Diner públic verí nacional

Ahir els sindicats varen impulsar una vaga al sector públic i sembla que la cosa no va acabar de funcionar. Un efecte col•lateral de la aturada es analitzar el pes pressupostari de la administració. A mi m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que crec que atenta contra el nostre progrés com a societat.

Funcionaris

Fa uns dies us deia que un dels meus fills volia ser funcionari. Això és nou dins de la nissaga dels Savalls. Jo soc empresari, el meu pare treballava a Borsa, l’avi era banquer i el besavi un dia va deixar el mas per anar a Cuba a picar pedra i va tornar amb prou de quartos com per endegar un petit banc. Per la família, això de treballar per l’estat era una cosa de forasters, de gent que vivia una realitat aliena a la cultura de l’emprenedor, petits vampirs que vivien del risc i l’esforç de qui generava diners.

Amb això no vull dir que l’estat no hagi de mantenir uns serveis de qualitat per la població. Tampoc vull dir que tots els funcionaris sigui gent que aprofita la seva condició per no treballar. Tinc mostres properes de amics que fan una feina molt important de servei públic, molts cops malgrat la pròpia administració. El que vull dir es que dins de les característiques consubstancials del nostre poble, la absència de un poder polític i administratiu de decisió i obediència catalana durant tants de segles feia que ens haguéssim de espavilar amb quatre canyes i un tap de suro. Si això li afegim el fet que al principat, tret del clima i de alguns productes gastronòmics a l’alçada dels millors del món, no tenim cap recurs natural en grans quantitats, més que la nostra capacitat de fer negocis d’allà on no hi ha res, de vendre motos... -fins i tot quan no sabem encara com les farem-, la nostra dependència de la cultura de l’esforç personal es revela com a imprescindible.

Amb la arribada de les engrunes del poder polític espanyol a Catalunya en forma de Govern Autonòmic, els catalanets varem poder començar a gestionar la administració nosaltres mateixos. Hem tingut encerts mítics com la sanitat i desastres bíblics com l’ensenyament –al menys al meu parer-, i tot esperant una reforma de la administració pública on es faci justícia i els bons funcionaris siguin recompensats, els ganduls foragitats i el ciutadà ben ates, us diré que el que no podem permetre es que la cultura de la subvenció o l’afany de tenir un sou de per vida gracies a tenir la economia i les famílies ofegades a impostos guanyin la partida. Dit de un altre manera, no podem avançar ni econòmica, ni social ni nacionalment si no fem un kit-kat i ens plantegem com volem ser quan siguem grans, sobretot perquè com diria el Núñez del Crackovia “no ens ho podem permitir”.

Jo estaria encantat de pagar impostos per fer lliures als meus conciutadans. Aplaudiria que la Generalitat ens donés un bon servei de ensenyament, sanitat, seguretat, pensions, vivenda... totes aquelles coses que facin que no ens haguem de preocupar del que son primeres necessitats. Son serveis públics que malgrat no garanteixen una llei de igualtat de oportunitats –una gran camama que ens hem empassat no sé ben bé perquè- fan que dins la gran cursa de selecció natural que acaba per ser la vida tots tinguem un vehicle amb prou benzina per fer les 65 voltes –encara que alguns surtin en Ferrari a la pole i la majoria de mortals anem en un utilitari per ben trucat i tunejat que el tinguem-.

Crec que tots estarem d’acord en que cal una reforma de la funció pública, però aquest post no va d’això. El que es indispensable es dinamitar la cultura de la subvenció, dels ajuts, de la promesa de diner públic per tal de revitalitzar sectors. Al meu parer enverina la nostra capacitat de innovació, de risc, en suma de fer negoci. I es tant poc català com cobrar per no treballar, amb perdó de l’heretgia.

Subvencions

Dic això de les subvencions amb diner públic perquè llegeixo avui que el Lenin català, el conseller Huguet (ERC deu de ser un dels pocs ascensors socials acrítics que queden al nostre país veient-hi el personal), ha declarat que la Generalitat destinarà 35.000 milions d’euros a plans industrials els propers deu anys. El projecte compte amb el suport dels sindicats i de la patronal i ens diu que “les companyies catalanes han de sortir més a l’exterior, s’ha de sortir a vendre i a produir fora”. Sembla que els sindicats no representen a ningú tret dels seus caps i el seu exèrcit de alliberats, i que la patronal catalana es una entelèquia, a la qual pertanyo, que es dedica contactar-me un cop l’any per anar a fer-li genuflexions al Príncep de Astúries en un sopar de etiqueta i de tant en tant em comunica que les urnes ja estan plenes i procedeixen a fotre-les a mar (en Goscinny i el seu Astérix a Còrsega sí que es mereixen la meva genuflexió) per seguir remenant les cireres els quatre enxufats de sempre, deu ser que no en soc d’empresari. Dit això, que no es més que recalcar que les organitzacions consultades viuen una mena de història virtual entre el món real i les institucions, les declaracions del conseller resulten de una obvietat pròpia de la seva indigència intel•lectual, similar a la de un estudiant de primer curs d’escola pija de negocis.

Porto deu anys al capdavant de una empresa de l’àmbit cultural, mai no he demanat una subvenció perquè ho trobo immoral. Sabeu com funciona?

Es més que clar que la immensa majoria de empresaris i autònoms catalans desconeixem com fer-ho això de demanar quartos als polítics, però si arribes al punt on et resignes a admetre que vius a un país on allò que és important no es què diu la llei, si no amb qui s’ha de parlar, ets en la obligació moral de donar les passes necessàries per conèixer com funciona això dels ajuts. Si més no, per no competir en termes de desigualtat i ser responsable dels llocs de treball que pengen de les teves decisions.

Quan Catalunya va ser la cultura convidada a la Feria del libro de Guadalajara (Mèxic) al 2004, varem decidir assistir-hi -sembla mentida que fa sis anys no ens calgués escoltar les recomanacions del conseller Huguet per decidir exportar-. Evidentment varem intentar trobar bitllet d’avió i unes condicions de contractació de espai favorables, tal i com varem entendre que es podia fer llegint els llepes de la premsa o els comunicats del gremi. Però amics meus... les urnes ja estaven plenes!. Ni quedaven places, ni teníem ja puestu, potser la vaig vessar no anant als sopars monàrquics de les organitzacions empresarials catalanes... deu ser allà on reparteixen números per anar de franc en proporció directa a la teva capacitat de fer el pilota. Varem acabar contractant l’espai via la nostra filial a Seattle (sí, sí! Tenim filial als Estats Units, a que fem patxoca?) perquè tenien condicions especials donada la aplicació del NAFTA, la cosa té collons.

Un cop a la fira, vaig assistir a una recepció de les autoritats mexicanes en honor de les catalanes. En Carod i en Benach varen fer la seva aparició estel•lar envoltats de funcionaris i editors de la colla pessigolla, tal que un Metternich i un Tayllerand redivius, repartint somriures a canvi de copets a l’esquena. Agraeixo profundament als meus pares la meva educació, que em va impedir de atansar-me i dir-los el què en pensava de l’ús que feien de la pasta que pago en impostos com ciutadà i com empresari.

Un cop tornat a Barcelona i amb el meu complex de Sazatornil a La escopeta nacional totalment disparat, vaig decidir indagar sobre l’insultant fet de esbrinar amb qui s’havia de parlar. Ho vaig trobar: Institut Català de Indústries Culturals. Abans de continuar... deixeu que posi el meu sarcasmòmetre a zero. Gràcies.

Diner públic

Recordo que era primavera i que les meves queixes sobre la fira de Guadalajara fetes en un to més que dur durant el xampanyet posterior a una presentació de Star Wars -a la qual varem ser convidats en tant que distribuïdors de la llicència que som, que quedi clar- en presència de alguns funcionaris del departament de Cultura (com xumaven de gorra els penques!) provocaren que el director del institut en qüestió em truqués per anar a dinar plegats.

L’àpat va ser un monòleg d’aquell senyor sobre la importància de fomentar projectes catalans i el negoci de les empreses catalanes. En definitiva, res nou. Anàvem per les postres i jo encara amb prou feines havia pogut dir-li a què ens dedicàvem i quines idees tenia en referència al nostre mercat i la normalització lingüística dels seus continguts quan el tiu em deixa anar “no cal que em donis explicacions, nosaltres hi posarem diners perquè ens interessa canviar de interlocutors culturals”. Us ho juro. Aquell paio es prestava a posar calerons sobre la taula perquè nosaltres juguéssim a fer productes, com si els diners fossin seus. Tant se val si eren o no de interès els projectes. Estava disposat a comprar l’ànima de la companyia a canvi dels impostos que havíem pagat. Direu que... “bé Savalls... era el que volies no? Igualtat de oportunitats, no? Els altres també ho fan no?”. Doncs no. Jo no buscava peles perquè sí. Jo encara creia que la administració podia afavorir canvis en profunditat que afavorissin el meu sector, no buscava que me arreglen lo mío. Ens varem fotre el cafè rapidet... vosaltres l’heu trucat? Jo tampoc. Quin fàstic.

Ara la Generalitat tornarà a fer el mateix. Posarà 35.000 milions de euros –que costen molt de guanyar, oi?- a l’abast dels industrials que sàpiguen amb qui parlar, que no els caigui la cara de vergonya per fer la genuflexió adequada, i els polítics, segons el seu inefable criteri i discrecionalitat els repartiran: “aquest sector sí, aquest sector no, aquesta empresa sí, aquesta empresa no”...

Tot plegat no seria més racional, just i democràtic no cobrar aquests 35.000 milions de euros en impostos a les empreses i deixar que cadascú els invertim segons el nostre criteri i capacitat de risc?
La patronal i els sindicats creuen que no, millor que ho faci la administració. Segons els diaris tampoc, ja que no he vist més que lloances al pla de inversions. Ens estan capant la iniciativa empresarial de soca-rel i encara els riurem les gràcies. Ens volen mesells, súbdits, agraïts... Diner públic es sinònim de verí nacional. Com voleu que el meu fill no prefereixi ser funcionari que empresari? Es un Savalls... no un idiota.