altres, els ciudadanos, els espanyols de bona i de mala fe, i la botifleria en general, tenen el seu de relat, i ens el foten pel cap amb una obstinació digna de millor causa. Que si el LAPAO, que si això de Catalunya era el Portaventura del Rei d’Aragó, que Espanya neix al segle XV –quan encara no hi havia països!!- o que l’Ovidi cantava en iber. Tant se’ls en fot si el que diuen es mentida podrida o veritat de la bona... que no ho enteneu? A mi a la mili, els meus camarades d’armes andalusos em deien amb tota la seriositat i la dignitat del pobre en front al ric explotador, que “Cataluña es lo que es gracias a que Franco os puso toda la industria ahí”. El curtcircuit que em va provocar aquesta afirmació em va fer endegar a dida el peix al cove convergent a la tendre edat del 1981 segons el calendari de la transició. Es igual si era una mentida podrida, aquells nanos s’ho creien, ja n’hi havia prou per a justificar el nostre genocidi cultural. Els catalans érem uns aprofitats i uns franquistes, i punto!

Doncs això... que no, que no, que no val la pena segui’ls la corrent argument a argument, només importa guanyar al final. Perquè aquesta batalla del relat es com totes les guerres, que no les guanya qui té raó sinó el qui queda dempeus. La raó se la queda qui sobreviu el combat, perquè els valents escriuen la història, però el que és important és qui collons és allà l’endemà per passar-la a màquina.

Us deia l’altre dia que només hi ha un relat que si el guanyem farem el pas decisiu. I és única i definitivament una decisió nostra, ells no hi poden fer-hi res, ho decidim en un pacte intern i a dallonses a la via. I m’explicaré...

En una Espanya que viu immersa en el caspós debat de República o Monarquia -un Rei d’origen diví al segle XXI? Per l’amor de Déu!-, una dreta incapaç d’admetre les pressions del búnker en la redacció de la Constitució del 78, una esquerra espanyola que treu a passejar el cadàver del federalisme sempre i quant es mantinguin els privilegis de la casta industrial basca, construeixen un discurs guerracivilista d’aquells del “pues mira que tú” que està més suat que l’aixella del Camacho al Mundial de Corea. I es cap aquí, cap a aquest debat de la transició i la guerra cap on ens volen portar. El retret, la malfiança, enfrontant-nos un altre cop entre catalans per tal de redimir-nos a cop de rojigualda o tricolor. El PP, ciutadans i el PSOE son els qui treuen del bagul dels records les comparacions amb el nazisme, els fantasmes dels anys 30, els col·laboracionismes dels de la Lliga, la reivindicació proletària d’arrel romàntica i anarquista de la recerca d’un món per sobre de les nacions –de la nostra si més no-... Obrint dia si, dia també, la capsa de Pandora de les pors ancestrals, de la no superació de la guerra civil a casa nostra. Aquest és el joc de la FAES, fotre enlaire la convivència a Catalunya abans de que es trenqui Espanya. I lo més fotut es que ho han dit amb llum i taquígrafs, a la tele i al Parlament.

Cada cop que s’acusa a ERC d’incompetència governant –i d’això en Duran és ben conscient- es posa en marxa el clic nerviós dels cervells dels fills de la burgesia catalana que han sentit a casa que de franquistes no ho eren, però varen saludar l’arribada de Franco perquè els rojos els volien pelar per culpa de que en Companys va armar la FAI –sigui veritat de la bona o mentida podrida-.

Cada cop que s’acusa al procés de ser un invent de les elits catalanes –els peperos i els sociates bé que ho saben- atien el fantasma de l’explotació del proletariat per part de la burgesia industrial catalana davant dels ulls de la immigració espanyola a Catalunya. Com si Santako encara visqués sense clavegueram ni llum corrent. Municionant  el Lerrouxisme, i les “patrullas del amanecer” del camarada Ribera, la miliciana Chacón o la subteniente Malícia Sànchez Camarga. Mentida podrida? I què? Els mitjans espanyols preparen la justificació del nostre extermini com a subjecte polític també des de l’esquerra.

Aquesta es la batalla que hem de guanyar, la guerra que hem de defugir d’entrar. Ho tenim fàcil. Només hem de negar la major. Fer foc nou. Aparcar el relat familiar dels uns i dels altres. Admetre que la guerra civil va ser una gran tifa que ens va tacar a tots i cadascun de nosaltres, als uns i als altres, i dir que... ara per ara... ja tant se’ns en fot perquè som un sol poble, i no precisament espanyol. Si ells volen seguir la discussió que ho facin sense nosaltres, aquí la qüestió la hem de matar entre tots. La dreta dient “varem ajudar o saludar l’entrada de Franco però la República tenia raó, i ens en penedim”. I l’esquerra assumint que “si no haguéssim afusellat burgesos l’estiu del 36 potser no els haguérem empès als braços del feixisme, i ens en penedim”.

Fent això guanyaríem un relat comú, seriem més forts, més lliures. I sobretot desmuntaríem de cop toooooooooooooooooooooota la caspa argumentativa dels espanyols d’un i de l’altre bàndol, perquè ells aquest combat no el pensen superar, perquè ja els està bé, perquè els defineix com a nació en dialèctic conflicte permanent, que ja ho va dir un dels Machados allò de les dues Espanyes, que es veu que fins i tot de poetes han de tenir-ne un de cada a les famílies.

Per part meva, de la Catalunya burgesa estant, m’ofereixo voluntari a admetre totes les meves culpes de classe. Algú més s’hi apunta? Vinga, som-hi! Que al menys per aquesta banda ens deixin de tocar el que no sona i deixin d’una vegada de grapejar el nostre relat català a fi de convertir-lo en un cuentu xino. Amics i amigues, aquesta història sí que la podem escriure a casa, i passar pàgina, per escriure entre nosaltres el gloriós capítol de la independència.

1 comentari:

  1. Ostia!
    En Savalls ha tornat!!!!... i jo sense saber-ho... pero no s'en havia anat a fer afotos amb la seva dona fart de la politica catalana?... ai senyor!... es que quant "la cabra tira al monte"...
    Be ... ara tinc que pair tot el retard que porto!

    ResponElimina