El repartidor de pamflets

Avui he passat per davant de la Universitat Pompeu Fabra i hi havia un home d’edat indefinida, posem-li entre quaranta i cinquanta anys. Educadament, m’ha donat una fotocòpia en blanc i negre on s’argumentava el benefici econòmic derivat de la independència de Catalunya. Res a dir sobre el contingut, ja en parlarem un altre dia, encara que crec que no cal que us doni gaires explicacions a aquestes alçades de l’espoli. El que em fa reflexionar és el que m’ha dit: “Ja veus, trenta anys de democràcia i haig de tornar a la porta de la universitat a repartir pamflets”. O tempora o mores.

Haig de dir-vos que, malgrat que aquests trenta anys perduts són una veritable putada –amb perdó de l’expressió- el tio aquest m’ha fet trempar. Ostres tu, el paio no tenia pinta d’alliberat, de polític o d’enquestador pagat a tant el full entregat. Era una persona normal que invertia el seu temps en favor d’una causa perquè li donava la reial gana. Que no tenia res més a fer? Segurament sí. Que potser pretén folrar-se amb la política? Si fos d’aquests em sembla que ha triat malament el partit. Era un il•luminat innocent? Pel que m’ha dit, no era el primer cop que repartia propaganda en mà, semblava més aviat que no li quedava més remei que sortir al carrer un altre cop perquè el poder li ha pres el pèl massa temps a hores d’ara. Els voluntaris que han organitzat els referèndums i gent com el repartidor d’aquest matí son motiu d’alegria, esperança i optimisme.

Estem davant d’un temps de canvi. De canvis profunds. Fa uns anys, un editor portuguès molt espavilat i sobretot molt llegit, em va dir que al llarg de la història la humanitat s’organitzava cíclicament en períodes de pa i circ o de religió. Ara un, després l’altre, per tornar al primer i així successivament. Sembla evident que Catalunya, Europa i el primer món, caminen cap una època de religió, entesa com aquesta fase històrica en la qual els valors predominen sobre la festa, el consum i la disbauxa. De sobte hem despertat del somni i resulta que les persones que tenen el cul llogat no seuen quan volen, que treballar en una multinacional d’estar per casa reenviant e-mails a tort i a dret no dóna prou per pagar un pis, omplir el quatre per quatre de benzina i passar-se quinze dies l’any a tutti-plen fent el pinxo a Cancún. “The party is over”. Ara toca tornar a definir les regles del joc.

És en aquest context que Occident enceta un procés de recerca d’eixos vertebradors, de tria d’uns valors per sobre d’uns altres per tal de reconstruir-nos com a societat, com a cultura. L’home de la porta de la universitat ens diu que torna a ser temps d’acció, de parlar amb la gent, de fer política al carrer. Els ciutadans hem de recuperar la capacitat de decisió. Hem de torçar la realitat amb el nostre esforç, encara que sigui una tasca homèrica. Malgrat que els mitjans de comunicació no se’n facin ressò, els catalans estem demostrant que som els primers entre els europeus en intentar recuperar el poder polític per a la ciutadania. El que hi ha de fons és la llibertat de Catalunya? Sí, i no. Hi ha molt més que això: la constatació que els òrgans de representació que ens hem donat històricament –sindicats i partits, per exemple- ja no responen als nostres interessos, sinó als de les seves pròpies dinàmiques de grup.

Com diu, Philip Pettit, de la Universitat de Princeton, al seu llibre Republicanisme: Llibertat i govern, la democràcia porta dins seu una gran responsabilitat per als ciutadans, que no és més que estar sempre amatents al comportament dels seus representants polítics, vigilant-los perquè no es desviïn de la seva funció. La democràcia dóna el poder al poble, és lícit que demani a canvi que el poble es faci seva la responsabilitat de controlar què fan els seus representants amb els seus vots. No sé si cal que ens ho digui un crack de la teoria política com Pettit, de fet ja ens ho va avisar l’Spiderman quan digué que “un gran poder sempre comporta una gran responsabilitat” –tot un clàssic.

El que és important, és que l’home que repartia pamflets al davant de la universitat ha donat el primer pas. Malgrat les frustracions. Malgrat trenta anys perduts. Malgrat el silenci de la premsa i el passotisme dels nostres polítics. Malgrat la crisi. Malgrat que en Millet sigui el carrer com a mostra fefaent que l’estat és incapaç, ja no de donar serveis socials, sinó d’aplicar l’Imperi de la Llei -els lladres han d’anar a la presó-. Si el sistema permet això, com espera que la ciutadania es mengi amb patates els sacrificis que ens venen al damunt? Desafecció? No, amics meus... hem de votar, i ens hem de mobilitzar. Els qui remenen les cireres ens volen quan més desafaccionats millor. Perquè si no triem nosaltres, el canvi de paradigma ens el faran els de sempre, podreu triar entre dues vies: la llei del més fort de la dreta de sempre, o l’estat omnipresent castrador de la opinió individual de l’esquerra dogmàtica.

Jo no penso entomar més mentides a la premsa, ni polítics que avaluïn la meva maduresa política per decidir el que em surti dels collons –quina barra senyor Mas dir que no en som de madurs-, ni alliberats de sindicat, jo me’n vaig a repartir fotocòpies al carrer, no penso deixar tirats els qui han començat a recuperar el seu legítim poder polític donant exemple. Gràcies a tots els que ja sou al carrer.