Por i misèria

La Contra de La Vanguardia es un lloc molt preuat entre els editors, a l’hora de fer saber al personal que ha aparegut tal o qual novetat a les llibreries. Les entrevistes que hi surten acostumen a ser llegides i sovint resulten fins i tot interessants. Haig de dir que acostumo a llegir-les, mes que res, per saber de noves opinions a l’entorn de qüestions de fons, però que no les faig servir com a prescripció facultativa per comprar cap llibre. Es per aquesta raó que no puc citar l’autor de un pensament que em va donar que pensar: “planyo els polítics actuals, perquè han de prendre decisions urgents sobre temes dels quals en desconeixen les solucions”.

Home... a mi de pena no me’n fan. Ja ho va dir aquell que cantà a en Manolete: “si no sabes torear porqué te metes”. Quan miro al govern de Catalunya i a CiU, el que sento es pena pel país, i no tant pels polítics que hem triat per governar-nos. Una trampa teixida a Ferraz i a Génova torna a tancar-se poc a poc sobre Catalunya. La mentida sobre la responsabilitat de les autonomies en tant en quan el dèficit públic. Però aquest no es el tema, avui.

Ja fa mesos que vaig dir que no podia entendre com una política com na Marina Geli podia fruir de la llibertat i no estar tancada a Can Brians després de passar-se més de quatre-cents milions d’euros del pressupost de sanitat. Es un exemple, no hi tinc res particularment en contra d’aquest o aquell polític del tripartit, ni de cap altre govern. Però... es que els ciutadans no ens adonem que s’han polit els nostres impostos passats i que han hipotecat els nostres ingressos futurs?

La situació en la que ens trobem es senzilla d’explicar, potser tant com difícil de solucionar. Suportem, i suportarem, una pressió fiscal acollonant per tal de pagar els interessos del que ja ens hem gastat. La dimensió de l’estafa en la gestió dels diners que han realitzat els polítics d’aquí, i els de Madrid, només es comparable a la seva incompetència política i a la nostra irresponsabilitat ciutadana. No tenim quartos per pagar l’estat del benestar que ens havíem muntat, i el govern dels millors ha hagut de fer el que més tem un càrrec públic: retallar serveis i mostrar-se com aquell que fa anar les tisores de la retallada.

L’esquerra, si es que en queda alguna cosa semblant, diu que el que hauria de fer l’administració es perseguir de debò el frau fiscal, i rescatar de l’oblit impostos suspesos com el de successió. La dreta, que no hi haurà més remei que apujar l’IVA, fent pagar a tothom per igual les cagarades que han perpetrat tant els governs d’esquerres com els de dretes. Els uns i els altres coincideixen només en una cosa: que això només valdria per parar el cop de moment! Mesures per seguir pagant les estructures administratives que ja existeixen! i tot això amb un atur absolutament desbocat... i ni una sola mesura de dinamització econòmica! Ni una! Fixeu-vos en les solucions que proposen... o, vaja, que ens ensumem:

Perseguir el frau fiscal? Mola, no? Sabeu en que es traduirà? El magnat mangante amb casa a les Illes Caiman i comptes a Luxemburg us penseu que el farem pagar? Que es que el cas Urdangarin us fa pensar que la justícia es igual per tots? Il·lusos! La lluita contra el frau significarà que el xaval que encara viu a casa els seus pares i treballa en negre en el seu ofici haurà de donar-se d’alta a la Seguretat Social. Voldrà dir que l’economia submergida haurà de fer front a les taxes i els IVAs que calguin per estar legal. I jo no dic que això no sigui econòmica i moralment desitjable. Sentir com un mecànic o un ginecòleg, per exemple, et pregunten si vols factura o no, es una cosa que personalment m’insulta i que no entenc com hi ha gent que s’hi presta a permetre-ho. Però us imagineu la quantitat de negocis precaris deixaran de ser rendibles el dia que es legalitzin? Quanta gent deixarà la seva activitat de subsistència i passarà a agafar-se al PIRMI, l’atur, Caritas o el que faci falta? Algú ha fet els números? Hi ha qui es pensa que aquesta legió de treballadors del diner negre no preferirien estar legalment constituïts? Que el que passa es que amb la pressió fiscal que hi ha es materialment impossible de fer-ho?

El mateix passa amb el impost de successions. Els rics munten societats patrimonials, censen la iaia a Tafalla i aquí no paga ni Déu. Això si... el teu avi es va trencar l’esquena per fer-se propietari d’un mas a la Segarra i ja et pots hipotecar de per vida si vols tenir-lo com a segona residència i mantenir-lo dins la família, amb els teus mil euros al mes de salari, si es que tens la mala sort d’heretar-lo. Que barata li resulta la demagògia a l’esquerra, amb perdò. O si no... apujar l’IVA? Així, a la portuguesa? Al vint-i-cinc per cent? Just el que necessita la nostra economia per remuntar el consum, oi? A veure... queda algun polític que no s’hagi begut l’enteniment?

Tot s’hi val per tal de mantenir el xiringuito del poder. Afany recaptatori, escanyar la classe mitjana, fotre fora funcionaris dels de infanteria, i pactar amb els sindicats la supervivència dels “seus” treballadors, els de carnet. I tot aquest merder comunicat a tota castanya pels mitjans de comunicació, acollonint al personal, per tal que acceptem pop com animal de companyia i oblidem que tot aquest grapat de indocumentats son exactament els mateixos paios que ens han portat en aquesta situació.

I quina es la solució? Mireu, jo no ho soc de polític –ui ecs- ni economista –Déu nos en guard!- però el que tinc clar es que a grans mals grans solucions. Cal lideratge i un parell de pebrots. I avui no vull parlar de la obvietat de la independència d’Espanya, només el que estalviaríem en xampú anti-caspa equival al dèficit anual de TV3! El que calen son mesures que afavoreixin la creació de llocs de treball, tant fàcil com això. Com voleu tirar endavant un país on un de cada cinc persones en edat de treballar viu a expenses dels altres quatre? Calen lleis i disposicions que veritablement facin que les empreses contractin professionals, no la merda de proposta de donar 3.000 euros per un nou treballador contractat. Només un polític es capaç de pensar que 3.000 de l’ala treuen de cap problema a un empresari, es clar, també, que no hi ha ni un de polític que hagi creat mai un lloc de treball (tret del seu).

Voleu una proposta amb cara i ulls? I es clar que no sabem per on petaria! Però al menys les companyies petites i mitjanes podrien plantejar-s’ho:

Augmentem l’IVA 1 puntet, i a l’hora... totes les empreses petites i mitjanes podrien contractar un treballador per cada deu que tinguessin, i el seu salari –integrament- podria esser repercutit –també integrament- com a IVA pagat. Els 30.000 euros de sou anual –per exemple- es restarien de l’IVA a pagar. Durant dos anys.

Quina repercussió podria tenir? D’entrada una família més amb ingressos i una de menys vivint de la solidaritat pública; un altre persona al carrer que podria consumir i pagaria IVA com tothom; l’empresari no fitxaria una telefonista per 700 euros al mes per tal d’embutxacar-se els 3.000 euros de l’ajut que proposen els polítics, intentaria contractar algú d’exportacions, de continguts, d’investigació... aquella persona que li cal i que no pot pagar-se ara per por a no tenir peles per fotre’l fora si la cosa no marxa. Amb tots els meus respectes pels telefonistes... si el que es preten es augmentar la productivitat, el que cal es millorar i augmentar el valor afegit generat per les companyies. Quantes empreses petites i mitjanes hi ha a Catalunya? Voleu dir que això no valdria la pena provar-ho?

Però no... Mesures així no les veure’m. Perquè com deia l’autor aquell de la Contra de La Vanguardia els nostres polítics desconeixen les solucions. I, sobretot, estan cagats de por i de misèria.