L'equip de futbol de la tribu

Soc del barça i m’agrada el futbol. M’agrada veure’l, jugar-lo, parlar-ne i pontificar. El vaig mamar a casa, de petit, i no es que fóssim molt futboleros, vull dir que no érem socis, però el seguíem cada jornada i cada temporada, fins ara.

Quan vaig començar a festejar la meva dona el barça passava per èpoques de foscor. Hi havia en Núñez de president –una broma tràgica per la societat civil catalana- , en Van Gaal de entrenador –una bona persona destinada a destruir el somni del planter cruyffista a base de jugadors holandesos mediocres-, i tot i guanyar lligues jo preferia no veure’l. Desitjava obertament que ens en fotessin vint-i-cinc fins i tot en els partits amistosos, i ho diu un que va fer campana al cole per anar a Basilea de stranguis. No em vull esplaiar explicant el perquè d’aquesta esquizofrènia, els culers –d’acord o no amb la meva postura- ja sabeu perquè, i els que no us agrada el futbol caldria que dediqués un post tant summament llarg de escriure que no paga la pena que ens hi posem a aquestes alçades.

Deia que quan la meva i dona i jo varem passar el tràngol negociador inicial que passa tota parella, un servidor els tenia ben plens amb el barça... i no el vaig incloure a “la llista”. Que què és “la llista”? Doncs, aquelles activitats que hom considera imprescindibles per ser feliç i que la parella ha de conèixer abans de començar una relació, per no resultar enganyada. Aprofito per demanar-li disculpes públicament, però la cabra tira al monte, (sigh).

Fa uns anys vaig sentir parlar un psicòleg mexicà que havia estudiat els vincles emotius que fan que les persones puguin canviar de parella, de feina, de partit polític o de nacionalitat, però que no puguin canviar de equip de futbol. La seva tesi doctoral tractava d’aquest tema, i la seva conclusió era que hom pot renunciar a tot menys a la seva infantesa, i el futbol té una vinculació pels nens –els colors del club, els herois esportius, la felicitat de la família- molt més propera que altres conceptes més sofisticats intel•lectualment, com ara els partits polítics. El meu pare, que li agradava el futbol però que passava bastant dels estats conjunturals del barça, se li il•luminaven els ulls quan afirmava “ni Simonsen, ni Reixach, ni Basora, ni mandangues... ningú com en Ventolrà”, la seva adolescència, allò del “abans de la guerra”, li sortia de molt endins, ell tampoc renunciava a la seva infantesa.

Què us vull dir amb tot això? Que ens han volgut vendre la moto que esport i política van separats, o que futbol i religió no tenen res a veure –això no m’ho dieu a la cara a Glasgow, vale?- i que l’esport es un valor superior, que plana per sobre dels personalismes, mens sana in corpore sano, contamos contigo, amics per sempre i que en Laporta era la personificació del dimoni per fer política com a President, un “chulo”, un aprofitat i a més a més que està fet un bacó –dit de passada- .

Els socis del barça, lliurament, gens condicionats pels mitjans de comunicació de l’establishment, sense una alternativa seriosa de continuïtat, varen decidir matar el Laportisme i tornar a instal•lar a la presidència del club als de sempre, als senyorets de “Barsalona”, dinamitant tota la tasca de recuperació de la catalanitat del club feta al llarg de set anys.

Les quatre primeres decisions de la era Rosell son les següents:

1.- Aprofundir simbòlicament l’enfrontament amb el cruyffisme, recuperant el nuñisme, i prescindir públicament de la figura de Johan Cruyff com a President de Honor del Barça. Es a dir, no conciliar, si no dividir.

2.- Esbandir públicament la amoral clàusula de acomiadament del director general, Joan Olivé. Demostrant així que en Laporta i els seus “sequaços” intentaven aprofitar-se al màxim del club. Ara vés a saber quants quartos es gastaran en indemnitzacions per fotre fora els laportistes i posar-hi “els seus” –han de pagar molts favors- , d’aquesta pasta dubto que en parlin.

3.- A la presa de possessió rollo West-Wing que es varen muntar, el discurs va ser en català, castellà i anglès. Català, perquè no hi ha més collons. Anglès per fer com Heinz Chez amb Puig Antich, “la torna” del castellà. Diuen que en varen fer ús “per no ofendre als afeccionats del barça de la resta de l’estat”. Perdoneu, colla de pijos, el català no ofèn. Jo no vull que el President de la Federació Argentina de Rugby em parli en català malgrat jo flipi amb els Pumas. Jo no vull vendre samarretes a Calahorra, jo no vull dins la meva tribu ningú que es molesti si el President del Barça parla en català. Només faltaria.

4.- La primera sortida institucional fora de Catalunya d’en Rosell serà anar a veure –a retre homenatge i a demanar perdó, suposo- al president de la comunitat autònoma de Extremadura per haver estat insultat per en Joan Laporta. Quanta indignitat, perdoneu que us digui, els nanos aquests ja estan fent efectiva la sentència de l’Estatut abans de acabar de saber el contingut dels articles interpretats.

La cinquena decisió podria ser celebrar els títols a la Zarzuela en comptes de fer-ho a la Generalitat, rollo La Caixa, rollo Sazatornil de La escopeta nacional.

El teu equip de futbol és la representació de la teva tribu. Els millors caçadors del grup s’enfronten als millors dels altres per tal de guanyar. S’hi juguen l’honor, i això si bé es cert que està per sobre de les opcions polítiques, està per sota de la voluntat de la tribu. Això es el que fa especial l’esport. El que l’allunya de les opcions polítiques personals al mateix temps que el fa representar les millors virtuts del poble que representa l’esportista, o l’equip. L’any 1970 a Brasil hi havia una dictadura militar, però el poble va embogir amb el mundial de Mèxic, amb Tostao, Jairzinho, Pelé, Rivelinho... i tant! Perquè la tribu es la tribu i la política, la política. Tant important que en Sarkó crida a capitol Henry per esbrinar què li ha passat a les bleus al Mundial. Tant important que Nelson Mandela ha hagut de consolar personalment al xaval de Ghana que va fallar el penal contra Uruguai i va acabar amb el somni de tot el continent africà. Que no és important?

Fixeu-vos si és important tenir equip propi de la tribu que Espanya ens el nega, i nosaltres als qui ens agrada el futbol i no tenim equip propi hem de fer malabarismes per tal de voler que en Piqué no guanyi un Mundial per no alegrar en Tomás Roncero –als qui encara cregueu que Mundial no és sinònim de aquelarre de nacionalisme llegiu el seu article d’avui a l’AS que porta per títol “Viva Es-pa-ña”-.

Quan els meus amics europeus, aquests dies, m’envien missatges en favor de “la roja” haig de tornar a explicar l’Onze de Setembre, la princesa Peronella, les carlinades, l’ou com balla, i tota la història de Catalunya en cançons... No puc més! El Barça ha tornat a ser durant set anys un bon substitutiu de equip tribal, però... malgrat la meva infantesa, no deixa de ser metadona. Uns socis que permeten blasmar Laporta per dir que personalment creu que la independència es una bona solució per Catalunya i aplaudeixen que en Rossell aposti per la subordinació lingüística al castellà? Aquest es el meu equip tribal?

Amics meus... una de les millors noticies que ens portarà la independència es que als que ens agrada el futbol podrem ser de l’Europa, l’Hospi, la Grama, el Nàstic, el Lleida o el Júpiter sense haver de donar explicacions. Serem una tribu normal, i amb un únic equip tribal comú, aleshores sí, definitivament per sobre de la política i al servei de tots sense distinció: la Selecció Nacional de Catalunya.

Mentrestant veure menys partits del barça que la meva dona s’ho mereix.