Toros i altres tradicions hispàniques

Quina una s’està muntant al voltant de la prohibició dels toros a casa nostra! Els ciutadans tornem a assistir a una comèdia política amanida de declaracions esquizoides que dilueixen una iniciativa popular benintencionada i la converteixen en una arma per destruir la discussió civilitzada i fer aflorar els pitjors sentiments dels uns i els altres.

Mireu, jo no me’n amago de tenir un passat. De petitet, segons la meva avia, tenia els mateixos gustos que les vaques. M’agradaven els toros. Els veia a la tele i al•lucinava amb el posat de Santiago Martín, el Viti, quan doblegava la espasa contra el burladero –en un ritual acte de superstició- abans de entrar a matar. Vibrava amb les faenes de un rejoneador portuguès, del qual he oblidat el nom, i flipava que el tio anés vestit com un cavaller del segle XVIII –"a la portuguesa" deien els locutors-.

Aquesta afició es va anar esvaint. Només he anat a una corrida en tota la meva vida. Jo era petit, i la família va decidir anar a veure una novellada a la plaça estable més antiga de Catalunya: Olot. La meva família es filla de la muy leal villa i capital de la Garrotxa. Per això als meus gens hi tenen tirada tant les carlinades garrotxines com la lliberal tradició olotina dels toros –als senyors de pagès mai no els va agradar aquesta tradició forastera i chabacana, era una cosa “de ciutat”-. La tarda de toros aquella va ser un desastre, la inexperiència dels toreros va convertir el sacrifici de cada una de les bèsties en un bany de sang, adobat pels seus crits desesperats durant la agonia. Tot plegat horrorós.

Jo no soc doncs un animalista, i durant anys i panys he utilitzat els arguments dels taurins per defensar la tradició a casa nostra de les corrides. Fins i tot em vaig sentir temptat de anar a veure en directe en José Tomás en la seva reaparició. Potser era una barreja de ganes de portar la contrària i de fàstic per les moralines i les prohibicions. Malgrat tot, jo ahir hagués votat per la prohibició de les curses de braus al Parlament. Principalment perquè estic segur que es correspon al sentiment majoritari a Catalunya i perquè em sembla estúpid mantenir una cosa que ofèn a tanta gent: la conversió de la mort en un espectacle.

Al darrera de la votació, però, hi ha moltes altres coses. Tots ho sabem. No es parla de tauromàquia, es parla de identitats nacionals. Els catalanistes amb un vot acosseguien fer-se els simpàtics a l'extranger, tocar els ous als espanyolistes i salvar uns animals, que sempre es popular. Per altre banda, fixeu-vos –i no oblideu- la vergonya de uns diputats del PSC que prefereixen votar contra la prohibició i mantenir un bon cartell electoral dins el PSOE –no els hi cal fer-ho davant la ciutadania-, o es que ara resulta que la festa dels toros es progressista? Tingueu sempre més present el nou caramel enverinat que el PP i el President de la Generalitat ens volen fer empassar: la prohibició va contra les llibertats! Quina barra... Aquí no es prohibeix que la gent vagi a Saragossa a veure toros, no els multarem ni denunciarem, el que no es pot fer es venir aquí a matar bèsties per diversió.

El debat guapo, que hagués estat el cultural, també ha quedat esvaït. Ara ja ha quedat presoner del PP que es vol convertir en pal•ladi de les tradicions culturals comunes a la pell de brau. Diuen de canviar lleis i de portar-ho al constitucional.

Jo els diria als nacionalistes espanyols que no facin arqueologia dels costums comuns entre els pobles de Espanya perquè al capdamunt de tots hi ha les guerres civils. Per il•lustrar la comunió de aquests dos bens culturals tant propis dels ibers que son les guerres fratricides i els toros us transcric un passatge de l’imprescindible llibre de Juan Eslava Galán –un dels pocs republicans federalistes espanyols que conec personalment- Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie.. Val a dir, siguem justos, que la barbàrie que descriu la duen a terme uns “nacionals”, però el llibre també està ple de animalades fetes pels “republicans”. Prego a les criatures i als animes-sensibles que no segueixin llegint, que el text és força dur.

(...) tras la entrada de los nacionales en Ronda llevaron a las afueras a tres presos para fusilarlos, pero antes les ordenaron cavar su propia fosa. Uno de ellos, Emilio Mares, hijo de un alcalde republicano, se encaró con sus verdugos: “A mí me podréis matar y me vais a matar –les dijo-. Pero a mí no me toreáis.”
Marías le escuchó la historia a un famoso escritor que se jactaba de haber participado en el asesinato: “Le tomamos la palabra y lo toreamos, literalmente. Lo lidiamos. “¿Con que no, eh? (le dijo el malagueño). Tú te vas a enterar.” Y cogió la camioneta, se volvió para la ciudad y en menos de media hora estaba de regreso alcampo con los trastos. Allí mismo lo banderilleamos, lo picamos un poquito desde el techo de la camioneta haciéndole pasadas lentas y luego fue su paisano el que se encargó del estoque. Un tipo atravesado, muy cabrón, y se vio que tenía algo de práctica, le entró a matar, la primera hasta el fondo, cruzada en el corazón. Yo le puse sólo un par de banderillas cortas, en lo alto de la espalda. Vaya si se enteró el tal Emilio Mares. A los otros dos los tuvimos de público y los obligamos a gritar olés. No los fusilamos hasta rematar la faena, en premio por haber cavado. Así pudieron ver de lo que se habían librado. El malagueño se empeñó en cobrarse una oreja”.

Una salvatjada, no? Després de llegir-lo, ja fa uns anys, se’m van esvair totes les tonteries protaurines del cap i de cop, ho vaig haver de rellegir varies vegades... aquest es el patiment que reben els toros a la plaça, només si hom se’l imagina a la seva pròpia carn –i la narració de Eslava ho aconsegueix- podrem entendre-ho. Dit això, i vist com les gasten PP i PSOE, només demano que el Parlament de Catalunya no se li acudeixi prohibir les guerres... no fos cas que els espanyols decidissin recórrer al seu constitucional particular.