Demano perdó a les dones

Què, capullos? Avui toca fer poti-poti a les nenes? Pobretes? A compartir posts cursis o reivindicatius de color lila i explicar anècdotes de lo respectuosos que som en les nostres vides particulars amb les dones? Quanta hipocresia... Mare de Déu Senyor!

Jo he fet un silenci de ràdio volgut de tres dies. Des que va sortir la contundent enquesta sobre “penetracions violentes no consentides” (que és el que es preguntava a la enquesta) dins l’àmbit de la Unió Europea. Quanta misèria humana, quin silenci més feixuc, d’aquells de quan es produeix una execució en una presó franquista i la gent segueix anant a comprar el tortell de nata, que és diumenge.

Soc dels qui diu que les dones son animals diferents dels homes. I això em suposa molts problemes dins l’àmbit de discussió del que es considera políticament correcte. Jo considero que és fantàstic que siguin bitxos distints dels homes, perquè entre els dos ho podem fer tot.

Però una cosa es que a les noies adolescents no els agradi jugar wargames –poseu-vos com us poseu... incomprensiblement no en tenen el més mínim interès- i l’altre es tenir-les esclafades al món laboral, en els àmbits de decisió dels consells d’administració, i seguir mirant-se amb pinces els currículums de les que estan en edat fèrtil.

No contents amb això, els homes  a sobre ens dona per violar-les! Ostres, tu! Es que les estadístiques parles de entre un 25 i un 35 per cent de dones que han patit alguna vegada el sexe per imposició física. I penseu que hi ha un bon grapat de supervivents de la segona guerra mundial que ja fan malves, que la cosa podria ser molt i molt pitjor.

Ara que ja he mostrat la meva indignació amb aquesta llei de la selva de dormitoris, despatxos i discoteques, m’agradaria cridar una cosa: “Com és possible que surti aquesta enquesta i no parem màquines i ens asseiem tots a buscar solucions de debò!!!”. No heu sentit el silenci que s’ha produït després de la publicació d’aquesta vergonya cultural i social? Quin fàstic. Es intolerable, del tot.

I la cosa es pitjor! Els periodistes i les periodistes –sigh- tant els uns com els altres, es van posar en DEFCON 1 perquè en comptes de sortir retratades les societats meridionals i catòliques, la foto del mascle amb cervell en forma de polla resulta que era escandinava, britànica, germànica, gabatxa... l’essència del protestantisme, de la raó, de la democràcia i els drets individuals sortia tacada –de llarg- per sobre dels tios aquells baixets i amb bigoti que es passen el dia amenaçant amb inseminar tot allò que camini i no porti un presseguer penjant.

De la única cosa que s’ha parlat des que va sortir la colpidora merda del fang més ignominiós de l’abús del més fort, ha estat de les justificacions per salvar la vergonya dels paios del Nord d’Europa. Això es veu que era important, el fet que el 33% de les nostres amigues, filles, netes, mares, amants, dones, ex-dones, companyes de feina, joves o sogres puguin ser objecte d’aquest tracte brutal que suposa el “deixa’t o et faré mal” no ha despertat l’atenció de la població europea més enllà de quantes? Deu? Dotze? Hores.

Hi ha solució? Jo no ho se. Hi ha actuacions legals que considero urgents per posar en valor la dona com un igual. Una d’evident es equiparar la durada del permís de paternitat al de maternitat. Però jo no parlo d’això. Parlo de que fer amb aquesta situació de violència consentida. Tinc grans dubtes... el primer és si la castració hauria de ser química o en viu a la plaça pública. Un altre dubte es què fer amb els acudits masclistes? Com diu John Cleese es pot riure de tot però no amb tothom... i qualsevol persona pot distingir l’acudit de l’atac, la broma de la denigració... Els acudits “amb pinces” i en cercles intel·ligents, si us plau. Perquè la bèstia es per aquí fora i en s ronda a tots.

Voleu un exemple de comportament impresentable i brutal? Recordo un dinar a València. El recordo com si fos ahir. Jo era un pollastre de 23 anys i dinàvem l’amo de una marca de texans –tenia vora 30 anys-, la seva directora de publicitat, el seu director comercial, el meu director general i jo. En un moment determinat, el meu cap va preguntar educadament per la xicota del mascle dominant, del capo. I aquest, entre les riotes del seu comercial i la seva publicitària va respondre que se l’havia tret de sobre per molt que recordés amb nostàlgia les mamades que li havia fet de sota la taula estant, en aquell mateix restaurant de luxe a la valenciana, d’estovalles fins a terra, i cambrers que no feien preguntes. Quasi vomito allà mateix, i no és conya. El que us deia, química o en viu? I els que li reien la gràcia?

Ja que no ho fa ningú vull demanar perdó a totes les dones que em llegeixin, i a les que no també. Es fotut, perquè els paios que no se’ns acudiria mai violentar una dona fora l’àmbit del joc consentit –que es veu que hi ha gent que li va aquest rollo- som els qui acabem rebent la justa i indiscriminada fúria femenina que ens acaba fotent a tots al mateix sac. Poder teniu raó i nosaltres no fem prou per a controlar els descerebrats que us fan mal, que se us en foten a la cara i a l’esquena, que us contracten per menys pasta i us assetgen a la feina i a casa, encara que curiosament –i dit sense ànim d’ofendre a ningú- resulta que aquests impresentables son, trist i cert, els que més han lligat, de sempre.