“Als
catalans no se’ns coneixen herois històrics, perquè de tants que en tenim els
anomenem col·lectivament poble”. No se de qui és la frase,
però haig de reconèixer que em va impactar. Desconec si ho va dir un bon
patrici del catalanisme, o és el resultat de la inspiració de un twitàire inflamat per l’èxit de la Via
Catalana.
Aquest poble nostre, sempre menyspreat mai doblegat, ha
despertat del somni de l’esperança democràtica espanyola. A cop de trepitjades
als ulls de poll de la cultura, de la butxaca, de la dignitat, del nostre vot
en referèndum per l’Estatut, del nostre model social i de convivència, els
catalans ens hem posat dempeus, ens hem donat les mans, mirat als ulls i hi hem
trobat la força acumulada de la raó i l’orgull.
Orgull, si. Se’n diu així. Punyetero orgull de ser com som. La
consciència comuna de saber-nos indestructibles si estem junts. La certesa que
dona el comprovar que som molts, quasi tots, amb històries personals i
familiars heterogènies perseguint una fita de tots destinada a fer una
Catalunya millor per a tothom. Tenim la il·lusió, el tremp, que dona saber on
volem anar, i que hi volem anar plegats.
Els enemics del poble, perquè a partir d’ara els anomenaré
així, pel seu nom, voldran anestesiar-nos comprant als qui es vulguin vendre
per quatre euros que ens han robat prèviament. Ens voldran espantar com a
criatures, amenaçant-nos amb les ires del infern, de l’aïllament internacional,
de la fugida de capital. Ells, ens acusaran de ser nosaltres els feixistes, de
ser nosaltres qui posa fronteres, de ser nosaltres els qui dividim. Quan són
ells els qui permeten l’assalt a la delegació catalana a Madrid per part de la
ultradreta, els qui volen excloure un país lleial i respectuós amb la
democràcia de la Unió Europea, i els qui ens han fet empassar-nos la
catalanitat i la nostre llengua, primer arraconant-la al Congrés dels Diputats,
després trinxant-la dividint-la en LAPAOS i “sa nostra llengo” i acabant per
intentar arrabassar-nos-la també de les nostres escoles.
Només ens tenim a nosaltres. No espereu ajut de fora,
ni d’Europa, ni d’Espanya. Podeu seure a
esperar que es pronunciïn governs i organitzacions internacionals, no passarà.
El joc de la diplomàcia va així. Ningú no es mullarà només per un moviment
civil i pacífic. S’admiraran, ens donaran copets a l’esquena, però si no
construïm un mandat democràtic clar, mostrant-nos disposats a tirar pel dret
caigui qui caigui no ens prendran seriosament.
Els espanyols, un a un, seran tot lo simpàtics que vulgueu, però quan
s’organitzen políticament i es troben prou forts com per portar a terme el seu
projecte nacional, es posen d’acord immediatament per fer-nos desaparèixer del
mapa i dels llibres d’història. Jo no sé vosaltres, però jo estic fart de ser
una anomalia curricular en la definició de l’ànima espanyola, ni em sento, ni
sóc, ni em veuré com espanyol mai de la vida, perquè per definició hauria
d’abraçar la causa forastera que no és altre que destruir la manera pròpia de
veure el món que té el meu poble, vosaltres.
Els catalans estem en la situació del cavall lligat per les
regnes a una cadira de plàstic. La bèstia podria marxar en qualsevol moment,
només cal que faci un petit estirabot, un senzill cop de coll engegaria la
cadireta a dida i podria anar a perseguir eugues lliure de fer el que fos el
seu desig. Acostumats a estar lligats a una cadira que a voltes era de ferro
colat, i prou feliços ens feia que l’amo no ens pegués amb el fuet. Ni ens
havíem plantejat mai fotre el camp. Però la sentència de l’estatut ens va
recordar que estàvem lligats, la manifestació de l’any passat ens va fer veure
que la cadira era de plàstic i la Via Catalana ens demostra que si ens movem
una miqueta l’arrosseguem sense esforç.
No us vull enganyar. Caldrà tenir valor. Perquè l’enemic tot
just comença a bombardejar-nos, per ara amb amenaces, fins avui amb por i
mentides, divisió i acusacions innobles vomitades pels seus altaveus, parides
pels seus sequaços d’esquerres i de dretes, que veuen perillar els seus
privilegis a l’estable espanyol. Pegar-nos, escupi’ns, insultar-nos els sortirà
de franc. Militars a la reserva, polítics en actiu, velles glòries d’aquí i
d’allà ens assenyalaran amb el dit i en faran gran riota, ens passejaran les
eines de capar pel davant dels ulls, alhora que ens diran allò de “et faré una
feina que tindràs problemes fins i tot per pixar”. Abaixareu el cap? Ara que la
llibertat és a tocar?
Sabeu la història del coronel Lepic a
Eylau? És una història sensacional, i en sabem el nom del protagonista perquè
els francesos s’estimen molt a sí mateixos, i bé que fan fent-ho. Us
l’explicaré.
Febrer de 1807, Napoleó enfurismat i enfrontat a mig món,
com sempre, intenta destruir les forces russes estacionades a Prússia. Fot un
temps de merda, una tempesta de neu que porta la infanteria francesa a avançar a
cegues massa prop de l’artilleria russa. Una carnisseria. Els regiments
francesos queden atrapats sota la neu i no poden avançar ni recular. Bonaparte
crida a Murat, el seu cunyat de tant poques llums com tant de pebrots i ordena
que la cavalleria carregui contra els canons russos.
Els esquadrons de la Grand
Armée comencen a concentrar-se al bell mig de les forces franceses sota un
sostingut foc d’artilleria rus. La massa de cavalls i genets triga quasi una
hora a arrenglerar-se per l’heroica càrrega que es prepara. Entre els regiments
hi destaquen amb els seus alts barrets de pell d’ós els granaders a cavall de
la guàrdia imperial. La crème de la crème,
els més alts amb els millors i més poderosos cavalls, tots i cadascun d’ells
amb el valor demostrat en combat, a Austerlitz, a Iena, a Marengo...
Els granaders formen disciplinats al darrera del seu
coronel, Louis Lepic, i de tant en tant una explosió fa clarejar les endreçades
fileres. Els genets suporten estoicament el bombardeig, però ho fan amb el cap
cot, en l’esperança d’oferir un blanc més difícil a les canonades de l’enemic. Lepic
es gira sobre la seva sella de muntar i els renya: “Haut les têtes, la mitraille c’est pas la merde!”. Els caps
amunt la metralla no és merda!
És el temps dels herois. I a Catalunya això significa que és
el moment del poble i com els granaders a cavall de la Guàrdia Imperial el
valor el tenim més que demostrat. Amics, amigues, ho tenim a tocar, cop sec i
enviem a can Pistraus aquesta Espanya de cartró-pedra, mantinguem-nos junts: El
cap ben dret, els titulars de premsa no són metralla!
Com sempre una alenada d'orgull en aquesta merda de situació....
ResponEliminaA la Via Catalana no hi havia tot el Poble de Catalunya...
ResponEliminaEncara estàs així? Ni el veuràs mai tot junt!
EliminaSempre hi haurà uns quants esperant Godot a l'estació de la fraternitat perduda.
Tot i ser de mar, haig de reconèixer que l'èpica de les càrregues de cavalleria fa trempar.
ResponEliminaPosats a rememorar... prefereixo per laconic "le mot de Cambronne"...
ResponElimina