Carta als meus amics socialistes

La decisió del conseller Castells, esperada i desitjada per molta gent, ha obert la caixa de Pandora. Potser sí, o potser no. Jo m’estimo el país i crec que si no reaccionem acabarem diluïts, convertits en una excepció dins l’Espanya de sempre, una minoria similar als 5.000 tàrtars musulmans que encara viuen al nord de Polònia malgrat les atzagaiades de la història. Per això qualsevol pas individual o col•lectiu en la direcció de marcar diferències amb la tesi de la uniformitat espanyola, que representa el PSOE més que ningú, la rebo amb molta alegria. Tinc por, però, que aquesta lectura optimista vingui determinada pel fet que el conseller diu el que jo vull sentir, no tinc ni idea del que pensareu els meus amics socialistes... ni quines conseqüències tindrà a la pràctica.

Jo no en sóc de sociata, prou que ho sabeu. No ho he estat mai. Els meus amics de tota la vida que ho sou, o que històricament els voteu, sou com jo en quasi tot, ens hem educat pràcticament de la mateixa manera, veiem el món de una forma molt similar, però ens separen tres o quatre coses.

La qüestió de la redistribució de la riquesa, dels impostos, dels acomiadaments més o menys cars, en definitiva... les coses que fan referència a la intervenció de l’estat en la vida econòmica em separen de vosaltres. Sí. Es veritat. Soc un liberal convençut. No crec que el mercat ho pugui regular tot, i defenso que els polítics són l’últim baluard de defensa –haurien de ser, vaja, a casa nostra no és així i els polítics juguen a favor dels dolents- de l’interès general enfront dels particulars i dels lobbies. Per això els ciutadans triem uns representants que vetllin per la cohesió social, la qual cosa també vol dir que nosaltres els electors els hem de vigilar per tal que no es desviïn perseguint interessos privats o de grup. Es l’essència del liberalisme, i la democràcia representativa forma part del seu ADN.

Això no vol dir, al meu entendre i ja ho sabeu, que els governs hagin de posar les grapes dins del món empresarial subvencionant uns i no uns altres, o legislant en favor d’un sector econòmic o un altre, si més no trobo que és abonament per a la corrupció; tampoc vol dir que la legislació laboral empari uns drets dels treballadors de tal manera que els empresaris dubtin de la conveniència de crear llocs de treball estables. Es veritat... aquestes són coses que em separen de vosaltres, però em separarien igualment si fóssim independents d’Espanya, aquesta no és la discussió hores d’ara, no?

La qüestió nacional la veiem bàsicament igual. Som una nació. Les diferències rauen en la confiança que teniu, o teníeu, en el fet que, a Espanya, la “gent d’esquerres” ens respecta com a tal. Jo no ho creia i els anys, entenc, i l’experiència han acabat per demostrar que jo tenia raó. És fotut assimilar que has estat equivocat trenta anys, jo ho he fet en moltes altres coses... no veig per què no podeu fer-ho vosaltres també. Ho fareu. Costarà. Però ho fareu. Quants socialistes o progres espanyols han dit alguna cosa en defensa dels catalans, de Catalunya, les últimes setmanes? On són els vostres amics de la pell de brau ara? Molt copet a l’esquena i molt insistir en què la culpa és del PP... que no tot Espanya és així. Encara cola? Encara després de sentir i llegir en Bono, en Gonzàlez o la Chacón? Els socialistes de tota la vida podeu estar errats, però no sou imbècils, no?

Hi ha també un grapat de coses puntuals que veiem de forma diferent. A mi m’agrada la platja i a molts de vosaltres la muntanya; a mi Coppola i a vosaltres Fellini; a mi Disney i a vosaltres us posa més el rollo Kóniec; soc fan dels Beatles i no tant dels Stones. Prefereixo el folk que el jazz que tant us fa flipar. En Llach és com és però m’agrada més que el vostre Serrat. Pel que fa a gustos va haver-hi un temps que només coincidíem en el Barça, i no sempre.

Dic tot això per fer evident que les coses que ens separen ideològicament no tenen res a veure amb el grau d’amor al país. En això no us guanyo. Heu fet moltíssim perquè Catalunya fos un país integrador. Haig de reconèixer que molt més que jo, que encara responc en castellà als nouvinguts per no perdre el temps. El PSC ha estat cabdal en la catalanització del cinturó i és trist que el tacticisme electoral us pugui portar a un neolerrouxisme de perfil Chacón si el socialisme català –ni tant sols dic catalanista- no ho impedeix. Cal que us pregunteu si socialisme i sobiranisme són veritablement antagònics. No poden conviure dins del PSC? Què votareu els que hagueu vist la llum i que el federalisme amb Espanya és una entelèquia? Mai no votareu CiU! ERC? Als hippies dels neocomunistes? No puc dir-vos que voteu en Laporta! I quan us dic que Reagrupament és transversal em contesteu que el que jo soc és un carlí! Què fareu companys? No passarà res? En què quedarà el pas que han donat Castells, Mascarell, Bohigas...?

Avui sí que no tinc resposta a les preguntes que em faig. No puc contestar-les perquè, per molt que ho intento, no em puc posar dins la vostra pell. El que intueixo és que les coses es mouen, que canvien... espero que no us quedeu orfes aquesta tardor i pugueu votar conforme la vostra ideologia –equivocada no cal dir-ho, hahaha- però que ho pugueu fer en clau de dignitat nacional. La caixa de Pandora acaba d’obrir-se al carrer Nicaragua... I ara què fareu?