La pinça maligna

Barcelona setembre del setze. Fot aquella calor enganxosa de la que ens agrada queixar-nos, no fos cas que trobéssim res al nostre gust.

És cap de setmana, i això vol dir certs rituals a fer segons la taula horària que m’he atorgat amb mandra i displicència. Llevar-se a quarts de vuit, dutxar-se i treure els gossos. Tornar a casa, comprar el diari, emprenyar-me allò lo just llegint-lo tot fent un cafè, un Vichy i un petit entrepà sempre a la mateixa taula del Siboney. Un bar d’aquells de gallecs, ple de cambrers del Madrit i soroll de culleretes.

Esmorzat enfilo carrer amunt per anar al forn. Abans creuava i comprava el pa i el que ens vingués de gust per picar a la pastisseria del barri. Però fa anys que va tancar, incapaç de mantenir-se rendible als baixos d’una magnífica finca del Jujol, que no surt a les guies turístiques: Haig de dir que afortunadament, només ens falten més xancletes i cossos suats passejant-se per República Argentina dels que ja tenim a la recerca del Parc Güell.

Doncs això, després del Siboney, i sense l’oportunitat de comprar un tortellet de nata, pujo fins el forn. Ja no és un forn independent, és una franquícia que porta una noia argentina, amb un català excel·lent, rodejada d’un grapat d’equatorianes i dominicanes que gracies a Internet i Telecinco ja no els cal fer l’esforç d’imaginar que no viuen a Guayaquil o a Samanà, i això del català els hem de fer palès els veïns militants. I de vegades ens en sortim.

El forn aquest era un orgullós proveïdor de melindros per la casa Savalls. Un cop la pastisseria va passar a ser una franquícia, primer de moda low cost i després de dentistes low cost, el forn va passar a ser el focus de distribució de croissants i melindros al barri. Ja sabem que no és el mateix un croissant o un melindro de forn comparat amb els de pastisseria, però posats a competir amb els del Caprabo, semblen fets de Sacha o de can Baixas.

Ai las, que la franquícia del forn va passar a ser una franquícia diferent. Molta fusta i enfarinamenta de l’obrador, molt forners des de ves a saber quan, però hem decidit que els Savalls deixeu de sucar el melindro, al menys en xocolata desfeta, i hem decidit que ara menjareu muffins. Els podreu triar, es clar, muffin de xocolata, muffin rosa fet amb no se què, muffin amb entrebancs de sègol, o muffin sense gluten... Jo no en vull de muffins, collons! Jo vull melindros.

La meva amiga argentina propietària de la franquícia del forn de República tampoc estava molt contenta amb el canvi: “Sho no hi puc fer res”, em va dir. I mireu, dels melindros de pastisseria hem passat als de Caprabo, amb parada al forn, en dotze anys. Ara puc menjar muffins, però ja us ben juro que les idees que em venen al cap quan veig un muffin són d’aquelles que ja no es poden dir en un bloc, que hi ha llei mordassa.

Una multinacional de franquícies francesa decideix sobre l’oferta de producte que un catalanet de barri podrà triar per esmorzar o berenar. I així va tot. Les grans multinacionals de la menja industrialitzada creen modes, destrueixen els gustos locals, igual que les multinacionals inabastables de la cultura, l’esport, o l’automoció, canviant les regles i finançant el sistema des de posicions de dominància que cap Tribunal de la Competència te possibilitats d’aturar sense crear un merder mediàtic tipus Apple versus Unió Europea. No resulta en més varietat d'oferta, acaba essent substitució. Com amb la llengua.

Doncs la cosa no acaba aquí, amics meus. Avui he anat disciplinadament al forn franquiciat a comprar un parell de panets de Viena, que tampoc ja no son com eren a la franquícia anterior, però bé... poden passar com a “de Viena”, i trobo el forn diferent. No se què és, hi falta alguna cosa. Os pedrer! Ja ho veig! La barra de un pam i mig a mitja alçada i els tres tristos tamborets que feien servei a les iaies del barri per fer el cafè, fins i tot per a tastar el cony de muffins dels pebrots. Les provectes senyores deixaven el seu gosset lligat fora el forn, seien, feien un cafè i la xerradeta amb la meva amiga argentina. Potser així va aprendre el català de barri, català viu, no de TV3, que la noia parla.

La barra sociabilitzadora del forn ja no hi és. La tribuna per les companyes lingüístiques d’argentines i equatorianes i dominicanes se l'ha follat la Colau perquè estava fora de normes. No se si per qüestions de seguretat, per impedir la evacuació d’un local que amb prou feines fa 15 metres quadrats. Ni melindros ni cafè amb llet reparador. La pinça maligna que decideix i decidirà el que ens agrada i el que podem fer, les grans multinacionals i les administracions reguladores fins a la extenuació i l’ofec de la punyetera llibertat individual.

L’acció combinada de lo privat i lo públic, la conxorxa del mal i dels pitjors, esclafant la vida de barri, la immersió lingüística no reglada, i els meus putus melindros. Ens ho volen decidir tot, i jo no penso deixa'ls. No els suporto. Ni als uns, ni als altres.