Si això esdevé un nou partit polític

Des que vaig dir que no és cert que no s’hi pugui fer res, i que caldrà que fem política, he parlat amb prou gent com per adonar-me que estem bastant fotuts, però que hem despertat.

Hi ha un sentiment generalitzat que ens posa en estat d’alerta, que ens posa en guàrdia cada cop que des dels partits i la política es parla de diàleg, de trobar una solució, perquè després de les continuades estafes a la democràcia que hem patit se’ns fa difícil empassar-nos que els polítics ens treguin les castanyes del foc. Atès que no en voleu sentir a parlar de que al final ens tornin a trair tots plegats, que ja ho sé, intentaré ser positiu i només mirar endavant.

Hi ha dues maneres d’afrontar l’esclat previsible de l’actual sistema de partits.

La primera fora formar un nou front unitari en contra de la corrupció i en favor de la democràcia i els drets nacionals. Una eina que denunciï la ferum de l’ensarronada que s’albira. Crec que és una pantalla que ja va passar fa molt de temps. Construir un Neo-Reagrupament o una Solidaritat 2.0 exactament per a fer què? Per acabar trobant-nos amb el nou partit ple de submarins del status quo? No sé a vosaltres, però a mi m’entra una mandra digna de senador autonòmic en sessió plenària. A mi no m’hi trobareu.

Quan dic que caldrà fer política em refereixo a encetar la formulació de propostes que millorin la vida dels ciutadans. M’agradaria ajudar a bastir una nova perspectiva moderna, democràtica, racional, nova i valenta que identifiqués els problemes que tenim i en cerqués respostes i solucions eficients. O si més no formular aquelles propostes que ajudin a sortir de la trampa que ens ha parat el sistema.

Si, si. Ho he dit. Vaig contra el sistema. Soc antisistema perquè està més que demostrat, en tenim proves fefaents dia si dia també de que la cosa no tira i que és la nostra responsabilitat trobar-hi solució.

Però ara que no els agafi un atac de jo-ja-ho-deia als anti-sistema de passamuntanyes i finançament truculent, ni a les monges visionàries, ni als peluts de sandàlies pro-palestines. Cal desmuntar el sistema tal com és perquè sinó tinc la sensació que la gent del mig, les persones que sempre acabem pagant el compte i rebent les hòsties, veurem canviar el pèndul de la història de les grapes dels oligarques a les mans d’una extrema esquerra, dogmàtica, antiga, manipulada i amb massa ànims de revenja. I aquesta pel·lícula ja la varem veure l’estiu del 36 i em nego a cedir-los el monopoli de la regeneració.

Em direu si proposo una solució de dretes? I jo us contestaré que no em sigueu innocents. No diré el que diuen des del nou feixisme, entre altres coses perquè ja ho deia l’antic feixisme, que no hi ha dretes ni esquerres. I tant que hi ha dreta i esquerra, el problema es que quan els del mig mirem amunt –de sota estant- veiem que ens manen i ens roben l’erari públic tant els de dretes com els d’esquerres. Així que ja em perdonareu, però per ara diré que em posiciono amb la majoria dels catalans, que ens pensem i ens sentim d’esquerres, essent en el fons un poble profundament conservador d’unes essències bastant petit burgeses i de dretes. Som així, i hauríem d’estar cofois de ser-ho.

Catalunya és un país sense recursos naturals més enllà del bon temps i la gastronomia. La nostra fortuna ha vingut de la cultura del treball i del comerç. Quin remei! Els nostres millors fills i filles varen centrar el seu talent en fer diners d’allà on no hi havia més que misèria i impostos, mentre que en altres països les persones de qualitat podien fer carrera dins les estructures dels seus estats, com a polítics, militars, diplomàtics o acadèmics. Aquí ens varem posar a fer duros, que Déu estreny, però no ofega.

Probablement Weber hauria d’haver estudiat el cas del catalans quan parlava d’una moral protestant simbiòtica amb el capitalisme, perquè l’esforç, la meritocràcia, la recompensa en vida del treball ben fet han estat els pilars de la Catalunya moderna, al menys és el tipus de literatura d’autobombo que hem assimilat com indestriable de com som, dins la nostra societat de senyors Esteve, botiguers i menestrals. I que baixi Déu i m’ho negui, però és un autoretrat que ens encigala d’allò més per molt petit burgés que sigui. 

Dit això, i si sumem a la nostra equació definitòria que les elits ciutadanes van morir o es van exiliar el 1714 –un exili del 10% de la població més compromesa amb les llibertats del Principat ens va deixar escapçats durant dos segles- no és d’estranyar que siguem un país com a mínim irreverent amb el poder, que fins quatre dies ha estat sempre foraster. Al menys, fins que va arribar l’autonomia aquesta de fireta i varem donar feina als nostres propis corruptes de tots els colors polítics. Que de capsigranys i caps de suro que fan el dropo quan no roben en tenim per donar i vendre.

Els catalans, perdedors de tot i amb unes elits sorgides de l’esforç dels seus avis o besavis (que no d’ells, que ja no cola) hem encapçalat totes, absolutament totes, les reformes socials que han entrat a la pell de brau. Les hem assimilat com a nostres i les hem traslladat pedagògicament als espanyols, pensant-nos que els fèiem un gran favor. Ai... i de viure al costat de Don Mendo i el cura Merino ens varem acostumar a tenir-nos en la més alta consideració entre els Prometeus del progrés i l’esquerranositat, quan l’únic que fèiem era posar el seny pel davant de la injustícia.

Aquest és el meu retrat del qui som. I potser m’equivoco, però si vaig errat la bona fe m’empara. Crec que entre els qui volen defensar a peu i a cavall els seus privilegis, aquesta manera de fer on el que és important no és la llei sinó amb qui s’ha de parlar, i els qui els volen tallar les pilotes per redistribuir entre els descamisats els diners que ens han fotut les cent famílies (fins que s’acabin i sense plans ulteriors), aquells que ens encabim entre la socialdemocràcia no intrusiva i la democràcia cristiana respectuosa de la moral dels demés, hauríem de buscar solucions noves, pensades per gent nova, i executades per polítics nous. Estic convençut que ho  podem fer, i jo em comprometo, si més no, a dir el que penso que ens pot ajudar a tots sense tenir el cul llogat –que algo és algo va dir un calvo-. Intentaré anar-vos explicant, si me’n surto, el que penso que ens pot treure d’aquesta Matrix política de caspa i de favors.

Si això esdevé un nou partit polític, només ens ho respondrà la realitat, que és aquí fora i que. per cert, cada dia te pitjor pinta.