Barcelona al capdavant

Un any i mig de consultes. Esbravada general el 10-J. Eleccions i banys de realitat. Desprestigi concertat dels mitjans. Punyalades d’en Duran. La Chacón en portada als mitjans com a nou exponent del regeneracionisme català a les espanyes. Esperpents i sainets dels partits i partidets independentistes. Tot ens feia preveure que la consulta per l’independència a Barcelona seria un fracàs de participació. Que seria una qüestió testimonial. Que ja no tocava. Fins i tot el clima va voler jugar en contra i ens va regalar un dia que convidava a platja i fer bronzo. Els voluntaris, fins i tot, esperaven un resultat per sortir del pas dignament. I va i resulta que a Barcelona encara hi ha un quart de milió de persones justes, que s’ho creuen, dignes i amb prou temps per fer saber a qui convingui que les coses estan canviant.

No vull fer com els tertulians, els periodistes i els polítics. No vull comparar dades amb altres votacions. Ni amb el referèndum de la Diagonal, ni amb les eleccions municipals o al parlament. Els números, ho sabem tots, es poden maquillar amunt i avall, i fer que diguin el que ens convingui. De totes maneres es dono un parell de dades que ferien les delícies de qualsevol intoxicador professional:

- Hereu es alcalde del cap i casal amb un suport de 182.216 vots. Ahir el vot va ser un 30% superior.

- El 84,7% dels electors catalans no volien que Montilla fos President de la Generalitat de Catalunya el 2006. Va assolir menys de 800.000 vots en un cens de més de 5.200.000.

Dues xifres que podeu trobar mirant els resultats electorals. Manipular? Tots en sabem.

La consulta de ahir a Barcelona només es pot comparar amb les altres consultes que s’han pogut organitzar a Catalunya des que va començar el fenomen a Arenys de Munt, el mes de setembre del 2009. I el resultat ha estat espectacular, i sobretot representa un canvi estructural en la definició de la ciutat de Barcelona com a referent en les tendències polítiques de fons a Catalunya.

La veritat es que l’afany destructor en contra del procés de consultes ha estat prou homogeni al llarg d’aquest any i mig. De no parlar-ne, a parlar-ne malament, a desqualificar, minimitzar, fer-ne befa... tot s’hi ha valgut. Els partits espanyols de Catalunya, la premsa d’esquerres i la de dretes, tots han treballat de valent per desnaturalitzar i ridiculitzar les consultes. Això també ha succeït amb la d’aquest diumenge a Barcelona. El cert es que allà on han estat ben organitzades la participació ha quedat en uns percentatges entre el 20 i el 40 per cent, i allà on la força dels promotors ha estat menys efectiva entre el 5 i el 20. L’altre variable genèrica es conseqüència de la grandària del municipi que feia la consulta, quan més gran més petit el percentatge de participació, això també ha estat una constant. Agafant aquestes premisses un resultat de més del 20 per cent de participació a Barcelona es un èxit sense precedents, al meu entendre, vaja.

El que crec que es important, es el que us deia sobre un canvi estructural en la percepció que tots tenim de can fanga en temes nacionals. Tinc l'impresió, que l’endemà de l’onze de setembre del 1714 Barcelona va dir prou. Que ja havia pagat un preu prou alt intentant esdevenir quelcom que no fos la segona ciutat espanyola. No es una crítica. Senzillament, el catalanisme polític fet a Barcelona sempre ha tingut el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta. El pactisme. La subvenció a Espanya per tal de crear un mercat intern, a la península, pels nostres productes fets aquí o importats en caràcter d’exclusiva. Per això feia una mica de basarda la consulta a Barcelona... més de trenta anys de governs municipals federats amb un partit més espanyol que els toros ens deien que les consultes al cap i casal ho tenien pelut. I resulta que no. La burgesia de tortell de nata el diumenge s’ha disfressat d’antisistema i s’ha pronunciat per l’independència. Caram!

El fet que una ciutat on no es que no calgui parlar català per viure-hi, si no que es impossible fer-ho al cent per cent en la llengua de Pompeu sense ser un militant de l’idioma; una capital de Catalunya on s’hi pot viure exclusivament en anglès; un niu de pijos i funcionaris espanyols; una ciutat de premsa botiflera i llepaculs, preocupada per la cadira i que només es compara amb Madrid –fins i tot amb València darrerament-: Barcelona... ha votat i ha demostrat que el paradigma ha canviat. Que ja no surt a compte ser espanyol. Que ja n’hi ha prou de fer AVEs a Albacete i que el que necessitem son accessos al port de primera divisió. Que sap que si els seus fills estudien al IESE o a ESADE hauran de marxar de casa per fer carrera, i no precisament a Londres, si no a Madrid. Que quan ens varem vendre les empreses familiars de distribució a les cases mare europees –a canvi de la direcció general per Espanya, un xalet a la Cerdanya i un quatre per quatre, fotent enlaire l’esforç de dues o tres generacions a canvi d’un plat de llenties- no ens varen dir que acabarien per fotre el camp a Madrid perquè aquí no podem decidir ni el preu del metro, ni volar on més convingui a l'empresa. Que s’ha acabat. Que ja n’hi ha prou. Que si Catalunya vol caminar cap a l’independència Barcelona s’hi posarà al capdavant. Això es engrescador, es important, fa que tot sigui possible i, sobretot, es nou.
 
P.S. Per cert, Joana Ortega, la vicepresidenta mentidera ha aclarit que va votar que NO. Delenda est Unió.