Carlins a la muntanya!

Un bon amic em va preguntar, fa poc, si això de tenir al general Savalls com a pseudònim responia a un pla ocult segons el qual hauríem de buscar solucions als nostres problemes dins la doctrina carlina. Esta clar que no, li vaig contestar, el carlisme és mort i enterrat i la meva adscripció moral a en Savalls es fruit del meu esperit rebel barrejat pel meu gust per l’estètica del romanticisme, i prou.

De totes formes, últimament sovinteja a la premsa, entre els bloggeros i als mitjans de comunicació digitals, una acusació de caire genèrica i carregada de mala llet en contra dels membres de Reagrupament segons la qual els seguidors del doctor Carretero son uns carlins. Dit així, amb un to de condescendència multicultural i barcelonina rollo Hereu i esquerra txupi-way. Amb això volen dir que en Carretero i “els seus” son una colla de propietaris pagesos, feréstecs, primaris, de missa, i molt de dretes. Una línia de pensament, com veieu, molt sofisticada i sibil•lina que pretén desactivar una candidatura transversal per la independència dient-nos que els reagrupats son una colla de reaccionaris, entorpint així que si hom es considera independentista i d’esquerres pugui acostar-se a aquesta opció política.

La superficialitat dels missatges polítics cuinats pels sacerdots del pensament únic són efectius, no cal dir-ho. Ho són perquè, malauradament, no coneixem la nostra pròpia història i posem etiquetes de bons i dolents als morts que ja no es poden defensar.

Dit això, porto uns quants mesos endinsant-me en la lectura sobre les carlinades, intentant entendre quines raons portaren a fer el trabuc a tants catalans durant tot el segle XIX, al crit de Carlins a la muntanya!. He trobat coses molt interessants tant en premsa i llibres coetanis als conflictes com a d’altres editats darrerament. Estaven molt pillats i ultramuntà es poc precís i massa suau per definir el seu pensament (?) polític, però és difícil trobar uns combatents civils amb més dignitat que els carlins. No us espanteu que no entraré en detalls, però el que sí que si no us explico rebento es que llegint sobre els carlins cauen dos mites: el basc com a ostentadors de les virtuts del gudari enfrontat a Espanya i el del catalanisme polític pactista com a forjador del retorn del poder polític a Catalunya.

Hi ha molt catalanista que baveja i sent vergonya quan els abertzales diuen allò de “huevos a la vasca y gallina a la catalana", fins i tot he vist més de un dels nostres riure la gracieta. Els carlins catalans varen fer la guerra fins a quatre cops en defensa de la terra, les tradicions, els furs i la seva forma de veure el món. El 1827 a la guerra dels malcontents –els bascs a caseta-; a la primera Guerra Carlina 1833-1839 on els generals bascs varen capitular a canvi de passar a formar part de l’exèrcit espanyol mentre que els catalans continuaren la guerra sols durant tot un any; a la Guerra dels Matiners del 1846 al 1849 pròpia només de Catalunya –als bascs en Tristany encara els espera-; i a la darrera carlinada, la d’en Savalls i en Marià Vayreda, del 1872 al 1876 on els Patxis i els Iñakis donaren mostra fefaent que no els quedava ja massa ganes de pujar a la muntanya. Amb això us dic que va haver-hi molts catalanets al XIX que això de la cessió del monopoli de la coacció física a l’estat no s’ho acabaren de empassar del tot. I sobretot, que els catalans de gallines res, en tot cas al caldo per Nadal. Un altre dia ja repassarem als bascos i el seus furs, el seu autonomisme i les seves cases a Madrid.

Pel que fa a les virtuts del catalanisme polític moderat i el seu pactisme ens hem cregut el que ens ha estat convingut per tal de entomar millor la transició, suposo. Però oblidem-nos un momentet del lligam místic i els paral•lelismes entre La Lliga i CiU. Els senyors de la Lliga el que volien era influir a Espanya no tant per poder anar al Liceu, escriure en català i organitzar els Jocs Florals, si no per modernitzar-la i treure’n profit econòmic per la indústria catalana. Es per això, i aquí rau la llavor de la incomprensió dels espanyols amb Catalunya, que els més espanyols de tots, els que varen construir la unitat de mercat, la pesseta i tota la legislació proteccionista envers la indústria varem ser els catalans, per tal de defensar els nostres interessos com a súbdits de la corona dels borbons. En aquest context els únics que defensaven la identitat política de la nació catalana eren, en certa manera, els republicans federalistes i sobretot els bàrbars, feréstecs i ensuma-capellans carlins.

M’acusen de carlí? Jo no se vosaltres... però després de veure com respecten els pactes els espanyols, enfotent-se de l’Estatut i dels acords del 1978, i de com ens defensen els hereus de la Lliga i dels federalistes, ja fa mesos que em vaig comprar una boina i la porto ben cofoi pels carrers de Barcelona.