El cap ben dret!

“Als catalans no se’ns coneixen herois històrics, perquè de tants que en tenim els anomenem col·lectivament poble”. No se de qui és la frase, però haig de reconèixer que em va impactar. Desconec si ho va dir un bon patrici del catalanisme, o és el resultat de la inspiració de un twitàire inflamat per l’èxit de la Via Catalana.

Aquest poble nostre, sempre menyspreat mai doblegat, ha despertat del somni de l’esperança democràtica espanyola. A cop de trepitjades als ulls de poll de la cultura, de la butxaca, de la dignitat, del nostre vot en referèndum per l’Estatut, del nostre model social i de convivència, els catalans ens hem posat dempeus, ens hem donat les mans, mirat als ulls i hi hem trobat la força acumulada de la raó i l’orgull.

Orgull, si. Se’n diu així. Punyetero orgull de ser com som. La consciència comuna de saber-nos indestructibles si estem junts. La certesa que dona el comprovar que som molts, quasi tots, amb històries personals i familiars heterogènies perseguint una fita de tots destinada a fer una Catalunya millor per a tothom. Tenim la il·lusió, el tremp, que dona saber on volem anar, i que hi volem anar plegats.

Els enemics del poble, perquè a partir d’ara els anomenaré així, pel seu nom, voldran anestesiar-nos comprant als qui es vulguin vendre per quatre euros que ens han robat prèviament. Ens voldran espantar com a criatures, amenaçant-nos amb les ires del infern, de l’aïllament internacional, de la fugida de capital. Ells, ens acusaran de ser nosaltres els feixistes, de ser nosaltres qui posa fronteres, de ser nosaltres els qui dividim. Quan són ells els qui permeten l’assalt a la delegació catalana a Madrid per part de la ultradreta, els qui volen excloure un país lleial i respectuós amb la democràcia de la Unió Europea, i els qui ens han fet empassar-nos la catalanitat i la nostre llengua, primer arraconant-la al Congrés dels Diputats, després trinxant-la dividint-la en LAPAOS i “sa nostra llengo” i acabant per intentar arrabassar-nos-la també de les nostres escoles.

Només ens tenim a nosaltres. No espereu ajut de fora, ni  d’Europa, ni d’Espanya. Podeu seure a esperar que es pronunciïn governs i organitzacions internacionals, no passarà. El joc de la diplomàcia va així. Ningú no es mullarà només per un moviment civil i pacífic. S’admiraran, ens donaran copets a l’esquena, però si no construïm un mandat democràtic clar, mostrant-nos disposats a tirar pel dret caigui qui caigui no ens prendran seriosament.

Els espanyols, un a un, seran tot lo simpàtics que vulgueu, però quan s’organitzen políticament i es troben prou forts com per portar a terme el seu projecte nacional, es posen d’acord immediatament per fer-nos desaparèixer del mapa i dels llibres d’història. Jo no sé vosaltres, però jo estic fart de ser una anomalia curricular en la definició de l’ànima espanyola, ni em sento, ni sóc, ni em veuré com espanyol mai de la vida, perquè per definició hauria d’abraçar la causa forastera que no és altre que destruir la manera pròpia de veure el món que té el meu poble, vosaltres.

Els catalans estem en la situació del cavall lligat per les regnes a una cadira de plàstic. La bèstia podria marxar en qualsevol moment, només cal que faci un petit estirabot, un senzill cop de coll engegaria la cadireta a dida i podria anar a perseguir eugues lliure de fer el que fos el seu desig. Acostumats a estar lligats a una cadira que a voltes era de ferro colat, i prou feliços ens feia que l’amo no ens pegués amb el fuet. Ni ens havíem plantejat mai fotre el camp. Però la sentència de l’estatut ens va recordar que estàvem lligats, la manifestació de l’any passat ens va fer veure que la cadira era de plàstic i la Via Catalana ens demostra que si ens movem una miqueta l’arrosseguem sense esforç.

No us vull enganyar. Caldrà tenir valor. Perquè l’enemic tot just comença a bombardejar-nos, per ara amb amenaces, fins avui amb por i mentides, divisió i acusacions innobles vomitades pels seus altaveus, parides pels seus sequaços d’esquerres i de dretes, que veuen perillar els seus privilegis a l’estable espanyol. Pegar-nos, escupi’ns, insultar-nos els sortirà de franc. Militars a la reserva, polítics en actiu, velles glòries d’aquí i d’allà ens assenyalaran amb el dit i en faran gran riota, ens passejaran les eines de capar pel davant dels ulls, alhora que ens diran allò de “et faré una feina que tindràs problemes fins i tot per pixar”. Abaixareu el cap? Ara que la llibertat és a tocar?

Sabeu la història del coronel Lepic a Eylau? És una història sensacional, i en sabem el nom del protagonista perquè els francesos s’estimen molt a sí mateixos, i bé que fan fent-ho. Us l’explicaré.

Febrer de 1807, Napoleó enfurismat i enfrontat a mig món, com sempre, intenta destruir les forces russes estacionades a Prússia. Fot un temps de merda, una tempesta de neu que porta la infanteria francesa a avançar a cegues massa prop de l’artilleria russa. Una carnisseria. Els regiments francesos queden atrapats sota la neu i no poden avançar ni recular. Bonaparte crida a Murat, el seu cunyat de tant poques llums com tant de pebrots i ordena que la cavalleria carregui contra els canons russos.

Els esquadrons de la Grand Armée comencen a concentrar-se al bell mig de les forces franceses sota un sostingut foc d’artilleria rus. La massa de cavalls i genets triga quasi una hora a arrenglerar-se per l’heroica càrrega que es prepara. Entre els regiments hi destaquen amb els seus alts barrets de pell d’ós els granaders a cavall de la guàrdia imperial. La crème de la crème, els més alts amb els millors i més poderosos cavalls, tots i cadascun d’ells amb el valor demostrat en combat, a Austerlitz, a Iena, a Marengo...

Els granaders formen disciplinats al darrera del seu coronel, Louis Lepic, i de tant en tant una explosió fa clarejar les endreçades fileres. Els genets suporten estoicament el bombardeig, però ho fan amb el cap cot, en l’esperança d’oferir un blanc més difícil a les canonades de l’enemic. Lepic es gira sobre la seva sella de muntar i els renya: “Haut les têtes, la mitraille c’est pas la merde!”. Els caps amunt la metralla no és merda!

És el temps dels herois. I a Catalunya això significa que és el moment del poble i com els granaders a cavall de la Guàrdia Imperial el valor el tenim més que demostrat. Amics, amigues, ho tenim a tocar, cop sec i enviem a can Pistraus aquesta Espanya de cartró-pedra, mantinguem-nos junts: El cap ben dret, els titulars de premsa no són metralla!