La por ha canviat de bàndol

Què voleu que us digui? Es fa difícil fer una valoració de la V sense caure en el patrioterisme romàntic, o directament en la cursileria, i des d’aquestes planes provo de no fer-ho mai, tot i que de tant en tant se’m dispari l’instint literari de la motivació abrandada, pròpia de la proclama de banderí de reclutament.

Ho vàrem petar. Manifestació fora de mida i unitat de pedra picada. Felicitem-nos els melics i gaudim del goig del moment, que ens ho mereixem, què carai! Els catalans hem fet els deures i hem enviat un missatge tant potent que els dolents ja no poden amagar, ja no son les algaravies de les que parlava en Rajoy fa tres anys, sinó que el govern espanyol ha hagut de reconèixer la seva importància. Tot i que, insisteix la Soraya, ells no hi poden fer res perquè la Constitució els impedeix.

El que ens hem de preguntar es si les coses son diferents avui que el dia abans de la Diada. I haig de dir que si. Jo no les tenia totes quan es va convocar aquest happening colorista, més adequat per una sortida cultural d’escola bressol que per un combat polític amb una mala bèstia com l’estat espanyol. I em vaig equivocar, com em passa tantes vegades, alabat sia Déu!

En la lectura espanyola de la V hi veurem el reflex la nostra victòria. Que si semblava una demostració soviètica, nazi o nord coreana. Que si tenim el cervell programat pel pujolisme corrupte i el pensament únic. Que si les elits nacionalistes dels catalans ja tenien aquest pla a les seves ments perverses i conspiradores quan imposarem el terme “nacionalidades” al text sagrat de todos-los-españoles, es a dir la seva Constitució.

Els espanyols quan no entenen alguna cosa que sap fer un altre poble, i ells no, ho menyspreen i ho ridiculitzen. Probablement es tracti d’un mecanisme de defensa producte de la por, del saber que ells no estarien a l’alçada, de l’absurd que inventen ellos, se’n desprèn la misèria de no ser capaços i el pànic a que sia dit. Si els alemanys fan productes de qualitat, els diuen caps quadrats. Si els russos els estant comprant la costa a preu de saldo, els diuen que son uns horteres. Fins i tot se’n fotien de la marina nord-americana la vigília dels desastres de Cuba i Filipines, perquè aquests ianquis ni eren mariners, ni eren senyors. El menyspreu espanyol a la disciplina quasi luterana dels catalans a l’hora de mobilitzar-nos no és més que un altre constatació científica del fet inapel·lable que “nosaltres” no som com “ells”.

I aquí, què? Doncs em sembla que els partits pro-consulta, i molts polítics d’altres partits de la via invisible –o era tercera?- veuen que cada cop som més gent, que estem units per sobre les ideologies, que no pensem fer un pas enrere, i que peti qui peti volem votar. I tot això plegat, no és moc de gall d’indi –que diria el meu amic Eugeni-. D cap de les maneres acceptarem un pacte entre elits, ni entre elits espanyoles que és el que proposa el PSOE, ni amb la participació de les elits catalanes. Aquestes darreres ja ni tant sols son convidades a discutir la solució a Madrid, no els quedarà més que fer el paper d’estrassa que els pertoca, fent de claca des de La Vanguardia i el Círculo Ecuestre del proper nyap en forma de regal condescendent que ens proposi l’estat des de Moncloa i des de la Llotja del Bernabeu –i la poso en majúscules perquè tanto monta monta tanto-.

Mireu... a mi de la Diada em meravellen dues coses. La primera es que, fent un most al irrenunciable Bar Mònaco, vàrem aclarir els ascendents familiars i polítics dels presents, durant la guerra civil. Rient, va quedar clar que els nostres avis l’any 34 s’hagueren dit de tot els uns als altres, de tot menys maco. Faieros obrers del gas, gent de missa de pagès, ERCos sindicalistes i catalanistes d’Acció catalana o la Lliga. Dijous passat compartíem unes cervesetes i teníem clar que si gosessin enviar al President Mas a la presó, en comptes de quedar-nos a casa remugant, els muntarem una vaga general que fotrà enlaire la prima-de-riesgo, el dèficit públic, les seves exportacions, en Montoro, en Monago, la Merkel, els Bancs alemanys i la Virgen de la Paloma, tot a l’hora i fent-ne gran falla! Perquè aquest és el nostre poder: fotre-ho tot enlaire si ens dona la realíssima gana, a que fot? Oi que si que cou senyors de l’altre banda?

Perquè així com la primera cosa que em crida l’atenció del dia 11 és la voluntat d’unitat per sobre de la ideologia de cadascú, la segona i encara més important es que hem perdut la por. Ostres... es que és tant fort dir això essent català. Vull dir, dir-ho en plural, que de gent amb els pebrots ben posats no hem deixat de tenir-los mai, però dir que els catalans han perdut la por? El país del “no t’hi emboliquis”? El regne del “total els que manen aquí et donaran pel cul”? La terra del “entraran els tancs per la diagonal”? Els catalans hem perdut la por. Si fins i tot –que ja era hora, cony de sòmines- hi ha esportistes d’elit que es fan la foto a la mani i donen suport al poble és evident que ens sabem tants i tant forts que no podem pas tenir por de res. I un cop perduda la por sí que tot és possible, i si a més a més la por canvia de bàndol... ai... aleshores agafeu-vos bé als matxos que ho tenim a tocar.