Mystic River

Les reunions d’amics que fa temps que no es veuen sempre em semblen dignes de pel·lícula francesa –Les petits mouchoirs-, o britànica –Peter’s friends-. Quan aquestes es produeixen al voltant de la catalanitat pota negra de la sociovergència remenadora de cireres, no puc evitar recordar altres lliçons de lleialtat i amistat més dures com Mystic River.

Just abans que la sentència de l’Estatut ho engegués tot a can Pistraus. Un parell de mesos abans de sortir per primer cop emprenyats al carrer a protestar, i de descobrir que som legió, vaig fer un post lànguid i nostàlgic que duia per títol Plany polític generacional. Aquests dies m’he retrobat amb aquells nens i nenes de l’escola. El nostre arròs polític no s’ha covat, hi he trobat empenta, impaciència i voluntat de posar-se el país a la gepa. Potser als cinquanta anys no estem per heroïcitats futbolístiques, però estem en el millor moment de la vida per jugar el partit de la dignitat nacional, i per guanyar-lo.

Des del primer dia que em vaig tornar a posar a repartir pamflets –ho explico també aquí al bloc, poc després del Plany-, el que més m’he trobat a les reunions i conspiracions on em conviden és a mi mateix, als meus amics d’infantesa, als destronats reietons del miracle democràtic espanyol, aquells als qui ens van vendre la putrefacció política catalana com un oasi de tolerància i al borbó com un amic. La classe mitjana catalana que es pensava qui sap què per haver fet unes vacances al Carib i donar estudis a les criatures, ha despertat del somni de la fraternitat ibèrica i s’ha trobat amb la llengua amenaçada de mort, la jubilació en orris, els fills a l’atur, i la política catalana en mans dels Corleone. I els té ben plens.

El fet que jo m’hagi desdoblat en Savalls i alimenti aquest bloc per apaivagar la  necessitat de fer el bocabrut, al final de les canyes, a l’hora del cafè, els va empènyer a demanar-me l’opinió sobre el que passarà amb tot això de la consulta i la independència. I la veritat és que no ho sé, que no ho sabem, però que aquest tren no hi ha Duran que ho pari, sobretot veient que tots els presents no estàvem disposats a soterrar la destral de guerra. Perquè tenim clar que Espanya va a per nosaltres.

El sentiment compartit es que si els veïns de l’altiplà volien que baixéssim del burro l’han vessada per un parell de generacions més, com a mínim. Als nostres fills no els faran el que ens han fet a nosaltres, no els tindran estabornits amb els mirallets de colors de l’autonomia, com si fóssim indis de La Trinca. Al feixisme del PP i al lerrouxisme del PSOE se’ls veu la tramoia, el rei va despullat i segons quines llaminadures cuinades als despatxos de la Vanguardia ja no colen, que se us ha vist el plumero, caps de suro! Serem independents, segur, el que no podem saber és quan ni com, però que nosaltres i l’enemic ho tenim coll avall és indiscutible.

I de mentres? –vaig proposar-. No hi havia temps per anar al fons de la qüestió, però mentre duri el procés aquest de futur canviant i cortines de fum, hi ha coses que se’ns han estat revelades i que podem canviar nosaltres, la generació estafada:

Si els qui ens representen políticament estan fins el coll de corrupció, de favors per pagar i de silencis miserables... cal que els passem per sobre i que ho denunciem si en tenim detalls i coneixença.

Si constatem que Foment, el Puente Aéreo, i la resta de golfos apandadores treballen en contra del futur dels nostres fills –que d’això va la independència, collons!- tenim dues solucions: o ho petem des de dins, o reforcem altres organitzacions de la societat civil que les esclafin com a cucs que son.

Si sabem que El Periódico y la Vanguardia són el què són, i representen la traïdoria més execrable que es pugui perpetrar en lletra impresa, què estem esperant a explicar-ho? a dir-ho cada dia a l’hora del cafè al bar? a denigra’ls cada cop que se’ns presenti la més mínima oportunitat? Que de compra’ls ja no vull ni que se us passi pel cap, al CNI ni aigua.

Només cal mirar el que ens envolta per veure la infinitat de possibilitats de viure la nostra revolta particular i col·lectiva en plenitud. Cal militar. Cal estar mobilitzat cada dia en defensa de la dignitat nacional. I, si, ho sento, cal posar-hi quartos quan es pot, i si m’apureu quan no es pot també. Perquè ja no és moment del “correm i aneu-hi”, que el país nou de trinca que tots volem, si no el fem nosaltres, ens el faran “ja-sabeu-qui”, els de sempre, els de Mystic River, els Corleone.