Sobre l'atur i les llicenciatures

El dia ha començat amb en Basté parlant de les dades de l’atur. Fan por.

En l’anàlisi, els de la ràdio comentaven varies coses. La primera es que els empresaris en comptes de contractar més personal, estan en tràmit de renovar maquinària i de eixugar deute amb els bancs. En dono fe. La crisi va començar el 2008, va ser gravíssima el 2009, i els que han sobreviscut el 2010 no estan per carregar els costos fixes de les companyies, malgrat que es probable que els calgui més personal per fer una bona feina. Si aquest procés de supervivència fa que el nostre teixit empresarial tiri endavant per tal de poder contractar en el futur, haurem de tenir paciència.

La segona qüestió que els de can Basté posaven al damunt de la taula es la importància percentual dels aturats de llarga durada no qualificats, sense títols que posar al currículum volen dir. El mercat castiga els qui no tenen una llicenciatura. També castiga a qui té vint anys d’experiència, perquè resulta que ja té més de quaranta anys. I acaba per tancar portes als que estan “sobrequalificats”, una decisió fruit de les pors del qui contracta que acostuma a intentar envoltar-se de mediocres no fos cas que li prenguessin el seu propi lloc de treball. El panorama es desolador.

Tinc tres fills, que fan el que poden per preparar el seu futur. No tinc garanties que tots ells tinguin carrera, ni tant sols que tinguin prou idiomes per vendre’s al mercat de treball. Tenen la sort que encara son en període de formació, i que la crisi no durarà per sempre –en cas contrari tant valdrà haver estudiat per metge, cantant de rapp o pianista de bordell-. Son honestos i no menteixen sobre la seva experiència professional, normalment derivada de treball escombraria o de col•laboracions amb empreses de familiars i coneguts. La cosa pinta ruïna si no canvia.

Jo mateix vaig patir la crisi del 94. Vaig passar més de dos anys a l’atur i amb una criatura acabada de néixer amunt i avall. Varem haver de deixar el pis i anar a viure a casa els pares, cobrar el PIRMI, i acceptar qualsevol cosa. Abans de la crisi havia treballat a empreses importants, havia tingut bons sous, però no tenia la carrera acabada. Allò pesava en el meu currículum i a més a més de tancar l’accés a determinats llocs de responsabilitat em provocava una sensació de culpabilitat enorme, em veia a mi mateix com un irresponsable. Vaig aprendre una cosa, que el treball dignifica. I gràcies a Déu, a molt d’esforç, i a menjar molta merda, vaig tirar endavant. Més o menys com tothom.

Al meu entorn hi ha molt universitari, amb carreres acabades com les de medicina o les d’arquitectura –que com diu un amic meu no son moc de gall d’Indi-, carreres de sis anys, fotudes, difícils, que requereixen de un gran esforç i disciplina. Però... un arquitecte sense projecte de final de carrera no es un arquitecte, tant se val si tenia nens petits i ja no tenia temps de fer-lo, no ho és. I si va a l’atur no pot dir que ho és. Un metge sense el MIR es metge, pot treballar, si. Però no pot accedir a places d’especialista perquè no té el MIR. Queda clar, o no?

Els meus fills, jo, el meu entorn, el meu amic metge que no es especialista, aquesta guapa arquitecte que no té el projecte de final de carrera... tots aquests que o bé no tenen feina o bé que si la perdem no podrem mentir perquè ens ho prohibeix la llei, els nostres valors i sobretot la nostre autoestima. Paguem impostos. Financem un sistema. Cedim els nostres drets a un govern i a unes institucions mitjançant el vot. Unes institucions que ara ens demanaran que no mentim en les nostres declaracions a hisenda. Perquè hem de pagar el desori on ens hem portat entre tots.

Com voleu que ens prenguem seriosament les institucions públiques si tenim com a vicepresidenta una mentidera com la Joana Ortega? No llegeixen els clàssics tota aquesta patuleia de polítics miserables? No saben que la dona del César a més de honesta ho ha de semblar?

Els mitjans s’han posat d¡acord per atribuir a l’afer Ortega la categoria d’error en el currículum. No es veritat. I ho saben. Volen tapar-ho, deixar-ho en anecdòtic. Fins i tot les meves “fonts generalment ben informades” em diuen que la notícia es va generar a presidència i que en Duran els va trucar amenaçant-los de parlar –no se ben bé de què-. Com si tenir una vicepresidenta de la Generalitat mentidera no fos important. Com si només fos una baralla més pel poder entre unionistes i convergents. Pitjor: que això els exonerés als uns i als altres. I que als ciutadans no ens caigui la cara de vergonya per permetre-ho.

Na Joana Ortega va mentir públicament a can Basté fa uns mesos, cap error, només una mentida. Podeu trobar el tall –no sé si l’hauran fet desaparèixer ja- a la pròpia web de RAC1. Va dir que era llicenciada, per la ràdio. Fent-ho, no només insultava als que si varen acabar la llicenciatura en psicologia –més aviat deuen estar cofois de no tenir per col•lega una dona com aquesta- si no tots aquells que durant el seu trànsit per aquest merder que és la vida han hagut d’entomar el fet de no haver acabat els estudis universitaris i posar-ho al currículum quan han passat per l’atur, som legió... senyora Ortega. Honori la democràcia i a la gent que no menteix, i marxi a casa. Deixi d'insultar-nos a tots cada cop que surt als diaris i a la televisió. Cada cop que me la trobo als papers em queda clar que els ciutadans no tenim cap mena d'influència un cop hem votat- Ah... i que vosté el que no té no es la carrera, es vergonya.