ENDESA vs Potus

Explicar a un estranger la realitat del mal encaix de Catalunya a Espanya és fotut. Et trobes arguments i preguntes de tots els colors, segons la procedència de l’interlocutor. Resulta fàcil amb els irlandesos, els holandesos, els escandinaus o els portuguesos –són de països petits que sovint encara han de lluitar per tenir un espai propi-, els parles del sentiment de comunitat i cultura agredida i ho entenen. Més difícil, encara que no impossible, es fer-ho amb ciutadans dels grans estats-nació europeus, tipus Alemanya, el Regne Unit o França –aquí la meva argumentació no parla tant de com som nosaltres, si no de com és de diferent Espanya-, però no es impossible perquè coneixen el nostramo i saben dels seus defectes.

Quan és veritablement pelut és quan tens la conversa amb un ciutadà nord-americà o brasiler. Fills d’uns macroestats on la diferència es intrínseca, els estats federats gestionen i no posen en dubte el lideratge de l’estat federal, i sumar és més important que dividir. Si ataques el tema per la banda cultural, et responen que el castellà és molt important a casa seva, que fem bé de defensar les tradicions –això sí- però que els indis també tenen llengües pròpies –d’estar per casa, deuen considerar- i s’adrecen a l’estat en anglès o portuguès. Amb un hàbil moviment en el teu discurs t’afanyes a dir que els catalans som espoliats fiscalment -compte amb el parany!-: et contestaran que això també li passa a Alemanya amb la UE, i el brasiler et dirà que Sao Paulo manté Brasil en marxa, que als anys 30 varen intentar independitzar-se per les armes i que va acabar com el rosari de l’aurora, i que van optar per liderar el país fent que el president fos paulista sempre que fos possible.

Un per un tots els meus arguments, siguin emocionals o racionals, topaven amb una forma de veure el món buy and large i Europe is so small anyway, fins que un dia, intentant explicar la manca d’oportunitats professionals i la provincialització econòmica de Catalunya envers Madrid, vaig explicar el cas d’Endesa i Gas Natural:

- Una companyia d’obediència catalana, Gas Natural –vaig explicar-, va fer una OPA per comprar el principal subministrador d’electricitat espanyol, ENDESA, i el govern, l’oposició i la premsa espanyola van posar el crit el cel, no podia ser que una empresa de caire estratègic fos controlada pels catalans, i varen buscar un comprador italià (el govern) i alemany (l’oposició) - Bingo! Els acabava de donar un argument que anava directament al moll de l’os de la seva concepció del món: les lleis de lliure mercat i d’igualtat d’oportunitats. El nord-americà –innocentment- em deia que com és que Brussel•les ho havia permès, i el brasiler –més guerrero- que allò sí que ens donava dret a tornar a fer el trabuc.

I em direu, “sí, Savalls, ja ho sabem tot això... a què ve ara tornar a parlar-ne?”. Ai, amics meus... L’altre dia, sopant cap a quarts de nou, piquen al porter automàtic: prrree-prrree. En Potus, el nostre Jack Russell, es posa com un fera (rollo “què volen aquesta gent que truca de matinada?”) i es fot a bordar com si ja intuís baralla. Endesa ad portas!

-Bona nit, vostè dirà.

-Buenas noches, soy de Endesa -mostrant-me l’acreditació.

-Buenas noches usted dirá -Ho sento jo no sóc el Digui-digui.

-¿Es usted el titular del contrato? Hemos visto que tiene contratada Unión Fenosa para el ático primera –i obre una carpeta plena de paperam, i el sopar refredant-se.

-Si. Unión Fenosa, la contratamos a través de Gas Natural, -la empresa catalana la va comprar recentment per tal de potenciar el seu negoci com a subministrador de electricitat–ai, ai, ai que pinten bastos, vaig pensar, mentre que el gos totalment berserk seguia opinant sobre les visites inoportunes tancat a la galeria-. Si viene a vender algo le rogaría que fuera breve, estaba cenando.

-Bien, ¿sabía que dado que Unión Fenosa tiene su sede en Madrid usted está pagando un peaje extra sobre su consumo de electricidad... ? –textual, amb dos collons l’endeso.

L’argumentari de vendes d’Endesa, una empresa italiana gràcies a Espanya, intenta treure profit en termes de màrketing de les campanyes de sensibilització sobre el finançament de Catalunya i, en definitiva, del nostre esperit patriòtic. Hasta aquí llegaron las aguas.

-Mire, lo siento, ¿está usted diciéndome que Endesa es una empresa catalana y Gas Natural no lo es? Revise usted su argumentario de ventas, quizás pueda engañar a alguna vieja, pero ha llamado a la puerta equivocada. Boom, porta als morros.

Què ens diu tot això? Crec que tres coses.

La primera és que la força de la raó està fent que fins i tot l’adversari consideri que els consumidors catalans estem majoritàriament conscienciats que Madrit ens roba. Fóra bo que els unionistes en prenguessin nota.

La segona? Que els diners no tenen ideologia i tot s’hi val per vendre. La mentida també. Però això no ens pot sorprendre, els nostres polítics tenen un màster en manipulació i veritats a mitges.

Però la tercera, i més important, es que pretenen seguir prenent-nos el pèl i els diners, malgrat que fins i tot ho vegin clar els brasilers, els nord-americans i –amb una teatral demostració de violència primària i honesta- en Potus, el meu terrier.