Gràcies Israel

Mentre escric aquestes línies hauria d’estar fent altra cosa. Hauria d’estar treballant i generant imposts per tal que els grans dirigents patris decideixin regala’ls a la meva competència, per exemple. Potser hauria d’estar ajudant a crear un moviment polític liberal, decent i nacional que acabés de dinamitar els darrers esbufecs, penosos i ridículs, del pujolisme convergent ara disfressat d’ERC amb corbata.

Però no, pel que fa a la meva vessant de catalanet processista, enfadadíssim per rodalies, paternalísticament defensor de la llengua invasora i tota aquesta mandanga de l’ANC i el no-volem-exèrcit, ja us dic que “my watch is over”. Al menys fins a nova ordre.

Vull agafar un trosset del temps que em queda de vida útil i destinar-lo a donar les gràcies a Israel i als jueus. De fet, el que tinc ganes es de felicita’ls pel 68é aniversari de la seva independència. Probablement, en ells se’ls en fot que jo els hagi d’agrair res, o que els feliciti l’aniversari -i fan bé que prou feina tenen- però tinc ganes de quedar-me ben descansat davant la frustració que sento al constatar les misèries i les pors del meu poble quan les contrasto amb la voluntat de sobreviure del poble d’Israel.

A veure si ens entenem. Entre els jueus hi ha de tot, com a tot arreu. No fotem. Ni tinc la fe dels conversos, ni sóc més papista que el Papa. Però un cop acabat de llegir “La Revolta” de Menahem Begin, on el “terrorista” que empaitava el meu estimat general Green explica la conquesta de la llibertat d’Israel, crec que des de la ignomínia del qui viu rodejat de traïdors i covards que es diuen independentistes, haig de reverenciar públicament aquells que van dir que n’estaven farts de que els passessin per sobre: els jueus.

No ens hi podem comparar pas. Dic els catalans. No podem buscar similituds històriques amb la shoah, perquè els castellans del segle XVIII no podien industrialitzar el nostre extermini, i per tant res no és comparable al que se’ls va fer als jueus al segle XX. Però no tinc cap dubte que aquell drama resulta indestriable de la seva voluntat de tenir una pàtria i un futur com a poble. I planyo les miserables argumentacions del nostre independentisme basades en els diners, en el greuge, com si fóssim minyones que es queixen de menjar sobres fredes en comptes d’aixecar el cap amb dignitat i reivindicar la nostra voluntat de no ser esborrats del mapa demogràficament, cultural i legal.

Tanmateix és cert que si l’enemic hagués matat el trenta per cent dels catalans sense possibilitat de redempció, com varen fer els nazis amb els jueus, els catalans supervivents no hauríem d’aguantar aquest insuportable nivell de contemporització amb l’agressor, aquest ridícul del rajolí prim, del només la punteta que sóc verge, aniríem per feina, i tant ens fotríem del mort com del qui el vetlla, i aparcaríem els circumloquis d’una punyetera vegada.

Jo vull felicitar Israel en l’aniversari de la seva independència perquè demostra possible que un poble al qui sempre se’ls han pixat a sobre dient-los que plovia, poden ser capaços de serrar les dents i construir un futur pels seus fills. Contra tots i tot. Per voluntat pròpia i sense demanar permís. Gràcies Israel, sou el meu exemple.